CAPÍTOL 3

Gràcies, benvolgut comandant, pels comentaris que vostè i el comissari han fet de la meva confessió. M’han preguntat a qui em refereixo quan dic «nosaltres» o «ens», com en els moments en què m’identifico amb els militars del sud i evacuats a qui em van enviar a espiar. No m’hauria de referir a aquella gent, els meus enemics, com a «ells»? Confesso que després d’haver passat gairebé tota la vida en companyia seva no puc evitar de simpatitzar amb ells, com faig amb molts d’altres. La meva debilitat per simpatitzar amb els altres té molt a veure amb la meva condició de bord, cosa que no vol dir que pel fet de ser bastard es tingui una predisposició natural per a l’empatia. Molts bastards es comporten com a bordissencs, i crec la meva dolça mare quan em va ensenyar la idea que desdibuixar les línies entre nosaltres i ells pot ser un comportament molt digne. Al capdavall, si ella no hagués desdibuixat les línies entre serventa i capellà, o hagués permès que es desdibuixessin, jo no existiria.

Pel fet d’haver estat produït fora del matrimoni, confesso que m’incomoda pensar a casar-me. La solteria és un dels avantatges inesperats de ser bastard, ja que la majoria de famílies no em consideraven un bon partit. Ni tan sols les famílies que tenien una filla amb ascendència mesclada m’haurien acollit bé, ja que la filla solia estar desesperada per entrar com fos a l’ascensor de la mobilitat social a través del matrimoni amb algú de llinatge pur. Mentre que amics i desconeguts comenten per sota el nas que la meva solteria forma part de la tragèdia de ser bord, jo trobo que la solteria no només comporta llibertat, sinó que també encaixa amb la meva vida subterrània com a talp, que excava millor sol. Ser solter també significava que podia xerrar sense témer conseqüències amb les noies de companyia, que exposaven descaradament entre els evacuats aquelles cames tan ben proporcionades mentre se servien del diari sensacionalista del dia anterior per ventar-se la regatera suada, millorada artificialment amb sostenidors de l’era atòmica. Les noies s’anomenaven entre elles Mimi, Phi Phi i Ti Ti, noms prou habituals entre les dones de vida alegre, però com a triumvirat, prou potents per injectar-me joia al cor. Potser s’havien inventat aquells noms allà mateix, ja que els noms canviaven tan fàcilment com els clients. En aquest cas, tanta comèdia era un mer reflex professional adquirit a còpia d’anys d’estudi diligent i pràctica entregada. Jo tenia un respecte pertinaç pel professionalisme de les prostitutes de carrera, que mostraven la seva deshonestedat més obertament que els advocats, i tots dos cobraven per hores. Però parlar només de la faceta econòmica és no entendre res de res. La manera adequada d’acostar-se a una prostituta és adoptar l’actitud d’aquell qui va al teatre: reclinant-se al seient i posant la incredulitat en quarantena mentre dura l’espectacle. La manera no adequada és insistir com un ruc que l’obra no és altra cosa que un grup de gent fent pallassades, només perquè has pagat el preu de l’entrada, o, a la inversa, creure fermament en el que presencies i així sucumbir a un miratge. Per exemple, homes granadets que es burlen de qui creu en unicorns testificaran amb llàgrimes als ulls l’existència d’una espècie encara més rara i mítica. És la que es troba només en ports d’escala i a les profunditats més obscures de les tavernes menys recomanables, és a dir, la prostituta al pit de la qual batega el proverbial cor d’or. Deixi’m assegurar-li que, si hi ha cap part d’una prostituta que estigui feta d’or, no és pas el cor. Que alguns s’ho vulguin creure, això, és un honor per a la intèrpret aplicada.

