9

William i Kura Martyn mantenien una curiosa relació des que ella s’havia assabentat del seu embaràs. La jove esposa semblava sentir-se ofesa per pràcticament tots a Kiward Station. Solia passar el dia sola, com a màxim amb Heather Witherspoon. Gairebé no tocava el piano i feia setmanes que no se li sentia la veu. Gwyneira estava preocupada, però James i Jack ho consideraven un respir.

—Quina calma! —es va alegrar James ja la nit del seu retorn de Queenstown, acomodant-se en una butaca—. I això que abans m’agradava escoltar música! Però ara… No posis aquesta cara, Gwyn! Deixa-la que faci morros. Diuen que les dones es tornen rares quan estan embarassades.

—Vaja! —va replicar Gwyneira—. Per què no m’ho havies dit abans? Sempre em vas assegurar que amb l’embaràs estava més maca. Mai no em vas dir que m’hagués tornat «rara».

—Ets l’excepció que confirma la regla —va contestar James, i va esclafir a riure—. Per això em vaig enamorar de tu a primera vista. I Kura també es recuperarà. És probable que ara hagi entès que el matrimoni no és cap joc.

—Se sent tan dissortada… —va sospirar Gwyn—. I està enfadada amb tothom, sobretot amb mi. I això que de fet la vaig deixar triar…

—No tots ens sentim feliços quan es compleixen els nostres desitjós —va sentenciar el seu marit—. Però ara ja no pot canviar res. William gairebé em fa pena, ell és qui paga els plats trencats. Encara que no sembla importar-li gaire.

EI mal humor i l’aïllament de Kura es produïen sobretot durant el dia. A la nit semblava perdonar-ho tot a William i es convertia en una amant encara més excitant que abans. Semblava reservar totes les seves energies per a la satisfacció de si mateixa i de William, així que a les nits se succeïa un orgasme rere un altre. Durant el dia, ell s’entregava a la feina a la granja, on també se sentia millor. Gwyneira el deixava tranquil, i encara que hi havia coses que no li agradaven, preferia prendre partit per ell, a vegades fins i tot si això provocava discussions amb James. Aquest, però, era un home tranquil per naturalesa. Mai no havia considerat Kiward Station la seva propietat, així que acatava les eventuals decisions equivocades de William sense comentaris. Era probable que el jove es convertís algun dia en el patró, així que James s’havia d’acostumar a rebre ordres del noi.

Pòquer Livingston, per la seva banda, es va retirar. Tothom va imaginar que el braç danyat li impedia seguir realitzant les tasques de la granja i ara vivia amb la seva amiga a la ciutat. William va ocupar, triomfant, el lloc de Pòquer, i va començar a controlar els homes en els treballs de reparació i altres tasques que es presentaven en el transcurs de l’estiu. Poc després, la tribu establerta a Kiward Station va emprendre una llarga migració. James va fer un gest de resignació i va contractar treballadors blancs a Haldon.

—Aquest besnét surt car —va dir a Gwyneira—. Potser hauries d’haver-te-Ies apanyat amb un maori com a progenitor. Ara la tribu no marxaria i, si ho fes, simplement se’n duria Kura i no hauríem de contemplar la seva cara plena de retrets. Sembla que siguem nosaltres els que l’hem deixat prenyada!

Gwyneira va sospirar.

—Per què William no s’entén amb els maoris? A Irlanda tenia problemes perquè era massa amable amb els arrendataris i aquí s’enfada amb els indígenes…

James va arronsar les espatlles.

—AI nostre Willie li agraden les mostres d’agraïment, i això és aliè a la naturalesa de Tonga… A banda que tampoc no deu res a William! Encara’t amb els fets, Gwyn, William no suporta tractar amb algú que estigui al seu mateix nivell. Vol ser el cap, i pobre de qui l’hi qüestioni…

Gwyneira va assentir amb tristesa, però després va somriure.

—Els enviarem tots dos ara mateix a la reunió de criadors d’ovelles de Christchurch —va indicar—. Així el nostre cavaller rural se sentirà important, Kura pensarà en altres coses i tu podràs arranjar els tancats. O hi volies anar tu, a la reunió?

James va fer un gest de rebuig. Considerava del tot inútil aquella reunió. Un parell de xerrades, un parell de discussions i després una bona torradora durant la qual les propostes eren cada vegada més absurdes. L’últim any, de fet, el major Richland havia expressat la idea de fundar un club de caça amb gossos de rastreig per combatre la plaga de conills. El fet que en aquelles caceres es caçaven guineus en comptes de conills li havia passat inadvertit.

