6

La tardor a Queenstown s’iniciava amb diverses activitats culturals i esportives organitzades sobretot per la parròquia. També un parell de grangers notables dels voltants celebraven festes i, naturalment, van convidar-hi els O’Keefe i els seus hostes de les planes Canterbury. Tal com esperava, William va aconseguir una invitació per mediació d’Elaine. L’acompanyava als picnics organitzats per l’església i a basars, vetllades musicals i rifes benèfiques. Per a alegria i sorpresa de Gwyn, Kura solia anar amb ells i semblava divertir-se. La noia, normalment, només es dignava a participar fent morros a les festes de Kiward Station o les granges veïnes.

—I això que al principi no ho hauria dit mai, que Lainie i Kura s’acabarien fent amigues —va comentar Gwyn a Helen—. Però ara no se separen.

—Lainie no sembla que sigui feliç —va assenyalar l’observadora Helen.

—Feliç? Aquella nena té la mirada d’un animalet entrampat —va intervenir Daphne. Les dues hoteleres es trobaven en la seva reunió setmanal per al te i, en aquesta ocasió, Gwyn hi participava—. Miss Helen, jo hi intervindria. Kura va darrere el noi de Lainie.

—Daphne! Quina forma d’expressar-se és aquesta! —es va indignar Helen.

L’al·ludida va girar els ulls en blanc.

—Disculpi, Miss Helen. Però jo crec… bé, a mi em sembla que Miss Warden mostra un interès improcedent cap al galant de Miss O’Keefe.

Gwyn va somriure, satisfeta. Daphne sabia escollir el vocabulari quan tocava. A ella mateixa tampoc no li havia passat per alt l’interès de Kura, si bé no sabia com considerar-lo. És clar que era poc honest per a Elaine, però, d’altra banda, preferia deu vegades més que fos William Martyn qui festegés la seva néta en comptes del jove maori Tiare.

—Però fins ara el senyor Martyn es comporta de manera molt correcta amb totes dues noies —va observar Helen—. Jo almenys encara no he advertit que n’afavoreixi una més que l’altra.

—Aquest és el problema —va replicar Daphne—. Hauria de preferir Elaine. Al capdavall, ha alimentat les seves esperances. I ara, en el millor dels casos, rep tanta atenció com Kura. Això deu ferir-la profundament!

—Ai, Daphne, encara són unes nenes —va matisar Gwyn—. De moment no pot plantejar-se seriosament demanar la mà de cap d’elles.

Daphne va arquejar les celles.

—Nenes! —va esbufegar—. No es deixi enganyar. Val més que vostè, Miss Helen, vigili el tendre cor d’Elaine, i vostè, Miss Gwyn, la seva hereva. Fins i tot si considera que els encants de Kura encara no són suficients per treure el son a Martyn… a les nits ell pot fer altres coses. Comptar ovelletes, per exemple, Miss Gwyn. Moltes ovelletes.

Kura Warden no sabia què li passava. Per què anava a tots aquells àpats campestres de l’església i permetia que li rondessin tots aquells homes que no li feien ni fred ni calor? Per què escoltava músics de tercera categoria i fingia que li complaien els seus arpegis maldestres? Per què malgastava el seu temps amb sortides amb barca i pícnics, comentant trivialitats sobre el meravellós paisatge que envoltava el llac Wakatipu? Tot això era esgotador i absurd, però l’estimulava perquè estava amb William. Abans mai no havia experimentat una cosa així, els homes li resultaven força indiferents. Un públic, un mirall per mesurar la seva influència, però res més. I ara havia aparegut William amb el seu somriure descarat, els clotets a les galtes, els ulls guspirejant i aquells desconcertants cabells rossos palla. Kura mai no havia vist homes amb aquell ros daurat, només uns quants suecs o noruecs a Christchurch. Però la majoria eren també pàl·lids i de pell clara, mentre que William tenia la pell bruna, cosa que feia un contrast perfecte amb els seus cabells tan rossos. I, a més, aquells ulls blaus i vius, que la seguien a tot arreu. Les floretes que li llançava sense resultar groller. Les seves maneres eren impecables. A vegades fins i tot massa irreprotxables…