En aquest sentit, les tres noies de companyia eren pencaires, cosa que no es podia dir del 70 o 80 per cent de les prostitutes de la capital i ciutats de la perifèria, de qui estudis seriosos, casos recopilats i mostrejos aleatoris indiquen que n’hi ha desenes i potser centenars de milers. La majoria eren noies pobres, de poble i analfabetes, sense mitjans per guanyar-se la vida si no era vivint com paparres en el pelatge dels soldats americans de dinou anys. Amb els pantalons marcant l’embalum d’un rotlle de dòlars inflacionistes i el cervell adolescent inflamat per la febre groga que afecta tants homes occidentals que vénen a un país asiàtic, aquest soldat americà va descobrir, amb sorpresa i plaer, que en aquest món de sines verdes ja no era Clark Kent sinó Superman, si més no pel que feia a les dones. Ajudat (o era envaït?) per Superman, el nostre país, petit i fèrtil, ja no produïa importants quantitats d’arròs, cautxú i estany, sinó que per contra cultivava una collita anual extraordinària de prostitutes, noies que ni tan sols havien ballat mai al compàs d’una peça rock abans que els proxenetes que anomenàvem cowboys els enganxessin tapamugrons en aquells bellugadissos pits de poble i les empenyessin dalt d’una plataforma d’un bar a Tu Do. Que potser goso acusar els estrategs americans d’eradicar pobles a propòsit amb l’objectiu de fer-ne sortir les noies que poques opcions més tenien a banda de servir sexualment els mateixos nois que bombardejaven, cosien a obusos, arrasaven, incendiaven, saquejaven o simplement evacuaven per la força aquests pobles? Simplement faig notar que la creació de prostitutes natives per ocupar-se de l’artilleria dels soldats estrangers és una conseqüència inevitable d’una guerra d’ocupació, un d’aquells desagradables efectes col·laterals de defensar la llibertat que mullers, germanes, nòvies, mares, pastors i polítics de Smallville, EUA, aparenten ignorar darrere llustrosos i polits murs de dents quan reben els soldats que tornen a casa, disposats a tractar qualsevol afecció innombrable amb la penicil·lina de la bondat americana.

Aquest trio d’estrelles talentoses prometien una mena de bondat totalment diferent, d’una mena dolenta. Flirtejaven amb mi descaradament i es mofaven d’en Bon i el marit americà del bigoti de morsa, que ara estava despert. Tots dos es limitaven a fer una ganyota i intentaven passar tan desapercebuts com podien, conscients del silenci lúgubre de les seves dones. Jo, en canvi, els seguia la corda feliçment i també flirtejava, perfectament sabedor que cadascuna d’aquestes meretrius tenia una història de fons capaç d’esmicolar-me el cor i, més probablement, el compte bancari. Que potser jo no tenia una d’aquestes mateixes històries? Però els intèrprets interpreten, si més no en part, per oblidar la seva tristesa, una característica amb la qual estic ben familiaritzat. En aquestes situacions és millor flirtejar i actuar, i permetre a tothom l’oportunitat de fer veure que és feliç durant tant de temps que arribin a sentir tal felicitat. I era un plaer mirar-les! La Mimi era alta, tenia els cabells llargs i llisos i duia pintats els vint dits amb esmalt rosa tan lluent que les puntes dels dits semblaven caramelets. Com que tenia la veu rogallosa i parlava amb el misteriós dialecte de Hue, tots els meus vasos sanguinis es van veure obligats a contraure’s, cosa que em va marejar lleugerament. La Ti Ti era delicada i menuda, i un magnífic pentinat en forma de rusc li afegia alçada. La seva pàl·lida pell recordava les closques d’ou, i les pestanyes li tremolaven amb una gota de rosada. La volia abraçar i fregar les meves pestanyes amb les seves en un petó de papallona. La Phi Phi era la líder, i les corbes del seu cos em recordaven les dunes de Phan Thiet, on m’havia dut la mare durant les úniques vacances que va fer en la vida. Mentre que la mama es tapava de cap a peus per no posar-se morena, jo em rebolcava en la sorra banyada pel sol amb gran entusiasme. Aquest feliç record de la calidesa i la felicitat d’un nano de deu anys me’l va despertar l’aroma de la Phi Phi, idèntic, gairebé, o això era el que m’imaginava, a l’únic flasconet de perfum de color de mel que posseïa la meva mare, un regal del meu pare amb què s’ungia un cop l’any. Així que em vaig enamorar de la Phi Phi, una emoció ben inofensiva. Tenia el costum d’enamorar-me dues o tres vegades l’any, i ja estava trigant.

I pel que fa a com s’ho havien fet, elles, per infiltrar-se en aquesta base aèria, quan les evacuacions eren per als rics, els poderosos i/o els que tenien contactes, resulta que havia estat tot cosa del Sergent. Em vaig imaginar un tros de mascle com no n’hi ha amb una gorra blanca de marine. El Sergent custodia l’ambaixada i li agraden molt les noies, va dir la Phi Phi. És un amor, un encant, no ens ha oblidat, tal com ens va prometre. Les altres dues van assentir amb el cap amb gestos rotunds, la Mimi fent petar la bombolla de xiclet i la Ti Ti fent-se petar els artells. El Sergent va agafar un autocar i es va passejar amunt i avall de Tu Do, per rescatar totes les noies que érem per allà i que volguéssim pirar. Llavontes va aconseguir que entréssim a la base aèria dient als polis que ens portava a una festa que s’organitzava per als pobrets nois que hi ha aquí. Se’m va madurar i estovar el préssec dur que era el meu cor quan vaig pensar en el seu Sergent, aquest cavallerós nord-americà que complia les promeses, de nom de pila Ed i de cognom alguna cosa que cap de les noies sabia pronunciar. Els vaig preguntar per què volien marxar, i la Mimi va dir que perquè segur que els comunistes les empresonarien per col·laboracionistes. Ens diuen putes, va explicar. I Saigon l’anomenen la ciutat de les putes, oi? Reiet, que sé lligar caps. A més, va dir la Ti Ti, encara que no ens tanquin entre reixes, no podríem fer la nostra feina. No es pot comprar ni vendre res en un país comunista, oi? No per fer negoci, en tot cas, i xatet, no deixaré que ningú es mengi aquest mango de franc, amb comunisme o sense. En dir això, totes tres van xisclar i aplaudir. Eren tan procaces com mariners russos de permís, però també tenien coneixements sòlids sobre la teoria del valor de canvi. Què caram els passaria, a les noies com elles, un cop vencés la revolució? He de confessar que no hi havia pensat gaire, en aquesta qüestió.

