3

Kura va escoltar, meravellada, les aventures de William com a representant de màquines de cosir i va assistir a la demostració a la sala de la congregació. El fet que tots dos estiguessin tota l’estona agafats de la mà va desmerèixer una mica el conjunt. William va haver d’esforçar-se molt més que de costum per entabanar el seu públic femení. Malgrat això, va vendre dues màquines i va donar un bon cop quan va convèncer el reverend que fundés un taller de costura per a les viudes de l’accident de la mina.

—Miri, jo ensenyaré les senyores amb més ganes que de costum, ja que passaré un quant temps aquí. I llavors aprendran a guanyar-se les garrofes per elles mateixes i les seves famílies. Sobre l’organització de tot plegat, cal que vostè es posi d’acord amb els seus donants, és clar… —William va fer un gest a la senyora Carey, que acabava d’adquirir una màquina—. Donaran feina estable a les senyores o els cediran les màquines de lloguer. Amb menys de tres màquines no val la pena intentar-ho, però per cinc estaria en condicions d’oferir-los un bon preu…

—Ets irresistible! —es va meravellar Kura quan tots dos tornaven a Greymouth, encara agafats de la mà tot buscant l’oportunitat d’allunyar-se del camí per fer l’amor a l’herba—. És ben cert que et fiques la gent a la butxaca. Creus de debò que la senyora Carey aprendrà a manejar aquell artefacte tan estrany?

William es va arronsar d’espatlles.

—A vegades succeeixen miracles. A més, no és cosa meva. Un cop que hagi pagat, pot cosir-hi o raspallar les sabates, si vol. El principal és que jo obtingui la meva comissió. I ningú no diria que aquelles senyores són unes dissortades, no et sembla? —Va somriure amb ironia.

Kura va riure.

—Sempre has sabut fer felices les dones —va respondre, fent-li un petó.

William ja no podia contenir-se més. Va conduir el carro per un sender lateral i va portar Kura sota la lona. No és que fos la cambra d’un palauet, però hi havia prou espai per estirar-se i a fora feia massa fred. Durant els seus viatges, de tant en tant, dormia dins el carro.

Quant a una habitació comuna, no es feia il·lusions. Ni la senyora Tanner ni la senyora Miller s’arriscarien a servir d’alcavotes, i una suite en els distingits hotels del moll era massa cara. William va pensar a llogar una habitació per hores al Lucky Horse, però la relació de Kura amb l’establiment no ho aconsellava.

—Què ha passat amb la teva fascinació per les ovelles? —va preguntar Kura mentre li acariciava el clatell.

—Sóc l’ovella negra de la meva família. Ells s’ocupen des de fa molt de la cria de bestiar. Vaig pensar que m’agradaria, però en realitat…

—En realitat són els teus arrendataris els que s’ocupen de la cria de bestiar i quan vas comprovar que les tifes feien una pudor de mil dimonis, te’n van marxar totes les ganes. —Kura parlava poc, però quan ho feia reblava el clau.

—Es podria dir així —va reconèixer William—. I què ha passat amb la teva fascinació per l’òpera?

Ella es va arronsar d’espatlles. Després li va parlar de Barrister i dels seus esforços inútils per valer-se per si mateixa com a cantant.

—Aquest no és un país per a òperes —va sospirar—. És el país equivocat i el moment equivocat per a aquest art… Nova Zelanda no necessita de cap Carmen. Hauria d’haver acceptat l’oferta de Gwyn. Però llavors no me’n vaig adonar.

—Et vas pensar que Roderick Barrister posaria el món als teus peus. —William va somriure irònic.

—Sí —va somriure Kura, i li va segellar els llavis amb un petó.

Es van estimar fogosament i després Kura li va parlar del seu projecte amb Caleb Biller. William es va fer un fart de riure amb la història del seu «compromís».

—Això significa que haurem d’elevar aquell noi al rang d’artista perquè la gent no se’n burli. O que es casi amb la fabulosa Florence Weber. A mi també em faria una por de mort casar-me amb aquella bruixa! —Florence havia assistit a la demostració de la màquina de cosir i havia plantejat unes preguntes força empipadores.

