8

El 4 de desembre, data consagrada a la santa patrona dels miners, era ple estiu a Nova Zelanda. Fins i tot a Greymouth, generalment plujós, va brillar el sol. Els homes de Marvin Lambert havien transformat els voltants de la mina en un lloc festiu. Decorats amb garlandes, banderilles i globus, les oficines, els castellets i les piles de carbó no semblaven tan grisos i descuidats com de costum, i també s’havien drenat els camins que unien les dependències. Aquell dia els flanquejaven barraques en les quals se servia cervesa, així com te per a les senyores. Bous sencers es rostien en grans fogueres. En altres llocs els homes competien llançant dards o apostant en jocs com tirar la ferradura o clavar claus.

La pista estava tancada des de feia dues hores. Encara no hi havia favorits per a tan singular carrera. Molts dels que apostaven esperarien fins a l’últim moment per decidir-se pel cavall i el genet que els semblessin més prometedors. I just davant de l’entrada a la mina hi havia la meta i la sortida, així com la improvisada caseta d’apostes a càrrec de Paddy HoIIoway, el patró del Wild Rover. Així, doncs, la gent tenia la possibilitat de fer les seves apostes a prop de les paradetes de cervesa i seguir després l’arribada a la meta. Marvin Lambert oficiava com a patrocinador de l’esdeveniment. Com a àrbitre s’havia elegit el reverend, que ho va acceptar amb el propòsit de parlar abans als seus feligresos sobre el poc piadós i temerari acte d’apostar. De totes maneres, va mostrar una gran flexibilitat quan es va oferir fins i tot a celebrar una missa al matí de la festa davant la mina, i això que era metodista i no tenia res a veure amb santa Bàrbara. EI reverend Lance també veia el costat pragmàtic de la cursa: els homes de la mina Lambert segurament necessitaven aliment espiritual per a la seva vida quotidiana.

Elaine va interpretar Amazing Grace, una cançó que, llevat dels casaments, sempre era ben rebuda.

A la tarda, quan s’aproximava l’hora de la carrera, els assistents ja havien satisfet la seva gana i anaven una mica embriacs.

Quan Elaine va conduir l’euga a la pista, va reconèixer cares conegudes entre el públic. Les noies de Madame Clarisse, amb els seus acolorits i escotats vestits d’estiu, destacaven entre la gent com flors en un prat. La van victorejar quan va passar pel seu costat. La resta de l’assistència femenina va romandre en silenci. La majoria eren dones de miners que hi havien anat sobretot perquè els seus marits no es gastessin tots els diners jugant. Un parell de dames notables del lloc es trobaven assegudes al costat dels seus marits i Lambert a la tribuna. Xafardejant descaradament sobre la presència de noies fàcils i la participació d’EIaine a la carrera. Ho consideraven tota una indecència. Però la bona Miss Keefer mai s’havia pres gaire seriosament això de la decència…

Elaine, que s’imaginava de què xiuxiuejaven les dones, els va dirigir una salutació triomfal.

Tim ho va veure i va somriure interiorment. Lainie podia ser una dona tan segura d’ella mateixa i tan divertida… Per què s’encongia com un gos bastonejat quan un home se li acostava?

En saludar-lo a ell va abaixar la vista, de sobte tímida. Aquell dia, però, no ocultaria la cara sota cap cortina de cabells. Havia recollit els seus rissos i fins i tot portava un atrevit barretet, préstec de Madame Clarisse. Era gris i feia conjunt amb el vestit de muntar, però algú hi havia col•locat al voltant una cinta de color indi. Les crineres i la cua de Banshee també estaven adornades amb cintes de colors.

Lainie va veure la mirada de sorpresa de Tim i li va somriure breument.

—L’han decorat les noies. Ja veu quin aspecte tan absurd que té la pobra.

—No, no —va fer Tim—. AI contrari, li queda prou bé. Em recorda els cavalls d’Espanya.

