4

Gwyneira McKenzie tenia la intenció d’unir-se a unes carretes de mercaderies de Ruben O’Keefe i viatjar a Queenstown sota la seva protecció. Carregarien l’equipatge en una carreta i elles anirien en una calessa més lleugera. Gwyneira considerava que aquesta era la manera més agradable de viatjar; la seva néta no va dir res. Kura seguia mostrant pel viatge a Queenstown una apatia que ratllava la indiferència.

De totes maneres, el vaixell amb les mercaderies per a Ruben es feia esperar, i per això la partença s’anava postergant. Pel que semblava, les primeres tempestes de la tardor dificultaven la travessia. Així, doncs, les ovelles van baixar de les pastures d’estiu abans que Gwyneira emprengués per fi el viatge, cosa que va tranquil·litzar més que no pas molestar la responsable criadora de bestiar oví.

—Almenys tinc les meves ovelletes a bon resguard —va fer broma quan el seu marit i el seu fill van tancar l’última rere els ramats acabats d’arribar.

També en aquesta ocasió la labor de Jack havia destacat. Els treballadors l’elogiaven dient que era «tot un home», i al jove l’entusiasmaven els campaments de les muntanyes i les nits clares en les quals podia observar les aus i altres criatures nocturnes de l’Illa Sud de Nova Zelanda. També el kiwi, l’estranya i tosca au que s’havia convertit en símbol dels colons, era nocturn.

James McKenzie es va alegrar de veure la seva dona després de baixar els ramats. Tots dos van celebrar el seu afortunat retrobament, encara que Gwyn no va poder estar-se de comentar-li la seva creixent preocupació respecte de Kura.

—Segueix sortint com si res amb aquell noi maori, a pesar que Miss Witherspoon la reprèn per fer-ho. La decència tant li fa. I Tonga ronda una altra vegada per la granja com si aviat hagués d’apropiar-se’n. Sé que no hauria de demostrar-li la ràbia que em fa tot plegat, però molt em temo que se’m noti…

James va deixar anar un sospir.

—Pel que sembla, aviat hauràs de casar-la, no importa amb qui. No deixarà de causar problemes… No ho sé. He d’admetre que és una noia molt sensual. La veritat, abans no m’hi havia fixat.

Gwyn li va llançar una mirada sorruda.

—La trobes sensual? —va preguntar amb recel.

James va esbufegar.

—Per Déu, la trobo consentida i insofrible. Però, tot i així, m’he adonat què és el que els homes hi veuen. És a dir, veig que és una jove molt desitjable.

—James, si us plau, només té quinze anys!

—Però s’està desenvolupant a passos agegantats. Només en els pocs dies que he estat fora, baixant el bestiar, Kura ha madurat. Sempre ha estat una nena molt maca, però ara s’està convertint en aquella classe de bellesa por la qual els homes perden el cap. I ella ho sap. Així que jo no em preocuparia per aquest Tiare. Abans-d’ahir, un dels pastors maoris la va estar observant i pel que sembla el tracta com a un gos faldiller. No crec que vulgui compartir el llit amb ell. Al jove l’envegen, però el pobre tindrà sort quan ella li doni carbasses. —I va envoltar Gwyn amb els braços.

—I creus que de seguida n’apareixerà un altre? —va preguntar ella, desconcertada.

—Un? Fas broma! N’hi haurà prou que mogui el dit petit perquè es formi una cua fins a Christchurch!

Gwyneira va gemegar i es va arraulir entre els seus braços.

—Digues-me, James, jo també era, mmm… sensual?

Per fi van arribar les dues carretes envelades a Christchurch, tirades per cavalls robustos.

—Aquí dins hi ha prou lloc per dormir —va explicar un dels cotxers—. Si durant el camí no trobem allotjament, els homes dormirem en una carreta i vostès a l’altra. Li sembla bé, senyora?

Per a Gwyneira no hi havia cap problema. Al llarg de la seva vida havia pernoctat en llocs menys confortables i, en el fons, s’alegrava que el viatge tingués alguna cosa d’aventura. Per això es trobava d’un humor excel·lent quan es va acomodar a la calessa, tirada per un semental cob castany, a la cua de les carretes.

—Owen cobrirà un parell de femelles —va dir Gwyn, explicant per què havia enganxat el semental a la calessa—. Ja ho saps, perquè a Fleurette no se li esgotin els cobs de pura raça.

Kura va assentir, indiferent. Era probable que ni s’hagués adonat de quin cavall havia elegit la seva àvia; però sí que va observar amb interès els joves cotxers, i les seves mirades van ser correspostes. Immediatament, els dos nois van caure rendits davant la seva bellesa, encara que cap d’ells no es va atrevir a coquetejar obertament amb ella.

Gwyneira es va sentir immersa en l’atmosfera de viatge quan per fi van deixar Haldon, la localitat més pròxima, i van posar rumb als Alps del Sud. Els cims coberts de neu, davant els quals s’estenia la pastura gairebé infinita de les planes de Canterbury com un oceà, era una visió que la fascinava des del primer dia. Encara recordava amb exactitud el dia que va travessar per primera vegada el Bridle Path entre el port de Lyttelton i la ciutat de Christchurch. Ho va fer a cavall i no dalt d’un mul, com les altres dames que havien arribat amb ella en el Dublin. Encara recordava com s’havia enfadat el seu sogre. Però Igraine, la seva euga cob, l’havia portat a pas segur per un terreny que al principi resultava tan fred, pedregós i hostil que un dels immigrants l’havia comparat amb els pujols de l’Infern. Més endavant havien assolit el punt més elevat del pas rocós, i davant els seus ulls van aparèixer Christchurch i les planes de Canterbury. La terra a la qual pertanyia des d’aleshores.