—Oh, Caleb és un artista de debò. Ja el vas sentir dissabte. És el millor pianista que conec i té una oïda meravellosa… —Kura confiava molt en aquell jove tan peculiar.

—Però quan ha de tocar davant de més de tres persones es fa pipí als pantalons. D’altra banda, dissabte només et vaig sentir a tu, preciosa. Què et sembla si… afalaguem una mica els esperits?

Caleb Biller i William Martyn es van entendre sorprenentment bé. AI principi, a Kura li havia preocupat que William es burlés del seu company i li prengués el pèl. Però ell de seguida va reconèixer el potencial de Caleb. Els dilluns gairebé no hi havia activitat a la taverna. Els pocs bevedors que hi anaven no demanaven cançons, sinó que es bevien els diners que havien guanyat a les apostes del cap de setmana o molts cops intentaven oblidar-se de les pèrdues bevent. Així que Kura i Caleb van disposar de temps i la benedicció de Paddy per interpretar tot el seu repertori davant William. Ella cantava i tocava el putorino, així com la koauau, una flauta de la mida d’una mà, molt adornada, que es tocava bufant pel nas. Ell I’acompanyava i de tant en tant s’equivocava de nota perquè el seu expert oient el posava nerviós. Tampoc va ser la seva forma de tocar el piano el que va convèncer William. Podria ser millor, però en qualsevol escola de música mitjanament bona seria factible trobar un pianista com ell. Tanmateix, quant als arranjaments, Caleb era magistral. La unió de les senzilles melodies del haka amb els complicats arpegis del piano, el diàleg entre instruments tan diferents, el pont musical entre les dues cultures naixia de l’esperit creatiu de Caleb Biller. Kura era una intèrpret de talent, recrearia perfectament l’ànima de qualsevol música. Però per captar aquella ànima, elaborar-la i transmetre-la a l’orella dels profans es necessitava alguna cosa més que veu i expressió. Caleb Biller era, sens dubte, un artista, encara que torturat per la por escènica.

—Ha de superar-ho —el va exhortar William després d’haver-lo felicitat pels arranjaments—. Miri, quan el vaig sentir des del carrer tocava molt millor. No té cap motiu per posar-se nerviós per la meva presència. El seu art és fantàstic. No tan sols causarà furor aquí, sinó que conquistarà Europa!

Kura li va llançar una mirada escèptica.

—Per a això no n’hi ha prou de ser fantàstic —va intervenir—. Abans jo també ho creia així, però organitzar gires i recitals… no és gens fàcil. Cal llogar locals, fer publicitat, negociar els contractes i estar a sobre de tots els detalls. Necessitem un impresario com Roderick Barrister —va concloure amb un sospir.

William va posar els ulls en blanc.

—Estimada, oblida’t del teu Roderick Barrister! Ell no va fer res en absolut, tret de reclutar unes cantants de pa sucat amb oli i unes ballarines bufones. Però no n’hi ha prou de repartir un parell de programes de mà, també cal parlar amb la premsa, buscar mecenes, atraure el públic adequat a les actuacions… en el vostre cas potser aconseguir que les tribus maoris locals col·laborin. Tota l’organització estava en mans de George Greenwood. Aquesta va ser una de les raons de l’èxit de la gira. Necessiteu un home de negocis al vostre costat, Kura, no un paio que se les dóna de divo. I res de dames de beneficència ni reverends. Això sempre fa la impressió que els artistes són uns aficionats. Necessiteu sales grans, hotels o teatres. AI cap i a la fi, voldreu guanyar una mica de diners amb aquest projecte, oi?

—Vostè sembla un entès en la matèria —va observar Caleb vacil·lant—. S’ha dedicat a això alguna vegada?

William va sacsejar el cap.

—No, però venc màquines de cosir. D’alguna manera és també un espectacle. Per cert, als cursos de formació teníem algunes persones que solien patir por escènica. Després li explicaré un parell de trucs per superar-ho, Caleb. En qualsevol cas, vostè no haurà de vendre res. A banda, també s’hi podria introduir algun aspecte social, alguna cosa que donés més color a l’espectacle…

—Com aquí el taller per a les víctimes de la mina? —va preguntar Caleb somrient.

