3

Elaine va vagar sense rumb pel terreny de la mina, on els familiars de les víctimes i molts voluntaris de la localitat havien aconseguit consolar-se una mica. La senyora Carey i la senyora Leroy descansaven en unes gandules disposades inicialment per als ferits. El doctor Leroy capcinejava en una butaca de Marvin Lambert. Per al matrimoni Lambert havia fet instal·lar catres de campanya en una habitació contigua. Marvin havia entrat en una letargia etílica i en algun moment el doctor no havia aguantat més i havia fet callar amb làudan els laments de Nellie. Ara la mare de Tim dormia tranquil·lament al costat del seu marit, el qual es removia inquiet i semblava estar renyant fins i tot en somnis.

Havien acompanyat a casa seva diverses esposes i fills de les víctimes. Algunes vetllaven els seus morts. Qui encara alimentava esperances, seguia esperant al pati. Va ser una nit càlida, les dones no tremolaven de fred, sinó de por i defalliment. La senyora Carey havia distribuït mantes.

Madame Clarisse havia enviat les seves noies a casa. Allà ja no tenien res més a fer i no li agradava perdre-les de vista a la nit. Els homes, encara que exhausts, seguien sent homes i considerarien les prostitutes com a preses a l’abast de la mà. El reverend les va portar a la ciutat en un carro. Elaine, ben al contrari, va sacsejar el cap quan la mestressa del bordell li va demanar que se n’anés.

—Em quedaré fins que… fins que… —No va seguir, temorosa de posar-se a plorar d’esgotament—. No es preocupi, amb mi ningú intentarà res —va afegir.

Al final va acabar a l’estable al costat de Banshee i Fellow, es va arraulir en un munt de fenc i va tornar a abraçar-se a Callie. Semblava destinada a trobar consol en els animals.

Gairebé a l’alba, un crit la va arrencar del seu sopor.

—Han trobat algú! —anunciava joiosa una veu—. Hi ha senyals de vida! Els estan traient de dins la runa.

Elaine es va precipitar fora de l’estable, sense ni tan sols treure’s la palla dels cabells. Al pati hi havia un jove miner envoltat per un grup de dones de nou esperançades.

—Qui és?

—N’hi ha més?

—Estan ferits?

—És el meu marit?

—És el meu fill?

Sempre les mateixes preguntes. És Rudy? És Paddy? És Jay? És…?

—És Tim? —va preguntar Elaine.

—No ho sé! —EI jove amb prou feines podia contestar l’allau de preguntes—. Només se senten sorolls. Però els estan desenterrant. Potser d’aquí una hora…

Elaine es va quedar amb les altres dones, tremolant, sanglotant i resant. Totes havien arribat al límit de les seves forces. Era l’última oportunitat. No s’hi trobarien més supervivents.

Gairebé dues hores va trigar a pujar a l’exterior la notícia.

—És un noi. Roly O’Brien. Digueu-ho a la seva mare! EI noi està fet pols, però no està ferit. I…

Les dones es van precipitar a l’entrada de la mina, mirant esperançades la gàbia que pujava.

—L’altre és Timothy Lambert. Però aviseu el metge… de pressa, és una urgència…

Elaine va mirar, incrèdula, la llitera en què treien Tim. No es movia, estava inconscient. El cos se li veia desmanegat. Elaine gairebé tenia la impressió d’estar veient un titella que algú hagués llançat a terra per deixar-lo allà espaterrat. Però viuria, n’estava segura, ho aconseguiria!

Elaine va voler acostar-s’hi més, però el doctor Leroy va arribar cuitat per ocupar-se del ferit. La jove va observar morta de por com li prenia el pols, escoltava la respiració i li palpava el cos.

AI final es va incorporar. Elaine va intentar llegir alguna cosa a la seva cara, que semblava petrificada.

—Doctor… —va dir desesperada—. Viurà?

Leroy va assentir.

