CAPÍTOL 4

Poc després que aterréssim a Guam, va arribar una ambulància verda per endur-se els cadàvers. Vaig col·locar en Duc en una llitera. Havia notat com, a mesura que passaven els minuts, cada vegada em pesava més el seu cosset menut als braços, però no el podia deixar damunt d’aquella pista tan bruta. Després de cobrir-lo amb un llençol blanc, van agafar la Linh de braços d’en Bon i també la van tapar abans d’introduir mare i fill a l’ambulància. Vaig plorar, però no va ser res comparat amb en Bon, que tenia tota la vida per vessar llàgrimes noves sens parar. Vam continuar plorant mentre ens duien en camió fins a Camp Asan, on, gràcies al General, ens van donar barracons que eren luxosos en comparació de les tendes destinades als que arribarien més tard. En Bon, catatònic a la llitera, no recordava res de l’evacuació que la televisió retransmetia aquella tarda, ni l’endemà. Tampoc recordava per què, als barracons i les tendes de la nostra ciutat temporal, milers de refugiats ploraven com si assistissin a un funeral, a l’enterrament del seu país, mort massa d’hora com tants d’altres, a la tendra edat de vint-i-un anys.

Als barracons, juntament amb la família del General i un centenar de persones més, observava ignominioses imatges d’helicòpters aterrant als terrats de Saigon, evacuant refugiats a la coberta dels portaavions. L’endemà, després que tancs comunistes esbotzessin el reixat del palau presidencial, tropes comunistes van hissar la bandera del Front d’Alliberament Nacional al terrat del palau. Mentre es mostrava la debacle, se’m van incrustar a les canonades del cervell els dipòsits de calci i calç del record dels últims dies d’aquella república condemnada. Aquell mateix vespre se n’hi afegiria una mica més, després d’un sopar a base de pollastre al forn i mongetes tendres que incomprensiblement molts dels refugiats van trobar incomestible, ja que els únics de la cantina que tenien una mica de gana eren la canalla. Va ser quan fèiem cua per lliurar la safata als rentaplats que es va produir el cop de gràcia a partir del qual ja no se’ns consideraria ciutadans adults d’un país sobirà sinó refugiats sense estat, protegits, de moment, pels militars nord-americans. Després de buidar a la brossa les mongetes que no havia ni tocat, el General em va mirar i va dir: Capità, la nostra gent em necessita. Aniré passant entre ells per aixecar-los la moral. Som-hi. Sí, senyor, vaig contestar, no gaire optimista sobre les seves opcions d’èxit però alhora pensant que no hi hauria complicacions. Mentre que era prou fàcil escampar l’adob del tremp entre soldats avesats a tota mena de maltractaments, havíem oblidat que la majoria de refugiats eren civils.

Mirant enrere, m’adono que vaig estar de sort de no dur l’uniforme, que estava tacat amb la sang de la Linh. Me l’havia canviat per una camisa de madràs i uns pantalons de cotó que duia a la motxilla, però com que el General havia perdut l’equipatge a l’aeroport, encara duia les estrelles al coll de la camisa. A fora dels nostres barracons i al campament de tendes, ben pocs el coneixien. El que veien era el seu uniforme i rang, i quan va saludar els civils i els va preguntar com estaven, li van respondre amb un silenci esquerp. La lleu arruga que se li va formar entre els ulls i la rialleta vacil·lant em van indicar que estava desconcertat. La meva inquietud augmentava amb cada passa que fèiem pels caminets de terra que separaven les tendes, amb els ulls dels civils al damunt i un silenci ininterromput. Havíem recorregut uns escassos cent metres dins del campament de tendes quan va arribar la primera agressió: una delicada plantofa que va sortir volant d’un flanc i que va impactar a la templa del General. Es va quedar immòbil. Em vaig quedar immòbil. Es va sentir el ronc d’una veu de dona gran: Ves quin heroi! Ens vam girar cap a l’esquerra i vam veure l’única cosa que ens podia envestir sense que nosaltres ens en poguéssim defensar: una furibunda civil d’edat avançada a la qual no podíem abatre a cops ni de la qual ens podíem allunyar. On és el meu marit?, cridava, descalça, ja que duia l’altra plantofa a la mà. Per què vostè és aquí i ell no? Que no representava que vostè havia de defensar el nostre país amb la vida com ell?

Va pegar al General a la barbeta amb la plantofa, i aleshores, per darrere d’ella, per l’altre costat, per darrere nostre, tot de dones, joves i grans, fortes i malaltes, es van anar acostant amb sabates i sabatilles, paraigües i bastons, barrets d’ala ampla i barrets cònics. On és el meu fill? On és el meu pare? On és el meu germà? El General es va ajupir i es va cobrir el cap amb els braços quan les fúries li van pegar, grapejant-li l’uniforme i la carn. Jo a penes en vaig sortir il·lès, ja que vaig rebre uns quants impactes del calçat volador i vaig interceptar diversos cops de bastó i paraigua. Les senyores se m’arrambaven per arribar fins al General, que s’havia quedat de genolls per aguantar l’escomesa. En realitat no se’ls podia culpar d’aquell mal humor, ja que el dia abans el nostre aclamat primer ministre havia anat a la ràdio per demanar a tots els soldats i ciutadans que lluitessin fins a l’últim alè. Era inútil fer notar que el primer ministre, que també era mariscal de l’aire i que no s’hauria de confondre amb el president —excepte per la venalitat i vanitat—, havia fugit amb helicòpter poc després de retransmetre el seu heroic missatge. Tampoc hi hauria ajudat explicar que aquest general no estava al capdavant de militars sinó de la policia secreta, cosa que difícilment li hauria valgut l’estima dels civils. En tot cas, les senyores no escoltaven, ja que s’estimaven més xisclar i insultar. Vaig avançar a empentes i rodolons entre les dones que s’havien interposat entre el General i jo, el vaig protegir amb el meu cos i vaig rebre moltes més patacades i escopinades fins que el vaig poder apartar d’allà arrossegant-lo. Marxem!, li vaig cridar a l’orella, empenyent-lo cap a la bona direcció. Per segon dia consecutiu vam córrer per salvar la pell, però com a mínim la resta d’habitants del campament ens van deixar en pau, i només ens van dedicar mirades despectives i galanteries. Inútils! Delinqüents! Covards! Bordissencs!