William va assentir amb gravetat.

—Però el propòsit principal és vendre. A la llarga un desenvolupa una mena d’olfacte. De seguida veig en quina taverna em convé organitzar una demostració i en quina no entrarà cap dona decent. A vosaltres, per exemple, mai no us permetria que oferíssiu la funció al Wild Rover. A antres així ningú no hi porta la seva dona per gaudir d’una vetllada cultural. Tampoc, és clar, al Lucky Horse. Aquí, a Greymouth, els grans hotels són l’únic que val la pena. Però, en conjunt, aquesta no és una ciutat adequada… —Aquestes últimes paraules de William van sonar gairebé somiadores. Semblava estar planificant una gira, passant revista als llocs que considerava apropiats.

Kura i Caleb es van mirar.

—Per què no ens vens a nosaltres? —va proposar al final Kura—. Almenys ensenya’ns com fer-ho! Organitza un gran concert a la sala adequada d’una gran ciutat…

—Bé, precisament a l’Illa Sud no hi ha les ciutats més grans, i jo no tinc els contactes de George Greenwood. Però bé, començarem a… —Va arrugar el front i després la seva cara es va il·luminar—. Començarem a Blenheim! Allà conec una dama… en realitat tots dos coneixem allà una dama, Kura, que necessita urgentment una ocupació…

—Què, com sona? —William els va mirar, bo i cercant el seu reconeixement.

Caleb demanava en aquell moment el seu tercer whisky. EI marit de Kura era emprenedor, i les seves formulacions, irresistibles, però Caleb tenia la sensació de veure’s arrossegat per una voràgine en la qual irremissiblement s’ofegaria…

—Whaikorero, l’art de l’oratòria! —va dir Kura—. El domines, no hi ha dubte. Realment Heather Witherspoon s’ha casat amb un ric ferroviari i té una gran casa a Blenheim?

—Els senders dels esperits són inescrutables —va dir William teatralment—. Bé, l’hi enviem? Però llavors no podrà retractar-se, Caleb! Si Heather ho organitza bé (i ho farà, confio en ella), tocarà davant de cent o dos-cents espectadors. Ho aconseguirà?

«No», va pensar Caleb, però lògicament va respondre:

—Sí.

Kura va demanar whisky per a tots. També ella volia beure aquell dia. Potser la seva carrera per fi havia començat!

William observava Caleb. El noi estava nerviós, pàl·lid i poc eufòric. A la llarga haurien de substituir-lo. No aguantaria una gira per Europa, però calia arrencar amb ell. Necessitaven un bon començament, un gran èxit.

William va llançar un petó amb la mà a la seva dona quan es va aixecar per anar a buscar les begudes. El whisky no duraria gaire. Si tot anava bé, Kura aviat beuria xampany. William per fi estava preparat per complir amb la promesa que havia fet a la seva dona en casar-se: anirien a Europa.

Heather Redcliff va respondre tot just rebre la carta. Va expressar la seva alegria davant el fet que William s’hagués retrobat amb Kura i li va semblar fascinant la idea d’aplanar el camí cap a l’èxit de la seva antiga alumna. Al cap i a la fi, ella sempre havia cregut en Kura i així ho comunicaria de bon grat a la premsa local. De fet, ja ho havia esmentat en la recent recepció amb motiu de la inauguració d’una nova ala de l’hospital. Heather ja feia temps que hi estava socialment implicada. L’art, però, encaixava millor amb la seva naturalesa, en això William havia encertat! I, per descomptat, l’escena cultural de Blenheim esperava impacient sentir Kura-maro-tini. I ella, Heather, gaudiria de l’alegria addicional de tornar a veure el seu amant…

William va somriure. Es va saltar aquesta última frase quan va llegir en veu alta a Kura la carta de Heather. En qualsevol cas, la futura i dinàmica mecenes ja havia reservat una sala de concerts amb capacitat per a cent cinquanta persones en el millor hotel de la ciutat. I també havia organitzat una recepció per als convidats: la nit anterior al recital, el senyor i la senyora Redcliff tindrien l’honor de presentar personalment els artistes als notables de Blenheim. El diumenge 2 de setembre, els anava bé?