—Ha estat a Espanya? —va preguntar Lainie. Va guiar Banshee al costat del cavall de Tim i semblava relaxar-se. De totes maneres, es trobaven enmig de la gent, tan poc a soles com a la taverna. Timothy va assentir.

—També en aquell país hi ha mines.

La pista s’anava omplint. Competirien nou genets i una amazona. Tal com era d’esperar, una barreja d’allò més estranya. Timothy va distingir Jay Hankins, el ferrer, a cavall de la seva euga gairebé pura sang. EI propietari de l’estable havia agafat un cavall castrat alt i d’ossos grossos, a l’arbre genealògic del qual s’havia extraviat una vegada, anys enrere, un pura sang. Dos joves d’una granja muntaven els cavalls de tir dels seus pares. Dos joves capatassos de les mines de Biller i Blackball havien llogat cavalls per a la carrera. Un seia amb destresa a la cadira de muntar, i l’altre més aviat tenia aspecte de novell. Ernest tampoc no havia deixat passar l’oportunitat de participar, encara que amb el seu dòcil i vell cavall no tenia cap possibilitat. L’últim a col•locar-se a la línia de sortida va ser tota una sorpresa: Caleb Biller; el fill del principal rival de Marvin Lambert muntava un semental negre i elegant i va ser animat a crits. Sens dubte els homes de la seva mina apostarien per ell.

Tim estava ara al costat de Jay. Lainie s’havia retirat quan es va veure entre tots dos homes.

—EI cavall té un aspecte fantàstic, és un autèntic pura sang. Ens deixarà a tots enrere! —va comentar Tim i va acariciar el coll de Fellow, que buscava inquiet amb la vista Banshee. Com que des de feia mesos es passava pràcticament cada tarda al box, al seu costat no volia separar-se d’ella.

El ferrer es va arronsar d’espatlles.

—EI cavall sol no pot guanyar, depèn del genet. I el jove Biller…

També Elaine mirava fixament els rivals. Fins al moment havia considerat Fellow el seu adversari més perillós. EI cavall de Timothy Lambert era un enèrgic cavall blanc i negre, descendent de cavalls àrabs. Sens dubte en els trams rectes era més ràpid que Banshee. No obstant això, aquell jove ros —mai abans havia vist Caleb Biller— muntava un autèntic cavall de carreres. De totes maneres, no se’l veia gaire còmode. Segur que cavall i genet no formaven un equip harmoniós.

—No és estrany, el vell Biller li ha comprat el cavall especialment per a aquesta carrera. —Ernest Gast i el propietari de l’estable parlaven del mateix tema—. És d’Anglaterra i ja ha corregut a l’hipòdrom de Wellington. Biller vol guanyar de totes passades. No li vindrà malament, al vell Lambert, passar una mica de basarda. Si al final li toca lliurar el trofeu al seu enemic més acèrrim li agafarà un mal de panxa…

Per a això encara faltaven cinc quilòmetres, va pensar Elaine, a pesar que també ella s’havia desinflat una mica a la vista de l’imponent semental negre.

Elaine es va col•locar en posició a l’extrem dret, cosa que ja en el tret de sortida li va resultar favorable. Un parell de cavalls, inquiets a l’estreta filera de la pista, es van espantar amb la detonació. No volien passar a la vora de l’home que encara sostenia una pistola fumejant, així que es van ofuscar ja a la sortida. Els joves dels cavalls de tir i el capatàs del cavall de lloguer es van veure immersos en la confusió. Aquest últim va caure de seguida, encara que va tenir sort i no va acabar entre els cascos dels animals que potejaven. Menys sort va córrer Jay Hankins. La seva euga va patir una guitza a la garreta i coixejava; per a ell, la carrera s’havia acabat.

