8

Thomas no va donar temps a Elaine a arreglar-se per al sopar. Li va ordenar que l’acompanyés tal com anava, així que la jove es va sentir humiliada i bruta davant els ulls de la impecable Zoé i dels homes, que havien canviat la roba de viatge per vestits formals. Emere també ho va advertir i va examinar Elaine amb la seva mirada insondable. Desaprovant-la? Avaluant-la? O simplement encuriosida per saber quina seria la reacció dels comensals? En qualsevol cas, Elaine no tenia cap queixa del comportament d’Emere, era amable i molt destra en el servei.

—Va ser la meva primera esposa qui va ensinistrar Emere —va explicar John Sideblossom, sense mirar ni tan sols la dona maori—. La mare de Thomas. La pobra va morir molt aviat, i per desgràcia va deixar molt poc personal tan ben ensenyat…

—D’on procedeixen, els maoris? —va preguntar Elaine—. No sembla que hi hagi cap poblat a la contrada.

I per què seguia estant Emere allí en lloc d’haver-se casat i haver tingut fills? O d’ocupar-se de la seva tribu? L’àvia Helen li havia explicat que Emere era una tohunga. Si realment era capaç de despertar la veu wairua del putorino havia de gaudir de l’honor de ser una respectada fetillera. I ara que Elaine la contemplava amb més atenció, va sentir que aquella cara ampla i la forma de cor del naixement dels cabells li recordaven algú… Però, qui?

—Els homes vénen a servir aquí com a pastors —va respondre Thomas—. Pel que fa a les noies… ells mateixos en porten algunes amb ells i les altres les anem a buscar a la missió que hi ha al costat de Dunedin. Nenes òrfenes. —Va pronunciar l’última paraula donant èmfasi al significat, alhora que semblava llançar al seu pare una mirada burleta.

Elaine es va sentir una altra vegada desconcertada. Mai no havia sentit a parlar de nens orfes entre els maoris. No s’ajustava a la seva concepció de la família. L’àvia Helen li havia explicat que els nens maoris anomenaven a totes les dones de la generació corresponent «mare» o «àvia», i era el col·lectiu de la tribu el que criava els nens. De ben segur que no deixaven els orfes davant les portes d’una missió!

Fos com fos, la formació en una escola de missioners d’aquell tipus explicava l’anglès de Pai i els seus coneixements bàsics del manteniment d’una casa. Elaine li preguntaria més tard d’on provenia.

El menjar que se servia a la taula dels Sideblossom era excel·lent, si bé notablement influït per la cuina maori: carn, peix i moniatos al caliu. Elaine es va preguntar si sempre era així o si Zoé solia supervisar la cuina i prescriure el menú. No recordava què havien servit en la seva primera visita. Llavors només tenia ulls per a Thomas, s’havia enamorat del paisatge que envoltava Lionel Station i l’havia trobat meravellós. Ara va pensar com havia pogut estar tan cega. I a sobre no era la primera vegada que li passava una cosa així, sinó la segona.

Amb resolució, va pensar que mai més no li tornaria a passar una cosa semblant. Mai més no tornaria a enamorar-se, ara ella… estava «casada». En prendre consciència que en la seva situació actual no tenia cap sortida es va ennuegar. Allò no era un malson del qual es pogués despertar. Era un fet consumat! Es clar que existia el divorci, però s’havien de presentar raons de pes, i ella seria incapaç de descriure davant un jutge el que Thomas li feia cada nit. Es desmaiava només de pensar a explicar-ho a algú. No, el divorci no era la solució. Hauria d’aprendre a viure així. Va empassar un mos amb determinació, encara que tenia la boca tan seca com abans. Almenys hi havia vi. Va agafar una copa i se’n va servir. No gaire, necessitava tenir la ment clara. Havia de buscar un lloc per a Callie. Potser ho demanaria a Pai o, millor encara, a Rahera. Ella portaria la gossa al seu germà Pita perquè la cuidés. I després… Elaine hauria de seguir altres consells de Daphne O’Rourke, a banda del de buscar l’oblit en l’alcohol. El primer de tot, passés el que passés, era evitar un embaràs.