—Ja ho veus, Kura. Ara només hauràs de cantar —va assenyalar William.

Els ulls de Kura van refulgir celestialment. Des del dia del seu casament, William no l’havia vist resplendir amb aquella intensitat. I ella mai no l’havia besat tan feliç i amb tanta franquesa. William va respondre al petó alleujat, conscient que amb això ella li ho perdonava tot: les mentides i la tàctica dilatòria prèvia al casament, l’embaràs involuntari que la lligaria de forma rotunda a Kiward Station i fins i tot la traïció amb Heather Witherspoon. Tots dos començaven de nou i aquesta vegada seria tan meravellós com Kura s’ho havia imaginat. Si almenys Caleb no fos tan babau… Estava assegut al costat de tots dos quan William va llegir la carta de Heather i no havia somrigut; al contrari, havia perdut el color.

William no estava gaire satisfet amb Caleb. Cada vegada se’l veia més maldestre i s’equivocava tantes vegades al piano que, al final, fins i tot Kura el va amonestar. De fet, només s’havia relaxat una mica quan havia begut un parell de whiskies després de saber que aquell dia William no havia tingut notícies de la seva prometedora mecenes. Però la carta de Heather ja havia arribat. Ara la cosa anava de debò. Caleb es va excusar i va anar al bany. Quan va tornar semblava encara més abatut.

—Aquests cent cinquanta seients… No es vendran pas tots, oi? —va preguntar, jugant amb el got, de nou buit.

William va pensar a mentir-li, però era absurd. Caleb havia d’assumir els seus compromisos.

—Caleb, Blenheim sembla un lloc molt pròsper, però, entre nosaltres, és un poble de mala mort. Una mica més gran que Greymouth i un pèl més desenvolupat. Però no és Londres. A Blenheim no és que sobrin les ofertes culturals. Així que si una de les notables del lloc presenta un parell d’artistes… La gent es barallarà per les entrades. És probable que l’endemà s’hagi de repetir…

—Però…

—Caleb, no facis aquesta cara! —va exclamar Kura—. I si la por t’impedeix ser feliç, pensa en tot el que vindrà després. Seràs un artista famós! Podràs viure com vulguis, Caleb!

—Sí, ja ho sé —va admetre Caleb en veu baixa—. Podré viure com vulgui…

Va semblar reflexionar, en efecte, però William es va sentir de sobte tan abatut com el jove.

El dia del compromís de Tim i Lainie s’acostava i ella tenia la sensació de ser l’únic oasi de calma en un remolí de nerviosisme. Feia dies que Nellie Lambert s’havia convertit en un garbuix de nervis i planificava la decoració de les habitacions i el menú… O seria millor un bufet? Va contractar una banda de músics perquè toqués durant el ball, encara que potser era una mica inadequat ja que Tim i Lainie, naturalment, no podrien obrir-lo. Tim practicava amb tenacitat amb la il·lusió de poder ballar. AI pobre Roly, a més de fer el paper d’infermer, li va tocar el de parella de ball.

Tim gairebé va patir un atac de pànic quan va llegir als diaris de la Costa Oest l’anunci del seu compromís. Li hauria agradat no perdre de vista Lainie; cada foraster que apareixia a la ciutat li feia por. Ara planejava seriosament emigrar. A pesar que en el temps transcorregut ja podia seure cada dia un parell d’hores a l’oficina de la mina per treballar, el seu pare seguia bloquejant qualsevol canvi. Tim ja no ho atribuïa només a la seva incompetència: Marvin Lambert ocultava alguna cosa. Possiblement els balanços eren encara pitjors del que Matt havia apuntat. La mina tenia pèrdues i la construcció del ferrocarril amb prou feines avançava aquell hivern tan humit. No s’havia de comptar amb el fet que les inversions de Lambert procuressin beneficis ràpids, i Nellie, pel seu compte, malgastava els diners de mala manera per gloriejar-se d’una festa de compromís. Si això continuava així, seria impossible rescatar res. Tim tenia en compte el fet que la mina es paralitzés mentre es realitzaven les obres més importants de reconstrucció, però això encara provocaria pèrdues més grans. Ho haurien d’explicar als bancs i el pare de Tim ni tan sols es decidia a sol·licitar el tan necessari crèdit. A tot això s’afegia el perill constant a què estava exposada Lainie.

