CAPÍTOL 22

És clar que no pot dormir. Els revolucionaris tenen insomni, ja que els fa massa por el malson de la història per adormir-se, estan massa amoïnats pels mals del món per no estar ben desperts, o això és el que va dir el comandant. Parlava mentre jo estava estirat al matalàs, com un espècimen en un portaobjectes sota el microscopi, i amb el suau espetec d’un obturador, em vaig adonar que l’experiment del metge havia reeixit. Estava dividit, jo, amb el cos turmentat a sota i la consciència tranquil·la surant per damunt, més enllà del sostre il·luminat; m’havia alliberat del patiment amb el sotrac d’un mecanisme giroscòpic invisible. De fet, vista des d’aquesta alçada, la vivisecció que em feien era molt interessant, ja que em deixaven el rovell tremolós del cos titil·lant sota la meva ment blanca i viscosa. Així, simultàniament subjugat i elevat, em trobava fins i tot fora de la comprensió d’en Sonny i el major fartaner, que continuaven al nivell del meu insomni crònic, observant des de darrere el metge, el comandant i el comissari, que ara m’envoltaven sense bates blanques, roba quirúrgica i ulleres de protecció, sinó vestits amb uniformes grocs i insígnies vermelles i duent pistoles enfundades als malucs. Mentre que els que hi havia a sota eren humans i fantasmes, jo era l’Esperit Sant sobrenatural, clarivident i clarioient. Distanciat d’aquesta manera, vaig veure que el comandant s’agenollava, acostava la mà al meu jo infrahumà i estirava lentament el dit índex fins a tocar-me lleument el globus ocular obert, una pressió amb què el meu pobre cos va tenir una esgarrifança.

Aleshores em vaig veure admetent-ho. Em vaig sentir reconeixent que no em castigaven ni em reeducaven pel que havia fet, sinó pel que no havia fet. Vaig somicar i plorar sense vergonya per la vergonya que sentia. Era culpable del crim de no fer res. Era l’home a qui fan coses perquè no havia fet res! I no només vaig somicar i plorar; vaig udolar, com si un tornado de sentiments fes espetegar i bategar les finestres de la meva ànima. La visió i el so de la meva abjecció eren tan angoixants que tothom va apartar la mirada de l’estat deplorable en què em trobava, llevat del comandant, el comissari i jo.

El meu pare? Què era tot allò? Fins i tot en Sonny i el major fartaner, consternats per la severa taxació de les seves vides i morts, van interrompre el seu esverament per escoltar.

I mirant avall, mirant el meu jo plorós en forma de rovell d’ou, no vaig saber si havia de riure o plorar com a mostra d’empatia. Que no recordava el que havia escrit a en Man sobre el meu pare? Tant de bo fos mort.

Escrivia al revolucionari que formava part d’un comitè poderós i que sabia, ja aleshores, que algun dia podia arribar a comissari; escrivia a un quadre polític que ja aprenia l’art plàstic de remodelar les ànimes i les ments dels homes; escrivia a un amic que faria el que li demanés; escrivia a un escriptor que avaluava la força d’una frase i el pes de la paraula; escrivia a un germà que sabia el que jo volia millor que jo mateix.

El comandant es va gratar la barbeta i va mirar amb aire dubitatiu el metge, que va arronsar les espatlles. El metge només escorxava cossos i ments; no era responsable del que s’hi trobés.

El comandant em va dirigir la mirada. Si podia ser culpable de no fer res, no hauria de merèixer, també, voler alguna cosa? En aquest cas, la mort del meu pare. Aquest pare, en el pensament ateu del comandant, era un colonitzador, un traficant de l’opiaci de les masses, el portaveu d’un Déu pel qual s’havien sacrificat milions de persones de pell fosca, suposadament per a la seva pròpia salvació, amb una creu en flames que els il·luminava el feixuc camí cap al cel. La seva mort no era un assassinat, sinó una sentència justa, que era l’únic que havia volgut escriure jo.

El comandant va fer mitja volta i va marxar, i el metge el va seguir obedientment, de manera que en Sonny i el major fartaner es van quedar a observar com el comissari s’acomodava a poc a poc a la cadira amb una ganyota.