Kura desitjava sovint que William la tractés amb més sensualitat, com Tiare sempre feia. És clar que el rebutjaria, però sentiria el batec de la terra, per exemple, si ell li recolzés la mà al maluc. «El batec de la terra», així anomenava Marama aquell formigueig que sentia una dona entre les cames, aquella agradable escalforeta que li pujava pel cos, aquell batre del cor expectant. Kura ho havia experimentat poques vegades amb Tiare, però sorgia invariablement quan la cama de William fregava la seva faldilla sota la taula per descuit. Kura esperava senyals més clars, però el jove no travessava els límits de la correcció. Fins ara, el seu contacte havia estat fugaç, quan li donava la mà, per exemple, per ajudar-la a baixar de la barca o el carruatge. Kura sentia almenys que no eren frecs casuals ni innocents. Sabia que els seus moviments també electritzaven William, que també ell cremava en desig, i Kura avivava el foc sempre que podia.

Ara bé, si algú li hagués parlat de l’enorme dolor que amb això provocava a Elaine, s’hauria sorprès. No s’adonava ni de la seva tristesa ni de la seva creixent taciturnitat. De totes maneres, Kura no hauria reprimit els seus impulsos per respecte a la seva cosina. No pensava en absolut en Elaine, per a ella era una altra criatura més, mediocre i sense cap sentit musical, de les moltes que habitaven la terra; pel que semblava, ni els déus no eren perfectes: ben poques vegades creaven obres mestres com Kura… o William Martyn. En ell hi veia l’afinitat espiritual. Per contra, persones com Elaine… Entre la seva cosina i ella veia menys punts en comú que entre una papallona i una arna.

En aquest sentit, tampoc no era conscient de la relació entre Elaine i William. Kura no posava cap inconvenient a deixar sol el seu escollit amb la seva cosina. I així, el noi continuava acompanyant Elaine a casa i besant-la. Això era l’únic que encara animava la jove pèl-roja, que, tanmateix, patia de manera atroç quan sentia parlar Kura i William de música i art, d’òpera i dels llibres més recents, temes tots que no preocupaven realment a ningú a Queenstown.

Elaine no era cap ignorant. Com a néta de Helen O’Keefe, les seves relacions amb la cultura havien estat freqüents. I ara, atès que era evident que William s’interessava per l’art, també s’esforçava a llegir totes les noves publicacions, almenys de l’àmbit literari, i intentava formar-se opinions pròpies. Però Elaine era un ésser pragmàtic. Llegir més d’un poema al dia l’enervava, i el munt de versos dels volums de poesia se li feien un calvari. Tampoc no li agradava haver d’interpretar una història abans d’entendre’n el sentit i a partir d’aquí la bellesa. Podia patir i riure amb el protagonista d’un llibre, però les repetides escenes fosques, els monòlegs queixosos i les infinites descripcions de paisatges l’avorrien. A l’hora de la veritat preferia agafar les revistes de la seva mare i delectar-se amb les novel·les per entregues en què les dones estimaven i patien. Però, naturalment, no podia reconèixer-ho davant Kura, i ara tampoc davant William. De fet, el noi no li havia semblat tan primmirat quan el va conèixer. Ara, de sobte, es diria que no trobava res més agradable que recitar poemes amb Kura o sentir-la tocar el piano. Les inesgotables converses amb ella feien malbé totes les activitats que abans li agradaven, com els pícnics i les regates d’embarcacions. I a sobre, Elaine semblava que no feia mai res bé. Quan s’aixecava impulsivament per victorejar el bot en què George remava, Kura i William la miraven com si s’hagués tret la cotilla al bell mig del carrer Gran. I quan en algun àpat campestre de la parròquia s’afegia a una alegre rotllana de ballarins de squaredance, tots dos es distanciaven d’ella. El pitjor era que Elaine no tenia a ningú amb qui parlar de tot plegat. A vegades pensava que s’havia tornat boja perquè semblava que era l’única que s’adonava dels canvis en la conducta de William.