Tim n’estava fart. Volia marxar abans del casament. O immediatament després d’un casament privat i una copa amb els seus amics a la taverna. La travessia i la seva nova vida a Anglaterra o Gal·les seria més senzilla si ja estaven casats.

Elaine, però, estava entusiasmada amb la festa de compromís. No podia evitar-ho, d’alguna manera s’alegrava de la celebració, i també perquè Nellie Lambert per fi la prenia en consideració. El vincle entre les dues dones mai havia arribat a ser de confiança. Van tornar a discutir quan es va plantejar la qüestió del vestit de la núvia per a la festa. Nellie volia que el confeccionés Mortimer o, millor encara, fer que els enviessin un model de somni de gases i seda de Christchurch. Lainie, ben al contrari, va fer el primer encàrrec important a la senyora O’Brien i el seu taller. També aquí hi havia discòrdia. Les noves màquines de cosir havien arribat i, tal com ho havia promès, William feia classes a les dones de la colònia de miners. Tanmateix, la direcció del negoci va recaure en l’eficient senyora Carey i en la no menys competent senyora O’Brien. La mare de Roly era una cosidora força bona i tenia olfacte per als negocis. Així que de seguida va començar amb la producció de robeta infantil senzilla, tan barata que ni tan sols a les esposes de miners més pobres no els valia la pena cosir-la. La senyora Carey, però, era partidària de concloure la formació de les cosidores i «donar una mica de vida», com ella deia, al local del taller, per al qual els Lambert havien facilitat de mala gana un vell barracó a prop de la mina.

—Jo no m’he estat setmanes cosint cortines per a aquell barracó! —es va queixar al reverend la senyora O’Brien—. I tampoc no necessitem pintar les parets, i fins i tot menys en un càlid to «rosa vell». Com a molt les emblanquinarem! Jo necessito diners, reverend, la vida ja la tinc!

La senyora O’Brien va acabar imposant-se. La senyora Carey estava dolguda i parlava de «falta de reconeixement». Les dones del taller s’ho prenien amb resignació. El negoci anava realment bé. Si seguia així, en un o dos anys liquidarien el deute amb el capellà.

Així que la senyora O’Brien va prendre mides a Lainie i va admirar el vellut blau que la noia havia escollit per al vestit de compromís.

—És preciós, i me’l podré posar més endavant —va dir Elaine a Tim, justificant la seva elecció—. En lloc d’una cosa recarregada de volants de Christchurch.

—Per al nostre casament, per exemple —va assenyalar Tim—. Lainie, pensa-t’ho bé, això de fugir plegats qualsevol dia. La festa de compromís em fa mala espina…

La trobada amb Caleb el diumenge abans de la celebració també li va fer mala espina a William. El jove semblava encara més prim i nerviós que de costum. Des de la notícia del recital de Blenheim cada vegada estava més escarransit i pàl·lid. Anava de bracet amb Florence Weber. La noia feia la impressió d’estar satisfeta i tranquil·la. Ell, ben al contrari, semblava derrotat. Els pares Biller i Weber seguien orgullosos la parella. William es temia el pitjor.

Kura va observar l’entrada de Caleb des de l’orgue i estava desitjant assabentar-se de les xafarderies. Se n’avergonyia una mica, ja que sempre s’havia sentit orgullosa d’estar per sobre d’aquelles coses. Però això era estrany i la posava nerviosa. AI cap i a la fi, a penes el diumenge anterior, Caleb havia deixat plantada Florence…

Quan el reverend va deixar per fi sortir els seus fidels, Kura es va reunir amb Lainie, William i Tim. Tots tres van parlar, en un racó un pèl apartat de la gent, dels successos, mentre Tim esperava Roly. El jove encara estava flirtejant amb la petita Mary Flaherty al cementiri parroquial. Tim, que ja s’havia assegut dins el carruatge al costat de Lainie, el mirava relaxat. La missa d’aquell diumenge havia estat el seu assaig general i el jove havia aconseguit recórrer l’església pel seu propi peu.