Gwyneira va afluixar les regnes mentre contava a la seva néta el seu primer contacte amb el país i Kura resistia aquell discurs molest sense comentaris. Només l’al·lusió als pujols de l’Infern de la cançó Damon Lover va semblar treure-la de la seva reserva, ja que va començar a cantussejar la melodia.

La seva àvia va escoltar i es va preguntar de quina branca de la família havia heretat la noia el seu notable talent musical. Per descomptat, no havia estat dels Silkham, la família de Gwyneira. Si bé les seves germanes havien tocat el piano amb més afany que no pas ella, els seus dots musicals havien estat igual de limitats. El primer marit de Gwyn havia tingut més aptituds. Lucas Warden era un amant de les arts i tocava molt bé el piano. Però havia heretat aquella virtut de la seva mare, i Kura no portava la seva sang… En fi, millor no enredar-se en les embolicades relacions de parentiu en el si de la família Warden. És probable que fos Marama, la cantant maori, qui hagués llegat a Kura el seu talent. Gwyn havia comprat a la noia el cobejat piano després d’haver regalat, anys enrere, l’instrument de Lucas. Si no, Kura hauria hagut de limitar-se als instruments tradicionals i a la música dels maoris.

El trajecte a Queenstown es va allargar diversos dies, durant els quals gairebé sempre van trobar una granja on van poder pernoctar. Gwyneira coneixia gairebé tots els ramaders dels voltants, però també els desconeguts solien ser hospitalaris. Moltes granges es trobaven apartades en camins poc transitats i els propietaris s’alegraven de les visites portadores de novetats o fins i tot de correu, com feien els cotxers dels Magatzems O’Kay, que feia anys que cobrien aquelles rutes.

Ja gairebé havien arribat a Otago, quan una nit van haver d’estendre les màrfegues dins les carretes envelades, enmig de l’extensa plana. Gwyneira va intentar convertir-ho en una aventura que tragués Kura de la seva reserva habitual, atès que durant tot el viatge havia romàs gairebé impassible, asseguda al seu costat, només ocupada en les melodies que taral·lejava.

—En nits com aquesta, James i jo solíem estar-nos desperts per escoltar els ocells. Mira, aquest és un kea. Només se’l sent aquí a les muntanyes, no baixa a Kiward Station…

—A Europa hi ha ocells que canten com els àngels —va observar la jove amb la seva veu melodiosa, que recordava la de Marama, si bé, mentre la d’aquesta sonava clara i dolça, la de Kura era baixa i envellutada—. Melodies autèntiques, diu Miss Heather.

Gwyn va assentir.

—Sí, me’n recordo. Rossinyols i aloses… És molt bonic sentir-los. Podríem comprar un disc amb els cants dels ocells europeus i així els sentiries en el gramòfon. —El gramòfon era l’últim regal de Nadal que Gwyn havia fet a la seva néta.

—Preferiria escoltar-los al natural —va sospirar Kura—. Viatjar a Anglaterra per aprendre a cantar en lloc d’anar a Queenstown. No sé què se m’ha perdut allí.

Gwyneira li va passar el braç per les espatlles. A Kura no li agradava i intentava evitar-ho, però allà, en aquella grandiosa soledat sota les estrelles, fins i tot així se sentia més distesa.

—Kura, t’ho he explicat un centenar de vegades. Tens una responsabilitat. Kiward Station és la teva herència. Te n’has de fer càrrec per llegar-la a la pròxima generació. Potser tindràs un fill o una filla per a qui serà important…

—No vull tenir fills, vull cantar!

Gwyneira li va apartar els cabells de la cara.

—Però no sempre aconseguim tot el que volem, petita. Almenys no de manera immediata. Has d’assumir-ho, Kura. Oblida’t dels conservatoris anglesos. Hauràs de trobar una altra cosa que et faci feliç.

Gwyneira es va sentir alleujada quan per fi va aparèixer a la vista el llac Wakatipu i després Queenstown. El viatge amb l’esquerpa Kura se li havia fet més pesat els últims dies i al final ja no havien trobat més temes de conversa. No obstant això, la visió de la pulcra i petita ciutat retallada contra les muntanyes i aquell llac immens li va fer tornar l’optimisme. Potser Kura només necessitava companyia de la seva mateixa edat. De segur que amb la seva cosina Elaine trobarien punts en comú de què parlar i divertir-se, i Elaine sempre li havia semblat una noia sensata. Potser aconseguiria que Kura se centrés i fos més raonable. Animada, Gwyn va avançar les carretes i va conduir Owen, l’elegant semental, pel carrer Gran. Molts colons als quals coneixia de visites anteriors la van saludar.