—Sí, però no sé si és una bona notícia… —Leroy va prémer els llavis en veure la cara horroritzada d’EIaine—. He de continuar examinant-lo. —EI metge va apartar la vista per mirar els homes de la llitera—. Portin-lo a dins i col·loquin-lo en un llit… Amb compte, té múltiples fractures d’os.

—No desesperi, senyoreta! —Berta Leroy, l’enèrgica esposa del metge, va veure que la jove vacil·lava quan els homes van aixecar la llitera amb Tim—. El meu marit sol exagerar. Segurament no és tan greu. És impossible donar un diagnòstic després d’una revisió tan breu. Deixi que l’examinem amb més atenció…

—Però, es recuperarà? —Elaine es va recolzar, agraïda, al braç de la dona gran. La seva veu traslluïa temor—. Em refereixo a les fractures…

—Ja es veurà, filla —la va conformar Berta—. El principal és que visqui. Senyora Carey, pot venir un moment, si us plau? Tindria un te més per a aquesta senyoreta? Millor amb un rajolí d’aiguardent.

La senyora Leroy va deixar anar dolçament la mà que Elaine tenia agafada al seu braç i es va disposar a seguir el seu marit i els ferits. Elaine es va armar de coratge i va córrer rere d’ella. De cap manera no volia quedar-se fora. Tenia la inexplicable sensació que a Tim no li passaria res mentre ella estigués al seu costat.

—No, vostè no. —Berta va sacsejar el cap amb resolució—. Allà dins encara no la necessitem. Hem d’avisar els seus pares i vostè… no em mal interpreti, vostè no és la seva promesa oficial. I no volem tenir problemes amb els Lambert!

Elaine ho va entendre, però tot i així va sentir un irrefrenable impuls de colpejar la porta que es va tancar davant seu.

Llavors va reconèixer Matt Gawain. Ell segur que coneixeria les circumstàncies del rescat de Tim. El jove acompanyava el segon supervivent, Roly O’Brien, que va entrar en la improvisada infermeria pel seu propi peu. Se’l veia tremolós al costat de la seva mare, que no deixava de persignar-se i sanglotar d’alegria, però no havia patit ferides greus. Encara semblava una mica desorientat, però ja en aquell moment la gent el bombardejava amb preguntes.

Matthew va intentar protegir Roly.

—EI noi necessita menjar alguna cosa —va advertir el capatàs—. Se n’ocuparà vostè, d’això, Miss Lainie? Els hem trobat tots dos a la zona del pou de ventilació. Van poder evitar el gas, però per desgràcia Tim es va veure atrapat per una esllavissada de pedres. El jove, ben al contrari, es va refugiar a la galeria. Fins i tot tenia espai suficient. Potser s’hauria desorientat bastant estant allà sol, però hauria sobreviscut durant dies.

—Estava tan fosc… —va dir Roly amb un fil de veu—. Tan espantosament fosc que… que no m’atrevia a moure’m. AI principi vaig pensar que el senyor Lambert havia mort i que jo estava sol. Però després es va despertar…

—Es va despertar? —va preguntar Elaine presa de l’excitació—. Ha estat ell qui ha donat els cops per avisar?

Roy va sacsejar el cap.

—No; he estat jo, ell no podia moure’s. Estava enterrat fins aquí. —Es va assenyalar la meitat del tòrax—. Vaig intentar treure’l, però no vaig poder… Ell em va dir que no el mogués perquè li feia molt de mal… li feia mal tot. Però no tenia por… pensava que al final ens rescatarien. Em va dir que busqués un pou de ventilació guiant-me pel corrent d’aire. I que colpegés amb una pedra el mur. Directament des de baix. I això vaig fer…

—I ell va estar tot el temps conscient? —Elaine s’aferrava a aquella hipòtesi. Tim no podia patir ferides internes greus si havia passat tot un dia i mitja nit parlant amb aquell noi.

La senyora Carey havia posat a la taula una tassa de te i un plat amb entrepans per al noi. Roly va beure i va començar a menjar molt de pressa. Es va ennuegar i va començar a tossir.

—A poc a poc, noi! —va fer Matt—. Avui ja no et caurà res més a sobre. I si el meu nas no m’enganya, aquestes senyores també tenen una sopa calenta per a tu.