Mentre que jo estava acostumat a aquesta mena de fatalitats, aquest no era el cas del General. Quan per fi ens vam aturar davant dels nostres barracons, l’expressió que feia ell era d’horror. Anava escabellat, se li havien desprès les estrelles del coll de la camisa, duia les mànigues estripades, li havien desaparegut la meitat dels botons i li sortia sang de les esgarrapades que tenia a la galta i el coll. No hi puc entrar amb aquesta fila, va xiuxiuejar. Esperi’s a les dutxes, senyor, li vaig dir. Li portaré roba nova. Vaig requisar una camisa de recanvi i pantalons als oficials del barracó, i vaig justificar la meva aparença masegada i esparracada assegurant que havia tingut una fricció amb els nostres malhumorats rivals del Servei de Seguretat Militar. Quan vaig anar a les dutxes, m’hi vaig trobar el General davant una pica, amb la cara neta de tot llevat de la vergonya.

General…

Calli! Només es mirava a ell mateix, reflectit al mirall. No en parlarem més, d’això.

I no en vam parlar mai.

L’endemà vam enterrar la Linh i en Duc. Els cossos freds de tots dos havien passat la nit en un dipòsit de cadàvers naval, i ara ja era oficial la causa de la mort: una única bala de tipus desconegut. La bala voltaria eternament al pensament d’en Bon sobre un eix continu, ja que el martiritzava i el turmentava la idea que pogués venir tant de les files amigues com enemigues. Duia un mocador blanc de dol al cap, un tros de tela que havia arrencat del llençol. Després d’abaixar el petit taüt d’en Duc fins al damunt del de la seva mare, perquè compartissin junts l’única llar que tindrien en tota l’eternitat, en Bon es va llançar a dins de la tomba oberta. Per què?, va udolar, amb la galta enganxada a la caixa de fusta. Per què ells? Per què no jo? Per què, Déu meu? També plorós, vaig saltar a la tomba per tranquil·litzar-lo. Després d’ajudar-lo a sortir-ne, vam llançar munts de terra sobre els fèretres mentre el General, la Madame i l’esgotat capellà observaven en silenci. Eren innocents, tots dos, sobretot el meu fillol, que segurament era el més semblant que sentiria mai jo al que representava tenir un fill. Amb cada palada en aquell túmul de terra margosa que esperava ser retornat a la cavitat d’on l’havien extret, intentava creure que aquells dos cossos en realitat no eren morts sinó simples parracs abandonats per emigrants que viatjaven cap a una terra aliena a la cartografia humana, habitada per àngels. Era això el que creia el meu sacerdotal pare; però jo no ho podia creure pas.

En el transcurs dels dies següents, vam plorar i vam esperar. De vegades, per variar, esperàvem i ploràvem. Just quan l’autoflagel·lació em començava a esgotar, ens van venir a buscar i ens van dur a Camp Pendleton, a San Diego, Califòrnia, aquesta vegada en un avió de passatgers on vaig ocupar un seient de debò i vaig tenir una finestra de debò. Ens esperava un altre camp de refugiats en què la qualitat superior de les instal·lacions evidenciava que ja estàvem aprofitant la mobilitat social ascendent del somni americà. Mentre que a Guam la majoria dels refugiats havien viscut en tendes muntades precipitadament pels marines, a Camp Pendleton tots teníem barracons, com si fos un camp d’entrenament que ens prepararia per als rigors d’aprendre tot el que provingués dels Estats Units. Va ser aquí, durant l’estiu del 75, que vaig escriure la primera carta a la tieta d’en Man que vivia a París. Evidentment, com que era jo qui redactava les cartes, escrivia per a en Man. Si començava una carta amb els trops que havíem acordat —el temps, la meva salut, la salut de la tieta, la política francesa—, aleshores ell sabia que entre línies hi havia un altre missatge escrit amb tinta invisible. Si no hi havia trops, llavors el que veia era tot el que hi havia per veure. Però aquell primer any als Estats Units, no va caldre gaire esteganografia, ja que els militars exiliats no estaven en condicions d’instigar a un contraatac. Era intel·ligència útil, però no necessitava secretisme.

Estimada tieta, vaig escriure, fent veure que era parenta meva, em sap greu que les primeres paraules que et faig arribar en tant de temps siguin per dir-te una cosa horrible. En Bon no es trobava bé. De nits, estirat sense poder dormir, el sentia bellugar-se i fer voltes a la llitera de dalt, turmentat pels records. Podia copsar el que li rondava al cap: la cara d’en Man, el nostre germà de sang a qui estava convençut que havíem abandonat, i les cares de la Linh i en Duc, la sang dels quals tacava les seves mans i les meves. En Bon s’hauria mort d’inanició si no l’hagués arrossegat de la llitera al menjador, on ingeríem un ranxo insípid en taules comunitàries. Igual que tants altres milers aquell estiu, també ens rentàvem en dutxes sense compartiments i vivíem als barracons amb desconeguts. El General no estava eximit d’aquestes experiències, i jo passava molt de temps amb ell a les dependències que compartia amb la Madame i els quatre fills, juntament amb tres famílies més. Oficials subalterns i marrecs mocosos, em va xiuxiuejar una vegada que el vaig visitar. Vet aquí com he caigut! Uns llençols penjats en fils d’estendre dividien el barracó en dependències per a cada família, però no eren gaire útils per protegir les delicades orelles de la Madame i els fills. Aquests animals practiquen sexe nit i dia, va remugar ell quan s’asseia amb mi als graons de ciment de l’entrada. Tots dos fumàvem un cigarret i preníem una tassa de te, ja que era el que teníem i no pas alcohol, per barat que fos. No tenen vergonya! Davant dels seus propis fills i dels meus. Sap què em va preguntar la meva gran, l’altre dia? Papa, què és una prostituta? Va veure que una dona es venia al costat de les latrines!

