CAPÍTOL 21

El presoner no havia sabut mai que necessitava un respir de la història, ell, que havia dedicat els anys d’adultesa a perseguir-la implacablement. El seu amic Man l’havia introduït a la ciència de la història en el grup d’estudi, en què els llibres triats estaven escrits en lletres escarlates. Un cop s’entenien les lleis de la història, aleshores es podia controlar la cronologia de la història arrabassant-la del capitalisme, que ja estava decidit a monopolitzar el temps. Ens llevem, treballem, mengem i dormim segons el que ordenen l’arrendador, el propietari, el banquer, el polític i el mestre, havia dit en Man. Acceptem que el nostre temps els pertany a ells, mentre que en realitat el nostre temps ens pertany a nosaltres. Desperteu-vos, camperols, obrers, colonitzats! Desperteu-vos, els que sou invisibles! Moveu-vos de les vostres zones d’inestabilitat oculta i robeu el rellotge d’or del temps als tigres de paper, els gossos falders i els peixos grossos de l’imperialisme, el colonialisme i el capitalisme! Si el saps robar, el temps està de part teva, i els nombres també. Hi ha milions de tu i només milers d’ells, els colonitzadors, els intermediaris i els capitalistes que han convençut els dissortats de la terra que la història capitalista és inevitable. Nosaltres, l’avantguarda, hem de convèncer els pobles foscos i les classes subterrànies que la història comunista és inevitable! L’esgotament que senten els explotats els portarà inevitablement a la sublevació, però és la nostra avantguarda que accelera el temps cap a l’alçament, que posa l’hora al rellotge de la història i fa sonar el despertador de la revolució. Tic-tac, tic-tac, tic-tac…

Lligat al matalàs, el presoner —no, l’alumne— va entendre que aquella era l’última sessió del grup d’estudi. Per ser un subjecte revolucionari havia de ser un subjecte històric que ho recordés tot, cosa que podia fer només si estava plenament despert, per més que estar plenament despert l’acabaria matant. Però si pogués dormir, ho entendria millor! Es va agitar, es va retorçar, va forcejar en el seu intent fallit per dormir, i així hauria pogut ser durant hores, o minuts, o segons, quan, tot d’un plegat, li van treure la caputxa i després la mordassa, cosa que li va permetre panteixar i xuclar aire. Les mans aspres del seu captor li van treure les orelleres i els taps i, a l’últim, li va deslligar la bena, que ja li irritava la pell. Llum! Hi veia, però de seguida va haver de tancar els ulls. Damunt seu hi havia dotzenes, no, centenars de bombetes penjades al sostre que l’enlluernaven amb el wattatge conjunt, una lluïssor que se li escolava pel filtre vermell de les parpelles. Un peu li va empènyer el front i el guàrdia amb cara de nen va dir: Tu, no t’adormis. Va obrir els ulls a sota de la massa calorosa i resplendent de bombetes col·locades ordenadament en una reixeta, i aquella intensa llum va mostrar una sala d’interrogacions de parets i sostre emblanquinats. El terra era de ciment pintat de blanc, i fins i tot la porta de ferro també estava pintada de blanc, tot plegat en una cambra que amb prou feines feia tres per cinc metres. El guàrdia amb cara de nen, vestit amb l’uniforme groc, estava en posició de ferms al racó, però els altres tres homes que hi havia a l’habitació eren al costat del matalàs, un a cada banda i l’altre als peus. Duien bates blanques i pantalons i camisa quirúrgics de color verd, i tenien les mans darrere l’esquena. Les màscares quirúrgiques i les ulleres de protecció d’acer inoxidable els amagaven el rostre, i les sis lents orbitals l’enfocaven a ell, que ara quedava clar que no era només presoner i alumne sinó també pacient.