El seu pare seguia encantat amb la seva feina a la botiga i l’àvia Helen trobava normal que un jove es comportés amb «correcció». Elaine no podia explicar-li que William ja l’havia besat i acariciat algunes parts que… bé, parts a les quals una dama probablement no li hauria permès accedir. No volia recórrer a la seva mare, perquè sabia que a Fleurette mai no li havia agradat realment William. I l’àvia Gwyn… en condicions normals ella hauria estat la interlocutora perfecta. Elaine notava que les xerrades contínues de Kura sobre art i els seus discursos molestos sobre teoria de la música també la treien de polleguera. Però l’àvia Gwyn estimava Kura per sobre de tot. Davant qualsevol crítica dirigida a la seva néta, reaccionava amb un silenci gèlid o fins i tot la defensava. I ella també semblava aprovar la relació de Kura amb William, o almenys no tenia res en contra del noi. Elaine veia com Gwyn i William xerraven sovint. No era estrany perquè aquell whaikorero de talent innat era capaç de parlar tant d’ovelles com de música.

Mentrestant, havia arribat l’hivern. Les muntanyes estaven cobertes de neu i, de tant en tant, hi havia tempestes i nevava a Queenstown. Gwyneira va adquirir unes pells per a Kura amb les quals la jove semblava una princesa dels mars del Sud extraviada. Els cabells foscos i els trets exòtics, emmarcats per l’àmplia caputxa de l’abric de guineu platejat, atreien totes les mirades. Elaine patia quan William ajudava sol·lícit la noia maldestra a avançar pel carrer gelat i reia amb ella quan intentava escoltar la melodia dels flocs de neu. Per a Elaine, queien en silenci. Amb el temps, havia arribat a convèncer-se que no tenia gens ni mica de sentit musical ni cap sensibilitat per al romanticisme. Ja no aguantava més. Va decidir, doncs, que preguntaria a William si encara l’estimava.

Una nit va tenir-ne l’oportunitat. Helen havia organitzat una vetllada musical a la pensió. A les granges dels voltants hi havia uns quants aficionats a la música clàssica que tocaven el violí, la viola o el contrabaix. Els agradava molt anar a Queenstown, tocaven plegats i passaven la nit a la pensió de Helen. Abans, en aquells concerts familiars, Elaine s’ocupava del piano, però aquella nit tocaria Kura, és clar. Elaine ja feia temps que no s’atrevia a tocar l’instrument en presència de la seva cosina. També els O’Keefe es van quedar aquella nit a la ciutat, ja que el temps dificultava el llarg camí fins a Palleta d’Or. I així, Elaine i William van tenir la possibilitat d’escapar-se per a unes carícies furtives mentre els altres es relaxaven amb una copa de vi. Però Elaine va tenir la sensació que William era reticent a deixar Kura envoltada d’admiradors. La seva cosina tenia realment una cort: les lloances per la seva interpretació i la seva bellesa no s’esgotaven. «Penses realment en mi? —li va preguntar mentalment la noia quan ell la va abraçar i la va besar—. O t’imagines que estrenys Kura entre els teus braços?». Així que ja no es va poder contenir més:

—Encara t’agrado? —va voler saber quan ell la va alliberar de la seva abraçada—. Em refereixo a si t’agrado de veritat. Encara… encara estàs enamorat de mi?

William li va dedicar una mirada amable.

—Ximpleta! Et penses que estaria aquí si no fos així?

Justament això era el que volia saber Elaine. Però de nou es va sentir agredida, aquesta vegada amb la paraula «ximpleta».

—De debò, William. No trobes Kura més bonica que jo? —Va pregar que la seva pregunta no sonés a súplica.

Ell va sacsejar el cap i va semblar que gairebé s’enfadava.

—Lainie, la diferència entre tu i Kura és que ella mai no m’hauria plantejat aquesta pregunta. —Dit això, la va deixar plantada i va tornar a la casa.

S’havia ofès? Potser perquè ella havia posat en dubte els seus sentiments? O més aviat perquè no s’atrevia a mirar-la a la cara?