El destí es va portar bé amb ella durant el primer mes de matrimoni. Poc abans que dormir amb Thomas fos, segons els seus càlculs, perillós, els homes se’n van anar a portar les ovelles a la muntanya. Destinaven a les ovelles paridores en especial els prats ocults que hi havia en una depressió del terreny. El viatge a cavall durava dos dies amb els animals, i la tornada suposaria, almenys, un dia més. Potser els homes també s’aturarien en algun lloc per pescar o caçar. Amb una mica de sort, quan tornessin ja haurien passat els dies crítics.

Elaine no s’atrevia a esperar que Thomas contingués els seus impulsos de bon grat. Gairebé cada dia jeia amb ella i no podia parlar-se d’«aclimatació». La jove seguia tenint la sensació que l’esquinçava cada vegada que la penetrava. L’ungüent de l’amable senyora Gardener feia temps que se li havia acabat i Elaine encara no havia aconseguit reunir els ingredients per elaborar-ne un de nou. Quan Thomas la premia contra ell o li enfonsava els dits en els pits acabava sempre amb blaus. El pitjor passava quan ella l’enfurismava o no es comportava «com una dama». Ell ho anomenava «practicar plegats el joc», i d’aquella manera la mortificava. Hi havia formes de penetrar una dona que Inger no coneixia o que no li havia explicat.

Pai sempre es posava vermella quan veia les empremtes que els maltractaments de Thomas deixaven en el cos d’Elaine.

—Jo segur que no em caso! —va afirmar una vegada—. No me n’aniré al llit amb cap home, no ho vull!

—Però si és bonic! —va protestar Rahera amb la seva veu dolça. Era una noia encantadora, d’uns quinze anys, petita i rabassuda, però molt bonica—. Jo sí casar-me amb home de la meva tribu. Però no puc, ara haver de treballar… —La cara se li va entristir.

Elaine havia esbrinat que Pita i Rahera pertanyien a una tribu que solia assentar-se a les McKenzie Highlands. Per desgràcia, el cap de la tribu havia estat lladre de bestiar. I així, les sospites van recaure sobre la tribu quan un ramat de les millors ovelles de Sideblossom va desaparèixer. No obstant això, els animals no van trigar a recuperar-se i Sideblossom, que sabia exactament, és clar, que el cap s’escaparia amb la seva tribu quan informés dels fets al constable de la policia, va culpar de la pèrdua els joves maoris que per casualitat es trobaven a la vora del ramat. Ara Rahera, Pita i dos joves més pagaven el seu càstig treballant, un càstig estipulat per Sideblossom i probablement etern. Elaine sabia que, si s’haguessin presentat davant el tribunal, els joves haurien sortit molt més ben parats i Rahera no s’hi hauria vist implicada.

—Però, tu… ja? —va preguntar Pai, avergonyida—. Vull dir… amb un home? —L’educació que la noia havia rebut dels missioners es feia patent en tots els àmbits. Mai no havia viscut amb el seu poble i fins i tot parlava incorrectament la seva pròpia llengua.

Rahera va somriure.

—Ah, sí. Es diu Tamati. És bon home. Ara treballa en mina a Greystone. Quan lliure, estarem en wharenui. Després marit i esposa…

Elaine va descobrir per primera vegada un sentit en el costum maori de fer l’acte sexual davant tota la tribu. Com haurien reaccionat les dones més ancianes de la tribu si haguessin sabut el que Thomas li feia cada nit?