La seva joia i alegria va fer que el temps volés tan de pressa com els C-130 que ens passaven rabent pel damunt, però fins i tot elles i jo ens vam cansar a mesura que les hores passaven i no cridaven els nostres números. Quan el marine del megàfon parlava com una víctima de càncer de gola amb laringe mecànica, un esgotat grup d’evacuats recollien les seves penoses pertinences i es dirigien mig ensopegant cap als autobusos que els havien de portar a la pista. Van tocar les deu, després les onze. Em vaig estirar però no podia dormir, tot i trobar-me en el que els soldats en deien, amb l’enginy que els caracteritza, un hotel de mil estrelles. Només calia que alcés la mirada cap a la galàxia per recordar la meva bona fortuna. Em vaig col·locar a la gatzoneta i vaig fumar un altre cigarret amb en Bon. Em vaig estirar i altra vegada em va ser impossible adormir-me, de tanta calor que feia. A mitjanit, vaig fer un volt pel recinte i vaig donar un cop d’ull als lavabos. Mala idea. Estaven dissenyats per absorbir només el flux normal d’unes desenes d’oficinistes i militars a la rereguarda, no pas el volum de residus de milers d’evacuats. L’escena de la piscina no era millor. Durant tots els anys de la seva existència, la piscina havia estat una zona reservada als americans, amb passis per als blancs d’altres països i per als indonesis, iranians, hongaresos i polonesos de la Comissió Internacional de Control i Supervisió, la ICCS. El nostre país estava plagat de sigles, i la ICCS, coneguda altrament per «I Can’t Control Shit», tenia com a funció supervisar l’alto el foc entre el nord i el sud després que les forces armades nord-americanes es traslladessin estratègicament. Va ser un alto el foc d’un èxit aclaparador, ja que en els darrers dos anys només havien mort 150.000 soldats, a més de l’imprescindible nombre de civils. Imagini’s quants n’haurien mort sense una treva! Potser als evacuats els molestava l’exclusió dels autòctons d’aquesta piscina, però el més probable és que simplement estiguessin desesperats quan la van convertir en un orinal. Em vaig afegir a la renglera de pixaners que vorejava la piscina i després vaig tornar a les pistes de tennis. En Bon i la Linh dormitaven amb les mans aguantant-se la barbeta, tot i que en Duc era l’únic que dormia a la falda de sa mare. Em vaig asseure a la gatzoneta, em vaig estirar, vaig fumar un cigarret, i així fins que, prop de les quatre de la matinada, per fi van dir el nostre número i em vaig acomiadar de les noies, que van fer petarrells i van prometre que ens tornaríem a veure a Guam.