Elaine va esperar, impacient, que el noi empassés.

—Roly, què va succeir amb el senyor Lambert? —va apressar al noi, tenia ganes de sacsejar-lo per les espatlles perquè parlés.

—Tornava a despertar-se a estones. AI principi més, després es va trobar pitjor… Va començar a gemegar i a dir que estava molt fosc, i jo em vaig posar a cridar… Però després vaig sentir que estaven cavant a les galeries, i llavors vaig pensar que ens havien trobat i vaig cridar i vaig copejar, però el senyor Lambert ja no era conscient de res. A ell també li han de donar alguna cosa per beure. —Roly va semblar com si en aquell moment s’adonés de tot i va mirar la tassa de te amb sentiment de culpa—. No parava de dir que tenia molta set.

EI relat de Roly no va consolar Elaine. I encara menys en aquell moment, quan crits i plors sortien del despatx. Matt també els va sentir i va arrufar el nas.

—Abans li bategava amb força el cor —va dir per consolar Lainie.

Però ella no aconseguia aguantar més. Es va dirigir a la porta i va entrar sense permís. Que la fes fora el doctor Leroy, tant li feia, però abans volia estar segura que Tim encara vivia.

Però el metge i la seva dona tenien altres coses a fer abans de fixar-se en la seva presència. Berta atenia Nellie Lambert, que plorava desconsolada, mentre el doctor intentava tranquil·litzar l’abatut Marvin Lambert.

—Molt propi de Timothy! Només té ocells al cap! Sempre li he dit que no val la pena arriscar-se pels homes. Però no, ell volia tant sí com no protegir-los de no sé què! Posant en perill la seva pròpia vida! És que no podia dirigir les tasques de rescat des d’aquí? Aquell capatàs, Matt Gawain, ha estat més llest! Ell sí que no s’embarca en una tasca temerària per tornar fet un invàlid!

—Matt Gawain ha passat un munt d’hores dins la mina —va explicar el doctor—. I era impossible que el seu fill sabés que es produirien més explosions. Molta gent dirà que s’ha comportat com un heroi.

—Sí, tot un heroi! —va protestar Marvin amb sarcasme—. Segur que volia desenterrar els sepultats amb les seves pròpies mans. I miri què ha aconseguit! —va etzibar amb amargura.

Elaine encara podia sentir la pudor de whisky que li feia l’alè. Va apartar la vista del vell Lambert i la va dirigir a la cara de Tim, al llit. Gràcies a Déu encara estava inconscient i no s’adonava de la reacció del seu pare. Tenia la pell grisa, igual que els cabells. Encara que algú li havia tret la pols superficialment, en els porus i les arruguetes d’expressió tan característiques d’ell encara hi quedava engrut. Alleujada, Elaine va observar que el pit oscil·lava de forma regular. Era viu. I ara que l’havien cobert amb una manta, tampoc no semblava tan desmanegat.

Lambert va callar un moment per donar pas a la seva dona.

—I ara es quedarà tolit. El meu fill… un invàlid! —Nellie Lambert va sanglotar. Berta Leroy semblava a punt de carregar contra els Lambert.

Nellie es va ensorrar teatralment sobre el llit de Tim. El ferit va gemegar, inconscient.

—Li ha fet mal! —va exclamar Elaine, sentint el desig d’arrencar aquella dona histèrica del llit del seu fill. Però es va controlar i la va apartar suaument, abans que Berta decidís intervenir enèrgicament. Nellie es va refugiar als braços del seu marit.

Elaine va llançar una mirada suplicant al doctor Leroy.

—Què té realment? —va preguntar en veu baixa.

—Fractures complicades a totes dues cames —va respondre Berta. Pel que semblava no volia que el seu marit facilités una informació detallada i provoqués l’histerisme en la jove—. Un maluc trencat i també diverses costelles…

—Quedarà paralític? —va preguntar Elaine. La paraula «invàlid» li cremava al cap. S’havia acostat més al llit de Tim, desitjosa de tocar-lo, acariciar-li el front o netejar-li les galtes. Però no es va atrevir.