Au, ja ho havia dit, somicant i bramant. Ara, per fi, sabia què era el que volia per a mi, el que tanta gent volia per a mi. En Sonny i el major fartaner van aplaudir per mostrar aprovació, mentre el comissari desenfundava la pistola. Per fi! La mort només faria mal un moment, cosa que no era tan dolenta si es tenia en compte que la vida feia molt de mal i durant molt de temps. El so de la bala carregant-se a la recambra es va sentir amb tanta claredat com la campana de l’església del meu pare, que la meva mare i jo sentíem des del nostre tuguri cada diumenge al matí. Abaixant la vista per mirar-me, encara veia la criatura en l’home i l’home en la criatura. Sempre estava dividit, tot i que només era culpa meva en part. Mentre triés viure dues vides i ser un home de dues ments, era difícil no estar-ho, tenint en compte que la gent sempre m’havia dit bord. El nostre país mateix estava maleït, embordonit, dividit en nord i sud, i si se’ns podia dir que vam optar per la divisió i la mort en la nostra guerra incivil, només era cert en part. No havíem triat que els francesos ens envilissin, que ens dividissin en una gens sagrada trinitat de nord, centre i sud, que se’ns lliurés a les grans potències del capitalisme i el comunisme per a una nova bisecció, i que llavors se’ns atorguessin els rols dels exèrcits enfrontats en una partida d’escacs de la Guerra Freda jugada per homes blancs vestits amb americana i mentides llargues com corbates en sales amb aire condicionat. No, així com la meva generació maltractada va patir la divisió abans de néixer, a mi se’m va dividir en el naixement, ja que se’m va lliurar a un món postnatal en què gairebé ningú m’acceptava com era i només em pressionaven perquè escollís entre les meves dues parts. No és que això fos difícil, no; és que era absolutament impossible, ja que com podia triar-me a mi en detriment de mi mateix? Ara el meu amic m’alliberaria d’aquest món petit ple de gent amb poc món, gentalla que tractava un home amb dues ments i dues cares com si fos un monstre de fira, que només volia una resposta per a qualsevol pregunta.

Però un moment; què feia? Havia deixat la pistola a terra i s’havia agenollat al meu costat, em deslligava el sac que m’embolcallava la mà dreta, després em deslligava la corda que la subjectava. Em vaig veure posant-me la mà davant dels ulls, una mà marcada amb la cicatriu vermella de la nostra fraternitat. A través d’aquells ulls infrahumans i la meva mirada sobrenatural des d’amunt, vaig veure que el meu amic em posava la pistola a la mà, una Tokarev. Els soviètics n’havien basat el disseny en la Colt americana, i tot i que el pes no em resultava estrany, no podia aguantar la pistola recta tot sol, cosa que va obligar el meu amic a col·locar-me els dits al voltant de l’empunyadura.

I llavors es va inclinar endavant i es va pressionar la boca de l’arma contra el front, entre els ulls, mentre amb les mans em subjectava les meves.

Quan ho vaig dir, plorava. I ell també plorava, i les llàgrimes li lliscaven per aquella esgarrifosa absència de cara que feia anys que no veia de tan a prop. On era el germà de la meva joventut, que s’havia esvaït d’arreu llevat del meu record? Era allà, al meu record i només al meu record, on encara romania el seu rostre seriós, circumspecte i idealista, amb pòmuls alts i pronunciats, llavis prims, nas fi i aristocràtic i front ampli que insinuava una intel·ligència poderosa que li havia provocat entrades amb l’embat de la marea. L’únic que li quedava de reconeixible eren els ulls, mantinguts en vida per les llàgrimes, i el timbre de veu.

En sentir-ho, vaig esclafir a riure, tot i que el cos que estava estirat al matalàs només va tremolar.

Va somriure entre llàgrimes. Li vaig reconèixer el somrís, també, el més blanc que havia vist mai entre la meva gent, l’únic que s’acceptaria en el fill d’un dentista. El que havia canviat no era el somriure, sinó la cara, o la manca de cara, de manera que aquest somrís blanc surava al buit, com l’esgarrifós somriure d’un gat de Cheshire.