Gwyn va aturar el semental davant l’Hotel de Daphne. Havia vist l’antiga pupil·la de Helen xerrant a la porta amb una jove. També ella coneixia Daphne des de feia més de quaranta anys i no tenia cap problema per relacionar-s’hi. Tanmateix, l’aspecte de Daphne la va inquietar una mica: es veia més envellida que en la seva anterior visita. Massa nits en un local ple de fum, massa whisky i massa homes: en aquell ofici s’envellia de pressa. La jove que estava amb ella era, ben al contrari, una bellesa amb una llarga i fosca cabellera i pell nívia. Llàstima que el maquillatge massa estrident i el vestit recarregat de frunzits i volants apaguessin la seva natural bellesa en lloc de ressaltar-la-hi. Gwyn es va preguntar com hauria arribat aquella noia a un establiment com el de Daphne.

—Hola, Daphne! —va saludar—. He de reconèixer que tens bona vista per a les noies guapes! D’on les treus?

Gwyn va baixar de la calessa i va allargar les mans cap a Daphne.

—Són elles les que em troben a mi, Miss Gwyn —va dir Daphne, somrient—. La millor publicitat és que les condicions de la feina siguin bones i les habitacions estiguin netes. I si el tracte és només amb homes i no també amb puces, doncs molt millor. Però la meva Mona no refulgeix tant com la seva jove acompanyant, Miss Gwyn. És la néta maori? Mare meva!

La mirada de Daphne s’havia quedat presa de la bellesa de Kura, com els solia passar als homes. La jove, però, seguia amb la vista cap endavant, impassible. Era probable que Daphne pertanyés a la classe de dones sobre les quals la senyoreta Heather sempre l’havia advertit.

Després del primer moment d’embadaliment, a la cara felina de Daphne, s’hi va reflectir la preocupació.

—No m’estranya que aquesta noia li doni maldecaps —va observar en un xiuxiueig abans que Gwyn tornés al seu vehicle—. Haurà de casar-la ben aviat!

Gwyn va deixar anar una rialleta una mica forçada i va posar en moviment el cavall. Estava una mica enfadada. Daphne era discreta, però, a qui més haurien explicat Helen i Fleurette que Gwyneira i Marama se sentien superades per Kura?

De totes maneres, el seu disgust es va dissipar quan van passar por davant dels Magatzems O’Kay i va distingir-hi Ruben i Fleurette parlant amb els cotxers de les carretes. Tots dos es van girar cap a ella en sentir la potent repicadissa dels cascos d’Owen i ben aviat Gwyn va poder tornar a estrènyer la seva filla entre els braços.

—Oh, Fleur! No has canviat gens! Sempre tinc la sensació d’haver emprès un viatge en el temps i estar davant un mirall quan et tinc a la vora!

Fleurette va riure.

—Tu tampoc no has canviat, mama. L’únic estrany és no veure’t desmuntar d’un cavall. Des de quan viatges en calessa?

Quan James i Gwyneira decidien visitar la seva filla, es limitaven a ensellar dos cavalls. Les provisions i els articles de necessitat cabien a les alforges i a la parella li agradava gaudir de les nits sota les estrelles. A més, solien viatjar a l’estiu, després d’esquilar i conduir els ramats a les muntanyes, i llavors el temps era molt més benigne.

Gwyn va fer una ganyota. El comentari de Fleurette li va recordar el pesat trajecte que acabava de fer.

—Kura no munta a cavall —va respondre, lacònica—. Però on són George i Elaine?

La relació entre Elaine i William s’havia consolidat en les últimes setmanes. No era estrany, ja que es veien pràcticament cada dia. La noia també ajudava als Magatzems O’Kay i fins i tot al vespre, després de la feina, o en el descans del migdia trobaven sempre un motiu per reunir-se. Elaine sorprenia la seva mare ocupant-se d’insospitades tasques domèstiques. Sempre hi havia un pastís que hauria de preparar per convidar de forma informal William a la pausa del migdia, o el convidava a un pícnic campestre després de la missa del diumenge i passava tot el dissabte preparant exquisideses. El jove la petonejava sovint i Elaine semblava morir de felicitat quan l’abraçava, i literalment es fonia quan la llengua d’ell li explorava la boca.

Ruben i Fleurette toleraven aquell festeig amb sentiments oposats. Ella continuava preocupada, mentre que ell, amb el pas del temps, considerava la relació amb benevolència. William se’n sortia molt bé a la nova feina. Era intel·ligent i sabia comptabilitat, i aviat va aprendre la diferència entre administrar una granja i uns magatzems. A més, es guanyava els clients amb les seves bones maneres i el seu caràcter sol·lícit. A les senyores, en especial, els encantava que les atengués ell. Ruben no tindria cap motiu per oposar-se a un gendre així quan transcorreguessin un parell d’anys més. Tanmateix, ara havia de donar la raó a la seva dona. Elaine era massa jove per tenir una relació seriosa, i en cap cas no li permetria que es casés precipitadament. Així, doncs, tot dependria del que el jove estigués disposat a esperar. Si William tenia paciència per esperar dos anys més, perfecte; en cas contrari, Elaine patiria una amarga decepció. I això era el que Fleurette es temia, però el seu marit s’ho prenia amb calma. Per qui deixaria William la seva filla? Les altres noies decents del poble encara eren més joves que Elaine. I segur que l’irlandès no es plantejaria una relació amb una filla dels nous colons de les granges veïnes. No, Ruben no creia que William perdés mai el cap per qualsevol noia amb la qual hagués de començar des de zero. El jove, al cap i a la fi, tenia clar a qui havia d’agrair la seva feina actual.