Tot d’un plegat, a l’altre costat del caminet, en uns altres barracons, una picabaralla entre marit i muller que havia començat amb els habituals insults va esdevenir una baralla de ple dret. No la vèiem, però sentíem l’inconfusible espetec de la carn en ser bufetejada i els consegüents crits de la dona. Ben aviat es va aplegar un grupet de gent a l’entrada dels barracons. El General va deixar escapar un sospir. Animals! Però enmig de tot plegat, tinc bones notícies. Es va treure un retall de diari de la butxaca i me’l va atansar. El recorda? Es va disparar un tret. I això són bones notícies?, li vaig preguntar, amb l’article a les mans. Era un heroi, va dir el General, o això era el que vaig escriure a la meva tieta. Era un article antic, publicat uns quants dies després de la caiguda de Saigon i que un amic del General que vivia en un altre clos per a refugiats a Arkansas li havia enviat per correu. La part destacada era una fotografia de l’home mort, estès de panxa enlaire al peu del monument davant del qual havia saludat el General. Hauria pogut estar descansant un dia calorós, mirant al cel tan malenconiós com un cantant de jazz, si no fos perquè el peu de foto indicava que s’havia suïcidat. Mentre volàvem cap a Guam, amb els tancs que entraven a la ciutat, el tinent coronel havia anat fins al monument, havia desenfundat la pistola reglamentària i s’havia perforat el cap pelat.

Un autèntic heroi, vaig dir. Tenia dona i fills, no recordo pas quants. Ni m’havia agradat ni m’havia desagradat, i tot i que havia considerat l’opció d’incloure el seu nom a la llista d’evacuats, finalment l’havia desestimat. Una ploma de culpabilitat em va fer pessigolles al clatell. No sabia que era capaç de fer una cosa així, vaig dir. Si ho hagués sabut…

Si algú de nosaltres ho hagués sabut… Però qui ho hauria pogut saber? No se’n culpi. Molts dels homes que estaven sota la meva responsabilitat han mort. M’ha sabut greu en cada cas, però la mort forma part de la nostra professió. Algun dia ens podria tocar a nosaltres. Recordem-lo com el màrtir que és.

Vam brindar amb te per la memòria del tinent coronel mort. Tret d’aquest acte, no era cap heroi, que jo sabés. Potser el General també ho pensava, això, perquè el següent que va dir va ser: És ben bé que ens hauria estat útil viu.

Per a què?

Per vigilar el que fan els comunistes. Igual com segur que ells estan vigilant el que fem nosaltres. No ho ha pensat, això?

Que si ens estan vigilant?

Exacte. Simpatitzants. Espies a les nostres files. Agents dorments.

És possible, vaig dir, amb els palmells xops. Són prou astuts i intel·ligents.

Així, qui seria un bon candidat? El General em va mirar atentament, o potser em fitava recelós. Ell tenia la tassa a la mà i jo mantenia la meva al meu camp de visió mentre li tornava la mirada. Si intentava clavar-me un cop al cap amb la tassa, jo tindria mig segon per reaccionar. El Viet Cong tenia agents a tot arreu, va continuar. És més que lògic que en tingués un entre nosaltres.

De debò creu que un dels nostres homes podria ser un espia? A hores d’ara, l’únic que no em suava eren els globus oculars. I la intel·ligència militar? O l’estat major?

No se li acut ningú? No separava els ulls dels meus, que mantenia freds, i ell continuava amb la tassa a la mà. A mi em quedava un glop de te fred i me’l vaig prendre. Una radiografia del meu crani hauria mostrat un hàmster corrent frenèticament en una roda, intentant generar idees. Si deia que no sospitava de ningú, quan era evident que ell sí que sospitava d’algú, hauria quedat malament. Per a una imaginació paranoide, només els espies negaven l’existència d’espies. O sigui que havia d’anomenar un sospitós, algú que li fes desviar l’atenció però que no fos un espia. La primera persona que se’m va ocórrer va ser el major fartaner; el seu nom va tenir l’efecte desitjat.

Ell? El General va arrufar el front i per fi va deixar de mirar-me. Ara s’examinava els artells, distret pel meu improbable suggeriment. És tan gras que necessita un mirall per veure’s el melic. Em sembla que per una vegada la intuïció l’enganya, capità.

Potser sí, vaig dir, fent veure que em sentia incòmode. Li vaig donar el meu paquet de cigarrets per desviar-li l’atenció i vaig tornar al meu barracó per fer cinc cèntims de la nostra conversa a la tieta, llevat de la part menys interessant: que vaig passar por, vaig tremolar, vaig suar, etc. Per sort, no ens vam quedar gaire més temps al camp, on poques coses hi havia que alleugessin la còlera del General. Poc després d’arribar a San Diego, havia escrit al meu antic professor, l’Avery Wright Hammer, per demanar-li que ens ajudés a sortir del camp. Havia estat el company d’habitació d’en Claude quan anaven a la universitat i la persona a qui en Claude havia parlat d’un prometedor jove estudiant vietnamita que necessitava una beca per venir als Estats Units. El professor Hammer no només em va trobar la beca, sinó que també es va convertir en el meu professor més important després d’en Claude i en Man. Era l’acadèmic que havia guiat els meus estudis americans i que havia acceptat sortir del seu àmbit per supervisar el meu treball de final de carrera: «Mite i símbol en la literatura de Graham Greene». Ara aquell bon home es tornava a posar en acció a favor meu, oferint-se a fer-me de valedor i, a mitjan estiu, aconseguint-me un lloc de treball com a administratiu al Departament d’Estudis Orientals. Fins i tot va organitzar una col·lecta a favor meu entre els meus antics professors, un gran gest que em va emocionar molt. Vaig escriure a la tieta a final de l’estiu per explicar-li que amb aquesta quantitat vaig pagar el bitllet d’autocar fins a Los Angeles, unes quantes nits de motel, el dipòsit per a un pis a prop de Chinatown i un Ford de l’any 64 de segona mà. Un cop instal·lat, vaig fer campanya entre les esglésies del barri per buscar algú que volgués fer de valedor d’en Bon, ja que les organitzacions religioses i benèfiques havien demostrat que entenien les dificultats dels refugiats. Vaig anar a parar a l’Església Eterna dels Profetes, que, malgrat tenir un nom tan imponent, proporcionava els seus serveis espirituals des d’un humil local flanquejat per un taller oportunista de xapa i pintura i un solar asfaltat desocupat i habitat per fanàtics de l’heroïna. Amb la mínima persuasió i una modesta donació en metàl·lic, el rodanxó reverend Ramon, o R-r-r-r-amon, tal com es va presentar ell, va acceptar ser el valedor d’en Bon i figurar com a ofertor d’un lloc de treball. Al setembre, just a temps per començar el curs acadèmic, en Bon i jo tornàvem a estar junts i vivíem de manera modesta però digna al nostre pis. Aleshores, amb els diners que em quedaven de la valença, vaig anar a una casa d’empenyorament del centre i vaig comprar les últimes de les necessitats vitals: una ràdio i un televisor.