Es va pressionar encara més fort el canó de l’arma contra el cap.

Jo ja no era ni el meu cos ni jo; només era la pistola, i a través de l’acer notava les vibracions de les seves paraules, com si assenyalessin la imminent arribada d’una locomotora que toparia contra tots dos.

La resplendor que hi havia per sobre el meu cos era encegadora. Ja no sabia ben bé si ho veia tot o no veia res, i sota l’escalfor de les llums em notava els palmells lliscosos per la transpiració. No podia agafar bé la pistola, em relliscava, però les mans del comissari aguantaven el canó a lloc.

Em sembla que vaig dir que abans em dispararia jo, però no em sentia, i quan vaig intentar apartar-li la pistola del front i apuntar-la cap a mi, no vaig tenir prou força. Em sotjaven aquells ulls implacables, ara secs com ossos, i des d’algun indret molt dins seu es va sentir una remor. I la remor va sortir a borbolls, i va esclafir a riure. Què feia tanta gràcia? Aquesta comèdia negra? No, tot plegat era massa feixuc. Aquella sala tan il·luminada només acceptava comèdies lleugeres, una comèdia blanca en què es podia morir de riure, tot i que ell tampoc és que rigués tant. Va parar de riure quan em va deixar anar la mà, i, quan el braç em va caure al costat, la pistola va repicar contra el terra de ciment. Darrere el comissari, en Sonny i el major fartaner miraven delerosos la Tokarev. Qualsevol dels dos hauria estat encantat de collir-la i disparar-me, si hagués pogut, però ja no posseïen cossos. En el cas del comissari i meu, sí que teníem cos però no podien disparar, i potser va ser això el que va fer riure el comissari. El buit que havia estat la seva cara continuava alçant-se damunt meu, i aquella hilaritat s’havia esvaït amb tanta rapidesa que no hauria sabut dir si l’havia sentit bé. Em va semblar veure-hi tristesa, en aquell buit, però no en podia estar segur. Només els ulls i les dents expressaven emocions, i ja no plorava ni reia.

El comissari va enfundar la pistola. Aleshores em va tornar a lligar la mà lliure i es va alçar. Em va observar des d’una bona alçada, i potser era per la perspectiva, però en aquella absència de cara hi vaig copsar una cosa més, a banda de l’horror… una lleu ombra projectada per la bogeria, tot i que potser era un mer efecte òptic creat per la lluïssor que li resplendia darrere el cap.

Va alçar la mà per acomiadar-se’m, i al palmell li centellejava la marca vermella del nostre jurament. I tot seguit se’n va anar. Aquestes són les paraules més perilloses que pots sentir, va dir en Sonny, assegut a la cadira que havia quedat lliure. El major fartaner va anar a fer-li companyia, i el va empènyer cap a un costat perquè li deixés lloc. «Pel teu bé» només pot voler dir una cosa dolenta, va afirmar. I com per demostrar-ho, els altaveus que hi havia instal·lats alts a les cantonades van fer un clic i van emetre un zumzeig; eren els que m’havia adonat que hi eren només quan el comissari hi va reproduir la meva veu desconeguda. La pregunta de què em farien es va respondre quan algú va començar a cridar, i mentre que en Sonny i el major fartaner es podien tapar les orelles amb les mans, jo no podia. Però tot i amb les orelles protegides, en Sonny i el major fartaner no van poder suportar aquells xiscles més d’un minut, aquella xiscladissa d’un nadó patint un gran dolor, i, en un tancar i obrir d’ulls, també van desaparèixer.