EI doctor va sacsejar el cap.

—Paralític no, per a això hauria d’haver-se fracturat l’espina dorsal, cosa que pel que sembla s’ha estalviat. Encara que hauríem de preguntar-nos si és o no una benedicció: quan algú es queda paralític almenys no pateix dolors. Però així…

—Però les fractures d’ossos es curen! —va saltar Lainie—. El meu germà una vegada es va trencar el braç i es va curar de pressa. I el meu altre germà va caure d’un arbre i es va trencar el peu. Va haver de quedar-se força temps al llit, però després…

—Les fractures senzilles es curen sense dificultat —la va interrompre Leroy—. Però aquestes són fractures complexes. Podem encanyar, és clar, però no sé per on començar. Farem venir un especialista de Christchurch. Segur que es posarà bé…

—Podrà tornar a caminar? —va preguntar Elaine, esperançada—. Potser d’aquí a uns quants mesos, oi?

Leroy va sospirar.

—Ja pot estar contenta si en un parell de mesos és capaç de seure en una cadira de rodes. Aquell maluc trencat…

—Deixa de ser tan negatiu, Christopher! —Berta Leroy estava amb els nervis de punta. El seu marit era un bon metge, però un pessimista crònic. I si bé solia tenir raó, de moment no era convenient espantar els familiars. Aquella noia pèl-roja que d’alguna manera pertanyia al grup de Madame Clarisse, però que pel que semblava no era una meuca, semblava una fulla agitada pel vent. Quan Christopher va esmentar la cadira de rodes, va perdre tots els colors de la cara. Berta la va agafar per les espatlles—. Respiri fondo, petita! No ajudarà el seu amic si es desploma aquí mateix. No s’hi amoïni, vindrà un especialista de Christchurch. Fins llavors no podem dir res amb seguretat.

Elaine va aconseguir controlar-se més o menys una altra vegada. Naturalment, es comportava de manera absurda. Hauria d’alegrar-se que Tim fos viu. Si almenys no tingués constantment la imatge d’aquella carrera de cavalls davant els ulls… Tim, el gran campió, desmuntant d’un salt, pujant àgilment al podi del vencedor, abraçant Fellow i muntant de nou amb lleugeresa… No podia imaginar-se aquell home en una cadira de rodes, condemnat a la inacció. Potser el doctor tenia raó: per a ell això seria pitjor que la mort.

Però ja pensaria més tard sobre tot plegat. Primer havia de preguntar a la senyora Leroy què podia fer ella per Tim. Si hi havia quelcom en què pogués ajudar…

Però Berta Leroy ja s’ocupava de Nellie Lambert.

—I ara calmi’s d’una vegada! —renyava a la dona ploranera—. Allà fora hi ha dones que avui han perdut els seus marits i fills. I que, a més, ni tan sols saben com reuniran els diners per donar-los sepultura. Vostè, ben al contrari, ha recuperat el seu fill. Hauria de donar gràcies a Déu en lloc de lamentar-se absurdament. On és el reverend? Vagi a veure si troba algú allà fora que l’acompanyi a casa. Primer rentarem el noi aquí i el cuidarem mentre estigui inconscient. Després ja tindrà prou dolors… Christopher?

EI doctor Leroy ja preparava el material per encanyar i els embenats. La seva dona ho va veure, satisfeta, i es va dirigir a Elaine.

—Ja es troba millor, petita? Bé. Llavors vagi a buscar la senyora Carey. Necessitem algú més que ens doni un cop de mà. —I va tornar cap al llit de Tim disposada a airejar els llençols.

—Jo ajudaré! —Elaine la va seguir.

Berta Leroy va sacsejar el cap.

—No, vostè no. Només li faltaria haver de manipular les cames del seu xicot. Se’m desplomaria aquí mateix.

—No és el meu xicot… —va xiuxiuejar Elaine.

Berta va somriure.