Pel que fa al General i la Madame, també van anar a raure a Los Angeles, i qui els va fer de valedor va ser la cunyada d’un coronel nord-americà que havia estat assessor del General. En comptes d’una vil·la, van llogar una casa d’una sola planta en una zona lleugerament menys fina de Los Angeles, al ventre flàccid de la ciutat, tocant a Hollywood. Sempre que els vaig anar a visitar els mesos següents, tal com vaig escriure a la tieta, a ell me’l vaig trobar encara immers en un estat d’ànim baixíssim. No tenia feina i ja no era general, tot i que els seus antics oficials encara se li dirigien com a tal. Durant les nostres trobades, consumia un lamentable assortiment de cerveses i vins barats, i oscil·lava entre la ira i la melancolia, com calia imaginar que li passava a Richard Nixon no gaire lluny d’allà. De vegades les emocions l’arribaven a ofegar de tal manera que em pensava que li hauria de practicar la maniobra de Heimlich. No era pas que no pogués ocupar el temps en res, però era la Madame qui trobava escola per als fills, estenia el xec del lloguer, comprava els queviures, cuinava, rentava els plats, netejava els lavabos, trobava una església… En resum, que es va fer càrrec de totes les tasques menys gratificants de les obligacions domèstiques que, durant tota una existència de viure embolcallada en cotó fluix, algú altre havia assumit. S’ocupava d’aquestes tasques amb un tarannà adust, i de seguida es va convertir en la dictadora d’una casa en què el General era un mer estaquirot que de tant en tant escridassava els fills, com un d’aquells lleons polsegosos del zoo que passen la crisi de la maduresa. Van viure així bona part de l’any fins que la línia de crèdit de la paciència de la dona va arribar al límit. No se sap les converses que devien tenir, però un dia de principi d’abril vaig rebre una invitació per assistir a la solemne inauguració del nou negoci del General a Hollywood Boulevard, una botiga de begudes alcohòliques amb què el ciclopi ull de l’agència tributària considerava que el General finalment havia cedit a un principi bàsic del somni americà. No només s’havia de guanyar la vida, també havia de pagar per guanyar-se-la, tal com ja feia jo com a goril·la al Departament d’Estudis Orientals.

La meva feina consistia a ser la primera línia de defensa contra els alumnes que demanaven audiència amb la secretària o el director del departament, alguns dels quals se m’adreçaven pel nom tot i que no ens coneixíem. Era força famós al campus per l’article que el diari estudiantil havia publicat sobre mi: graduat a la universitat, alumne integrant del quadre d’honor, únic estudiant vietnamita en la història de la meva universitat i ara refugiat rescatat. L’article també esmentava la meva experiència com a militar, tot i que no era gaire exacte. Què feia?, m’havia preguntat el projecte de periodista. Era un inquiet estudiant de segon amb ferros a les dents i marques de dents al seu llapis groc del número 2. Era intendent, vaig contestar. Una feina molt avorrida. Controlar subministraments i queviures, assegurar que els soldats tinguessin uniformes i botes. Així no va matar mai ningú? Mai. I allò, de fet, era veritat, encara que no ho fos la resta de l’entrevista. Un campus universitari era un mal lloc per fer saber el meu full de serveis. Primer vaig ser oficial d’infanteria a l’Exèrcit de la República del Vietnam, on havia començat a servir el General quan era coronel. Després, quan va arribar a general i es va fer càrrec de la Policia Nacional, que necessitava una mica de disciplina militar, jo també el vaig acompanyar. Afirmar que havies entrat en combat, i ja no diguem que havies tingut relació amb la Secció Especial, era un tema delicat a la majoria de campus universitaris fins i tot ara. El campus no havia estat exempt del fervor antibel·licista que havia esclatat com un ressorgiment religiós pels ambients universitaris quan jo era estudiant. En molts campus, incloent-hi el meu, Ho Ho Ho no era pas el crit característic del Pare Noel, sinó el començament d’una famosa consigna que feia Ho Ho Ho Chi Minh, el Front d’Alliberament Nacional vencerà! Envejava aquella passió política sense embuts dels estudiants, ja que jo havia de submergir la meva per interpretar el paper de bon ciutadà de la República del Vietnam. Quan vaig tornar al campus, però, ja hi havia una generació completament diferent d’estudiants, gens interessats en la política ni en el món com ho estava l’anterior. Els seus sensibles ulls ja no estaven diàriament exposats a històries i imatges d’atrocitat i terror de les quals s’haurien pogut sentir responsables, tenint en compte que eren ciutadans d’una democràcia que estava destruint un altre país per salvar-lo. I encara més important, les seves vides ja no corrien perill per la crida a files. Com a conseqüència, el campus havia recuperat la seva pacífica naturalesa, la seva predisposició optimista destorbada només per l’esporàdic aiguat primaveral en repicar a la finestra del meu despatx. El poti-poti de feines que havia de fer, per a les quals em pagaven el salari mínim, comprenia contestar al telèfon, mecanografiar manuscrits dels catedràtics, arxivar documents i anar a buscar llibres, així com ajudar la secretària, la senyora Sofia Mori de les ulleres de muntura de carei i brillantets. Aquesta mena de coses, del tot adequades per a un estudiant, per a mi eren una agonia. Per acabar-ho d’adobar, feia l’efecte que jo no agradava a la senyora Mori.