James, en qualsevol cas, no necessitava assistir-hi, sense comptar que originalment la unió de ramaders de Christchurch s’havia fundat per lluitar contra cert lladre de bestiar, detall aquest que lord Barrington sempre treia a col·lació com a molt tard després de la tercera copa.

—Bé, esperem que no animin William a cometre ximpleries —va murmurar James—. Si no, és possible que aviat criem Hunters en lloc d’ovelles…

William va gaudir del viatge a Christchurch i en tornar semblava haver crescut uns centímetres. Kura s’havia gastat una fortuna en roba, però tret d’això semblava de més mal humor que abans. La càlida i espontània acollida de William en el cercle dels barons de la llana havia obert per fi els ulls a la jove: el seu matrimoni i el seu fill la lligaven a Kiward Station. William no havia tingut mai la intenció de seguir-la com una mena de musa viril a través de les òperes d’Europa. Potser algun viatge, però segur que res d’estades més llargues i, per descomptat, res de carreres en un conservatori. En les llargues hores a soles, Kura s’enfurismava amb el seu marit i amb ella mateixa, però tornava a caure als braços de William després. Quan aquest la besava i l’acariciava ella s’oblidava dels seus altres desitjós i necessitats. L’adoració d’ell valia per l’aplaudiment de la multitud i el que sentia quan ell la penetrava superava qualsevol sublim emoció provocada pel bel canto. Si almenys no existissin aquells dies tediosos i si ella no hagués de veure malhumorada com el seu cos es transformava… William deia que l’embaràs l’embellia, però ella odiava les seves rodoneses. I, a més, tots suposaven que ella s’alegrava de l’arribada del nen, quan, de fet, li resultava indiferent.

Al final va arribar la tardor, els homes van baixar les ovelles de la muntanya i William va fer el ridícul quan en buscar uns animals perduts es va extraviar ell mateix. L’endemà i amb l’ajuda d’un grup de recerca el van trobar.

—Ja crèiem que s’havia escapat —va informar Andy amb un somriure irònic al sarcàstic James.

Cap dels McKenzie s’havia unit a ells en aquella ocasió. Gwyn va pensar que Kura necessitava companyia i a James els ossos començaven a fer-li mal quan passava tot el dia a lloms del cavall i les nits dormint a cel ras sobre el terra dur. Amb el pas del temps, s’havia fet a la idea de cedir tota l’administració de Kiward Station a William i mudar-se amb Gwyn a una acollidora caseta. Unes quantes ovelles, una camada de gossos i una xemeneia encesa a les nits, sense necessitat de treballadors pel mig. Gwyn i James ja havien somiat amb aquell tipus de vida sent joves i James no veia cap motiu per no complir aquell somni. Només per Jack li feia una mica de pena renunciar a la granja. El seu fill encara era jove, però seria un perfecte ramader. Ja ara, Andy no feia més que elogiar-lo.

—Jack té un sisè sentit per a la feina. Troba totes les ovelles i els gossos l’obeeixen sense badar boca. No hi ha cap possibilitat que sigui ell qui s’encarregui de la propietat?

James negava amb el cap.

—No és un Warden. Si Gwyneira hagués heretat la granja, seria una altra cosa. A més, Stephen, Georgie i Elaine estarien abans que Jack en la successió, però amb els O’Keefe podríem arribar a un acord. Steve i George no hi tenen cap interès, i Elaine posseeix ara la seva pròpia granja d’ovelles.

—Però Kura tampoc no hi té interès! —va replicar Andy—. És una llàstima que no pogués casar-se amb Jack. Bé, alguna cosa de consanguinitat hi hauria hagut, però la sang seria bona.

James va deixar anar una riallada.

—De res li servirien llavors totes les ovelles del món a Jack! Crec que encara que Kura fos l’última noia de la Terra, el meu fill preferiria ficar-se en un convent.

S’acostava el part de Kura i el seu humor empitjorava dia rere dia. William, per contra, s’esforçava al màxim, passava més temps a casa i intentava ser més indulgent amb ella, encara que amb poc èxit. Des que a les nits ja no jeia amb ella per no fer mal al nen, ella el tractava amb un menyspreu gèlid. Una vegada fins i tot es va enfadar tant que li va tirar els plats pel cap. Ja no quedava ningú capaç d’animar-la. No volia estar embarassada. No volia tenir fills. I l’últim lloc on volia ser era a Kiward Station.