—Oh, és clar que no —va fer la dona—. Petita, vostè està indiferent com un pardal. Ha vingut a parar aquí per casualitat i coneix Tim Lambert només de nom. Vinga, no em faci riure! Ara vagi i enganxi el seu cavall. El carro de Madame Clarisse encara és aquí, oi? Busqui algú que tregui els seients perquè hi càpiga una llitera.

—Vols emportar-te Tim a casa avui mateix, Berta? —es va sorprendre el seu marit—. En aquest estat?

Berta es va arronsar d’espatlles.

—EI seu estat amb prou feines canviarà en les pròximes setmanes. Però demà estarà despert i llavors sí que notarà tots els sotracs del camí. Podem estalviar-li aquesta tortura, no et sembla?

Elaine es va preguntar qui era realment el metge del consultori Leroy.

—Però la seva família…

Berta va interrompre el seu marit i es va dirigir amb fermesa a Elaine.

—Som-hi, noia! Vagi a l’estable!

Elaine va córrer a l’exterior. Tanmateix, creia que, en el fons, Leroy tenia raó. Si portaven Tim a casa seva, l’endemà el seu pare l’aclapararia amb retrets i la seva mare el carregaria amb la seva desesperació. Ara comprenia per què Timothy anava a la taverna cada tarda. Estar sota el mateix sostre que els Lambert devia ser un infern.

Banshee i Fellow van renillar quan la noia va entrar a l’estable. A banda dels cavalls hi havia alguns miners estesos damunt la palla, exhausts després de les tasques de rescat. Abans no s’havia adonat dels homes, ni tan sols que havia dormit al mateix lloc sense el menor temor! Però ara havia de despertar-ne un parell. Sola no aconseguiria condicionar la calessa de Madame Clarisse per al transport d’un malalt. Es va decidir per dos treballadors ja grans i tranquils que coneixia d’haver-los vist a la taverna. Els homes no van semblar entusiasmats, però van comprendre la urgència i van buscar eines.

Per desgràcia, no van ser gaire curosos amb el capitonat de vellut vermell de Madame Clarisse, sinó que el van deixar tot tacat en tocar-lo amb les mans brutes. Lainie hauria de netejar-ho després. Va sospirar. Acabaria alguna vegada aquell dia?

Quan per fi es va detenir davant l’oficina amb la calessa preparada per al transport del ferit, el matrimoni Leroy encara discutia. Berta preferia atendre Tim a la consulta, ja que allà disposaven de dos llits per a pacients i instrumental. El seu marit, per contra, opinava que una infermera contractada pels Lambert podria encarregar-se de Tim a casa seva. El jove necessitaria atencions durant mesos.

Berta va sacsejar el cap, irritada.

—La infermera podrà rentar-lo i canviar-li les benes, però, què més? Ja has vist com són els Lambert! Si l’envies amb ells, en una setmana estarà deprimit a fons! I creus que algun dels seus amics s’atrevirà a anar a visitar-lo en aquella casa? Potser Matt Gawain, cada tres setmanes i amb el vestit dels diumenges. A la consulta sempre hi ha moviment. Els seus amics vindran a fer-li un cop d’ull, moltes dones respectables enviaran les seves filles, i les noies de Madame Clarisse vindran sense carrabina. —Berta va somriure en veure Lainie al llindar de la porta—. Sobretot ella —va prosseguir—. A qui, per descomptat, no li importa especialment el que li passi…

Elaine es va posar vermella.

EI doctor Leroy es va rendir.

—Està bé, doncs a la consulta. Que vinguin dos homes per carregar amb la llitera. I un parell de voluntaris que ens ajudin a traslladar-lo de llit.

El cos de Tim estava cobert d’embenats, fins i tot el pit. No obstant això, els braços no semblaven haver patit danys. Això va donar esperances a Elaine, encara que va tornar a perdre el color quan els Leroy i els voluntaris van canviar el ferit del llit a la llitera i Tim va deixar anar un gemec.

—He col·locat mantes dins la calessa —va dir.

Berta li va fer un gest d’aprovació amb el cap i va seguir els portalliteres cap al vehicle.