La pregunta la va fer l’home de l’esquerra. Que no ho sabien, qui era, a hores d’ara? Era el subjecte que tenia un projecte, l’espia sense miopia, el talp que tot ho sap, però se li havia inflat tant la llengua que li omplia tota la boca. Sisplau, volia dir, deixeu-me tancar els ulls. Llavors us diré qui sóc. Tinc la resposta a la punta de la llengua; sóc el groc d’enlloc. I si dieu que només sóc mig groc? Bé, en paraules d’aquell major ros encarregat de comptar els morts comunistes després de la batalla per Ben Tre, enfrontat al problema matemàtic d’un cadàver que només conservava el cap, el pit i els braços: mig groc continua sent un groc. I com que l’únic groc bo és el groc mort, com els agradava de dir als soldats americans, devia ser que aquest pacient era un groc dolent.

Això ho va preguntar l’home de la dreta, amb la veu del comandant. En sentir aquesta veu, el pacient es va retòrcer intentant afluixar les cordes fins que es va segar la pell, ja que la pregunta va instigar una erupció encesa de ràbia silenciosa. Sé què pensen! Pensen que sóc un traïdor! Un contrarevolucionari! Un bastard que no és d’enlloc, en qui ningú pot confiar! La ràbia va afluixar igual d’inesperadament per esdevenir desesperació, i va plorar. Que no honorarien mai els sacrificis que havia fet? Que no l’entendria mai ningú? Estaria sempre sol? Per què havia de ser l’ase dels cops?

Era l’home de la punta del matalàs, que parlava amb la veu del comissari. Una pregunta fàcil, o això és el que va pensar. Va obrir la boca, però com que no va poder moure la llengua, es va esgarrifar de por. Que havia oblidat com es deia? No, impossible! Ell s’havia posat un nom americà. I el seu nom autòcton li havia posat la seva mare, l’única que l’entenia, sense que el seu pare hi hagués ajudat; el seu pare, que no l’anomenava mai fill o pel seu nom, que fins i tot a classe només li deia tu. No, no podria oblidar mai el seu nom, i quan per fi el va recordar, va alliberar la llengua del llit gomós on jeia i el va dir en veu alta.

El comissari va dir: Ni tan sols pot dir el seu nom bé. Doctor, em sembla que necessita el sèrum, i l’home que hi havia al costat del pacient va dir: Molt bé, doncs. El metge va treure les mans de darrere l’esquena, es va posar uns guants de goma blanca fins als avantbraços, i amb una mà va agafar una ampul·la de la mida d’un cartutx de rifle i amb l’altra una agulla. Amb un moviment suau, el metge va fer passar un líquid transparent de l’ampul·la a l’agulla i seguidament es va ajupir al costat del pacient. Quan es va estremir i retòrcer, el metge va dir: L’hi injectaré tant sí com no, i si es mou serà pitjor. El pacient va deixar de forcejar i la punxada a la part interna del colze gairebé va ser un alleujament grat, una sensació diferent respecte de la fal·lera al·lucinògena per dormir. Gairebé, però no del tot. Sisplau, va dir, apaguin els llums.

El comissari va dir: No ho podem fer. Que no ho veus, que hi has de veure? El comandant va fer un ruflet. No hi veurà mai, ni amb tota la llum del món. Ha estat massa temps vivint de manera subterrània. Bàsicament és cec! Au, va, va dir el metge, donant uns copets al braç del pacient. Els homes de ciència no hem d’abandonar mai l’esperança, i menys encara quan operem la ment. Com que no podem ni veure-li ni tocar-li la ment, l’únic que podem fer és ajudar el pacient a veure’s ell la ment mantenint-lo despert, fins que el puguem observar com una altra persona. Això és cabdal, ja que nosaltres som els més capacitats per conèixer-nos i alhora els més incapacitats per conèixer-nos. És com si tinguéssim el nas amorrat a les pàgines d’un llibre, i les paraules just al davant, però no les podem llegir. De la mateixa manera que necessitem distància per llegir, és així també que si ens poguéssim dividir en dos i distanciar-nos una mica de nosaltres mateixos, ens podríem veure millor que ningú altre. Aquesta és la naturalesa del nostre experiment, per al qual ens fa falta un altre dispositiu. El metge va assenyalar una cartera de pell marró que hi havia a terra i que el pacient no havia vist però que va reconèixer de seguida: era un telèfon militar de campanya, la visió del qual li va tornar a provocar tremolors. Els soviètics han subministrat el sèrum que obligarà el nostre pacient a dir la veritat, va explicar el metge. Aquest altre component és americà. Veuen el posat que fa el nostre pacient? Ara mateix recorda el que ha vist en tantes sales d’interrogatori. Però no el connectarem a través dels mugrons i l’escrot als borns de la bateria del generador del telèfon. El que farem —el metge va ficar la mà a la cartera i en va treure un cable negre— serà subjectar-li això a un dit del peu. La manovella manual genera massa electricitat. No volem dolor. No torturem, nosaltres. L’únic que volem són prou estímuls per mantenir-lo despert. Per això he modificat la potència elèctrica i he connectat el telèfon aquí. El metge va mostrar un rellotge de polsera. Cada vegada que la busca dels segons passa per les dotze, al dit del pacient hi arriba una guspireta.