Fins aquí, Ruben afluixava les regnes, i Fleurette el seguia, encara que serrant les dents. Tots dos sabien per experiència pròpia que un amor de joventut és indomable. La seva pròpia història havia estat bastant més complicada, i l’oposició dels seus pares i avis havia estat molt més gran que l’antipatia de Fleurette. Malgrat tot, tots dos sabien que el país era extens i el control social era escàs.

El matí que Gwyneira va arribar a Queenstown, Elaine i William havien sortit per fer un recorregut més llarg que de costum, una entrega en una granja allunyada. La noia acompanyava el jove amb una col·lecció de vestits i articles de merceria de la secció de senyores. D’aquella manera, l’esposa del granger podria elegir, emprovar-se els vestits i deixar-se aconsellar per Elaine amb tota tranquil·litat: un servei que Fleurette prestava des dels començaments del negoci i que resultava molt rendible. No tan sols oferia a les dones que vivien apartades la possibilitat de comprar, sinó també d’intercanviar xafarderies i curiositats de la ciutat que sempre sonaven més interessants transmeses per una altra dona que per un cotxer.

Naturalment, Elaine també havia preparat una cistella de pícnic i hi hauria afegit una ampolla de vi lleuger australià del rebost del seu pare. Tots dos havien assaborit el menjar en un pendent idíl·lic a la vora del llac i havien admirat plegats el paisatge. I al final Elaine havia consentit que William li descordés una mica el vestit, li acariciés el naixement dels pits i l’hi cobrís de petonets. Aquella nova experiència l’havia omplert de felicitat i hauria abraçat el món sencer de tan feliç com se sentia. A la tornada, William, també content amb el transcurs del dia, sostenia, relaxat, les regnes.

Quan van arribar a casa, les dues eugues van aixecar el cap i van dirigir un renill al cavall castany fosc que hi havia a les portes de la botiga. Elaine de seguida el va reconèixer.

—És Owen! El semental de cria de l’àvia Gwyn! Oh, William, que bé que l’hagi portat! Banshee podrà tenir un fill! I Caitlin i Ceredwen ja estan disposades a coquetejar! Oi que és meravellós?

Caitlin i Ceredwen eren les eugues cob que estiraven el carro de mercaderies. Aquelles dames quadrúpedes sabien molt bé el que volien. William va fer un gest de menyspreu. Sens dubte, Elaine tenia una bona educació, però de vegades es comportava com la vulgar filla d’un granger! Com podia parlar tan alegrement i en públic de l’aparellament! Es va plantejar si reprendre-la, però ella ja havia saltat a terra i corria cap a una dama gran vestida amb desenfadada elegància, sens dubte la seva àvia. En contemplar Fleurette, se sabia quin seria l’aspecte d’Elaine amb quaranta anys, i Gwyneira presentava la seva imatge als seixanta.

William dubtava. Aquesta era l’única pega que veia al fet de demanar la mà d’Elaine: si es decidia per aquella jove, la seva vida ja no li depararia sorpreses estimulants. En l’esfera laboral i privada avançaria com un tren sobre rails rectes, sense possibilitat de desviament.

Va aparcar el carro darrere d’una carreta i es va ocupar de deixar ben lligats els cavalls. Després es va acostar lentament perquè li presentessin l’àvia i la cosina d’Elaine, amb seguretat una altra versió de pèl-roja amb cintura de vespa.

Elaine saludava Gwyneira davant una somrient Fleurette. Pel que semblava, acabava d’arribar tot just feia un moment. L’àvia va besar la seva néta, la va abraçar i després la va separar una mica per contemplar-la millor.

—Oh, Lainie, que guapa estàs, ja ets tota una dona! Igual que la teva mare quan tenia la teva edat, encara que espero que no siguis tan trapella… Mira què t’he portat… Però, on és? Kura, no has baixat el cistell del gos? Però, què fas encara dins el cotxe? Baixa i vine a saludar la teva cosina!

Gwyn semblava una mica irritada. Kura no havia de mostrar amb tanta claredat que aquella visita a Queenstown no li interessava gens.

La jove només esperava que l’exhortessin a baixar. Serena i amb moviments gràcils i encantadors, Kura-maro-tini Warden es va aixecar per conquistar Queenstown. I va observar amb satisfacció que la seva entrada en escena feia l’efecte desitjat. Fins i tot a les cares de la seva tieta i la seva cosina va aparèixer admiració, gairebé veneració.

La mateixa Elaine s’havia trobat maca fins a aquell moment. L’amor per William la feia semblar més bonica encara. Irradiava una llum interior, tenia un cutis net i rosat, els cabells li brillaven i la seva mirada semblava més desperta i expressiva que abans. No obstant això, davant la visió de la seva cosina es va convertir en l’aneguet lleig, com probablement hauria succeït a qualsevol noia a qui la naturalesa no hagués omplert de tants atractius com a la filla de Paul Warden. Elaine va veure una noia que la sobrepassava en mig cap, cosa que no es devia només al fet que es mantingués dreta de forma natural i que es mogués amb gràcia felina.