—Ben pensat. Jo vaig amb vostè per mantenir-lo tranquil. De qui és l’altre cavall?

Elaine havia enganxat Banshee i l’havia lligat darrere Fellow. Va assenyalar Tim.

—És seu. Els Lambert se l’han oblidat, però no pot quedar-se aquí sol…

Berta va somriure, burleta.

—Vostè és una santa de debò. Es preocupa per un home amb qui no té cap relació i després fins i tot s’ocupa del seu cavall. És tot un exemple! Potser el reverend hauria de pronunciar un sermó sobre tot això.

Elaine va portar Banshee al pas tot el camí, però en la foscor de la nit no va poder evitar els sotracs. A pesar que estava inconscient, Tim gemegava a cada balanceig i Elaine va comprendre per què Berta havia insistit a transportar-lo llavors. Al final, els homes van portar Tim a la consulta i Elaine es va ocupar dels cavalls. Mentre aquests rosegaven complaguis el farratge, un al costat de l’altre, va seguir els Leroy a la casa.

—Puc fer res més?

Berta va llançar una mirada a aquella delicada noia amb el seu vestit de muntar brut. Lainie es veia pàl·lida i esgotada, però amb una expressió que revelava que aquella nit no agafaria el son. Berta, ben al contrari, sí que necessitava estirar-se al llit. Dormiria com un tronc.

—Pot quedar-se amb ell, petita —va respondre després de pensar-s’ho un moment—. Algú haurà de ser-hi quan es desperti. No pateixi, la seva vida no corre perill. I si passa res, desperti’ns.

—I què faig quan es desperti? —va preguntar Elaine, vacil·lant, mentre seguia l’esposa del metge a l’habitació del pacient.

Tim jeia en un llit.

Berta es va arronsar d’espatlles.

—Parli amb ell i doni-li una mica d’aigua. Si pateix dolors, que prengui això. —Va assenyalar un got amb un líquid lletós al costat d’una gerra d’aigua sobre la tauleta de nit—. Tornarà a adormir-se de seguida, és un remei fort. I doni-li ànims també.

Elaine va acostar una cadira al llit i va encendre el llum que hi havia sobre la tauleta. La senyora Leroy havia apagat la llum general. A Elaine tampoc no li hauria importat quedar-se allà a les fosques, però si Tim es despertava no havia de veure penombres. Encara recordava les paraules de Roly: «No deixava de dir “que fosc que està”».

Elaine es va quedar al costat del llit de Tim fins a l’alba. Es trobava aclaparada per tot el que havia succeït, però no se sentia realment cansada. De fet va recuperar la calma després d’aquell dia espantós. Tim no havia millorat gaire. Tenia les galtes enfonsades i unes ulleres molt marcades, i pols de l’enderroc pertot arreu. La noia va agafar una palangana i la va omplir d’aigua. Després va rentar la pols de les comissures dels ulls i va passar amb suavitat l’esponja per totes les arruguetes que donaven aquell aire tan entremaliat a la cara de Tim quan somreia. De totes maneres, va anar amb compte de tocar-lo només amb l’esponja. Va recular d’un salt quan va acariciar sense voler amb el dit la galta del jove.

Després d’aquelles abominables nits amb Thomas, mai més havia tocat un home ni havia estat a soles amb cap, molt menys de nit i en una habitació a les fosques. Mai havia volgut tornar a fer-ho. Però ara gairebé reia dels seus temors. Amb Tim no corria cap perill. I la seva cara tenia un tacte tan agradable… La pell estava tèbia, seca, una mica aspra… Elaine va deixar l’esponja a un costat i li va acariciar, vacil·lant, el front, les celles, les galtes. Li va apartar els cabells del front i va comprovar com n’era, de suau. Tot seguit va palpar-li les mans, sobre el cobrellit. Mans torrades pel sol, fortes. No obstant això, va recordar també com aquelles mans sostenien amb delicadesa les regnes de Fellow. A la carrera havia admirat la subtilesa amb què guiava el seu cavall. Els dits de Tim eren foscos a causa de la pols, les ungles esquerdades. Així, doncs, havia intentat desenterrar els sepultats amb les seves pròpies mans.