A Marama, la seva mare, la preocupava que tot això pogués perjudicar el nen, i Gwyneira recordava a vegades el seu embaràs de Paul. També ella havia rebutjat el nen. Però Paul era fruit d’una violació, mentre que Kura esperava un fill de l’amor. Gwyneira gairebé es va sentir alleujada quan per fi van aparèixer els dolors del part. Marama i Rongo Rongo, la llevadora dels maons, ja hi eren per atendre Kura, i Gwyneira va ordenar que cridessin també Francine Candler perquè no se sentís ofesa. El nen, de totes maneres, ja havia sortit quan la llevadora va arribar d’Heldon. Kura va donar a llum sense dificultats, va passar sis hores amb dolors i va portar al món una nena petitona i sana.

La cara de Marama resplendia quan la va mostrar a Gwyneira.

—No està enfadada, oi, Miss Gwyn? —va preguntar.

Gwyneira va somriure. Quan Kura va néixer, Marama havia preguntat el mateix.

—Doncs és clar que no, així mantenim l’estirp femenina! —va respondre, agafant la petita dels braços de Marama. Va contemplar-li, inquisitiva, la carona. Encara no es distingia de qui havia heretat els trets, però ja es veia que el borrissol del cap tendia més als tons daurats que als negres—. Quin nom vol posar-li Kura? —va preguntar mentre bressolava el bebè. Li recordava Fleurette tot just acabada de néixer i una onada de tendresa la va embolcallar quan la petita va aixecar les parpelles i va mostrar uns grans ulls blaus.

Marama va arronsar les espatlles.

—No ho sé. No diu res, tampoc no ha volgut veure la nena. «Porta-la a l’àvia» és l’únic que ha dit. I «Em sap greu que no sigui un nen». William ha dit: «La pròxima vegada». I Kura s’ha posat gairebé furiosa. Rongo Rongo acaba de donar-li una poció perquè dormi. No sé si és el correcte però estava tan enfadada…

William tampoc no estava content. S’havia fet a la idea de tenir un nen i semblava decebut. Tonga, ben al contrari, els va enviar un regal, ja que els maoris reconeixien la successió femenina.

A Gwyneira tant li feia que fos nen o nena.

—EI més important és que no li agradi la música —va dir a James i va posar la nena al bressol.

Com que ningú no havia pensat on posar-la, el petit saló de Kura es va convertir en la seva habitació. James va haver de treure el bressol de les golfes. Semblava que ningú es preocupava ni tan sols de posar un nom a la criatura.

—Que li posin el nom de la cantant favorita de Kura —va aconsellar James—. Com es diu?

Gwyneira va posar els ulls en blanc.

—Són tres: Mathilde, Jenny i Adelina. Com vols fer-li aquesta mala passada, a la pobra criatura! Ho preguntaré al pare, potser voldrà posar-li el nom de la seva mare.

—Llavors és probable que es digui Mary o Bridey… —va cavil·lar James—. Totes les irlandeses es diuen així, oi?

Però William sí que havia pensat un nom.

—Ha de ser un nom especial! —va explicar una mica torrat pel whisky. Gwyneira se l’havia trobat al saló de la planta baixa—. Un nom que expressi la nostra victòria sobre aquesta terra. Crec que li diré Glòria!

—No cal que li donem aquesta explicació a Tonga —va comentar James amb ironia quan Gwyneira li va comunicar la notícia.

Mentrestant, Jack s’havia reunit amb ell, i pare i fill estaven penjant una joguina sobre el Ilitet de la nena. De moment, li va explicar James al seu fill, la nena encara no pot veure bé, però, amb el temps, l’osset que es balanceja li encantarà i la calmarà.

—I ella, què és meu? La meva tieta? —Jack observava, fascinat, el bressol on Glòria dormia.

—Pots agafar-la —el va animar Gwyn—. Sí, què és? EI pare de Kura i tu éreu germanastres. Per tant, Kura és mig neboda teva. I la petita és neboda segona. Tot resulta una mica enredat!

Jack va somriure a la nena. A la seva cara es plasmava la mateixa expressió que mostrava el seu pare en contemplar les cries: una admiració incrèdula, alguna cosa així com devoció. Al final, va allargar la mà cap al bressol i va buscar amb els dits la maneta de Glòria. La nena va obrir els ulls per un instant i va tornar a tancar-los. Semblava com si fes l’ullet a Jack. Va agafar amb força el dit del seu oncle segon amb la maneta.