El metge va deslligar el sac de xarpellera que embolcallava el peu del pacient, i tot i que aquest va estirar el coll per veure el giny del metge, no es va poder alçar prou per observar-ne els detalls. L’únic que va veure va ser el cable negre que l’unia del dit del peu a la cartera, a dins de la qual el metge hi havia tornat a desar el rellotge. Seixanta segons, senyors, va dir el metge. Tic-tac… El pacient tremolava, esperant la trucada. El pacient havia vist com el subjecte que rebia una trucada d’aquestes hi contestava cridant i espeternegant. A la desena o vintena trucada, els ulls del subjecte adquirien la lluentor vidriosa de l’espècimen del diorama que ha rebut el tractament taxidèrmic, viu però mort, o a l’inrevés, mentre el subjecte es preparava per a la següent volta de manovella. En Claude, que havia dut la classe a veure un interrogatori d’aquells, va dir: Si algun de vosaltres, graciosets, rieu o us agafa trempera, sortiu volant d’aquí. Això és molt seriós. El pacient va recordar que es va alegrar que no li demanessin d’accionar la manovella. En veure l’espasme del subjecte, havia tingut esgarrifances i s’havia preguntat què es devia sentir amb la trucada. I ara era allà, suant i tremolant mentre passaven els segons fins que una fiblada d’electricitat estàtica el fes botar, no de dolor sinó per l’ensurt. Ho veuen? Totalment innocu, va dir el metge. Només cal anar canviant el cable de dit perquè no es cremi amb la pinça del cable.

Gràcies, doctor, va dir el comissari. I ara, si no els sap greu, m’agradaria parlar en privat amb el nostre pacient. Tant de temps com vulgui, va contestar el comandant, en dirigir-se a la porta. La ment d’aquest pacient està contaminada. Necessita una bona neteja. Un cop van haver marxat el comandant, el metge i el guàrdia amb cara de nen —però no pas en Sonny i el major fartaner, que observaven el pacient amb gran paciència, drets en un racó—, el comissari es va asseure en una cadira de fusta, l’únic moble que hi havia a la sala a banda del matalàs del pacient. Sisplau, va dir el pacient, deixa’m descansar. El comissari no va dir res fins que la següent descàrrega d’electricitat estàtica va sacsejar el pacient. Aleshores es va inclinar endavant i va mostrar al pacient un llibre prim que fins aleshores li havia estat ocult. Vam trobar això a les teves dependències de la vil·la del General.

Ja veus que no t’amago res, va dir el comissari, reclinant-se. He llegit les notes que has escrit als marges, he tingut en compte els fragments subratllats. Tot el que se t’ha fet surt d’aquest llibre. En altres paraules, és un examen amb llibres i apunts. No hi ha sorpreses.