Li va acariciar el dors de les mans i després va prendre la dreta en la seva. Va deixar anar un crit ofegat quan els dits d’ell es van tancar al seu voltant. Era absurd, però aquella suau pressió va fer que ella retirés la mà com una histèrica i fes un salt per apartar-se de l’home.

Tim va obrir els ulls.

—Lainie… —va xiuxiuejar—. Estic somiant… Qui ha cridat, el nen? —Mirava confós el seu voltant.

Elaine es va reprendre per la seva reacció absurda. Es va acostar i va augmentar la intensitat de la llum.

—No ha cridat ningú —va dir—. I el noi està en lloc segur. Està… vostè està a Greymouth, a casa dels Leroy. Matt Gawain l’ha rescatat.

Ell va somriure.

—I vostè m’ha cuidat.

Dit això, va tancar de nou els ulls. Elaine li va agafar la mà. La mantindria agafada fins que ell despertés i després li somriuria. Havia de superar aquella por atroç. Únicament havia de procurar no tornar a enamorar-se mai més.

Tim va tornar a recuperar el coneixement gairebé a l’alba. Elaine ja no li agafava la mà, s’havia adormit a la butaca. Quan ell va pronunciar el seu nom, es va estremir. Una veu viril l’arrencava del somni… així començava sempre que Thomas… Però no era la veu dura i autoritària dels Sideblossom. La veu de Tim era clara, amable i molt feble. Ell va aconseguir somriure-li i va parpellejar perquè li molestava la llum.

—Lainie, pots… podria vostè… la finestra… la llum…

Elaine va reduir la metxa del llum.

—Les cortines… —La mà de Tim es movia sobre el cobrellit, com si ell mateix volgués obrir-Ies.

—A fora encara és fosc, però falta poc per a l’alba. De seguida sortirà el sol.

Es va aixecar, inquieta, i va córrer les cortines. La primera llum de l’alba va penetrar a l’habitació.

Tim va parpellejar. Tema els ulls irritats per la pols.

—Em pensava que no tornaria a veure… el sol. I… Lainie —va intentar moure’s però la cara se li va contraure de dolor—. Què m’ha passat? —va preguntar amb un fil de veu—. Sento un dolor infernal.

Ella va tornar a seure i li va agafar la mà. El cor li bategava amb força, però Tim va envoltar els seus dits amb delicadesa.

—Només uns quants ossos fracturats —va afirmar ella—. Tingui, si… si vol beure’s això… —Va agafar el got de la tauleta.

Tim va intentar redreçar-se i agafar-lo, però el dolor li va recórrer tot el cos. Va contenir amb esforç un crit, però no va aconseguir reprimir un gemec. Elaine va advertir les gotes de suor al seu front.

—Esperi, l’ajudaré. Ha d’estar tranquil i ajagut… —Amb compte, va passar una mà per darrere del seu cap, la va aixecar lleugerament i li va acostar el got els llavis. Tim va empassar amb esforç.

—Ecs! Que dolent! —va dir, fent un esforç per somriure.

—Però l’hi anirà bé.

Després el noi va romandre quiet, mirant per la finestra. Des del llit no podia veure gran cosa, només les siluetes de les muntanyes i un parell de teulades, un castellet d’extracció. Però s’anava aclarint de pressa.

Elaine li va assecar el front.

—Ara ja no fa mal, oi? —el va consolar.

Tim la va mirar, inquisitiu. Ella li amagava alguna cosa, però no sabia què. Ell va obrir la mà que havia tancat en un puny a causa del dolor i la va estendre cap a ella.

—Lainie… encara que no sigui molt greu, sembla com si ho fos. No podria… no podria tornar a agafar-me la mà?

La jove es va ruboritzar, però va col·locar la seva mà damunt de la d’ell. Després van contemplar en silenci com, davant la finestra, una sortida de sol excepcionalment bonica banyava la ciutat amb un vermell crepuscular i després amb una llum intensa.