En algun lloc cridava un nadó, i compartia el patiment amb mi, que no en necessitava pas més. Em vaig veure a mi mateix com tancava fort els ulls, com si així també pogués tancar fort les orelles. Era impossible pensar amb els crits en aquella sala d’interrogació, i, per primera vegada en molt de temps, vaig voler una altra cosa a banda de dormir. Volia silenci. Oh, sisplau —em vaig sentir cridar—, prou! Aleshores es va sentir un altre clic i la cridòria es va aturar. Un casset! Estava sentint un casset. No estaven torturant cap nadó en una sala veïna des de la qual m’arribaven els seus gemecs. Només era una gravació, i durant uns instants solament em vaig haver de preocupar per la llum i l’escalfor incessants i la goma del cable elèctric lligada al dit petit del peu. Però llavors vaig tornar a sentir el clic, i el cos se’m va tensar, a l’aguait. Algú va començar a cridar altra vegada. Algú cridava tan fort que no només vaig perdre la noció de mi mateix; també vaig perdre la noció del temps. El temps ja no avançava recte com un tren; el temps ja no girava en una esfera; el temps ja no s’arrossegava sota la meva esquena; el temps orbitava infinitament, i una cinta de casset es repetia sens fi; el temps m’udolava a l’orella, xisclant entre riallades davant la idea que el podíem controlar sense rellotges de polsera, despertadors, revolucions, història. A tots se’ns estava acabant el temps, llevat d’aquell nadó malintencionat. El nadó que xisclava tenia tot el temps del món, i la paradoxa era que el menut ni tan sols ho sabia.

Sisplau —em vaig tornar a sentir—, prou! Faré el que vulgueu! Com s’entenia que la criatura més vulnerable del món pogués ser també la més poderosa? Jo li cridava d’aquesta manera, a la meva mare? Si era així, perdona’m, mama! Si cridava, no era per culpa teva. En sóc un, però alhora en sóc dos, fet d’un òvul i un espermatozoide, i si cridava, devia ser per aquells gens blaus espigolats del meu pare. Ara el veig, el moment del meu origen, amb l’acròbata xinès del temps doblegat enrere sobre si mateix en una postura impossible perquè jo pogués veure la invasió de l’úter de la meva mare per part de l’horda masculina del meu pare, una colla de tossuts nòmades bramaires, abillats amb casc i decidits a travessar la gran muralla de l’òvul de la meva mare. Des d’aquesta invasió, el no-res que era jo va esdevenir l’algú que sóc ara. Algú cridava i no era el nadó. La meva cèl·lula es va dividir, i dividir, i es va tornar a dividir, fins que vaig ser un milió de cèl·lules i més, fins que en vaig ser multituds i multituds, el meu país, la meva nació, l’emperador i dictador de les masses de mi mateix, al comandament de l’atenció entera de la meva mare. Algú cridava i era l’agent. Estava ben empaquetat a l’aquari de la meva mare, sense saber res d’independència ni llibertat, i era testimoni —amb tots els meus sentits excepte el de la vista— de l’experiència més extraordinària de totes: la de ser a dins d’un altre ésser humà. Era un nino a dins d’una nina, hipnotitzat per un metrònom que marcava el ritme amb una regularitat perfecta: el batec del cor de la meva mare, fort i regular. Algú cridava i era la meva mare. La seva veu va ser el primer so que vaig sentir quan vaig sortir de cap, expulsat a una cambra humida tan càlida com l’úter, i agafat per les mans ossudes d’una doula gens impressionada que em diria, anys després, que va fer servir l’ungla del polze, que la tenia ben esmolada, per tallar el fre que em subjectava la llengua, cosa que m’ajudaria a mamar i a parlar millor. Era la dona que també em va dir, amb gran efusió, que la meva mare va empènyer tan fort que no només em va expulsar a mi, sinó també els residus dels seus intestins, de manera que amb aquell vessament matern de sang i excrement vaig arribar a la riba d’un món nou i estrany. Algú cridava i no sabia qui era. Em van tallar el lligam i al meu jo nu i tacat de morat el van girar cap a una llum intensa, una llum que em mostrava un món d’ombres i siluetes borroses que parlaven la meva llengua materna, un idioma foraster. Algú cridava i vaig saber qui era. Era jo, cridant la paraula que havia tingut al davant des que m’havien formulat la pregunta per primera vegada —res—, la resposta que no havia pogut ni veure ni sentir fins aleshores —res—, la resposta que vaig cridar una vegada rere l’altra —res!— perquè, per fi, havia vist la llum.