Elaine va aprofitar l’absència dels homes per inspeccionar amb deteniment els estables de Lionel Station. En aquells pocs dies, ja havia començat a avorrir-se a casa. Al cap i a la fi, allà no tenia res a fer. No es cuinava i les noies realitzaven les tasques de la neteja. Encara que Rahera no tenia ni idea de com abrillantar la plata i fregar els terres, i a més semblava trobar-ho tot bastant innecessari, Pai era summament meticulosa en aquelles tasques. Elaine no sabia quina era la seva religió, però l’escola de la missió havia fet un treball impecable formant-la com una perfecta mestressa de casa anglesa. Pai ensinistrava Rahera i cuidava que tot ho fes de manera correcta. Allà, Elaine només molestava. Distraccions com llibres o un gramòfon no existien a casa dels Sideblossom. Pel que semblava, ni el pare ni el fill no llegien gaire i Zoé es limitava a fullejar revistes femenines. Elaine també les llegia, però arribaven una vegada al mes com a molt i les acabava totes en un dia.

No obstant això, al gran saló hi havia un piano que ningú no tocava. Quant a la música, la seva formació per ser una perfecta dama estava molt descuidada. Elaine va començar a tocar de nou, encara que havia perdut pràctica. No havia tornat a posar les mans en un piano des de l’afer amb Kura. Allà, però, els exercicis omplien les eternes i buides hores i aviat es va atrevir amb obres més difícils.

Com que aquells dies l’accés als estables estava lliure, seguida de l’alegre Callie va aprofitar per explorar les instal·lacions exteriors. Com ja s’havia imaginat, eren àmplies. Just al costat de la casa hi havia els estables per als cavalls i les cotxeres, com a Kiward Station. Elaine va fer una ullada a l’estable i els boxs. Tot estava molt net i endreçat. Hi havia gairebé exclusivament cavalls negres i algun de castany, que la van mirar i van renillar. Tots tenien els caps petits i nobles dels cavalls de carreres de John i Thomas, i la salutació fogosa pròpia dels que portaven una abundant herència de pura sang. Elaine va acariciar un petit semental negre que, impacient, copejava amb els cascos davanters la porta del box.

—Sé com et sents —va sospirar—. Però avui no puc sortir. Demà farem una cavalcada. En tens ganes?

El petit esbufegava i olorava la mà i el vestit de muntar que per primera vegada la jove havia tret de l’armari per fer el passeig per l’estable. Es percebria encara l’olor de Banshee?

Elaine va tornar a sortir a la llum del sol. Va seguir un camí que conduïa a altres corrals i es va topar amb Pita i un altre jove maori que estaven intentant ficar uns moltons que s’havien escapat en un corral que acabaven de reparar. Eren animals joves i entremaliats que segurament haurien seguit de bon grat les ovelles paridores i els moltons de cria a la muntanya. No es deixaven impressionar pels intents de Pita de subjectar-los i un d’ells, insolent, va tractar fins i tot d’atacar el jove maori.

Elaine va riure del petit moltó que havia provocat la fugida del pastor, però després el seu cor va fer-li un salt. Havia d’intervenir-hi? Callie estava asseguda al seu costat, panteixant i en posició d’alerta, però el seu ensinistrament era insuficient. Elaine sempre acabava improvisant. Què succeiria si fracassava? Faria un ridícul espantós.

D’altra banda, què podia perdre? El pitjor que podia passar era que els dos maoris es riguessin d’ella. Podria suportar-ho. I amb una mica de sort, els deixaria impressionats, i quan els nois ho expliquessin, Thomas potser veuria que fora de la casa era més valuosa que tancada a dins.

Elaine va fer un xiulet i Callie va sortir disparada com una bala. La gosseta de tres colors es va llançar entre els dos maoris i el moltó impertinent, va emetre un breu lladruc, es va posar davant l’animal i li va deixar clar que allí no hi havia de ser. El moltó va recular de pressa. Callie li va mossegar els retalons, es va girar i va tornar després cap als altres animals. Uns segons més tard, havia format un ramat amb tots sis i dedicava a Elaine una mirada brillant de collie. La jove es va acostar amb pas tranquil al portell del corral, no havia de córrer per no dispersar les ovelles. El va obrir de forma un pèl ostentosa i va tornar a xiular. A l’instant les ovelles es van ficar trotant al corral amb tanta formalitat com si estiguessin practicant una desfilada.