Dormir…

No. T’estic observant per veure si funciona el sèrum. Un regal del KGB, encara que tots dos sabem què n’esperen les grans potències, dels seus regals. Han provat les seves tècniques, armes i idees al nostre minúscul país. Hem estat els subjectes d’aquest experiment que anomenen, ben seriosos, la Guerra Freda. Quina gràcia, tenint en compte que per a nosaltres la guerra ha estat abrusadora! Graciós però no tan graciós, ja que tu i jo junts som el blanc d’aquesta broma. (Em pensava que l’érem nosaltres, el blanc de les bromes, va dir en Sonny. Xxxt, va fer el major fartaner. Ho vull sentir. Serà còmic!). Com sempre, va continuar el comissari, ens hem apropiat les seves tècniques i tecnologia. Aquestes bombetes, per exemple, són de fabricació americana, i el generador que les fa funcionar també, tot i que la gasolina és d’importació soviètica.

Sisplau, apaga els llums, va dir el pacient, suant per l’escalfor que produïa la reixeta amb les bombetes. Com que no va sentir cap resposta, ho va repetir, i, com que encara no va sentir res, es va adonar que el comissari se n’havia anat. Va tancar els ulls, i durant un moment va pensar que estava adormit, fins que l’electricitat li va mossegar el dit del peu. A mi m’han sotmès a aquestes mateixes tècniques a la Granja, havia explicat en Claude a la classe. Funcionen encara que sàpigues el que t’estan fent. Es referia a les tècniques descrites al manual ciclostilat KUBARK, ara en mans del comissari, de lectura obligada al curs d’interrogatoris. El pacient, abans de ser pacient i quan només era alumne, havia llegit aquest llibre diverses vegades. N’havia memoritzat l’argument, els personatges i els dispositius, i entenia la importància de l’aïllament, la privació sensorial, els interrogadors en grup i els agents de penetració. Havia arribat a dominar la tècnica de l’Ivan… imbècil, la tècnica del Llop amb pell d’ovella, la tècnica d’Alícia al país de les meravelles, la tècnica de l’Ull que tot ho veu, la tècnica del Ningú no t’estima. És a dir, se sabia el llibre fil per randa, incloent-hi l’èmfasi que feia en les rutines imprevisibles. Així doncs, no va ser cap sorpresa que el guàrdia amb cara de nen entrés i li posés el cable a un dels dits de la mà. Mentre el guàrdia amb cara de nen li tornava a embolicar el peu, el pacient va murmurar alguna cosa que ni tan sols no va entendre ell i a la qual el guàrdia amb cara de nen no va respondre. Aquest guàrdia era el que havia ensenyat al pacient el tatuatge que duia escrit al bíceps amb tinta blava: «Nascut al nord per morir al sud». Com que va pertànyer a l’última divisió que va marxar sobre Saigon, la guerra ja s’havia acabat quan va arribar per alliberar la ciutat. Però el seu tatuatge podria ser encara profètic. Ja havia mort gairebé per la sífilis que li havia contagiat la dona d’un presoner que hi anava de visita, que havia pagat el suborn amb l’únic recurs que tenia. Sisplau, tanqui els llums, va dir el pacient. Però ja no l’atenia el guàrdia amb cara de nen. Ara l’atenia un guàrdia adolescent, que li portava el menjar. Que no acabava de menjar, ja? No tenia gana, però el guàrdia adolescent el va forçar a engolir gola avall unes farinetes d’arròs amb una cullera metàl·lica. Devien trastocar l’horari de les seves necessitats bàsiques, i les hores dels àpats devien ser irregulars i imprevisibles, exactament com deia el llibre. Com un metge que analitzés la malaltia mortal que tot d’una l’afectava, ell sabia tot el que li havia passat i tot el que li passaria, però igualment no li servia de res. Va provar de dir-ho al guàrdia adolescent, que li va ordenar que callés, li va clavar un cop de peu a les costelles i se’n va anar. El cable elèctric el va tornar a picar, però aquest cop no el tenia subjectat al dit sinó a l’orella. Va brandar el cap però el cable no afluixava les mandíbules, i el burxava per mantenir-lo despert. Tenia la ment en carn viva i clivellada, tal com devien haver quedat els mugrons de la seva mare després d’alimentar-lo. El meu nadó afamat, li deia ella. Només tenies unes hores, ni tan sols obries els ulls però ja sabies perfectament on trobaries la meva llet. I un cop t’hi agafaves, no el deixaves anar! En demanaves cada hora en punt. Aquella primera goteta de llet de la seva mare devia ser la perfecció, però no recordava quin gust tenia. L’únic que sabia era el gust que no tenia: el de la por, el regust intens i metàl·lic d’una bateria de nou volts que li grapejava la llengua.