Elaine, ben al contrari, va sortir bé, igual que Timothy. Tots dos van tornar a trobar-se després que els joves pagesos fessin un esprint seguits de Biller i el semental negre. Era una bogeria sortir a tot galop entre l’alegre multitud que flanquejava la pista. Elaine considerava massa perillós afluixar les regnes. Les noies de Madame Clarisse s’havien col•locat just al final de la primera corba i van començar a victorejar només veure com Lainie se’ls acostava. Florry portava un vestidet de flors de colors i no parava de fer salts; a més, agitava dos ventalls, cosa que va espantar un parell de cavalls, un dels quals el semental de Biller.

—Compte! —va cridar Ernie al jove quan gairebé es va estampar contra el semental encabritat—. Maleïda sigui, avança abans que el cavall salti sobre la gent!

Els espectadors situats a la vora de la pista es van espantar i es van empènyer a crits. EI jove Biller va esperonar el semental. Aquest es va llançar al galop, va avançar els cavalls dels pagesos, després el capatàs amb el cavall de lloguer, i va desaparèixer rere la corba.

—Allà va! —va observar Ernie, frustrat—. No el tornarem a veure fins que no arribi a la meta.

—Bah, no ho crec —va respondre Tim—. No podrà mantenir la velocitat durant els cinc quilòmetres. Aquell cavall mai no ha corregut una distància tan llarga. Fins i tot en les grans carreres llises no passen dels dos-cents metres. Ja ho veuràs, tornarem a albirar-lo molt abans del que et penses.

L’estratègia de Timothy s’assemblava força a la d’Elaine. També ell va recórrer els tres primers quilòmetres a un ritme sostingut però no gaire ràpid. El seu cavall galopava content al costat de l’euga de la jove, un cosa que Elaine va permetre gairebé sense adonar-se’n. Malgrat la proximitat de Tim i Ernie, que es va reunir amb ells al principi, però aviat va quedar enrere, va començar a gaudir de la carrera. Va aconseguir fins i tot contestar el somriure de Tim quan van avançar el decebut propietari de l’estable; la seva muntura havia intentat encalçar el semental de Biller, i ara estava, a quilòmetre i mig, totalment esgotat.

EI mateix els va succeir als joves pagesos. Els seus robustos cavalls de labor es van rendir mig quilòmetre després. Banshee i Fellow, ben al contrari, no mostraven el més petit senyal de cansament i també els seus genets seguien ben frescos.

Thimothy mirava, meravellat, Lainie. Sempre l’havia trobat atractiva, però mai tan captivadora i vivaç com aquell dia. Poc després de la sortida havia perdut el barretet i el monyo s’havia deixat anar un quilòmetre després. Només el vent de cara mantenia apartats dels ulls els rissos; semblava com si a la seva esquena onegés una bandera vermella. Es diria que una llum interior il•luminava el seu aspecte. La veloç cavalcada l’alegrava i per primera vegada els seus ulls van adoptar l’expressió de desconfiança quan la seva mirada es va creuar amb la de Timothy.

Majoritàriament, la pista discorria per dins del tancat dels terrenys miners, ja que el bosc els vorejava. En aquell moment, però, s’acostaven a l’assentament dels miners i la pista es desviava cap a fora. La corba abans de l’entrada sud de la mina era bastant tancada i si algú pretenia fer-la a tot galop, corria el perill de caure amb cavall i tot.

Tim i Elaine van frenar els seus cavalls a temps. Una vegada més semblava com si s’haguessin posat d’acord. Ella fins i tot va disminuir al trot, una mesura intel•ligent, perquè de sobte es van topar de cara amb Caleb Biller, que tirava de les regnes del seu esplèndid semental i coixejava llastimosament.

Elaine va comprovar que el semental almenys estigués bé. Ni tan sols s’havia embrutat. Així que havia llançat el genet fora de la cadira.

—S’ha espantat! —es va queixar Caleb.