Elaine va riure i va elogiar entusiasmada Callie. La gosseta es veia feliç i molt orgullosa de la feina feta. Va saltar sobre la seva mestressa i després sobre el seu nou amic Pita. A la nit havia trobat refugi a l’estable on ell s’allotjava i semblava sentir-se a gust amb la seva companyia.

—Això bé, senyoreta Lainie! Una meravella! —Pita estava exultant.

—Sí, madame! Ha estat fantàstic. Havia sentit a parlar d’aquests gossos pastors, però els animals del senyor John no treballen ni la meitat de bé —va afegir l’altre maori.

Elaine es va quedar bocabadada. El jove s’expressava amb tanta precisió com Pai. I s’equivocava si hi veia una certa semblança? Sens dubte era també mestís, però alguna cosa en els trets angulosos de la seva cara li resultava familiar. Mai no li havia passat res semblant amb homes i dones de sang maori. Diferenciava amb poc esforç les persones rabassudes i fosques —cosa que no tots els blancs aconseguien a la primera—, però a penes aconseguia advertir trets familiars entre els natius.

Un moment… família? Aquells trets afilats de la cara no eren d’herència maori. Elaine va vacil·lar lleugerament. Havia d’indagar-ho.

—Al meu gos li agrada conduir ovelles —va dir—, però el que realment és fantàstic és el teu anglès, jove…

—Arama, madame. Arama, al seu servei. —El noi es va inclinar amb gentilesa.

Elaine va somriure.

—Només «Miss Lainie», Arama. La paraula «madame» em fa pensar en una matrona asseguda en un balancí. Però digue’m, com és que parles tan bé l’anglès? Ets parent de Pai?

Era igual que Pai. I aquest era igual que Emere. Emere i… Arama va riure.

—No, no. Tots dos som orfes de la missió de Dunedin. Ens hi van deixar quan érem bebès. Almenys això va explicar-nos el reverend. —Arama va pestanyejar. Devia rondar els vint anys, així que ja no era cap adolescent com Pai. De segur que també ell havia observat les semblances. I era possible que a la granja hi hagués més nois i noies que «pertanyien a la família».

Elaine estava trastornada. No tant perquè John Sideblossom tingués o hagués tingut relacions íntimes amb les seves empleades maoris, sinó perquè això devia haver passat davant la mirada del seu fill. Thomas devia haver conviscut amb dos embarassos almenys d’Emere… I potser no havia estat ella la seva mainadera? I com podia John forçar la dona a abandonar els seus fills en un orfenat?

Elaine va empal·lidir.

—N’hi ha més? —va preguntar amb veu ronca.

L’aspecte d’Arama va adoptar un gest escrutador.

—Ovelles? —va preguntar amb cautela—. Per a la gossa? De tot tipus. Si ho vol, vingui amb nosaltres i…

Elaine no va respondre, sinó que va arrufar el nas sense deixar de mirar-lo.

—El senyor Sideblossom va recollir cinc nens mestissos de la missió de Dunedin —va dir al final Arama—. Dues noies com a serventes de la casa i tres nois que són instruïts en les tasques de la granja. Jo fa quatre anys que sóc aquí i confia en mi. Dirigeixo la granja quan ell surt a conduir les ovelles. I…

—Ho sap, el senyor Thomas? —va preguntar Elaine en to inexpressiu.

Arama va arronsar les espatlles.

—No ho sé, jo no faig preguntes. Vostè tampoc no n’hauria de fer. El senyor Sideblossom no és un home gaire pacient. Tampoc el senyor Thomas. Vol ajudar-nos ara amb altres ovelles? Estem arreglant els corrals i s’hi ha de fer unes quantes coses.