Kura, des de la finestra, ho havia observat tot. Va veure com ell besava la seva cosina. Ja havia sospitat alguna cosa, però fins llavors mai no ho havia vist. No es va enfadar ni va sentir gelosia. Si William petonejava aquella noia, de segur que era per necessitat. Els homes necessiten les dones, això també ho havia après amb els maoris. Quan feia massa temps que no jeien amb una dona es tornaven insuportables. Però William es mereixia alguna cosa millor, ell era un autèntic cavaller. Kura li faria comprendre, amb tacte, que el batec de la terra tenia la seva pròpia melodia, i que era més bonic descobrir-la amb algú que l’escoltés.

Al juny, Ruben O’Keefe i la seva família van rebre una invitació peculiar. Els suecs dels campaments de buscadors d’or celebraven el solstici d’estiu, sense importar-los que el 21 de juny a Nova Zelanda no fos el dia més llarg sinó el més curt de l’any, i que en aquella època els prats no estiguessin florits i només hi hagués flors de gebre a les finestres. Als nòrdics rudes això no els inquietava: la cervesa i l’aiguardent també tenien bon gust en aquell hemisferi, es podien encendre fogueres i escalfar-se ballant… només hi hauria una mica de dificultat a l’hora de recollir les flors. Però això era més costum de dones, els homes podien passar ben bé sense collir-ne. Perquè no faltessin dones, van invitar Daphne i les seves noies.

—Com més lleugeres siguin les noies, millor saltaran amb nosaltres per sobre de la foguera —va declarar S0ren, un dels organitzadors de la singular festa—. Però pot portar tranquil·lament la seva filla, senyor Ruben. Nosaltres sabem diferenciar qui és una dama, no passi ànsia!

A Fleurette li va semblar divertit anar-hi. Havia llegit força coses sobre els costums del solstici i ara li feia gràcia saltar a la vora de les fogueres de Sant Joan. Ruben va acceptar la invitació perquè els buscadors eren la seva millor clientela. Helen, però, la va rebutjar.

—Fa massa fred per als meus ossos vells. Que ballin els joves, Gwyn, nosaltres passarem una vetllada agradable. Que vingui també Daphne si li ve de gust.

Daphne va sacsejar el cap somrient.

—No, Miss Helen. He d’anar-hi i no perdre les meves noies de vista —va explicar—. No sigui que s’entreguin a aquells paios i llavors tornin amb un suec menut al ventre! Se suposa que és un ritu de la fertilitat, cal vigilar…

Elaine s’alegrava de la festa, però Kura tenia sentiments contradictoris. Hi hauria una gent terriblement barroera i una banda que desafinaria cada dues notes. Es gelarien de fred i tothom diria bajanades. Tot i així, William hi assistiria i hi hauria ball. Potser fins i tot es ballaria de veritat en comptes de fer salts com en els pícnics de l’església. Miss Heather l’havia ensenyat a ballar i dominava el vals i el foxtrot. Bressolar-se amb la música, estar entre els seus braços i deixar-se portar pel ritme seria com un somni… És clar que les noies haurien de lluir vestits de ball! Kura va lamentar no tenir-ne cap, encara que és cert que els O’Keefe s’haurien burlat d’ella. Cadascú es posaria la roba de més abric per anar a la festa.

En el lloc on se celebrava la festa, les noies tremolaven embolicades en abrics i bufandes. Un parell de sueques lluïen vestits regionals. L’escenari oferia una atmosfera gairebé irreal, havia enfosquit feia estona: la lluna penjava sobre les muntanyes nevades i l’arbre de maig i les joves que ballaven al seu voltant amb còfies vermelles i adornades, encara que il·luminats per les fogueres, semblaven haver viatjat en el temps. Els homes vetllaven perquè ningú no es congelés del tot. L’aiguardent i la cervesa, com també el vi calent amb espècies per a les dones, corrien a raig i alimentaven la caldera interior. El reduït grup de Daphne estava força alegre i coquetejava amb els buscadors d’or. Dues dones sueques els van explicar com es feia el ball al voltant de l’arbre de maig i les noies es van entrellaçar somrients amb les cintes de colors.

Elaine observava l’espectacle amb interès mentre Kura ho contemplava tot fastiguejada. Al principi totes dues van beure només vi, però quan va començar a fer fred de debò van apreciar l’alcohol calent, que aviat els va fer oblidar les seves inhibicions per relacionar-se amb els altres. Elaine es va unir als ballarins i va acabar voletejant somrient al voltant de l’arbre de maig de la mà d’Inger, una noia d’ulls blaus, gairebé albina. Després Inger es va acostar a les dues cosines i els va oferir unes plantes mig pansides.