La causa del que havia passat era fàcil d’endevinar: al mig de la pista hi havia (malgrat els tres dies de sol passats) un gran toll, una cosa impensable en un hipòdrom anglès. Aquell cavall mai no havia vist res semblant i en agafar la corba tancada s’havia dut un bon ensurt.

—Mala sort! —va dir Tim al seu rival vençut. No va sonar gaire compassiu.

—I per què no torna simplement a muntar? —va preguntar Lainie quan van reprendre el galop—. El cavall està bé, encara és capaç de guanyar.

Tim va somriure burleta.

—Però Caleb Biller no és un genet valent. Ja es moria de por a cavall del poni quan era petit. Encara no entenc com se les haurà apanyat el seu pare per pujar-lo a la gropa d’aquell semental!

Elaine va deixar anar una rialleta. Se sentia insòlitament lleugera i gairebé com embriagada. Feia anys que no es divertia tant, i a sobre competia amb un home. Devia ser per aquella circumstància excepcional, però, fos com fos, no sentia el més petit recel cap a Timothy Lambert. Ben al contrari, s’alegrava de veure’l, de la seva figura prima però forta sobre el cavall negre i blanc, dels seus rissos castanys esvalotats al vent, dels seus ulls afables i el seu riure fàcil formant arruguetes a les comissures de la seva boca.

Mentrestant, havien entrat al quilòmetre final i tots dos van veure per fi davant seu el seu últim rival: el capatàs de Blackball amb el cavall de lloguer, un líder inesperat. Però el lleuger cavall bai semblava resistent i no hi havia dubte que el genet en sabia. I, si més no, era astut. Quan Elaine i Tim van intentar avançar-lo, el cavall va començar a fer esses. A més, el genet esgrimia la fusta cap a fora i Fellow no s’atrevia a passar-hi pel costat. Elaine ho va intentar per l’altra banda, però el marge era angost i l’animal no deixava que l’avancessin. Amenaçava Banshee i volia mossegar-la. L’euga, espantada, disminuïa el trot.

—Quin canalla! No se sortirà amb la seva! —va declarar Elaine amb expressió colèrica.

A Tim se li va escapar el riure. Aquelles expressions no eren pròpies de «la santa de Greymouth».

Ell mateix increpava el genet amb veu autoritària, però l’altre no pensava rendir-se davant l’hereu de la mina Lambert. No perdia de vista el seu perseguidor i seguia avançant descrivint esses.

Elaine va reflexionar, febril. Faltaven encara uns vuit-cents metres per a la meta i la pista no s’eixamplava. A més, aviat estaria flanquejada per espectadors que farien encara més arriscat qualsevol avançament. Només hi havia un lloc en què la pista s’ampliava, precisament a l’entrada de l’àrea de la mina. EI circuit passava per la porta principal, davant de la qual hi havia una mena d’aparcament on solien aturar-se els carros de càrrega. Naturalment, aquell dia el terreny estaria net de deixalles, s’hi podria passar bé llevat que també l’hagués ocupat la gent. Allà hi havia prou lloc per avançar, però el tram era molt curt. Així que…

Elaine va decidir arriscar-se. Quan la pista es va eixamplar, va guiar amb fermesa Banshee cap a l’esquerra, on hi havia només dos o tres grupets d’espectadors, que es van apartar quan Lainie va cridar «Via lliure!». Banshee va encalçar el seu rival, però no va aconseguir avançar-lo davant la porta i tornar a la pista.

Tim, que també havia accelerat darrere Lainie, no va entendre al principi què es proposava ella. Només ho va veure clar quan la jove no va intentar alinear-se amb l’altre genet, sinó que va mantenir Banshee a la vora del tancat, atiant-la. Llavors va haver d’armar-se de tot el seu valor per no tirar de les regnes de Fellow quan va veure que l’euga blanca saltava per sobre de la tanca que envoltava la mina, seguia avançant i deixava enrere el capatàs amb un pam de nas. Tim no tenia temps per pensar. Fellow també va salvar la tanca amb la mateixa facilitat que Banshee. Tim el va col•locar al costat de l’euga i va mirar panteixant Lainie. Ella resplendia, amb la cara encesa i els ulls brillants.