M’alegra saber que no has matat mai a ningú, va dir no gaire després que ens coneguéssim. Les seves simpaties eren evidents, tenint en compte el símbol de la pau que duia al clauer. No era la primera vegada que em moria de ganes d’explicar a algú que jo era un d’ells, un simpatitzant de l’esquerra, un revolucionari que lluitava per la pau, la igualtat, la democràcia, la llibertat i la independència, totes les coses nobles per les quals havia mort la meva gent i per les quals m’havia amagat jo. Però si haguessis matat a algú, em va preguntar, no ho diries a ningú, oi?

I vostè ho diria, senyora Mori?

No ho sé. Va fer girar la cadira amb un toc de malucs ben femení i es va quedar d’esquena a mi. La meva minúscula taula estava entaforada en un racó, i des d’aquí remenava papers i notes fent veure que estava ocupat, ja que no tenia prou feina per omplir les meves jornades de vuit hores. Tal com s’esperava, havia esbossat un somriure diligentment, assegut a la taula quan l’estudiant periodista em va fotografiar, conscient que apareixeria a primera plana, amb les dents grogues veient-se blanques a la fotografia en blanc i negre. Feia la meva millor imitació d’una criatura del Tercer Món en un d’aquells brics de llet que circulaven per les escoles de primària perquè les criatures nord-americanes hi dipositessin monedes d’un o deu centaus amb l’objectiu que el pobre Alejandro, Abdullah o Ah Sing tingués un àpat calent i una vacuna. I n’estava agraït, jo, de debò! Però també era un d’aquells desafortunats casos que no podien evitar de preguntar-se si la meva necessitat de beneficència nord-americana es devia al fet que primer havia estat receptor de l’ajuda nord-americana. Per por de ser vist com un desagraït, em vaig concentrar a fer prou sorollet per complaure però no distreure la senyora Mori dels pantalons de polièster verd alvocat, mentre la meva pseudofeina era periòdicament interrompuda perquè calia fer encàrrecs o anar al despatx del director del departament, que era al costat.

Com que ningú entre el professorat tenia cap coneixement del nostre país, al director li agradava que entaulés amb ell llargs debats sobre la nostra cultura i el nostre idioma. Amb una edat compresa entre els setanta i els vuitanta anys, el director ocupava un despatx farcit amb els llibres, papers, notes i galindaines que havia anat acumulant al llarg de tota una vida acadèmica dedicada a l’estudi d’Orient. Penjada a la paret hi tenia una catifa oriental molt recarregada, m’imagino que ocupant el lloc d’una d’autèntica. A la taula, de cara a tot aquell que entrés al despatx, hi havia una fotografia emmarcada en daurat de la seva família: un angelet de cabells castanys i una esposa asiàtica d’una edat compresa entre la meitat i dues terceres parts de la d’ell. No era ben bé bonica, però era impossible que no es veiés bonica al costat del director abillat amb corbata de llacet, tota ella vestida amb un cheongsam vermell intens de coll tan estret que li provocava un somriure escanyat.

Es diu Ling Ling, em va dir ell, en veure que observava la foto. Dècades d’estar inclinat damunt d’una taula havien corbat l’esquena del gran orientalista en forma de ferradura i li havien empès el cap endavant a l’estil inquisitorial d’un drac. Vaig conèixer la meva dona a Taiwan, on la seva família havia fugit de Mao. El nostre fill és força més gran ara que a la foto. Com pot comprovar, els gens de sa mare són més resistents, cosa que no és d’estranyar. Els cabells rossos s’esvaeixen quan es barregen amb els negres. Va dir tot això en la nostra cinquena o sisena conversa, quan havíem arribat a un cert grau de familiaritat. Com sempre, seia en una butaca de pell ben flonja que l’embolcallava com la generosa falda d’una mainadera negra. A mi també m’acotxava l’altra butaca, reclinat enrere en la flonjor de la pell i amb els braços recolzats com Lincoln al tron del seu monument. Disposem d’una metàfora per explicar la situació al nostre paisatge californià, va continuar, allà on herbes no autòctones escanyen irremeiablement bona part de la nostra vegetació nativa. Barrejar la flora autòctona amb una planta no autòctona sovint té conseqüències tràgiques, tal com li deu haver ensenyat la seva pròpia experiència.

Sí, sí que en té, vaig dir, recordant-me que necessitava el salari mínim.

Ai, els amerasiàtics, sempre atrapats entre mons i sense saber mai d’on són! Imagini’s si no ha sofert vostè per la confusió que deu experimentar constantment, per l’estira-i-arronsa permanent que sent dins seu, sobre seu, entre Orient i Occident. «Orient és Orient i Occident és Occident, i tots dos no es trobaran mai», tal com va determinar Kipling amb tanta precisió. Aquest era un dels seus temes preferits, i fins i tot havia posat fi a una de les nostres trobades donant-me deures per posar a prova l’opinió de Kipling. Em va demanar que agafés un full de paper i que el doblegués per la meitat verticalment. Al capdamunt havia d’escriure Orient a l’esquerra i Occident a la dreta. Aleshores havia d’apuntar els meus atributs orientals i occidentals. Imagini’s aquest exercici com una classificació de la seva persona, va dir el director. Els meus estudiants d’ascendència oriental ho acaben trobant beneficiós.