Elaine va assentir. Ja pensaria més tard en el que acabava d’esbrinar. També sobre què sabia Zoé i sobre la novetat que la noia li havia comunicat plena d’orgull aquell matí: Zoé Sideblossom estava embarassada. Thomas tindria un germanastre o una germanastra. Bé, almenys això no era res nou per al seu marit…

Elaine va deixar de pensar en aquell mètode particular d’augmentar el servei domèstic i va seguir Arama i Pai als altres corrals. No hi havia gaire feina per a una gossa pastora. La majoria de les ovelles estaven a la muntanya, allà només hi quedaven uns pocs animals malalts, algunes ovelles paridores que havien estat cobertes molt tard i encara havien de parir, així com unes dotzenes d’animals per vendre. Callie es va divertir sobretot amb aquests últims, ja que els ramats eren més grans i s’exigia més d’ella. També Elaine se sentia per primera vegada gairebé feliç quan va tornar a la tarda a la casa.

—Fas olor d’ovella! —es va queixar Zoé quan Elaine se la va trobar en entrar—. En el meu estat actual no és res que m’agradi.

A l’hora d’esmorzar, Elaine ja havia sentit aquella frase dues vegades. Una, Zoé no suportava l’aroma del cafè i, una altra, es va sentir malament en veure uns ous remenats. Si allò continuava així, a Elaine i les serventes els esperaven uns mesos exasperants.

—Em rento de seguida —va informar a Zoé—. Encara que el nen hauria d’acostumar-se a l’olor de les ovelles; el senyor John no l’educarà pas perquè cultivi roses.

Dit això, Elaine va córrer a les seves habitacions. Estava bastant satisfeta de si mateixa. A poc a poc anava recuperant la seva antiga promptitud de rèplica; si bé abans no era tan tallant i mal intencionada. Potser hauria de ser més pacient amb Zoé, va pensar, sobretot si havia tret conclusions semblants a les d’Arama i ella. A Zoé la devia posar bastant nerviosa l’estreta convivència amb Emere. Al contrari que Elaine, Zoé no tenia la possibilitat de retirar-se tan fàcilment a Tala oest, que estava separada: les habitacions comunes pertanyien a la part d’ella i de John, i la cuina estava en una zona fronterera. Tot plegat era el regne d’Emere. Gèlida, amb la seva mirada insondable, probablement era un turment per a Zoé.

L’endemà al matí, Elaine va tornar a l’estable. Arama i els pocs homes que s’havien quedat a la casa amb ell tenien més feina per a Callie. Al migdia ja havien acabat i Elaine va decidir fer un passeig a cavall a la tarda. Arama es va oferir a ensellar-li el petit corser negre amb el qual havia estat jugant el dia anterior.

—Es diu Khan —va dir Arama—. Té tres anys i porta la cadira des de fa només dos mesos. Sap muntar, oi?

Elaine va assentir i li va parlar de Banshee.

—EI meu pare l’enviarà quan s’hagi separat del poltre. Només de pensar-ho ja em poso contenta, la trobo tant a faltar…

Arama la va mirar, incrèdul, cosa que va sorprendre Elaine. Potser dubtava de la seva destresa per cavalcar? O l’incomodava la idea de tenir una euga blanca en aquell tètric estable? De totes maneres, Elaine no pensava tenir el cavall tancat. Banshee estava acostumada a pasturar als prats.

De seguida va acabar amb els dubtes respecte de la seva habilitat per cavalcar. Va pujar àgil i sense ajuda al llom de Khan i va riure quan Arama va explicar, disculpant-se, que no disposaven de cadira d’amazona.

—Miss Zoé no munta.

Però, per què sonava tan encarcarat?

Tant li feia. Elaine no interpretaria pas les declaracions d’Arama, el que volia era investigar el seu nou entorn. Cavalcar amb Khan aviat es va revelar tot un plaer. El semental era vigorós, però fàcil de guiar, i Elaine, que no estava acostumada als cavalls àrabs, va gaudir d’allò més d’aquella sensació de lleugeresa. Quan els cobs de la seva àvia galopaven, el terra s’estremia sota els seus poderosos cascos; Khan, ben al contrari, semblava no fregar-lo.