—Li hem donat una lliçó! —va exclamar, entusiasmada, alhora que esperonava Banshee perquè es llancés a tot galop.

Tim amb gust l’hauria deixat passar, o almenys hauria passat la línia de meta al seu costat. Però després va començar a pensar. Cap dels seus homes no havia apostat per Lainie. Si ella perdia estaven en joc uns pocs centaus de les noies de Madame Clarisse, però si la jove guanyava, dotzenes de miners perdrien el salari que tant els costava guanyar. El jove va dubtar.

—Endavant! —va cridar Lainie—. EI seu és molt més ràpid! —Va riure, potser sabia el que estava pensant.

Tim va atiar Fellow, que de mala gana es va separar de Banshee. Va travessar la meta amb un avantatge de mig cos. A penes si va aconseguir refrenar la seva muntura, en especial perquè la multitud havia esclatat en crits i víctors. AI final es va quedar assegut dalt del seu cavall, excitat, fent giravolts, rebent somrient l’aplaudiment dels seus homes. Elaine va observar el seu aspecte feliç, envoltat de rebels flocs de cabells castanys i els ulls serens, que semblaven brillar fent prevaler el verd sobre el castany. La seva mirada no plasmava cap desaprovació, com la de William després d’una cavalcada, ni tampoc triomf com la de Thomas quan tornava a guanyar una carrera. No, Timothy simplement s’alegrava i volia que els altres fossin partícips de la seva alegria. Somrient, es va acostar a Lainie, va agafar de manera espontània la seva mà i la va sostenir enlaire.

—Mireu, ella és l’autèntica vencedora! Jo mai no m’hauria atrevit a saltar per sobre del tancat si ella no ho hagués fet primer.

Lainie havia resplendit fins al moment i s’havia sentit tan lliure i viva com Tim, però quan ell la va tocar, tot va tornar: les mans de Thomas sobre el seu cos, el pànic que li fes mal; les tendres carícies de William en què ella havia confiat, però que eren falses.

Tim va sentir que ella es tensava, que de sobte s’esvaïen la seva alegria i la seva seguretat. La jove no va dir res, fins i tot va intentar conservar el somriure, però tot just ell li va deixar anar la mà, ella se’n va apartar com si l’hagués cremat. En els seus ulls va aparèixer la mateixa por que ell havia vist el primer dia davant l’església.

—Ho sento, Miss Lainie —va dir, desconcertat.

Ella no el va mirar.

—No passa res. He d’arreglar-me els cabells…

La seva delicada cara, rosada per la carrera tan ràpida, s’havia tenyit de cop d’una pal•Iidesa mortal. Amb dits tremolosos va intentar recollir-se els cabells. En va.

—Així està preciós, Miss Lainie! —Tim va intentar tranquil·litzar-la, però la jove semblava encongir-se quan ell la mirava.

Va negar amb el cap quan Jay Hankins va intentar ajudar-la a desmuntar. EI satisfet Marvin Lambert havia ordenat que construïssin un podi i indicava als tres guanyadors que hi ocupessin els seus llocs. Lainie va fer retrocedir Banshee davant el jove ferrer i va lliscar sense ajuda de la cadira de muntar. Va haver de fer el cor fort per pujar al podi al costat de Tim i va romandre allà espantada i a la defensiva, molt diferent de la noia plena a vessar de felicitat i segura de si mateixa que havia estat poc abans.

Marvin Lambert va entregar el trofeu al campió i un convidat d’honor va omplir de whisky la copa de plata.

—Pel campió! —va cridar alçant el seu propi got.

Els homes del públic el van imitar. Tim va somriure i va fer un trago. Després va atansar la copa a Elaine, que en agafar-la i fregar la mà del jove gairebé la va deixar caure.