Vam sortir de la pista de tennis cap a l’aparcament, on un parell d’autobusos esperaven per embarcar més evacuats que el nostre grup de noranta-dos. La multitud s’acostava a les dues-centes persones, i quan el General em va preguntar qui era aquella altra gent, ho vaig preguntar al marine que tenia més a prop. Va arronsar les espatlles. No foteu gaire embalum, vosaltres, així que en posem dos de vosaltres per cada un de nosaltres. En part em vaig molestar mentre pujava a l’autobús rere el descontent General, però en part em vaig dir que ja estàvem acostumats a aquella mena de tracte. Al capdavall, entre nosaltres ens tractàvem igual, embotint les nostres motocicletes, autobusos, camions, ascensors i helicòpters amb carregaments suïcides de mercaderia humana, obviant tota norma i recomanacions del fabricant. Que potser ens havia de sorprendre que els altres creguessin que érem feliços en les condicions a les quals ens havíem resignat? No tractarien així un general americà, es va queixar el General, arrambat a mi en aquell espai tan estret. No, senyor, no ho farien, vaig contestar, i molt probablement era cert. Al nostre autobús de seguida hi va començar a fer pudor i calor pels passatgers que havien estat fermentant a l’exterior dia i nit, però el trajecte fins on estava estacionat el nostre C-130 Hercules va ser curt. L’avió era un camió de les escombraries amb ales, i, com en els camions de la brossa, la càrrega es feia per la part posterior, on la immensa rampa plana de carregament es va abaixar per rebre’ns. Aquesta gola duia a un generós tub digestiu, amb la membrana il·luminada per una fantasmal llum verda de camuflatge. Un cop a fora de l’autobús, el General es va esperar a un costat de la rampa, i jo me li vaig acostar per observar com la seva família, els seus oficials, les persones que aquests tenien a càrrec seu i un centenar de persones més que no coneixíem pujaven a bord esperonats per les indicacions d’un responsable de càrrega enfilat a la rampa. Au, vinga, sense timidesa, va dir l’home a la Madame, amb el cap cobert per un casc de la mida i la forma d’una pilota de bàsquet. Ben arrambats, senyora. Ou contra cul.

La Madame estava massa desconcertada per indignar-se. Mentre avançava amb els fills arrufava el front, provant de traduir les estranyes paraules del responsable de càrrega. Aleshores vaig veure un home que s’acostava a la rampa fent mans i mànigues per evitar el contacte visual i aferrant-se una bossa de viatge blava de la Pan Am al pit enfonsat. L’havia vist uns dies abans, a casa seva, al Districte Tres. L’home, funcionari de categoria mitjana al Ministeri de l’Interior, no era ni massa alt ni massa baix, ni massa prim ni massa gras, ni massa blanc ni massa fosc, ni massa llest ni massa ruc. Devia ser alguna mena de vicesotssecretari, i segurament no tenia ni somnis ni malsons, i l’interior el devia tenir tan buit com el despatx. Havia pensat algunes vegades en el vicesotssecretari els dies posteriors a la nostra trobada i no en podia recordar aquell rostre tan esquiu, però el vaig reconèixer ara que pujava la rampa. Quan li vaig posar la mà a l’espatlla, va fer un bot i finalment em va mirar amb aquells ulls de chihuahua, fent veure que no m’havia vist. Quina coincidència!, vaig dir. No m’esperava veure’l en aquest vol. General, no hauríem aconseguit les nostres places sense l’ajuda d’aquest amable senyor. El General va assentir amb fredor, ensenyant les dents només el que calia per indicar que ningú havia d’esperar que agraís res. Tot un plaer, va xiuxiuejar el vicesotssecretari, tremolant una mica i amb la dona que li estirava el braç. Si les mirades castressin, la dona se n’hauria anat amb el meu escrot dins la bossa de mà. Quan la multitud els va empènyer endins, el General em va mirar i em va preguntar: Un plaer, va ser? Més o menys, vaig contestar jo.

Quan tots els passatgers van haver embarcat, el General em va indicar amb un senyal que anés davant seu. Va ser l’últim a pujar la rampa en una bodega de càrrega sense seients. Els adults seien a terra a la gatzoneta o damunt de les bosses, amb les criatures sobre els genolls. Els passatgers amb més sort tenien uns compartiments de separació on es podien agafar a una corretja. Els contorns de la pell i la carn que diferenciaven un individu d’un altre es van fondre, ja que tothom es va veure obligat a una intimitat exigida a aquells que eren menys humans que els que abandonaven el país amb seients reservats. En Bon, la Linh i en Duc eren cap al mig, com la Madame i els seus fills. La rampa es va alçar a poc a poc, es va tancar amb una trompada i vam quedar com cucs envasats hermèticament en una llauna. Juntament amb el responsable de càrrega, el General i jo ens vam reclinar contra la rampa, amb els genolls tocant el nas dels passatgers del davant. El quartet de motors turbohèlice es van posar en funcionament amb un brogit ensordidor i les vibracions van fer fimbrar la rampa. Quan l’avió va avançar retrunyint per la pista, tothom es balancejava d’un costat a l’altre amb cada moviment, i alguns fidels es gronxaven recitant oracions inaudibles. L’acceleració em va pressionar enrere mentre la dona que tenia al davant se’m va abraçar als genolls i em va enganxar la mandíbula a la motxilla que aguantava a la falda. Quan la temperatura a dins de l’avió va pujar dels quaranta graus, també va pujar la intensitat de la nostra fetor. Emanàvem pudor de suat, de roba bruta i d’angoixa, i l’únic auxili amb què comptàvem era l’airet que entrava per la porta oberta on un membre de la tripulació estava plantat amb les cames obertes, en la posició d’un guitarrista de rock. En comptes de portar penjada una guitarra elèctrica de sis cordes fins als malucs, duia un M16 amb un carregador de vint cartutxos. Mentre rodàvem per la pista, vaig albirar murs de contenció de formigó, bidons immensos partits longitudinalment i una desoladora renglera d’aeronaus de combat incinerades, abatudes en un atac d’aquella mateixa nit, amb les ales arrencades i escampades com les de les mosques maltractades. El silenci va planar entre els passatgers, hipnotitzats per la por i l’expectació. Sens dubte pensaven el mateix que jo. Adéu, Vietnam. Au revoir, Saigon…