De primer vaig pensar que m’aixecava la camisa, ja que el dia que em va assignar aquesta tasca era l’u d’abril, quan s’escau aquell costum occidental tan curiós que es diu Dia d’Enganyar. Però em mirava força seriós i vaig recordar que no tenia sentit de l’humor. O sigui que me’n vaig anar a casa i, després de pensar-hi una mica, vaig aconseguir això:

Quan l’endemà li vaig ensenyar l’exercici, va dir: Magnífic! Un bon començament. És un bon alumne, com tots els orientals. Tot i que em requés, vaig notar una sensació d’orgull. Com tots els bons estudiants, no anhelava res més que l’aprovació, encara que vingués d’un ruc. Però hi ha un inconvenient, va continuar. Veu com molts dels atributs orientals s’oposen diametralment als occidentals? Malauradament, a Occident molts atributs orientals adquireixen un to negatiu. Això ens du als greus problemes d’identitat que pateixen els nord-americans d’ascendència oriental, si més no els que han nascut o s’han criat aquí. Es troben fora de lloc. No són gaire diferents de vostè, també partit pel mig. Quina n’és la cura, doncs? És que els orientals que són a Occident s’han de sentir sempre sense llar, forasters, estrangers, per més generacions que visquin en terra de cultura judeocristiana, incapaços per sempre més d’eliminar el residu confucià de la seva noble i antiga herència? Aquí és on vostè, com a amerasiàtic, ofereix una esperança.

Sabia que pretenia ser amable, de manera que em vaig esforçar per no fer cap cara. Jo?

Sí, vostè! Vostè encarna la simbiosi d’Orient i Occident, la possibilitat que dos esdevinguin un. No podem separar la seva part física oriental, com tampoc la seva part física occidental. Doncs passa el mateix amb els seus components psicològics. Però així com actualment es troba fora de lloc, en el futur formarà part de la mitjana! Fixi’s en el meu fill amerasiàtic. Fa cent anys, l’haurien vist com una monstruositat, tant a la Xina com als Estats Units. Avui, els xinesos encara el poden veure com a anòmal, però aquí hem fet avanços constants, no tan de pressa com vostè o jo voldríem, però suficients per esperar que, quan ell arribi a la seva edat, no se li negarà cap oportunitat. Nascut en aquesta terra, fins i tot podria ser president! N’hi ha més com vostè i ell dels que segurament es pot imaginar, però la majoria se senten avergonyits i busquen desaparèixer entre el fullatge de la vida americana. Però el nombre de persones com vostè augmenta, i la democràcia li ofereix la millor oportunitat de trobar la seva veu. Aquí pot aprendre que no ha d’estar esqueixat per les seves parts oposades, sinó que les pot equilibrar i que se’n pot aprofitar, de totes dues. Reconciliï les seves lleialtats dividides i serà el traductor ideal entre dos bàndols, ambaixador de bona voluntat per dur a la pau nacions contràries!

Jo?

Sí, vostè! Ha de cultivar àrduament els reflexos que els nord-americans han après de manera innata, per fer de contrapès als seus instints orientals.

Ja no em podia aguantar més. Com el yin i el yang?

Exacte!

Em vaig escurar la gargamella per treure’m el mal gust de boca, producte del reflux gàstric dels meus confusos budells orientals i occidentals. Professor?

Hmmm?

Hi hauria cap diferència si li digués que de fet sóc eurasiàtic, no amerasiàtic?

El catedràtic em va mirar amb afecte i es va treure la pipa.

No, fill, gens ni mica.

De camí cap a casa, em vaig aturar a la botiga de queviures i vaig comprar pa blanc, salami, una ampolla de plàstic de litre de vodka, midó de blat de moro i iode. Hauria preferit midó d’arròs per una qüestió sentimental, però el midó de blat de moro era més fàcil d’aconseguir. Un cop a casa, vaig desar els queviures i vaig enganxar el full amb el meu jo dividit a la nevera. Fins i tot la gent pobra tenia nevera als Estats Units, per no parlar d’aigua corrent, vàters amb cadena i electricitat les vint-i-quatre hores, comoditats que ni tan sols algunes persones de classe mitjana tenien al meu país. Per què, doncs, em sentia pobre, jo? Potser tenia a veure amb el meu allotjament. Vivia en un pis depriment d’una sola habitació en una planta baixa en què la principal característica era la penetrant olor de borrissol de melic, o això és el que vaig escriure a la tieta. Aquell dia com els dies anteriors, vaig trobar en Bon apàtic pel dolor a la llarga llengua del nostre sofà de velvetó vermell. Només sortia per treballar a mitja jornada com a conserge nocturn a l’església del reverend R-r-r-r-amon, que aspirava a preservar diners mentre preservava ànimes. Amb aquest propòsit, i demostrant que es podia servir Déu i el diner alhora, l’església pagava a en Bon en efectiu no tributable. Sense ingressos declarables, en Bon tenia dret a rebre prestacions socials, que va acceptar amb només un mínim grau de vergonya i un considerable sentit de tenir dret al subsidi. Després d’haver servit el seu país per una misèria, d’haver lluitat en una guerra determinada pels americans, va arribar a l’assenyada conclusió que les prestacions socials eren millor recompensa que una medalla. No tenia més remei que acceptar la seva sort, ja que ningú necessitava un home que podia saltar dels avions, carregar més de trenta-cinc quilos d’equipament durant gairebé cinquanta quilòmetres, fer diana amb pistola i rifle i rebre més càstigs que cap d’aquells lluitadors professionals emmascarats i coberts d’oli que surten per la televisió.