—Crec que m’agrada! —va dir el noi.

En els dies següents, cuidar de la petita Glòria es va convertir en la tasca principal de les dones de Kiward Station. La seva escolta, la cuinera Kiri i Marama, estaven en contra de privar Kura de l’atenció de la nena. Anys enrere, després de l’embaràs funest de Gwyneira, Kiri s’havia ocupat del petit Paul i més tard ho havia considerat un error. La mare mai no havia aconseguit establir una relació amb el nen i tampoc no l’havia estimat mai de debò, ni quan era adolescent ni després quan va ser adult. Si ella simplement hagués deixat bramar Paul, argüia Kiri, Gwyn s’hauria vist obligada, tard o d’hora, a alimentar el nen, i això li hauria despertat l’instint maternal. Amb Kura i Glòria passaria exactament el mateix.

Gwyneira, ben al contrari, opinava que era ella qui havia de fer-se càrrec de la petita besnéta. Per un motiu obvi: ningú no ho feia. Kura, en qualsevol cas, no se sentia obligada a ocupar-se de la nena només perquè plorés. És més, es retirava a una altra habitació per no sentir el bebè. Instal·lar la petita Glòria al saló de la mare, l’habitació més distant de la seva suite, va ser una equivocació. L’habitació donava a un passadís, de manera que els plors de Glòria se sentien des de tots els racons de la casa. No obstant això, quan Kura es retirava al seu dormitori o al seu vestidor, no sentia gairebé res. Quant a Heather Witherspoon, semblava que la cridòria l’enervava, però li feia por agafar la petita per si li queia, i Gwyn compartia la mateixa opinió després d’haver vist un dia com la treia del bressol.

—Déu meu, Miss Heather, que és un nadó, no una nina de drap! Cal aguantar-li el cap. Glòria encara no té forces per aguantar-lo ella soleta. I la nena no la mossegarà pas si se la recolza a l’espatlla. Tampoc no explotarà, no ha d’agafar-la com si fos un cartutx de dinamita.

Miss Heather va decidir que a partir d’aquell moment se’n mantindria lluny. Igual que William, que va contractar una mainadera, una tal senyora Whealer. Havia rebutjat la idea d’una empleada maori. La senyora Whealer, encara que bastant destra, començava a treballar al voltant de les nou del matí, ja que venia de Haldon, i volia estar de tornada a casa seva abans de l’hora de sopar. James rondinava dient que amb el que pagaven a l’home que anava a buscar i tornava la senyora Whealer ja podien també ensenyar-li a canviar els bolquers.

En qualsevol cas, a les nits no hi havia ningú que consolés la petita i li donés menjar i sovint era Jack qui trucava a la porta del dormitori dels seus pares per avisar-los. El jove dormia al costat de l’habitació de la nena i per tant era ell el primer que la sentia plorar. Com que era decidit, es limitava a treure-la del bressol i posar-la al seu costat com el cadell que li havien regalat per Nadal. Tenia el costum de donar-li menjar abans d’anar a dormir, i l’animal s’adormia plàcidament, a diferència de Glòria, que tenia gana i no hi havia manera d’asserenar-la.

Jack no tenia cap altre remei que despertar Gwyn. És clar, ho provava primer amb Kura, però ningú no responia. AI dormitori de la jove mare, els cops a la porta se sentien tan poc com el plor de Glòria, i el noi no s’atrevia a entrar a les habitacions privades.

—Però, què fa en realitat William? —va balbucejar James la tercera nit seguida que Gwyneira s’aixecava—. No se li pot explicar que no n’hi ha prou d’engendrar el bebè?

Gwyneira es va posar la bata per sobre.

—No la sent. I Kura tampoc. Vés a saber en què estan ocupats. De totes maneres no m’imagino William amb un biberó a la mà. Tu sí?

James gairebé va contestar que per a això primer hauria de deixar anar l’ampolla de whisky, però no volia inquietar Gwyneira. Estava tan ocupada amb la nena i la granja que no se n’adonava, però últimament ell havia advertit un descens notable en les reserves d’alcohol. El matrimoni de William i Kura no semblava tan feliç com al principi o com durant els primers mesos de l’embaràs. No se n’anaven al llit tan aviat com abans ni intercanviaven mirades d’amor, sinó que semblaven defugir-se mútuament. William, en tot cas, solia estar-se al saló fins tard quan Kura s’havia retirat. A vegades conversava allà amb Miss Witherspoon. (A James li hauria agradat saber què caram es deien). Però el més normal era que es quedés cavil·lant a soles, sempre amb una copa a la mà.