L’explosió va ser eixordadora, i tan forta que va fer caure el membre de la tripulació damunt els passatgers, i això va ser l’últim que vaig veure durant uns quants segons quan em va enlluernar la llampada de llum que va entrar per la porta. El General va caure sobre meu i jo vaig caure sobre la mampara de separació, després sobre cossos que xisclaven, sobre civils histèrics que em van ruixar la cara de saliva agra. Els pneumàtics de l’avió van xerricar damunt la pista en girar cap a la dreta, i, quan vaig recuperar la visió, va resplendir una flamarada per la porta. No temia cap altra cosa sinó morir cremat, cap altra cosa sinó que una hèlice em fes puré, cap altra cosa sinó que m’esquarterés un katiuixa, que fins i tot sonava com el nom d’un científic siberià boig que hagués perdut alguns dits del peu i el nas per congelació. Ja havia vist restes incendiades amb anterioritat, en un camp arrasat prop de Hue, on els cadàvers carbonitzats s’havien fusionat amb el metall d’un Chinook abatut, ja que els tancs de combustible havien cremat les tres dotzenes d’ocupants i n’havien deixat les dents al descobert en un rictus simiesc permanent, la carn dels llavis i la cara cremada, la pell com una obsidiana delicadament socarrada, suau i estranya, i els cabells convertits en cendra; per tot plegat, irreconeixibles com a compatriotes meus o com a éssers humans. No volia morir d’aquella manera; no volia morir de cap manera, i menys encara en un bombardeig de llarg abast de l’artilleria dels meus camarades comunistes, llançada des de les zones perifèriques que havien ocupat als afores de Saigon. Una mà em va estrènyer el pit i em va recordar que encara era viu. Una altra em va esgarrapar l’orella quan les persones que tenia a sota udolaven i batallaven per treure-se’m del damunt. Empenyent enrere per provar de dreçar-me, em vaig trobar amb la mà al cap greixós d’algú i arrambat contra el General. Una altra explosió en algun punt de la pista va intensificar el deliri. Homes, dones i criatures van bramular en un to encara més agut. Tot d’un plegat, l’avió va aturar els girs en un angle en què l’ull de la porta no mostrava una panoràmica del foc sinó només de la foscor, i un home va cridar: Morirem tots! El responsable de càrrega, renegant amb imaginació, va començar a abaixar la rampa, i, quan els refugiats es van precipitar cap a l’obertura, em van arrossegar enrere amb ells. L’única manera d’evitar morir trepitjat era tapant-me el cap amb la motxilla i rodolar rampa avall, tot i que fes caure la gent. Quan va explotar un altre coet a la pista, uns centenars de metres darrere nostre, es va il·luminar gairebé mitja hectàrea de pista i es va poder veure la protecció més propera, que va resultar ser un malmès separador de formigó a cinquanta metres de la pista. Fins i tot després que l’explosió perdés intensitat, l’agitada nit ja no va recuperar la foscor. Els motors d’estribord de l’avió estaven en flames, com dues torxes enceses escopint ràfegues d’espurnes i fum.