Els dies que en Bon cobrava el donatiu del govern, dies com avui, es gastava els diners en una caixa de cerveses i els cupons de menjar en un subministrament setmanal de menjar congelat. Vaig obrir la nevera per agafar la meva ració de cervesa i em vaig reunir amb ell a la sala d’estar, on ja s’havia metrallat amb mitja dotzena de llaunes i havia escampat els cartutxos buits a la moqueta. Estava estirat al sofà, aguantant una altra llauna freda al front. Jo em vaig deixar caure en el moble més bonic que teníem, una butaca reclinable apedaçada però que encara feia servei, i vaig encendre el televisor. La cervesa tenia el mateix color i gust que el pixat d’un nadó, però vam seguir la nostra rutina habitual i vam beure amb disciplina pansida fins que tots dos vam perdre els galons. Em vaig despertar en el perineu de temps que hi ha entre les últimes hores de la nit i les primeres del matí, amb la sensació de tenir una esponja fastigosa a la boca i aterrit pel cap amputat d’un insecte gegantí que m’amenaçava amb el morro obert, fins que em vaig adonar que només era el televisor revestit de fusta, amb les antenes caigudes. Sonava l’himne nacional a tot volum mentre onejava la bandera dels Estats Units, harmonitzada amb àmplies imatges de majestuoses muntanyes violàcies i avions de combat en ple vol. Quan finalment va aparèixer la cortina de puntets blancs a la pantalla, em vaig dirigir gairebé arrossegant els peus fins a la boca florida i sense dents del vàter i després a la llitera inferior del minúscul dormitori. En Bon ja havia aconseguit arribar a la llitera superior. Em vaig estirar i vaig imaginar que dormíem com soldats, tot i que l’únic lloc prop de Chinatown on es podien comprar lliteres era a la secció infantil de les botigues de mobles més vulgars, supervisades per mexicans o gent que tenia aspecte de mexicà. No diferenciava ningú de l’hemisferi sud però suposava que no s’ofendrien, tenint en compte que ells em deien chino a la cara.

Va passar una hora però no podia tornar a agafar el son. Vaig anar a la cuina i vaig menjar un entrepà de salami mentre rellegia la carta de la tieta que havia arribat el dia anterior. Benvolgut nebot, deia, moltíssimes gràcies per la teva última carta. Últimament fa un temps horrible, amb molt de fred i vent. La carta parlava dels problemes que tenia amb les roses, dels clients de la seva botiga, de les bones notícies que havia rebut del metge, però no hi havia res més important que el senyal del temps, que m’avisava que entre les línies hi havia un missatge d’en Man en una tinta invisible preparada amb midó d’arròs. L’endemà, quan en Bon anés a fer les horetes netejant l’església del reverend, prepararia una solució de iode amb aigua amb què pinzellaria la carta per deixar a la vista una successió de números en tinta porpra. Feien referència a la pàgina, línia i paraula d’El comunisme asiàtic i l’estil oriental de destrucció, de Richard Hedd, el codi xifrat que en Man havia triat amb tant d’enginy i que ara era el llibre més important de la meva vida. Amb els missatges invisibles d’en Man, m’havia assabentat que la gent estava molt animada, que la reconstrucció del país progressava amb lentitud però amb pas ferm i que els seus superiors estaven satisfets amb les meves informacions. I per què no n’haurien d’estar? Els exiliats no feien res llevat d’estirar-se els cabells i carrisquejar les dents. Gairebé no calia ni que ho escrigués amb la tinta invisible que preparava amb midó de blat de moro i aigua.

Una mica ressacós i una mica sentimental, ja que aquell mes era el primer aniversari de la caiguda de Saigon, o alliberament, o totes dues coses, vaig escriure una carta a la tieta per commemorar un any de tribulació. Tot i que jo me’n vaig anar tant per decisió pròpia com per les circumstàncies, confesso que no podia evitar plànyer els meus pobres compatriotes, que s’havien anat encomanant entre ells els gèrmens de la derrota fins que jo, també, vaig deambular febrós pel banc de boira de la memòria. Estimada tieta, han passat moltes coses. La carta era una embullada història dels exiliats des que havien sortit del camp, explicada des del seu punt de vista, amb ulls negats per les llàgrimes, i que a mi també em va negar els ulls de llàgrimes en explicar-la. Vaig escriure que a cap de nosaltres no ens van deixar marxar sense l’ajuda d’un valedor, que tenia la missió de garantir que no ens convertiríem en dependents de l’estat de benestar. Aquells que no van aconseguir un benefactor immediat van escriure cartes de súplica a les empreses que alguna vegada els havien contractat, a militars que alguna vegada els havien recomanat, a amants que alguna vegada havien dormit amb ells, a esglésies que se’n podien apiadar, fins i tot a qualsevol persona coneguda, amb l’esperança de trobar un valedor. Alguns van marxar sols, alguns van marxar com una família, algunes de les famílies es van repartir i dividir, alguns vam aconseguir quedar-nos en climes occidentals càlids que ens recordaven casa nostra, però a la majoria els van enviar lluny, a estats amb noms que no els podíem embolcallar amb la llengua: Alabama, Arkansas, Geòrgia, Kentucky, Missouri, Montana, Carolina del Sud i etcètera. Parlàvem de la nostra nova geografia en una versió pròpia de l’anglès, emfasitzant cada síl·laba de manera que Chicago es convertia en Chick-ah-go, Nova York es pronunciava semblant a New-ark, Texas quedava partida en Tex-ass i Califòrnia s’havia convertit en Ca-li. Abans de marxar del camp, ens vam intercanviar els números de telèfon i les adreces de les nostres noves destinacions, ja que sabíem que necessitaríem el sistema telegràfic dels refugiats per esbrinar quina ciutat tenia els millors llocs de treball, quin estat tenia els impostos més baixos, on hi havia més avantatges assistencials, on hi havia menys racisme, on vivia més gent que s’assemblés a nosaltres i mengés com nosaltres.