La pell de Kura, del color d’un cafè amb llet molt lleuger, posseïa una tènue brillantor daurada que la feia càlida, abellidora i desitjable. Els cabells, llisos i llargs fins a la cintura, eren d’un negre intens i lluent, i semblaven ben bé una cortina d’ònix vessada sobre les seves espatlles. També les llargues pestanyes i les celles una mica arquejades exhibien el mateix negre intens que donava encara més realç als seus ulls, grans i d’un blau cel com els de la seva àvia Gwyn. Aquells ulls, però, no tendien, com els de Gwyn, a brillar de manera burleta o entremaliada, sinó que exercien un efecte de serenor i somieig, gairebé d’avorriment, cosa que concedia a la seva bellesa exòtica un matís misteriós. Les pesades parpelles reforçaven la impressió que la jove era una somiadora que només esperava que la despertessin. Els llavis, carnosos, d’un vermell fosc i una brillantor humida. Les dents, petites, en perfecta harmonia i blanques com la neu. La cara era delicada, i el coll, llarg i esvelt. Portava un senzill vestit de viatge de color granat, però ni un hàbit de monja hauria dissimulat les formes del seu cos. Pits ferms i plens, malucs amples. Es balancejava sensualment amb cada passa que feia, però no de forma estudiada com les noies de Daphne, sinó amb innata naturalitat.

A William, els moviments flexibles d’aquella jove i la seva bellesa elegant li van despertar el record de la pantera negra que en una ocasió havia vist al parc zoològic. Li va somriure i se li va tallar la respiració quan Kura li va correspondre. Breument, és clar, perquè com volia que a aquella deessa li importés gaire un jove normal i corrent?

—I tu… deus ser Kura. —Fleurette va ser la primera a referse i va somriure amb un lleu estupor—. He d’admetre que no t’hauria reconegut… Cosa que em recorda que fa un temps imperdonablement llarg que no hem estat a Kiward Station. Te’n recordes, d’Elaine? I de Georgie?

L’escola acabava d’acabar i George s’aproximava a la botiga quan Kura havia baixat de la calessa. El nen la va contemplar amb una expressió tan extasiada com la resta dels espectadors. No va desaprofitar l’oportunitat, es va acostar a la seva mare i amb això també a la seva preciosa cosina. Havia de dir-li alguna cosa, però no se li acudia què per no quedar com un babau!

—Kia ora —va deixar anar al final, buscant la seva complicitat. Al cap i a la fi, Kura era maori, li agradaria que ell la saludés en la seva llengua.

La noia va somriure.

—Bon dia, George.

«Una veu com una cançó». George va recordar haver sentit aquesta descripció en algun lloc i haver-la trobat increïblement cursi. Però això havia estat abans de sentir la veu de Kura-maro-tini Warden.

Elaine va haver de fer un esforç per sobreposar-se a la seva frustració. D’acord, Kura era extraordinàriament maca, però també era la seva cosina. Així, doncs, una noia normal i, a més, més petita que ella. No hi havia cap motiu per quedar-se mirant-la amb expressió embadalida. Així que va somriure i va intentar saludar-la amb espontaneïtat, però el seu «Hola, cosina!» va sonar una mica forçat.

Kura va mirar de respondre-li, però uns grinyols procedents del cotxe la van distreure. En un cistell, un cadell lluitava heroicament per alliberar-se del seu tancament.

—Què és això? —va preguntar Elaine i, emocionada, es va acostar al carruatge, oblidant-se gairebé de Kura.

La seva àvia la va seguir i va obrir el cistell.

—Hem de conservar les nostres arrels —va fer broma—. Us presento Kiward Callista, besnéta de la meva primera gossa border collie, que va arribar amb mi des de Gal·les.

—És per a… per a mi? —va titubejar Elaine, alhora que mirava una carona de tres colors i amb ulls vivaços i grans que van semblar quedar-se presos de la seva nova mestressa.

—Com si no tinguéssim prou gossos! —va exclamar Fleurette, encara que aviat va trobar més interessant el cadellet que la freda Kura.

Per a Ruben, George i sobretot William no era el mateix. George seguia buscant una observació enginyosa per aportar i el seu pare s’esforçava per donar a Kura la benvinguda formal a Queenstown.

—Ens alegra molt que hagis vingut —va dir—. Gwyn ens ha dit que t’interesses per la música i les arts. Si és així, pot ser que gaudeixis més aquí que a les planes.

—La veritat, però, és que l’oferta cultural a la nostra petita ciutat encara és molt pobra —va intervenir William, que per fi va trobar un forat per participar a la conversa—. Però estic segur que els cantants s’esforçaran més quan vostè, senyoreta Kura, sigui present entre el públic. O es quedaran sense veu… —Va somriure.

Kura no reaccionava com la majoria de les noies i, en lloc d’adreçar-li un somriure espontani, va romandre seriosa. A ell, però, li va semblar veure interès en els seus ulls. Va fer un altre intent:

—Vostè també compon, oi? M’ho ha explicat Elaine. Segons tinc entès, és una pianista excel·lent. Què prefereix, la música clàssica o la folklòrica? —Ara sí que havia encertat: els ulls de Kura es van il·luminar.