—A la seva salut, Miss Keefer! —va dir Tim—. Ha estat meravellós cavalcar amb vostè.

Elaine va beure un glop i va intentar recuperar el control. Tim Lambert segurament s’estava burlant d’ella! I ara s’acostava el pare per felicitar-la i amb intenció de besar-la… No podia, no…

—No, pare —va dir Tim amb veu tranquil•la. Perplex, Marvin Lambert es va apartar de Lainie.

—Alguna objecció que faci un petó a la segona vencedora? —va preguntar jovial.

—Miss Keefer té cura de la seva reputació —va explicar Tim—. Les dames… —Va assenyalar les matrones que hi havia a la tribuna d’honor i que ja xafardejaven sobre l’inesperat segon lloc d’Elaine.

Marvin Lambert va assentir a contracor i només va allargar la mà a Lainie per felicitar-la. Ella li va dirigir un somriure forçat quan va rebre el val d’un petit premi en efectiu.

—Però després em deu un ball! —El propietari de la mina va fer l’ullet a Lainie i es va dirigir cap al tercer guanyador.

Tim sabia que això no passaria. Lainie Keefer no s’acostaria ni a un quilòmetre de la pista de ball. De cap de les maneres no permetria que ningú l’envoltés entre els seus braços.

Va tornar a trobar-se amb ella poc després al costat dels cavalls. Es va desempallegar de la gent tan aviat com va poder, cosa que no va ser gens senzilla perquè aquell dia tothom volia brindar amb ell. Tot succeïa just com ell s’havia imaginat: Lainie havia donat una hora a la seva euga per recuperar-se, però ara tornava a ensellar-la.

—Ja se’n va? —va preguntar amb cautela des de l’entrada de l’estable.

Amb ell, Elaine no havia de tornar a replegar-se en si mateixa, però ho va fer.

—Fellow se sentirà sol sense Banshee.

—La… la taverna no està oberta avui —va respondre ella amb aparent incoherència, però després Tim va entendre: volia evitar que ell l’acompanyés.

—Ho sé, però pensava… Aquesta nit hi haurà un ball.

—Hi ha una orquestra. No he de tocar el piano.

Lainie parlava amb la cara girada, donant-li l’esquena. Fingia no entendre’l.

—M’hauria agradat ballar amb vostè, Miss Lainie. —Tim no es va donar per vençut.

—Jo no ballo. —Va subjectar les cingles ben de pressa.

—No en sap o no vol?

Elaine no va saber què respondre. Va mirar a terra i després va aixecar els ulls amb expressió desemparada, buscant una sortida a pesar que sabia que no n’hi havia cap. Com un animalet acorralat…

Tim va anhelar alliberar-la.

—Ho sento, Miss Lainie, no volia forçar-la…

El que ell volia era acostar-se a ella, agafar-la entre els seus braços i lliurar-la de la por, desprendre-la amb els seus petons i carícies de tot el que pesava sobre ella. Però això havia d’esperar, com el ball.

Lainie va col•locar els arreus a l’euga. Després va dubtar. Per sortir de l’estable havia de passar pel costat de Tim. Tomava a estar molt pàl•lida.

Timothy es va apartar de l’entrada. Es va dirigir tranquil•lament al seu cavall i va posar distància entre tots dos.

Lainie es va relaxar. Va treure Banshee i es va detenir altre cop quan va pensar que ja estava segura.

—Senyor Lambert? Allò d’abans… amb el seu pare. Moltes gràcies.

No li va donar l’oportunitat de preguntar-li res ni de contestar. Només va veure que s’enfilava al cavall davant l’estable i marxava.

Una noia ben estranya. Tanmateix, Tim estava gairebé content quan va tornar a la festa. Almenys li havia parlat. I algun dia l’envoltaria amb els seus braços i ballaria amb ella. Quan es casessin.