—No t’ho pensis tant —va xiuxiuejar de sobte a la seva promesa—. El 15 de setembre surt un vapor cap a Londres. En sis setmanes com a molt seríem a Anglaterra.

Elaine no va respondre. De fet, els seus ulls seguien Caleb Biller i Florence Weber.

—Ja és oficial? —va preguntar a Kura—. Té tot l’aspecte de ser-ho, oi?

William va seguir la mirada de la seva dona i de Lainie, i va contestar:

—Està prenent un caire perillós. Però mireu, ja ve. Kura, en cas de dubte, no t’hi fiquis! Facis el que facis, la ciutat ho atribuirà a la gelosia…

Caleb Biller s’havia desprès de Florence i s’acostava amb el cap cot al grup. Potser escollia aquesta situació per no trobar-se a soles amb Kura i William. Florence el mirava una mica preocupada, però sobretot triomfal.

—Kura, William, Lainie… Què tal, Tim?

Tim va somriure.

—Jo diria que em va millor que a vostè. Ha creuat l’església amb la seva Florence del braç la mar de bé.

—Des de quan és «la seva» Florence? —va preguntar Kura.

Caleb es va posar ben vermell.

—Bé, com dir-ho… El fet és que Florence i jo ens vam prometre ahir.

A William no el va sorprendre gaire la notícia. A Tim, en absolut. Les noies, ben al contrari, miraven, incrèdules, Caleb.

—Kura, he parlat amb ella —va dir Caleb trencant l’incòmode silenci—. Per dir-ho d’alguna manera, ens hem sincerat. I a ella no li importa.

—Què és el que no li importa? Que siguis un efemín…?

—Kura, si us plau! —la va interrompre William.

—Florence diu que donarà llibertat al nostre matrimoni sempre que a canvi… bé, que pugui participar en la direcció de la mina una mica més del que és habitual per a una dona…

—Segur que ho farà perfecte —va assenyalar Tim cortesament—. En aquest cas, no cal sinó desitjar tot el millor a la mina Biller. Encara que vostè no sembla gaire content.

—Bé, tal com estan les coses… —va respondre vagament Caleb—. Però podré seguir dedicat als meus interessos. La música, l’art, la cultura maori. Sobre això, com ja saps, no tan sols m’interessa la música. Seré, per dir-ho d’alguna manera com un científic.

—Molt bé —William va interrompre el balboteig de Caleb—. Fa poc n’hem parlat, de tot plegat. Tothom ha de poder viure com desitgi. Potser podrà seguir arranjant cançons per a Kura. Moltes felicitats. Però suposo que ara no ens deixarà a l’estacada amb el concert de Blenheim, oi?

Confiem en vostè i no podríem trobar un substitut tan de pressa.

Caleb va prémer els llavis. Es debatia amb ell mateix, i finalment va sacsejar el cap.

—Ho sento… però no puc. Ho he intentat, de debò, però fins jo mateix m’adono que m’equivoco en prémer les notes. Em devoren els nervis. No estic fet per a això. I Florence també opina que…

—Oblida’t de Florence! —va protestar Kura—. Llavors no tan sols ets un amanerat, sinó també un covard. Sobretot un covard! Allò altre no importa tant.

Elaine es va arraulir contra Tim.

—Què és un amanerat? —va dir amb un fil de veu.

Tim lluitava per contenir el riure i Kura per contenir les llàgrimes. Per primera vegada des que Lainie la coneixia, es va posar a plorar en públic. Sanglotava incontroladament. Aquella noia sempre tan freda i segura estava irrecognoscible.

—Em destrosses la vida, Caleb, ho saps? Si ara cancel·lem el recital… mai més no tindrem una oportunitat així! Maleït sigui, ho he planificat tot per tu! Tot el programa estava pensat per consolidar-te com a artista. Jo no et vaig deixar a l’estacada quan volies fingir estar compromès amb mi!