—Agafeu-les, encara no porteu flors! Forma part de la tradició. En el solstici d’estiu una jove ha de recollir set flors diferents i dipositar-les sota el seu coixí la nit de Sant Joan. Així somiarà el seu futur marit!

Inger parlava amb un accent divertit i feia la impressió de ser molt simpàtica. Elaine va agafar el ramet més aviat tristoi i li va donar les gràcies. Kura, per contra, no li va dirigir ni una mirada. Tornava a fer morros i s’avorria. A l’altre costat de la foguera, William conversava amb Ruben i uns buscadors d’or. Elaine, al seu torn, ja feia temps que havia desistit de xerrar amb Kura.

—Les hem recollit a l’alba, seguint el costum —va prosseguir Inger, explicant l’origen de les «flors», per això, a la força la collita era limitada—. Són totes plantes aromàtiques i d’interior. Així que si només somieu cuiners i nois molt casolans, no us preocupeu.

Elaine va somriure i li va preguntar per Suècia. Inger va respondre de bon grat. Havia emigrat amb un jove que l’estimava molt, però tan bon punt van arribar a Dunedin la va deixar per una altra.

—Quina gràcia, oi? —va dir Inger amb el seu agradable accent, si bé encara semblava ferida—. En porta una i després… De totes maneres, els diners per al viatge els havia guanyat jo.

Era evident que exercia la prostitució, ja que Inger va deixar entreveure que ho havia fet gairebé tot per aquell home.

Elaine va pensar en William. Ho faria ella també tot per ell? I ell per ella?

Més tard la festa es va animar, quan les fogueres per fi es van apagar. Tots s’estaven divertint… menys Kura. Havia imaginat una altra classe de balls, va explicar dignament quan un jove buscador d’or borratxo va reunir ànims per convidar-la a ballar. Al final, però, va deixar que William la convencés de saltar sobre la foguera. Elaine va observar-los malhumorada. No era aquell un costum entre enamorats?

Abans que la festa es tornés massa llicenciosa, Ruben i Fleurette van decidir anar-se’n. Just en aquell moment era quan Daphne no podia perdre de vista les seves noies, i va sorprendre Inger i Søren fent-se petons. «Potser aquesta nit Inger somiarà amb ell», va pensar Elaine, i va sostenir curosament les seves flors. Søren semblava un bon noi i la sueca de cabells rossos pàl·lids mereixia una vida millor.

Ruben i Fleurette van partir camí de Palleta d’Or, allunyant-se del campament dels buscadors d’or. No volien pernoctar a la ciutat perquè el personal domèstic maori també havia anat a una festa i George s’havia quedat sol a casa, circumstància per la qual ell, és clar, havia protestat iradament. També ell hauria saltat per sobre de la foguera, però l’endemà tenia escola, així que Fleurette volia comprovar com més aviat millor si el noi havia obeït les seves ordres i ja era al llit.

Elaine, per la seva banda, va insistir a marxar a la ciutat amb William i Kura. Havia deixat un cavall a l’estable de Helen i havia anat amb tots dos dalt del carro. Així que tenia un pretext.

—Però pots demanar aquí que et deixin un cavall —va dir el seu pare—. Com t’ha passat pel cap deixar Banshee a la ciutat? Podries haver seguit el carro amb la teva euga.

Fleurete li va posar una mà al braç. Com podien ser els homes tan insensibles! Ella entenia molt bé que Elaine no volgués que Kura es quedés a soles amb el seu galant.

—T’ho explicaré més tard —va xiuxiuejar al seu marit, fent-lo callar—. Però no triguis gaire, Lainie. Cavalca de pressa i no et detinguis en cap cas.

William semblava una mica escandalitzat. No trobava digne d’una senyoreta que Elaine recorregués sola aquell llarg camí de nit. Potser esperaven que ell l’acompanyés? Elaine només va riure quan ell es va oferir sense gaire entusiasme. Va prendre un te a la pensió amb ells. Després del viatge en el carruatge havia d’entrar en calor i Helen i Gwyn encara conversaven a la vora de la xemeneia.