Si ens haguessin permès quedar-nos junts, vaig explicar a la tieta, ens hauríem pogut constituir en una colònia autosuficient d’una mida respectable, com un gra a les natges del cos polític nord-americà, amb polítics, agents de policia i soldats ja preparats, amb els nostres propis banquers, comercials i enginyers, amb metges, advocats i comptables, amb cuiners, netejadors i treballadores domèstiques, amb propietaris de fàbriques, mecànics i oficinistes, amb lladres, prostitutes i assassins, amb escriptors, cantants i actors, amb genis, professors i malalts mentals, amb capellans, monges i monjos, amb budistes, catòlics i els Cao Dai, amb gent del nord, del centre i del sud, amb gent de talent, mediocre i ruca, amb patriotes, traïdors i neutralistes, amb gent honesta, corrupta i regular, un col·lectiu prou gran per escollir el nostre representant al Congrés i tenir veu a la nostra Amèrica, una Little Saigon tan deliciosa, delirant i disfuncional com l’original, i justament va ser per això que no se’ns va permetre quedar-nos junts i per mandat burocràtic ens van dispersar per totes les longituds i latituds del nostre nou món. Allà on fóssim, ens trobàvem, com petits clans que ens aplegàvem en soterranis, en esglésies, en patis de cases els caps de setmana, en platges on ens endúiem el menjar i el beure en bosses de plàstic en comptes de comprar als quiosquets, que ens sortia més car. Fèiem mans i mànigues per evocar els principis culinaris de la nostra cultura, però com que depeníem dels mercats xinesos, el menjar acabava tenint un inacceptable deix xinès, una altra garrotada en el suplici de la nostra humiliació que ens va deixar amb el gust agredolç de records mig esborrats, prou exactes per evocar el passat, prou erronis per recordar-nos que el passat ja era passat, que havia desaparegut juntament amb l’adequada varietat, subtilesa i complexitat del nostre solvent universal, la salsa de peix. Ai, la salsa de peix! Com la trobàvem a faltar, estimada tieta, ja que res tenia el gust que havia de tenir sense la salsa, com enyoràvem el grand cru de l’illa Phu Quoc i les seves bótes plenes a vessar de la millor collita d’anxoves premsades! Els estrangers menystenien aquest intens condiment líquid d’un to sèpia fosc, com de socarrim, per la suposada fetor insuportable que desprenia, i atorgaven un nou significat a l’expressió «fer pudor de socarrim», ja que els sospitosos érem nosaltres. Nosaltres fèiem servir la salsa de peix tal com els habitants de Transsilvània duien grans d’all per protegir-se dels vampirs, però en el nostre cas era per establir un perímetre amb els occidentals que no entendrien mai que el que realment feia pudor de socarrim era la repugnant pudor del formatge. Què era el peix fermentat comparat amb la llet quallada?

Però per deferència als nostres amfitrions ens reservàvem els nostres sentiments per quan estàvem sols, asseguts ben junts en sofàs rasposos i moquetes aspres, amb els genolls que es tocaven per sota de taules de cuina atapeïdes damunt de les quals hi havia cendrers dentats que mesuraven el pas del temps amb l’acumulació de cendra, mentre rosegàvem calamars secs i rumiàvem els records fins que ens feien mal les mandíbules, i intercanviàvem històries de les quals ens assabentàvem a través de terceres i de quartes persones sobre els nostres compatriotes disseminats. Així va ser com vam saber del clan que es va convertir en mà d’obra esclava per a un granger a Modesto, i de la ingènua noia que va agafar un avió fins a Spokane per casar-se amb el seu nòvio, un soldat americà, i la van vendre a un bordell, i del vidu amb nou fills que va sortir de casa a l’hivern a Minnesota i es va estirar damunt la neu de panxa enlaire i amb la boca oberta fins que va quedar enterrat i es va congelar, i de l’ex-Ranger que es va comprar una pistola i va liquidar la dona i els dos fills i després es va suïcidar a Cleveland, i dels refugiats penedits que eren a Guam i que van sol·licitar tornar a la nostra terra natal i dels quals no se’n va saber mai més res, i de la noia consentida que s’havia deixat temptar per l’heroïna i que va desaparèixer pels carrers de Baltimore, i de la dona del polític degradada a netejar orinals plans en una llar d’avis que un dia va perdre el seny, va atacar el seu marit amb un ganivet de cuina i aleshores la van internar en un psiquiàtric, i dels quatre adolescents que van arribar sense família, es van ajuntar a Queens, van atracar dues botigues de begudes alcohòliques i van matar un dependent abans de ser empresonats per complir una condemna mínima de vint anys, i del devot budista que va pegar una surra al seu fill petit i el van detenir per maltractament infantil a Houston, i del propietari que va acceptar cupons de menjar per uns bastonets i el van multar per infringir la llei a San Jose, i del marit que va bufetejar la dona i el van empresonar per violència domèstica a Raleigh, i dels homes que s’havien escapat però van abandonar les dones enmig del caos, i de les dones que s’havien escapat però van abandonar els marits, i de les criatures que s’havien escapat sense pares ni avis, i de les famílies en què faltaven un, dos, tres o més fills, i dels sis que van anar a dormir en una habitació atapeïda i gèlida a Terre Haute amb un braser de carbó com a calefacció i no es van despertar més, conduïts a una foscor permanent en un núvol invisible de monòxid de carboni. Garbellant la brossa, n’extrèiem or, com la història del nadó orfe que va adoptar un milionari de Kansas, o el mecànic que va comprar un número de loteria a Arlington i es va fer multimilionari, o la noia a qui van escollir com a delegada de classe al seu institut a Baton Rouge, o el noi de Fond du Lac que van acceptar a Harvard, amb la terra de Camp Pendleton enganxada encara a la sola de les vambes, o l’estrella de cinema que t’agrada tant, estimada tieta, que va voltar pel món d’aeroport en aeroport, ja que cap país no la deixava entrar després de la caiguda de Saigon, i cap dels seus amics americans actors li tornaven les trucades telefòniques desesperades fins que amb l’última moneda de deu centaus que li quedava va convèncer la Tippi Hedren, que li va pagar el bitllet d’avió fins a Hollywood. I era així que ens ensabonàvem amb tristesa i ens esbandíem amb esperança, i per tot plegat ens crèiem gairebé tots els rumors que sentíem, i gairebé tots nosaltres ens negàvem a creure que el nostre país era mort.