—No em costarà gens acostumar-m’hi! —va observar Elaine, donant uns copets al cavall negre al coll—. Demà hi tornarem!

En aquell primer passeig a cavall es va limitar a recórrer els encontorns de la granja i va inspeccionar les pastures de la finca i els coberts d’esquilada. Lionel Station en tenia dos de força grossos. No es criaven bous, perquè el terreny era massa muntanyós i aquells animals eren rendibles quan es disposava de pastures extenses, com a les planes de Canterbury. A l’estiu era impossible conduir-los a la muntanya com les ovelles.

L’endemà, Elaine es va llevar ben d’hora i es va endur el menjar. Volia cavalcar a la vora del riu en direcció a la zona muntanyosa i explorar els estreps de les McKenzie Highlands. Formaven part de la història familiar, per dir-ho d’alguna manera. Va riure per dins en pensar en el seu avi i l’arriscada cavalcada amb què la seva mare s’havia escapat dels perseguidors de James. Quan fugia de Sideblossom, Fleurette havia descobert el seu pare i tots dos gairebé havien caigut en la mateixa trampa.

Elaine va gaudir del passeig. Feia un dia fantàstic, sec, assolellat i un pèl ventós, ideal per cavalcar. Khan avançava, obedient, més assossegat que el dia anterior i sense aprofitar totes les oportunitats per llançar-se al galop. Elaine podia, doncs, concentrar-se en el paisatge i sentir goig amb la visió de les altes muntanyes a la dreta i el riu Haas a l’esquerra, que seguia cap al nord-oest. Callie corria alegrement al seu costat i de tant en tant es desviava per perseguir algun conill, a pesar que no estava ben vist que els gossos pastors cacessin. Tot i així, el problema dels conills a Nova Zelanda havia augmentat de tal manera en pocs anys, que fins i tot puristes com Gwyneira McKenzie renunciaven a reprendre els gossos per aquelles petites entremaliadures. Els conills s’havien introduït al país en algun vaixell i s’havien multiplicat de manera escandalosa per falta d’enemics naturals. En alguns llocs pròxims a Otago, fins i tot es disputaven l’herba amb els animals útils. Hi havia superfícies on abans pasturaven les ovelles que aquells orelluts havien saquejat totalment. Els desesperats colons havien introduït guineus, linxs i altres animals caçadors de conills. Però encara no hi havia, ni de lluny, prous depredadors per acabar amb la plaga.

Malgrat tot, els conills no corrien cap perill amb Callie: els perseguia però no els caçava. Gwyneira acostumava a dir que els border collies reunirien i conduirien els conills abans que menjar-se’Is.

Cap al migdia, Elaine va descansar al costat d’un rierol que desembocava en una petita cascada al riu Haas, i Khan i Callie van xipollejar a l’aigua. La noia va seure en una roca i va disposar el menjar en una altra, ja que les pedres estaven col·locades com una taula amb tamborets al voltant. Això els agradaria als maoris. Elaine es va preguntar si la tribu de Rahera acampava en aquell lloc, però no va trobar-hi empremtes. Bé, ella tampoc no en deixaria cap: els maoris eren molt curosos amb la seva terra i Fleurette i Ruben havien ensenyat als seus fills a imitar-los. És clar que Khan va pasturar una mica i els seus cascos van deixar marques a l’herba alta, però l’endemà de ben segur haurien desaparegut. I Elaine ni tan sols va encendre foc. Després de dinar, es va estar una estona estirada de panxa enlaire, sota el sol, i va gaudir d’aquell dia tan clar com si fos un somni.