—William, jo munto millor que tu i et deixo enrere. De dia ja et queixes que vagi a cavall per aquell «camí perillós». Ara, a la nit, no faries sinó endarrerir-me.

«Sens dubte és cert, però no ho ha dit amb gaire habilitat», va pensar Helen. Al capdavall, a ningú no li agrada que li diguin que és un genet maldestre. William va posar la cara ofesa que corresponia, però Elaine no se’n va adonar. Va parlar alegrement de l’arbre de maig i de les flors que havia de dipositar sota el coixí.

«És una nena», va pensar William, com si la disculpés per fer-li la murga, davant l’evidència que s’havia enamorat de Kura.

Quan Elaine va marxar poc després, ell, com era d’esperar, la va acompanyar a fora. Al capdavall, era un cavaller. El petó de comiat va ser breu, però Elaine no ho va notar. Essent tan a prop dels ulls vigilants de la seva severa àvia, tampoc no esperava gaires més mostres d’amor. Helen segur que s’oloraria alguna cosa en sentir bordar Callie. La gosseta seguia mostrant disconformitat cada vegada que William abraçava i besava la seva mestressa.

Gairebé alleujat, ell la va seguir amb la mirada quan es va allunyar muntada en Banshee. Elaine deixaria que el cavall fes un preescalfament al pas i quan hagués deixat enrere el carrer Gran, ei llançaria al galop seguida d’aquella gossa malcriada. William va sacsejar el cap. Hi havia moltes coses del comportament d’Elaine que sempre li resultarien incomprensibles. A diferència de Kura.

Kura-maro-tini va sortir d’amagat de la casa. La llum del saló de Helen acabava d’apagar-se. L’havien enviat a la seva habitació, però s’havia instal·lat a la planta baixa. Des de la finestra havia observat com William s’acomiadava d’Elaine.

Ell s’alegrava de no haver besat Elaine amb passió. No li hauria agradat que Kura, que tot just ara treia el nas per la porta de l’entrada, l’hagués sorprès abraçant la seva cosina. Kura va anar amb compte que no poguessin veure-la des d’una finestra. S’havia cobert amb l’abric de pells, però sense cordar-lo per deixar a la vista el vestit que portava a sota. Els tres primers botons del vestit ja estaven descordats. S’havia deixat anar els cabells, que li queien suaument sobre la clara pell de guineu, a la qual la lluna platejava.

—Necessitava aire fresc, a dins feia molta calor —va dir mentre jugava amb el quart botó del vestit.

William s’hi va acostar.

—És preciosa —va dir, però li va sortir un to gairebé de constatació comptable. S’hauria colpejat a ell mateix per inútil. Per què no se li acudia cap elogi enginyós? Generalment, no li resultava difícil trobar les frases adequades.

Ella va somriure.

—Gràcies —va mussitar, i va allargar la paraula en un to que prometia el cel.

William no va saber què contestar. Lentament i decorosament, gairebé amb temor, li va acariciar els cabells. Eren suaus com la seda.

Kura es va estremir. Semblava tremolar de fred. Però, no acabava de dir que tenia calor?

—És estrany que ara sigui estiu en un altre lloc —va afegir—. A Irlanda també celebren aquestes festes?

—Ho fan el primer de maig en lloc de fer-ho a final de juny —va grallar William. Es va escurar el coll—. Abans es deia Beltane. Una festa de primavera…

—Una festa de la fertilitat —va dir Kura amb veu suggerent—. «Quan arriba l’estiu i els arbres floreixen amables…».

La veu de la noia va semblar esborrar els carrers gelats de Queenstown i William es va trobar de nou a Irlanda, besant Bridget, la filla del seu arrendatari, sentint el seu ardor i el seu desig.