—Estimo l’òpera i vull ser cantant. Respecte a la seva pregunta, no veig cap raó per la qual no puguin relacionar-se les harmonies clàssiques i les folklòriques. Es pot assolir una qualitat molt elevada. He compost un acompanyament de piano per a antigues cançons maoris i sona molt bé…

Elaine no es va adonar de l’intercanvi entre Kura i William. Només tenia ulls per al cadell, però les mirades de Fleurette i Gwyn es van encreuar.

—Qui és aquest jove? —va preguntar Gwyn en un xiuxiueig—. Déu meu, fa una setmana que sóc amb Kura intentant entaular una conversa sense aconseguir-ho. Durant tot el viatge no ha pronunciat una sola paraula. I en canvi ara…

Fleurette va fer una ganyota.

—Doncs sí, el nostre estimat William sap plantejar les preguntes encertades. Fa unes quantes setmanes que treballa per a Ruben. Una ment desperta amb projectes de futur. Festeja Elaine amb tenacitat.

—A Elaine? Però si encara és una nena… —Gwyn es va interrompre. Elaine era gairebé un any i mig més gran que Kura, i tots pensaven que a Kura havia de casar-la aviat.

—També nosaltres creiem que és massa jove. Caldrà esperar. El jove és un noble rural irlandès…

Gwyneira va assentir amb expressió una mica sorpresa.

—Valga’m Déu. Què fa aquí en comptes de cuidar-se de les seves terres a Irlanda? O l’han fet fora els seus arrendataris? —Els diaris anglesos, encara que amb considerable retard, acabaven arribant a Haldon.

—És una llarga història. Però serà millor que intervinguem. Si Kura comença a posar gelosa Lainie s’enterbolirà el feliç retrobament familiar.

Mentrestant, William s’havia presentat i havia llançat un parell de comentaris brillants sobre l’antic llegat musical d’Irlanda, que potser acabaria per conquistar el món.

—Hi ha una versió de The Maids of Mourne Shore sobre un text de William Butler Yeats. De fet, als irlandesos no ens agrada posar antigues melodies gaèliques a textos anglesos moderns, però en aquest cas…

—Conec la cançó. Però no es diu Down by the Sally Gardens? Me l’ha ensenyat la meva institutriu.

Kura estava entusiasmada amb la xerrameca de William, cosa que tampoc no va passar desapercebuda a Ruben.

—William, podria ocupar-se ara de la botiga? —va preguntar amb ferma amabilitat—. La meva família i jo ens n’anirem a casa, però Miss Helen li enviarà de bon grat una de les bessones perquè l’ajudi. S’han d’inventariar els nous articles… De segur que hi haurà altres ocasions per parlar amb la meva neboda de música. William va comprendre la indirecta, es va acomiadar i es va sentir més que adulat en veure que Kura mostrava un cert disgust. Gairebé s’havia oblidat d’Elaine, però ella va cridar la seva atenció.

—Mira què tinc, William! —Radiant, la jove li va posar aquell cabdell de llana davant dels nassos—. És Callie. Callie, saluda William! —Va agafar una de les potetes de la gossa i la va fer saludar. El cadell va bordar suaument. Elaine va riure.

Un parell d’hores abans, William havia trobat irresistible aquella manera de riure, però ara, comparada amb Kura, Elaine semblava infantil.

—Un gosset molt bufó, Lainie —va dir una mica forçadament—. Però ara me n’he d’anar. El teu pare vol agafar-se el dia lliure i hi ha molta feina a la botiga. —Va assenyalar les mercaderies que s’havien de descarregar i registrar.

Elaine va assentir.

—Sí, i jo he d’ocupar-me de Kura. És guapa, sí, però insulsa.

Georgie va arribar a la mateixa conclusió després de passar tot el trajecte fins a Palleta d’Or intentant conversar amb Kura. Com que la noia procedia d’una granja d’ovelles, ho va intentar primer amb la cria de bestiar.

—Quantes ovelles teniu ara a Kiward Station?

Ella ni tan sols li va adreçar una mirada.

—Unes deu mil, Georgie —va respondre en el seu lloc Gwyn—. Però el nombre és variable. I ara, des que hi ha mercants frigorífics que possibiliten exportar carn, cada vegada ens centrem més en els bous.

Kura no va mostrar cap emoció. No obstant això, era maori, així que George va suposar que li agradaria parlar del seu poble. El noi ho va intentar per aquella banda:

—Abans he pronunciat bé kia ora? Parles maori amb fluïdesa, Kura?

—Sí.

George es va sentir confós. Kura era molt maca, i a la gent maca el que més els agradava era parlar d’ells mateixos.

—Kura-maro-tini no és un nom gaire corrent —va provar—. Té cap significat especial?

—No.

George va llançar la tovallola. Era la primera vegada que tenia tan a prop una noia tan guapa, però pel que semblava era un cas perdut. Si un dia es casava, seria amb una dona que almenys parlés amb ell, tant li feia el seu aspecte.