—Ho sento, Kura —va respondre Caleb profundament entristit—. De debò que ho sento.

I en acabat va fer mitja volta i se’n va anar. Feia la impressió d’haver-se tret un pes de sobre quan va tornar amb la seva família. Florence el va agafar del braç i va tenir el decòrum de no mirar Kura.

—De veritat no podreu trobar cap substitut? —va preguntar Tim. No li importava gaire Kura, però veure-la plorar amb tant desconsol el va estovar.

—En tres setmanes? —va respondre William—. A la Costa Oest? A Blenheim potser sí, si ens n’anéssim ara mateix. Però llavors ja no existiria l’emoció per la cosa nova. Si ens presentem allà amb una pianista local que ha assajat a tota castanya… —Va sacsejar el cap.

—Podria tocar Miss Heather —va assenyalar Kura mentre s’eixugava els ulls.

—Però no ho farà. Ja l’hem entusiasmat per a una carrera com a mecenes d’art. Ella no es dignarà a trepitjar l’escenari! Què diria el seu marit? —William va abraçar la seva dona.

—Jo encara no he sentit el que feu… —va intervenir Elaine—. Però, és realment tan difícil? Em refereixo a la part del piano…

Kura es va quedar mirant-la i Elaine va veure en els seus ulls una guspira d’esperança.

—No extremament difícil. Alguns arpegis poc convencionals i bastant ràpids. Es requereixen uns dos anys de pràctica per a assolir aquell nivell.

—Fa deu anys que toco. És clar que no al teu nivell, com sempre has tingut la gentilesa de recordar-me, però si practico durant tres setmanes… —EI somriure d’EIaine va treure ferro a les seves paraules.

—Has millorat molt —va assenyalar Kura—. Però, de debò, Lainie… ho faries? Vindries amb mi a Blenheim per acompanyar-me al piano?

—Si aconsegueixo superar la prova…

Kura feia la impressió de voler abraçar la seva cosina.

—I també és una pianista molt maca! —va apuntar William—. Oferirà una imatge molt més atractiva que Caleb.

Elaine el va mirar vacil·lant. Havia dit «maca»? Tres anys abans el seu cor hauria fet un salt, però aquell dia la seva mirada va passar dels trets joiosos de William a l’aspecte de Tim, que ja no mostrava una expressió cordial i divertida, sinó de suma preocupació.

—Lainie, per molt que vulguis ajudar Kura, no pots —va intervenir el jove Lambert—. És clar que tocaries millor que Caleb i que series la pianista més bonica del món, però, anar a Blenheim…? EI viatge, la gran ciutat, el risc…

—Des de quan s’ha tornat vostè tan aprensiu? —va preguntar William—. En comparació amb el risc que suposa el seu casament.

—Què hi ha de tan perillós en un casament? —va replicar Lainie—. Últimament em mires d’una forma molt rara!

William va posar els ulls en blanc.

—Bé, suposo que tots dos sabeu que esteu en situació irregular. I encara que això no us importi, suposo que segurament voldreu tenir fills.

Lainie va riure, encara que una mica forçadament.

—Per Déu, William! Als meus fills no els importarà gens si el nom de soltera de la seva mare era O’Keefe o Keefer. Fins i tot es pot atribuir a un error d’escriptura!

William va arrufar el nas i la va mirar gairebé amb incredulitat.

—Però als nens segur que no els serà igual comprovar que es diuen Sideblossom en lloc de Lambert, que heretaran una granja a Otago, mentre que la seva mina passarà a mans d’algun Lambert llunyà. El vostre matrimoni no tindrà validesa.

Elaine va empal·lidir i les pupil·les se li van dilatar.

Tim va sacsejar el cap.

—Però Thomas Sideblossom és mort —va dir amb calma.

—Mort? —es va sorprendre William—. Des de quan? Pot ser que cada dia vostè ho desitgi, però pel que sé està més viu que tots nosaltres. —William va passejar la mirada per tots els presents. Estaven fingint? Però l’expressió horroritzada d’Elaine era autèntica.

—Jo… jo li vaig disparar a la cara… —va xiuxiuejar ella.