I llavors va agafar Kura entre els seus braços. Simplement va succeir. Ell no ho havia volgut… Era massa jove. A més, hi havia Elaine i la seva feina aquí, a Queenstown…, però sobretot hi havia Kura. La seva aroma, el seu cos tebi… Kura era el principi i la fi. Ell podria haver-se perdut en el seu petó. Aquella noia era la terra il·luminada per la lluna, era el llac de centelleigs platejats i el mar infinit. Al principi la va besar a poc a poc i amb cura, però la jove el va estrènyer i va respondre a les seves carícies, pel que semblava amb força experiència. No hi havia res en ella de la prudència i el temor d’Elaine: Kura no era tendra i fràgil, no era tímida com la noia dels Sally Gardens, sinó oberta i seductora com les flors que a Beltane s’amuntegaven a l’altar de la deessa. William li va abaixar una mica el vestit i li va acariciar la pell suau de les espatlles, i Kura es va fregar contra ell, li va esvalotar els cabells, va cobrir-li el coll de petits petons i diminutes mossegades. Tots dos van oblidar el refugi de la casa, era com si estiguessin ballant a la terrassa de l’hotel.

Elaine acabava de deixar el carrer Gran i avançava pel camí que resseguia el riu, quan de sobte ho va recordar. Les flors! Havia deixat les set flors que li havia donat Inger al costat de la xemeneia de Helen. Farien encara el seu efecte si hi dormia la nit següent? Era probable que no: la nit de Sant Joan era aquesta. I potser Inger li ho preguntaria, i tant de bo que ho fes. Potser Inger era una noia promíscua, però era gairebé com una amiga, i Elaine desitjava parlar amb ella sobre els seus somnis i riure-se’n totes dues juntes. I si volia saber quin aspecte tindria el seu futur marit havia de tornar a buscar les flors. Al trot perdria com a molt cinc minuts.

Banshee va fer mitja volta a desgrat seu. La seva mestressa havia volgut tornar a casa al més de pressa possible i havia emprès la marxa al galop. Ara havien de tornar una altra vegada pel carrer Gran? L’euga no ho entenia, però era un cavall obedient.

—Vinga, Banshee, quan entri, rampinyaré un pastisset per a tu —li va xiuxiuejar Elaine.

William i Kura haurien d’haver sentit els cascos, però aquella nit només sentien la seva pròpia melodia, la respiració i el cor de l’altre, sentien el batec de la terra.

Elaine potser no hauria vist la parella si haguessin estat a recer de la casa. S’imaginava que la pensió estaria tancada i havia decidit entrar-hi pels estables. Però Kura i William estaven a la llum de la lluna, il·luminats com en un escenari. Banshee va vacil·lar en veure’ls i va piafar. A Elaine se li va tallar la respiració. Allò era inconcebible. Devia ser la seva imaginació! Si tancava els ulls i tornava a obrir-los, segur que ja no hi serien.

Els va tancar, va intentar recuperar la respiració i va tornar a mirar. I la parella seguia allà, besant-se. Estaven absorts, eren com una sola silueta a la claror de la lluna. De sobte es va encendre un llum dins la casa i la porta es va obrir.

—Kura! Per tots els sants, què fas aquí?

L’àvia Helen! Així que no era la seva imaginació. Helen també ho havia vist. I ara…

Més tard, Helen no hauria sabut dir què l’havia induït a baixar de nou abans de ficar-se al llit, potser les flors que Lainie havia oblidat. La seva néta n’havia parlat tan esperançada… Segur que tornaria si pel camí s’adonava del seu oblit. I llavors va veure dues ombres davant la casa, o una única ombra.

I la repicadissa dels cascos…

Helen va observar com Kura i William se separaven, i va veure per una fracció de segon els ulls desorbitats per l’horror de la seva néta, abans que fes fer mitja volta al seu cavall blanc i el llancés al galop carrer Gran avall com portada pel diable.

—Entra immediatament a casa, Kura! I vostè, senyor William, busquis si us plau un altre allotjament. No tornarà a passar cap altra nit sota el mateix sostre que la nena. Puja a l’habitació, Kura. Demà en parlarem! —Els llavis de Helen formaven una línia molt prima i a l’entrecella li havia aparegut una arruga marcada.

William va entendre de cop per què els col·legues buscadors d’or li tenien tant respecte.

—Però… —Helen el va mirar i ja no va sortir res més de la seva gola.

—Res de peròs, senyor William. No vull tornar-lo a veure mai més.