Fleurette, qui poc després va servir el te, tampoc no va sortir gaire més ben parada quan va intentar establir una conversa amb Kura. La noia havia entrat a la casa i havia observat amb una mirada lleument despectiva el mobiliari senzill —els O’Keefe l’havien encarregat a fusters locals en lloc de fer-se’l portar d’Anglaterra—, i des d’aleshores s’havia sumit en el silenci. De tant en tant, fixava la vista en el piano que hi havia en un racó del saló, però li feia vergonya acostar-s’hi. En comptes d’això, rosegava, avorrida, una pasteta de te.

—T’agraden els dolços? —va preguntar Fleurette—. Els ha preparat Elaine, encara que no precisament per a nosaltres, sinó per al seu amic… —Va dirigir una picada d’ullet a la seva filla, que seguia concentrada en el seu cadell.

Gwyneira va sospirar. En principi, el regal havia estat tot un encert, però si la intenció era acostar les cosines, el gosset constituiria més aviat un impediment.

—Sí, gràcies —va respondre Kura.

—Vols més te? Segur que després del llarg viatge estàs assedegada. Segons la teva àvia, durant el trajecte només heu begut cafè i aigua, com quan es condueixen els ramats. —Fleurette va somriure.

—Sí, si us plau —va fer Kura.

—Quina ha estat la teva primera impressió de Queenstown? —Fleurette va intentar formular una pregunta que no es respongués amb un sí, un no, un gràcies, o un sí, si us plau.

Kura va arronsar les espatlles.

Helen, que va arribar una mica més tard amb Ruben, va tenir més sort. Ell l’havia anat a buscar quan ella havia pogut deixar l’hotel.

En aquell moment mantenia una fluida conversa amb Kura sobre els seus estudis musicals, les peces que estudiava al piano i els seus compositors preferits. A més, l’aspecte de la noia no va produir la menor impressió a Helen, que la va tractar amb tota naturalitat. Al principi, Kura va semblar trobar-ho estrany, però després va sortir de la seva reserva. Per desgràcia, ningú més podia participar en aquella conversa, així que també en aquella ocasió Kura va aconseguir sufocar altres temes de conversa al voltant de la taula. Llevat d’Elaine, que estava ocupada amb el gosset, tots es van avorrir sobiranament.

—Potser voldries cantar-nos alguna cosa…? —va proposar, finalment, Helen. Va advertir que Gwyn i Fleurette es posaven tenses. Georgie ja s’havia esmunyit a la seva habitació i Ruben semblava immers en alguna qüestió legal—. La teva cosina t’hi acompanyarà.

Elaine tocava el piano força bé. Estava més dotada musicalment que Gwyneira. Per a ella, la formació musical a Gal·les havia estat una tortura. Feia anys que Helen ensenyava Elaine i estava orgullosa dels seus progressos. D’aquí el seu suggeriment. Kura no havia de pensar que tots els neozelandesos eren musicalment uns incultes.

Elaine es va aixecar, sol·lícita. Kura, ben al contrari, va semblar més aviat escèptica, i després es va quedar horroritzada quan la seva cosina va interpretar els primers compassos i Callie va intervenir udolant en les notes més agudes. Tots els presents van trobar divertidíssima l’aportació del cadell. Elaine va plorar de tant riure, però després va agafar la gosseta i la va tancar en una altra habitació. Callie, és clar, va començar a grinyolar esgarrifosament a la seva cel·la, desconcentrant la seva jove mestressa i fent que s’equivoqués diverses vegades. Kura va posar els ulls en blanc.

—Si no t’importa, prefereixo acompanyar-me jo mateixa —va dir.

Elaine va tenir la sensació d’encongir-se, com quan Kura havia baixat del carruatge. Tanmateix, va tirar el cap enrere. Entesos, que la seva cosina es quedés el piano! Així almenys ella podria ocupar-se de Callie.

Però la música que va arribar a les seves orelles a través de la porta tancada encara la va fer encongir més. El piano mai sonava de forma tan meravellosa quan ella tocava, ni tan sols quan ho feia l’àvia Helen. Havia de tractar-se de la pulsació o que Kura tocava amb l’ànima, Elaine ho ignorava, però sospitava que ella mai no aconseguiria una execució similar, encara que passés tota la vida practicant.

—Vine, anem a fora —va xiuxiuejar a la gosseta—. Per avui ja en tinc prou de tanta perfecció i bellesa immaculada.

Va intentar pensar en William i en els seus petons en el meandre del llac. Com sempre, això li va aixecar l’ànim. Ell l’estimava, ell l’estimava… El cor d’Elaine va cantar per sobre de la veu de Kura.

—Què et sembla?

La paciència de Gwyneira va haver de superar una llarga prova abans de poder parlar a soles amb Helen. Ara havia conclòs el te i també el sopar familiar i havien enviat a dormir els nens. Elaine i Georgie, de bon grat, havien anat cadascú a la seva habitació després de sopar, i també Kura va semblar contenta de retirar-se. Encara havia d’escriure una carta, va dir, i Gwyneira es va imaginar què explicaria sobre la seva família a Miss Witherspoon.

Helen va prendre un glop de vi. Li encantava el bordeus que Ruben encarregava a França periòdicament. Havia hagut d’estar-se molts anys sense aquells meravellosos plaers de la vida.

—Què és el que vols sentir? Com n’és, de guapa, Kura? Això ja ho saps. Els seus dots musicals? També els saps. L’únic dolent és que ella mateixa és molt conscient de les seves virtuts.