En efecte, la relació de William amb Kura no havia millorat gens després del naixement de Glòria, com ell havia esperat. Cavallerosament, havia concedit a la seva dona quatre setmanes perquè es recuperés del part i després havia intentat tornar a fer-li l’amor. Suposava que seria més que benvingut, atès que Kura li havia retret durant setmanes que no la desitgés a causa del seu ventre immens. I de fet deixava de bon grat que la besés i l’acariciés i l’excitava fins que gairebé arribava al clímax. Però, quan ell volia penetrar-la, el rebutjava.

—No et deus pensar que tornarà a passar-me, oi? —deia amb fredor quan ell es reprimia lamentant-se—. No vull tenir més fills. Ja gaudirem de tota la resta, però no em quedaré embarassada.

William no li havia fet gaire cas al principi i havia tornat a intentar-ho, però Kura es mantenia tossuda. Feia servir la seva coneguda destresa per excitar-lo fins al llindar de l’èxtasi i en l’últim moment es retreia. A ella no semblava importar-li, més aviat s’acontentava amb el fet que William la desitgés amb bogeria.

Una nit, però, William va perdre el control i la va prendre a la força, va vèncer la resistència de la jove i va riure quan ella el va copejar i esgarrapar. No obstant això, Kura aviat va abaixar les defenses i també en va gaudir. Ara bé, que hagués passat un cosa així era imperdonable. William es va disculpar aquella mateixa nit i tres vegades més en el transcurs del dia següent; se sentia vertaderament compungit. Kura va acceptar les seves disculpes, però a la nit ell es va trobar tancada la porta de l’habitació de la seva dona.

—Ho sento —va dir Kura—, però ets massa perillós. Ens deixarem portar i jo no vull més fills.

Així, doncs, va tornar a cantar i tocar el piano durant hores, com al principi del seu matrimoni.

—Cal pensar-se bé el que un desitja… —va sospirar Gwyneira, bressolant la petita Glòria. Almenys les seves pregàries perquè el bebè manqués de tot sentit musical havien estat ateses: Glòria bramava amb desconsol quan sentia el piano.

—Me l’emporto a l’estable! —suggeria Jack alegrement, fugint també de Beethoven i Schubert—. Està tranquil·la amb els gossos, fins i tot riu quan Monday l’omple de llepades. Quan creus que podrem ensenyar-li a muntar a cavall?

A William el posava frenètic veure Kura, observar que la seva figura adquiria les seves anteriors i fascinants formes i que els seus moviments es tornaven àgils i gràcils, alliberada ja de la malaptesa de l’embaràs. Tot en ella l’excitava, la seva veu, la dansa dels seus llargs dits sobre les tecles del piano… A vegades li bastava pensar en ella per encendre’s. Mentre bevia a soles el whisky, recordava les seves nits de passió. Recordava cada lloc, pensava nostàlgic en cada petó. A vegades creia que rebentaria de tant desig. A Kura segurament li succeïa el mateix, ja que també ell advertia les seves mirades anhelants. Però ella es dominava.

Kura no sabia cap a on aniria la seva vida, però quedar-se a Kiward Station, tenir un fill rere un altre i perdre atractiu i engreixar-se cada vegada més, a banda de caminar com un ànec… tot plegat li resultava horrible. Uns pocs mesos de plaer no compensaven els inconvenients. I Rongo Rongo no havia deixat que es fes il·lusions: «Fins als vint, encara pots tenir tres nens més, qui sap quants en total».

Kura s’esgarrifava només de pensar a carregar amb tres mocosos cridaners. És cert que pensava que Glòria era molt bufona, però no sabia què fer amb ella, com tampoc no sabia què fer amb les cries de gos, gat o ovella que a Gwyneira i la seva cosina Elaine tant les captivaven. No volia tenir més fills de cap manera.

Malgrat tot, renunciar a l’amor de William la irritava. Necessitava alguna cosa, i si no era la satisfacció sexual i l’amor, seria la música i l’aplaudiment. A més, la música era menys perillosa. Així que va insistir a practicar el piano, cantar i esperar. Tard o d’hora succeiria alguna cosa.