Estava de quatre grapes quan en Bon em va agafar pel colze i em va arrossegar a mi amb una mà i la Linh amb l’altra. Ella, a més, duia en Duc, que gemegava mentre sa mare l’agafava amb el braç al voltant del pit. Damunt les pistes queia una pluja meteorítica de coets i projectils d’artilleria, un apocalíptic espectacle lluminós que deixava veure com els evacuats es precipitaven cap al separador de formigó, ensopegant i perdent l’equilibri pel camí, abandonant les maletes, mentre l’estrepitosa ventada de les hèlices dels dos motors que encara aguantaven enlairaven les criatures petites i sacsejaven els adults. Els que havien arribat al separador van mantenir els caps per sota el formigó, sense deixar de somicar, i quan alguna cosa va passar xiulant per damunt nostre —algun fragment o una bala—, em vaig llançar a terra i vaig començar a avançar de quatre grapes. En Bon va fer el mateix amb la Linh, que feia un posat tens però decidit. Quan vam arribar com vam poder a un espai lliure del separador, la tripulació havia apagat els motors. Desempallegar-nos del soroll només va servir per permetre’ns sentir que ens disparaven. Les bales ens passaven pel damunt o rebotaven al formigó, ja que els metrallers apuntaven directament a la foguera de l’avió incendiat. Els nostres homes, va dir en Bon, amb els genolls arrambats al pit i un braç al voltant d’en Duc, que estava arraulit entre ell i la Linh. Estan cabrejats. Volen una plaça per sortir d’aquí. Que no, vaig dir jo, que és l’exèrcit nord-vietnamita, que ha ocupat el perímetre, tot i que jo pensava que era molt probable que fossin els nostres homes, que esplaiaven les seves frustracions. Aleshores van esclatar els tancs de combustible de l’avió, i la bola de foc va il·luminar una vasta zona de la base aèria. Quan vaig girar la cara en direcció contrària al foc, em vaig adonar que era al costat del vicesotssecretari, funcionari no extraordinari, que gairebé tenia la cara arrambada a la meva esquena i mostrava un missatge tan clar en aquells ulls de chihuahua com el rètol d’un cinema. Igual que l’agent comunista i el tinent del reixat, hauria estat feliç de veure’m mort.

Em mereixia el seu odi. Al capdavall, el vaig privar d’una considerable fortuna com a resultat de la meva visita imprevista a casa seva, l’adreça de la qual me l’havia aconseguit el major de dubtosa reputació. És cert que tinc alguns visats, havia dit el vicesotssecretari quan sèiem a la seva sala d’estar. Els estem proporcionant jo i uns col·legues en interès de la justícia. No és injust que només els més privilegiats o afortunats tinguin l’oportunitat de fugir? Vaig fer sorollets de comprensió. Si hi hagués justícia de debò, va continuar, marxaria tothom que necessités marxar. I evidentment aquest no és el cas. Però això situa una persona com jo en unes circumstàncies força difícils. Per què hauria de ser jo el jutge que decideixi qui pot marxar i qui no? Al capdavall, sóc un mer secretari sobrevalorat. Si es trobés en la meva situació, capità, què faria?

Entenc la situació en què es troba, senyor. Em feien mal els clotets de les galtes de tant somriure, i estava impacient per arribar a l’inevitable final de la partida, però calia jugar els passos intermedis, per procurar-me la mateixa coartada moral arnada amb què s’havia protegit ell. És evident que és un home respectable, de bon gust i de valors. Aquí vaig moure el cap a dreta i esquerra, per assenyalar aquella casa tan ben arreglada, que costava diners. Les parets estucades estaven ornamentades amb alguns gecònids i objectes decoratius: un rellotge, un calendari, un pergamí xinès i una foto acolorida de Ngo Dinh Diem en una millor època, quan encara no l’havien assassinat per creure’s que era un president i no pas un titella dels Estats Units. Ara l’homenet vestit amb jaqueta i pantalons blancs era un sant per als catòlics vietnamites com ell, ja que havia patit l’apropiada mort del màrtir amb les mans lligades, la cara coberta de sang i una taca del seu teixit cerebral estil Rorschach decorant l’interior d’un vehicle blindat nord-americà, i la seva humiliació, a més, havia estat captada en una fotografia que va circular arreu del món. El que es podia llegir entre línies era tan subtil com Al Capone: No foteu els Estats Units d’Amèrica.

L’autèntica injustícia, vaig dir, començant a posar-me tens, és que un home honest hagi de viure una vida mísera al nostre país. Per tant, permeti’m, sisplau, que li ofereixi una petita prova de l’agraïment del meu superior pel favor que sol·licita. Té prou visats a mà per a noranta-dues persones, oi? No estava segur de si els tenia, ja que, en cas contrari, pensava deixar-li una paga i senyal i prometre-li que tornaria amb la resta. Però quan el vicesotssecretari va contestar que sí, vaig treure el sobre amb els diners que em quedaven, 4.000 dòlars, tot just per a dos visats si se sentia generós. El vicesotssecretari va obrir el sobre i va passar el polze —amb durícies per l’experiència— pel feix de bitllets. De seguida va saber quants diners hi havia al sobre… Insuficients! Va clavar una bufa a la galta de la tauleta auxiliar amb el guant blanc del sobre, i per si de cas allò no mostrava prou el seu ultratge, va tornar a clavar la bufa a la galta. Com gosa subornar-me, senyor!