Gwyneira va somriure.

—Has endevinat la tecla. És terriblement envanida. Però, què en penses, de la seva veu? És realment apta per a l’òpera?

Helen es va arronsar d’espatlles.

—Fa quaranta-cinc anys que no he anat a cap espectacle d’òpera. Què puc dir? Què n’opina la seva professora? Ella hauria de saber-ho.

Gwyneira va fer un gest d’impotència.

—No vam contractar Miss Witherspoon com a professora de música. De fet havia d’aconseguir que tots els nens de Kiward Station rebessin una formació escolar adequada. Però, pel que sembla, em vaig equivocar amb ella. Procedeix d’una casa molt bona, saps? Educació de primera classe, pensionat a Suïssa… En la documentació tot semblava fabulós. Però resulta que el seu pare es va embarcar en un mal negoci, va perdre tots els diners i es va llançar per la finestra. I de sobte la petita Heather va haver d’espavilar-se tota sola, una cosa que no fa gaire bé. I quan va arribar, va omplir el cap de Kura amb tot el que encara tenia en el seu.

Helen va riure.

—Però deu haver estudiat música. Kura toca esplèndidament bé i la seva veu… bé, es nota que ha adquirit certa formació.

—Miss Witherspoon va rebre classes de cant i piano a Suïssa. No vaig preguntar durant quant de temps. Només sé que es lamenta que fos poc, perquè ara amb prou feines pot aportar res més a Kura. Però la meva néta absorbeix com una esponja tot el relacionat amb la música. Fins i tot Marama diu que ja no li pot ensenyar res més i, com bé saps, és una tohunga.

Marama era una cantant i intèrpret musical reconeguda entre els maoris.

—Bé, llavors és probable que tingui prou nivell per a l’òpera. Anar al conservatori li aniria bé. Allà passaria a ser una entre molts i no l’adorarien tots els seus coneguts.

—Jo no l’adoro! —va protestar Gwyn.

Helen va somriure.

—No, tu li tens por, cosa que és pitjor. Tems que aquesta nena pugui fer alguna cosa que porti a la pèrdua de Kiward Station.

Gwyn va gemegar.

—Però no puc enviar-la a Londres.

—Millor que llançar-la als braços de qualsevol adolescent maori que sigui un titella de Tonga. Mira-ho així, Gwyn: encara que Kura vagi a Londres i es casi a Europa, continuarà sent l’hereva. I si Kiward Station no li interessa, tampoc no ho vendrà, almenys mentre no necessiti els diners. I els diners no us fan falta, oi?

Gwyn va sacsejar el cap.

—Li podríem proporcionar una generosa assignació mensual.

Helen va assentir.

—Doncs fes-ho! Si es casa a ultramar les cartes s’hauran de tornar a remenar, però tampoc no és tan perillós. Tret que caigui en mans d’un estafador, un jugador o un caça-fortunes, el seu marit no voldrà ocupar-se d’una granja a Nova Zelanda que, a més, proporciona uns diners mensuals. El mateix passarà amb els seus possibles fills. Si un d’ells sent la vocació de ser granger, podrà venir cap aquí. Encara que segurament preferiran els diners i viure a Europa amb totes les comoditats.

Gwyneira va arrufar el nas, dubitativa.

—Això vol dir que haurem de seguir ocupant-nos d’aconseguir ingressos constants, i Jack haurà d’encarregar-se de la granja. Ja no podrem permetre’ns temporades dolentes.

—Pel que dius, Jack sembla destinat a ser un granger força hàbil. Com és la seva relació amb Kura? Diria alguna cosa, ella, si ell es fes càrrec de tot?

Gwyn va tornar a negar.

—Jack tant li fa, com tot el que no es pot posar en un pentagrama.

—Doncs bé, llavors jo no em preocuparia tant pel que pugui passar si la granja deixa d’anar tan bé. No pots posar-te sempre en el pitjor. Kura no dependrà tota la seva vida del que li doneu. Potser arribarà a ser una estrella de l’òpera de fama internacional i nedarà en or. O potser traurà benefici de la seva bellesa i es casarà amb un príncep. No concebo que aquesta noia visqui tota la seva vida a la vostra esquena. És massa bonica i pretensiosa.

Aquella nit Gwyneira va estar força estona desperta, pensant en allò que Helen li havia suggerit. Potser el rebuig categòric amb què fins ara havia respost els plans de Kura havia estat un error. Si ho pensava bé, no hi havia res que retingués Kura a Kiward Station. Si les intencions de Tonga fracassaven, la noia podria vendre la granja quan tingués la majoria d’edat. Fins ara, Gwyn no havia considerat mai aquesta possibilitat, però Helen li havia obert els ulls. La seva tutela sobre Kura aviat s’acabaria i llavors Kiward Station quedaria a mercè dels capricis de la jove.

A l’alba, Gwyn ja gairebé havia pres una decisió. Encara havia de parlar amb James, però quan li exposés els arguments de Helen arribaria a la mateixa conclusió.

Kura-maro-tini Warden mai no havia estat tan a prop del fet que els seus desitjos es complissin com aquell bonic dia de tardor… en què William Martyn havia anat a sopar a Palleta d’Or.