William li va donar la raó.

—Sí, ho sé —va dir—. L’orifici del tret era aquí. —Es va assenyalar la galta esquerra—. La bala va passar miraculosament bastant paral·lela a la cara, no es va incrustar profundament al cervell. Vas disparar cap amunt, és probable que apuntessis el pit, però no vas comptar amb el retrocés. En qualsevol cas, li vas deixar el costat dret paralitzat i l’ull dret cec i gairebé l’esquerre. La bala encara la té incrustada i li pressiona el nervi ocular. Però no és mort. Creu-me, Lainie…

Elaine es va posar les mans a la cara, incrèdula.

—És horrible, William! Per què no m’ho havies dit abans? —Em pensava que ho sabies. I tu també, Kura, oi?

La maori va assentir.

—No en coneixia els detalls, però sabia que no era mort.

—I has permès que em prometés? —Elaine va intentar aparentar ràbia, però en el seu cap lluitaven la perplexitat amb l’alleujament i l’esperança—. Durant dos anys i mig he passat una por de mort!

Kura es va arronsar d’espatlles.

—Disculpa, Lainie, però ningú no m’havia posat al dia de forma tan intensiva sobre els teus assumptes. Em va sorprendre una mica… però vaig pensar que potser estaves divorciada. O que mentrestant aquell Sideblossom havia mort. No està pertorbat mentalment també? —Es va girar cap a William.

—Pel que sé, no. Encara que ja li agradaria perdre la consciència. S’atipa de morfina i whisky, pateix contínues migranyes i al·lucinacions.

—L’has vist? —La mà d’Elaine es va crispar sobre la de Tim, mentre mirava William horroritzada—. N’estàs segur? —Una pal•Iidesa mortal li cobria la cara i feia uns ulls desorbitats.

—Per Déu, Lainie, no em miris així! És clar que n’estic segur. Vaig estar un parell de setmanes a Lionel Station i el vaig veure alguna vegada. Gairebé no surt a l’exterior, ja que no suporta la llum del dia. Però és impossible no escoltar-lo. Esbronca el personal, demana el whisky i la medicina cridant… Un pacient força desagradable. Però no completament boig i, sobretot, en absolut mort.

—Això ho canvia tot —va intervenir Tim amb calma i atraient Lainie cap a ell. La noia tremolava i plorava—. Mentre oficialment siguis la senyora Sideblossom no podrem casar-nos. Però no has comès cap assassinat. T’entregaràs i ho explicaràs tot. Pots dir que va ser un accident, que l’arma simplement es va disparar. Parlarem amb un advocat i veurem què convé més, si explicar la història tal com va ser o preparar una versió més convenient. En qualsevol cas, no et penjaran. Pots divorciar-te i viure amb mi legalment. Aquí, a Gal·les o on sigui.

—Preferiria Gal·les —va xiuxiuejar Elaine. De sobte va experimentar la necessitat de posar tants quilòmetres com fos possible entre Lionel Station i ella. Sentia alleujament de no ser una assassina, és clar, però s’havia sentit més segura quan suposava que Thomas havia mort.

»No podem simplement fugir sense entregar-me?

Tim va brandar el cap.

—No, Lainie. William té raó. No podem deixar que els nostres fills creixin, sigui on sigui, com descendents legítims de Thomas Sideblossom. Ho superarem, estimada! Tu i jo. No tinguis por!

—Però després del compromís. D’acord, Tim? Si us plau! No suportaria que tot esclatés ara. La teva mare… tota la ciutat parlaria de nosaltres… —I va tornar a sanglotar sense consol. Allò era massa.

Tim l’acariciava i la bressolava entre els seus braços.

—D’acord, després del compromís, malgrat que no m’agrada. Aquesta festa em preocupa…

—Però se celebra a Greymouth —va observar Kura—. I mentre Elaine sigui a Greymouth no li passarà res.

Tres parells d’ulls sorpresos la van mirar.

—Això diuen els esperits? —va intentar bromejar William.

Kura va negar amb el cap.

—M’ho va dir una dona maori fa un temps. Continuen buscant Lainie, però a Greymouth està segura…