El paisatge d’aquell lloc li agradava moltíssim. Era la seva nova llar i el trobava perfecte. Només que Thomas s’hagués comportat d’una manera normal! Quin gust trobava a turmentar-la i humiliar-la? Però potser això amagava una mena de por. Potser hauria de parlar amb ell, intentar explicar-li el seu punt de vista i assenyalar-li que no hi havia cap perill. No podia fugir d’ell ni ser-li infidel. Ell havia d’aprendre a confiar en ella! A la llum del sol, ben lluny de la casa tètrica que encara se li apareixia com un malson i després de tres dies de llibertat sense Thomas, Elaine va deixar de considerar la seva situació tan desesperada.

De nou optimista, va ensellar Khan. En realitat hauria d’haver tornat a Lionel Station, però llavors se li va acudir explorar un meandre més del riu per veure què s’amagava al darrere. A més, de moment el camí era costa amunt. El riu corria allà sota per un canyó. Semblava com si algú hagués tallat amb un ganivet el paisatge i després hagués abocat aigua en el solc. Després recorreria el camí a casa cap avall i avançaria molt més de pressa. Elaine va gaudir, feliç, del panorama, va riure de Callie, que s’aturava, inquieta, quan vorejaven l’abisme, i mirava, curiosa, el riu, i va pensar on devien començar les McKenzie Highlands i on es devia trobar el famós pas per on James conduïa les ovelles i s’havia ocultat tant de temps dels seus perseguidors.

Al vespre, Elaine va decidir tornar. De sobte, Khan va aixecar el cap i va renillar. Li van contestar altres cavalls i van aparèixer diversos gossos que van saludar Callie. Elaine va mirar en direcció d’on procedien els renills i va reconèixer els genets: John i Thomas Sideblossom acompanyats dels seus homes. Havien arribat molt abans del que ella suposava.

Malgrat els reconfortants pensaments que havia alimentat poc abans, quan va veure que Thomas se li acostava li va recórrer l’habitual calfred de por i recel. El seu instint la va impulsar a escapar. Potser els homes encara no l’havien vist i Khan era ràpid. Però a l’instant es va censurar per aquells pensaments. Ells eren la seva família i ella no havia fet res dolent. No hi havia cap raó per escapar. Havia de deixar, d’una vegada per sempre, de comportar-se com un animal espantat en presència de Thomas. Així, doncs, va somriure amb afabilitat i va cavalcar cap als homes.

—Quina sorpresa! —va cridar alegrement—. No havia pensat que ens trobaríem aquí. Creia que tornàveu demà.

Thomas li va clavar una mirada furiosa.

—Què fas aquí? —va preguntar a poc a poc i arrossegant les paraules.

Elaine va fer un esforç per mirar-lo als ulls.

—Estic passejant. Què vols que faci? Vaig pensar a fer un cop d’ull als voltants i com que encara no tinc el meu cavall vaig agafar Khan. No està prohibit, oi? —L’última frase va sonar bastant espantada. Però no era senzill comportar-se amb seguretat davant la cara impenetrable de Thomas. I Elaine no era l’única que percebia un aire amenaçador. Els homes de Sideblossom, gairebé tots joves maoris, es van retirar.

—Sí, està prohibit! —va dir el seu marit en veu baixa—. El semental amb prou feines està domat, podria haver-te passat alguna cosa. Deixant de banda que no és un cavall per a una dama. A més, no està ben vist que una senyora cavalqui sola per aquests paratges…

—Però, Thomas… —L’argument era tan absurd que, malgrat la tensió, Elaine s’hauria posat a riure—. Però si aquí no hi ha ningú! Des que he sortit de Lionel Station no m’he creuat amb ningú que pogués jutjar inconvenient el meu comportament.

—Però jo el trobo inconvenient —va respondre Thomas amb sequedat—. I això és el que importa. No tinc res en contra d’un passeig a cavall, però amb mi i amb un animal tranquil. No tornaràs a anar-te’n tota sola de la granja. Ho has entès?

—Sempre he sortit a passejar a cavall sola, Thomas. Ja de petita. No pots pas tancar-me!