El comissari havia tornat, i es dreçava per damunt el pacient amb la bata blanca, la màscara quirúrgica, ulleres de protecció, guants blancs de goma i una llibreta i un bolígraf a les mans.

I al pacient se li va ocórrer que sí que recordava el que havia oblidat, i, que si ho podia pronunciar, li traurien el cable de la punta del nas, li desapareixeria el gust de bateria de la boca, apagarien els llums i per fi podria dormir. Va plorar, i les llàgrimes anaven a vessar a les extenses aigües del seu oblit, i aquell lleuger canvi salí en la constitució líquida de la seva amnèsia va fer que s’alcés el passat d’obsidiana. A poc a poc va emergir un obelisc del seu mar de desmemòria, la resurrecció d’allò que ni tan sols sabia que era mort fins que s’havia enterrat al mar. A l’obelisc hi havia jeroglífics gravats, imatges críptiques de tres ratolins, una successió de rectangles, corbes ondulants, uns quants kanji aquí i allà… i un projector de pel·lícules, ja que el que havia oblidat, ara se’n recordava, havia passat a la sala que anomenaven cinema.

Un exemple! N’hi havia molts per triar. La trucada telefònica, és clar, i el viatge en avió, i el tambor d’aigua, i l’enginyós mètode que no deixa cicatrius i en què intervenen agulles de cap, paper i un ventilador elèctric, i el massatge, i els llangardaixos, i les cremadetes, i l’anguila. Cap d’ells no apareixia al llibre. Ni tan sols en Claude en sabia l’origen, només que s’havien practicat molt abans que ell entrés al gremi. (Això està durant massa, va dir el major fartaner. Ja n’ha tingut prou. No, va dir en Sonny. Ara sua de debò. Comencem a arribar a algun lloc!).

Com havia pogut oblidar l’agent amb la prova de paper maixé a la boca? El nom d’ell estava escrit a la llista de policies que la dona havia provat d’empassar-se quan la van enxampar. Observant-la al cinema, estava convençut que la dona ignorava l’autèntica identitat d’ell, tot i que va ser ell qui havia passat la llista a en Man. Però l’agent, com que era el correu d’en Man, sabia qui era en Man. Estava estirada al centre de l’àmplia sala, nua damunt una taula coberta amb un hule negre, amb les mans i els peus lligats a les potes de la taula. El cinema estava il·luminat només pels fluorescents del sostre, i les cortines opaques estaven corregudes. Tot de cadires plegables metàl·liques de color gris estaven arrambades a la paret, sense cap ordre, mentre que al fons de la sala hi havia un projector Sony. A l’altra paret, la pantalla feia de teló de fons —des d’on en Claude observava al costat del projector— de l’interrogatori de l’agent. Qui manava era el major fartaner, però com que havia renunciat al seu paper a favor dels tres policies del cinema, observava assegut en una cadira plegable, amb posat infeliç i suant.