Li vaig fer un gest perquè s’assegués. Igual que ell, jo també era un home atrapat per circumstàncies difícils, obligat a fer el que calia fer. Que potser és just que vostè vengui aquests visats que no li costen res i que no eren ni seus, per començar?, li vaig preguntar. I no seria just que jo truqués al cap de la policia d’aquí i que ens detingués a tots dos? I no seria just que ell li prengués els visats i els redistribuís de la manera que li semblés més justa? Llavors, la solució més justa és senzillament que tornem a la situació en què jo li ofereixo quatre mil dòlars per a noranta-dos visats, ja que d’entrada vostè no hauria de tenir ni noranta-dos visats ni quatre mil dòlars. Al cap i a la fi, pot tornar a la seva oficina demà i aconseguir sense dificultats noranta-dos visats més. Només són papers, no?

Però per a un buròcrata, un paper no era mai només un paper. Els papers eren la vida! Em va odiar en aquell moment per prendre-li els seus papers i m’odiava ara, però no m’amoïnava gens ni mica. El que m’amoïnava quan em vaig arraulir al separador de formigó era haver de viure una altra espera depriment, però aquesta vegada sense cap propòsit clar. La lleu claror del sol naixent representava un cert consol, però aquella balsàmica llum blavosa va mostrar que la pista estava en un estat lamentable, tota esquerdada i foradada per les explosions dels coets i l’artilleria. Enmig de tot plegat hi havia la pila de restes fumejants del C-130, emanant la intensa fortor del combustible cremat. Entre nosaltres i les brases de l’avió s’hi veien petits munts foscos que de mica en mica van anar agafant forma i van resultar les maletes i bosses abandonades en la cursa embogida, algunes de les quals estaven obertes i havien escampat les seves entranyes aquí i allà. El sol es continuava alçant, graó a graó, i la lluïssor es va anar fent més intensa i brillant fins que va assolir el grau d’estaborniment de retina propi del llum d’un interrogador i ens va privar, així, de tot vestigi d’ombra. Arrambats a terra a la banda dreta del separador, la gent s’anava pansint i defallint, començant pels vells i les criatures. Aigua, mama, va demanar en Duc. Però la Linh només va poder contestar: No, reiet, no tenim aigua, però en tindrem de seguida.

En el moment just va aparèixer un altre Hercules al cel, acostant-se tan de pressa i en picat com si al comandament hi hagués un pilot kamikaze. El C-130 va aterrar amb un xerric de pneumàtics en una pista llunyana i entre els evacuats va planar un murmuri. Només quan l’Hercules va girar en direcció nostra per aproximar-se anàrquicament per les pistes que ens separaven, el murmuri va esdevenir un clam. Aleshores vaig sentir una altra cosa. Quan vaig alçar el cap amb compte per damunt el separador, els vaig veure, sortint disparats de les ombres d’hangars i d’entre murs de contenció on es devien haver amagat: desenes, potser centenars de marines, soldats, polis militars, pilots de les forces aèries, membres de la tripulació, mecànics, personal de la base aèria i la rereguarda, que es negaven a ser herois o bocs expiatoris. En veure tanta competència, els evacuats van sortir a la desbandada cap al C-130, que havia girat a la pista cinquanta metres enllà i abaixava la rampa en un gest provocatiu gens tímid. El General i la seva família van córrer davant meu, en Bon i la seva família, darrere meu, i junts tancàvem la marxa de les masses fugitives.

El primer evacuat pujava la rampa quan vaig sentir el xiulet dels katiuixes, seguit un segon més tard per una explosió quan el primer dels coets va detonar a la pista. Les bales brunzien damunt nostre, i aquesta vegada vam sentir el rugit llunyà dels AK-47 juntament amb els M16. Són al perímetre!, va cridar en Bon. Amb les unitats comunistes assetjant, els evacuats van tenir clar que aquell Hercules seria l’últim avió que sortiria de l’aeroport, suposant que es pogués enlairar, i una altra vegada més van començar a xisclar de por. Quan s’enfilaven per la rampa tan de pressa com podien, al costat contrari del separador es va enlairar, enmig d’un baluern, un esmunyedís i petit avió de combat Tiger amb morro d’agulla, seguit per un helicòpter Huey que, com que volava amb les portelles obertes de bat a bat, deixava veure més d’una desena de soldats atapeïts a l’interior. Els membres de les forces armades que quedaven a l’aeroport també evacuaven amb qualsevol vehicle aeri que tinguessin a l’abast. Mentre el General empenyia els evacuats que tenia al davant per impulsar-los cap a la rampa, i mentre jo empenyia el General, un avió de combat Shadow de doble buc es va alçar des del costat esquerre de la pista. El vaig observar de cua d’ull. El Shadow era un avió molt graciós, ja que el voluminós fusellatge quedava suspès entre dos bucs, però el que no va fer gens de gràcia va ser el rastre de fum que va anar traçant al cel el míssil termodirigit fins que la punta ardent va fer un petó al Shadow a menys de mil peus. Quan les dues meitats de l’avió i els fragments i trossos de la seva tripulació van caure a terra com els bocins de la trencadissa després d’haver fet tir al plat, els evacuats van gemegar i es van empènyer encara més per acabar de pujar la rampa.