—Que no puc? —va replicar ell, gèlid—. Vaja, és un altre dels teus jocs, oi? Vés a saber què o qui buscaves per aquí. Bé, anem, ja en parlarem més endavant, de tot plegat.

Els homes van col·locar Elaine al centre, com si fos un pròfug de la justícia que ha de conduir-se amb mesures de seguretat. De sobte, el paisatge va deixar de ser bonic i d’una sublim amplitud. En lloc d’això, les muntanyes van semblar tancar-se al voltant seu com una presó. I Thomas no va tornar a dirigir-li la paraula. El retorn de tres hores va transcórrer en un silenci malastruc.

Arama i Pita, que l’esperaven a l’estable, es van encarregar de Kahn. La cara d’Arama reflectia una profunda preocupació.

—No hauria d’haver estat tant de temps fora, Miss Lainie —va xiuxiuejar—. Ja em temia que passés alguna cosa així, però pensava que els homes tornarien demà. No es preocupi, no els explicarem que vostè ens va ajudar amb les ovelles. Elaine hauria raspallat gustosament el semental com el dia abans, però Thomas la va apressar perquè entrés de seguida a la casa.

—Canvia’t. Vull que almenys et presentis a la taula com una dama!

Elaine tremolava quan va córrer al seu vestidor. Per sort, Pai ja tenia llest un vestit i la va ajudar a posar-se’l.

—EI senyor Thomas està… enfadat? —va preguntar amb sigil.

Elaine va assentir.

—No ho suporto —va dir amb un fil de veu—. Vol tancar-me…

—Xst. —Pai, que acabava de recollir-li els cabells, li va acariciar la galta per consolar-la—. No plori. Amb això no millorarà res. Ho sé per l’orfenat. A vegades els nens ploraven, però no servia de res. Un s’acostuma, Miss Lainie… un s’acostuma a tot.

Elaine va tenir la sensació que cridaria si tornava a sentir aquella frase. Mai s’acostumaria a una vida així. Abans moriria!

Zoé esperava els comensals amb un somriure hipòcrita.

—Tu també estàs de tornada, Elaine! Que bé! Potser els pròxims dies em faràs una mica més de companyia. Estar sempre amb pastors i gossos no pot ser gaire divertit…

Elaine va serrar les dents. Thomas la va castigar amb una mirada glacial.

—Abans jo també sortia a passejar una mica a cavall —va prosseguir Zoé, vivaç, mentre els servents servien el menjar. Aquell dia ella portava la veu cantant. Thomas seguia callat i John estava interessat a observar el jove matrimoni—. Imagina’t, Lainie, fins i tot tenia un cavall quan vaig arribar. Però després vaig perdre l’interès. I els homes tampoc no tenien temps d’acompanyar una dama en les seves passejades. Així que John va vendre el cavall…

Què era això? Una advertència? O potser Zoé s’alegrava per endavant que Thomas es desprengués de Banshee quan arribés a Lionel Station? Elaine va entendre ara per què l’euga no l’havia acompanyat. No es tractava d’estalviar al poltre aquell llarg camí, sinó de tenir Elaine encadenada a la casa.

Emere, la dona maori, servia en silenci, com sempre. Però tampoc ella no apartava la vista d’EIaine. A la nit va tocar la flauta putorino. Elaine va intentar tancar la porta a la veu dels esperits, però sonava més pròxima que de costum i ni tan sols els pesants cortinatges aconseguien silenciar-la.

Aquella horrible nit, Elaine va intentar per primera vegada rentar-se amb vinagre. Gemegava de dolor. No li va ser fàcil fer-ho al seu bany, després que Thomas l’hagués obligat a practicar els seus jocs més brutalment que mai. L’inquietant so de la flauta semblava augmentar la seva perversitat.

Quan per fi va marxar, Elaine només desitjava arraulir-se sota de la manta fins que el dolor remetés, però va recordar el que Inger li havia indicat per evitar un embaràs indesitjat. No podia tenir un nen. De cap manera!