Més endavant, en algun moment del resplendent futur, el comissari faria escoltar al pacient un casset amb la seva resposta gravada, tot i que ell no recordava en absolut la presència del casset. Moltes persones que se sentien la veu gravada en un casset pensaven que no sonava com la seva, cosa que les inquietava, i ell no en va ser cap excepció. Va sentir com la veu d’aquell desconegut deia: Ho vaig veure tot. En Claude em va dir que tot plegat era ben desagradable, però que ho havia de veure. Li vaig preguntar: De debò que cal, tot això? En Claude va dir: Parla amb el major. Qui mana és ell. Jo només sóc l’assessor. O sigui que me’n vaig anar a parlar amb el major, que va contestar: No hi puc fer res. Res! El General vol saber com va aconseguir els noms i ho vol saber ara. Però és un error, vaig dir. Que no ho veu? No cal fer-ho, això. El major, assegut, no va dir res, i en Claude, dret al costat del projector, també es va quedar callat. Doneu-me una mica de temps per estar a soles amb ella i ja està, vaig demanar als tres policies. Tot i que els americans deien que els nostres policies eren com ratolins blancs a causa dels uniformes blancs i barrets de gala, cap d’aquells tres s’assemblava a un ratolí. Eren espècimens normals dels homes nacionals, prims i eixuts i de pell molt morena per haver conduït jeeps i motocicletes. En comptes d’uniformes blancs de cap a peus, duien l’uniforme de campanya: camisa blanca i pantalons blau cel, però sense les gorres blau cel. Deixeu-me només un parell d’hores amb ella, vaig demanar. El policia més jove va deixar escapar un ruflet. El que passa és que vol ser el primer. Em vaig posar vermell de ràbia i vergonya, i el policia més gran va dir: A l’americà no l’amoïna, tot això. Tu tampoc t’hi hauries d’amoïnar. Té, pren-te una Coca-cola. Al racó hi havia una Frigidaire plena de refrescos, i el policia més gran, que ja tenia una ampolla oberta a la mà, me la va donar amb un gest brusc i seguidament em va dur fins a la cadira del costat del major. M’hi vaig asseure i els dits de la mà amb què agafava l’ampolla glaçada se’m van començar a posar balbs.

Sisplau, senyors!, cridava l’agent. Sóc innocent! Ho juro! Per això tenies una llista amb el nom d’aquells policies?, va dir el més jove. Te la vas trobar voltant per aquí i per allà i llavors et va agafar tanta gana que vas intentar menjar-te-la? No, no, somicava l’agent. Li feia falta una bona versió per justificar-se, però inexplicablement no en va trobar ni una, tot i que cap història hauria fet canviar les intencions dels policies. Molt bé, va dir el de mitjana edat, descordant-se el cinturó i abaixant-se la cremallera dels pantalons. Ja estava erecte, i l’onzè dit li sobresortia dels calçotets. L’agent va gemegar i va tombar la mirada cap a l’altre costat de la taula, i va ser aleshores que va veure que allà hi havia el policia més jove. Ja s’havia abaixat els pantalons i se l’estava esmolant impetuosament amb una mà. Assegut darrere seu, l’únic que li veia eren les galtes enfonsades de les natges nues, així com l’horror als ulls de l’agent. La dona va veure que allò no era pas una interrogació sinó una sentència, dictada pels policies amb els instruments que tenien a mà. El més gran, que devia ser pare, es toquejava la llargària revinguda de la part més lletja de la majoria de cossos masculins adults. Això em va quedar ben manifest ara que el policia més jove s’havia girat de perfil i s’acostava més a la cara de l’agent. Au va, mira, va dir. Li agrades! Els tres membres dilatats diferien en llargada, i un assenyalava amunt, un altre cap avall i el tercer es torçava cap a un costat. No, sisplau, no ho facin!, cridava l’agent, amb els ulls tancats i brandant el cap. Els ho suplico! El policia més gran va esclafir a riure. Mireu-li el nas pla i la pell morena. Deu ser una mica cambodjana, o potser txam. Són apassionats.