Quan el General va posar el peu a la rampa, em vaig aturar per deixar passar la Linh i en Duc. Com que no van aparèixer, em vaig tombar i vaig veure que ja no els tenia al darrere. Dalt de l’avió, el nostre responsable de càrrega cridava al meu costat, amb la boca tan oberta que juro que li vaig veure vibrar les amígdales. Els teus amics ja no hi són, company! Vint metres més enllà, en Bon estava agenollat a la pista, abraçant ben fort la Linh contra el pit. A ella se li anava dibuixant lentament un cor vermell a la brusa blanca. Es va alçar un núvol de pols de ciment quan una bala va rebotar al tram de pista que ens separava, i se’m va evaporar fins a l’última gota d’humitat que em quedava a la boca. Vaig llançar la motxilla al responsable de càrrega i vaig córrer cap a ells a tota velocitat, esquivant les maletes abandonades. Els dos últims metres els vaig salvar amb una relliscada amb els peus endavant que em va esgarrinxar la mà i el colze esquerres. En Bon feia uns sorolls que no li havia sentit mai abans, com una mena de brams de dolor guturals i greus. Entre ell i la Linh hi havia en Duc, amb els ulls en blanc, i quan vaig aconseguir separar marit i muller, vaig veure el garbuix ensangonat del pit d’en Duc on alguna cosa l’havia travessat a ell i la seva mare. El General i el responsable de càrrega cridaven alguna cosa que no entenia per culpa de la creixent fressa de les hèlices. Som-hi, vaig cridar. Que se’n van! Li estirava la màniga, però en Bon no es bellugava, clavat per un dolor pregon. No vaig tenir cap més opció que donar-li un cop de puny a la mandíbula, només per fer-lo callar i que deixés d’abraçar tan fort la Linh. Llavors, amb una estiradeta, la vaig separar dels seus braços, i, en fer-ho, en Duc va caure a terra, sense que se li aguantés el cap. En Bon cridava alguna cosa inintel·ligible quan em vaig dirigir corrent cap a l’avió, duent damunt l’espatlla la Linh, que, quan rebotava contra mi, no produïa cap soroll i només en notava la sang calenta, que em mullava l’espatlla i el coll.

El General i el responsable de càrrega eren damunt la rampa i em feien gestos mentre l’avió començava a rodar, buscant a la pista les zones lliures de tot objecte mentre els katiuixes no paraven d’arribar, un per un o en salves. Jo corria tan de pressa com podia, amb els pulmons nuats, i, quan vaig arribar a la rampa, vaig llançar la Linh al General, que la va agafar pels braços. En Bon, en aquells moments, corria al meu costat, i atansava en Duc amb totes dues mans al responsable de càrrega, que el va agafar amb tanta cura com li va ser possible, tot i que ja no tenia cap importància, no pas amb la manera com el cap d’en Duc es balancejava d’un costat a l’altre. Un cop entregat el seu fill, en Bon va començar a afluixar la marxa, amb el cap acotat per la desesperació i sense deixar de somicar. El vaig agafar per la part interna del colze i, amb un últim impuls, el vaig empènyer damunt la rampa, on el responsable de càrrega el va engrapar pel coll de la camisa i el va arrossegar el tram que faltava. Vaig saltar damunt la rampa amb els braços estirats, i hi vaig aterrar xocant contra un costat de la cara i el tòrax, i, mentre camejava, vaig notar a la galta la barreja sorrenca de pols i terra. Amb l’avió rabent pista enllà, el General em va alçar de genolls i em va arrossegar fins al compartiment de càrrega quan la rampa ja s’alçava darrere meu. Em vaig quedar enxubat entre el General a un costat i els cossos prostrats d’en Duc i la Linh a l’altre, mentre un mur d’evacuats ens empenyien des del davant. Quan l’avió va fer una ascensió abrupta, es va sentir un brogit terrible, audible no només a través del metall exposat a la pressió, sinó també a través de la porta lateral, on s’havia apostat el tripulant amb el seu M16 i des d’on disparava tres descàrregues des del maluc. A través d’aquella porta oberta, el mosaic de camps i edificacions del paisatge es decantava i girava quan el pilot traçava una espiral, i em vaig adonar que aquell soroll tan eixordador no el produïen només els motors, sinó també en Bon, que picava de cap contra la rampa i gemegava, no pas com si s’hagués acabat el món, sinó com si algú li hagués arrencat els ulls.