Comencem a poc a poc, va dir el policia de mitjana edat, enfilant-se amb dificultats damunt la taula, entre les cames de la dona. Com et dius? La dona no va dir res, però quan ell li va repetir la pregunta, a ella se li va despertar alguna cosa primitiva, i quan va obrir els ulls per mirar el policia, va dir: El meu cognom és Viet i el meu nom de pila és Nam. Durant un instant, els tres policies no van saber què dir. I després van esclafir a riure. Aquesta mala pècora s’ho està buscant, va dir el més jove. El de mitjana edat, encara rient, es va col·locar amb moviments poc àgils damunt l’agent, que no parava de cridar. Veient el policia panteixant i envestint, i els altres dos fent voltes a la taula amb els pantalons als turmells i els desagradables genolls a la vista, em va fer l’efecte que potser sí que eren ratolins, al capdavall, congregats al voltant d’un tros de formatge. Els meus compatriotes no han entès mai el concepte de cua, ja que ningú vol esperar-se al final d’una fila, i mentre aquells tres ratolins s’empenyien entre si i em tapaven la vista, només els podia veure les parts baixes suades i les cames espeternegant de l’agent. Ja no cridava perquè no podia, ja que el policia més jove l’havia silenciat. De pressa, va dir. Per què trigues tant? Trigo el que em ve de gust, va contestar el de mitjana edat. Tu ja t’ho estàs passant bé amb ella, no? (Prou de parlar d’això!, va cridar el major fartaner, tapant-se els ulls amb les mans. No puc mirar!). Però no podíem fer altra cosa que observar com el policia de mitjana edat finalment es convulsionava amb un espasme descomunal. Un plaer de tanta intensitat sempre s’hauria de reservar per a la intimitat, a menys que hi participés tothom, com en un carnaval o una orgia. Aquí, el plaer horroritzava aquells que només miraven. Em toca a mi, va dir el més jove, separant-se de l’agent, que va poder cridar una vegada més fins que el policia més gran va ocupar el lloc del més jove i la va silenciar. Quin merder, va dir el més jove, aixecant-se la camisa. Va prendre posicions a la taula, indiferent al merder, i quan el policia de mitjana edat s’apujava la cremallera dels pantalons damunt el tupè crespat que li coronava el seu jo desinflat, el més jove va començar a repetir els moviments del seu predecessor i, al cap de pocs minuts, arribava a la mateixa conclusió obscena. Aleshores va ser el torn del policia més gran, i quan va pujar a la taula, em va permetre veure perfectament la cara de l’agent. Tot i que ara estava alliberada i podia cridar, ja no ho feia, potser perquè no podia. Em mirava directament als ulls, però amb els cargols del dolor que li collaven les mandíbules i els ulls —uns cargols que s’havien collat encara més fort—, em va fer la sensació que no em veia gens.

Un cop va haver acabat el més gran, a la sala només se sentia el gemec de l’agent i el xauxineig dels cigarrets que fumaven els altres policies. El més gran, que em va enxampar mirant-lo com es ficava la camisa dins els pantalons, va arronsar les espatlles. Algú altre ho hauria fet. Per què no nosaltres, doncs? El més jove va dir: No perdis el temps parlant amb ell. No se li aixecaria ni per administrar-li el tractament a aquesta. Mira, ni tan sols ha tocat la beguda. Era cert, m’havia oblidat que tenia una ampolla a la mà. Ja no estava freda. Si no te l’has de beure, va dir el de mitjana edat, dóna-me-la. No em vaig moure i l’exasperat policia va avançar tres passes cap a mi i em va prendre l’ampolla. En va beure un glop i va fer una ganyota. No suporto els refrescos calents. Ho va dir amb malícia i em va oferir altra vegada l’ampolla, però jo em vaig limitar a mirar-la sense veure-la, ja que tenia la ment tan balba com hi havia tingut els dits. Espera un moment, va dir el més gran. No cal fer-li prendre un refresc calent quan aquesta necessita una bona esbandida. Va donar uns copets al genoll de l’agent, que, en notar el contacte i sentir les paraules, es va revifar i va alçar el cap per mirar-nos amb un odi tan intens que tots els homes de la sala ens hauríem d’haver convertit en cendres i fum. Però no va ser així. Vam continuar de carn i ossos, com ella quan el policia de mitjana edat va riure i va posar el polze damunt la boca de l’ampolla i la va sacsejar amb força. Bona idea, va dir. Però serà una empastifada de pena!

Sí, la memòria era penosa. Devia trepitjar una mica de refresc, tot i que en acabat els policies havien llançat galledes d’aigua damunt l’agent i la taula i després havien fregat el terra enrajolat. (Els ho vaig ordenar jo, que ho fessin, va dir el major fartaner. No els va fer gens de gràcia netejar el que havien embrutat, l’hi puc assegurar). I l’agent, encara despullada damunt la taula, ja no cridava i ni tan sols somicava, sinó que estava totalment en silenci, amb els ulls tancats altra vegada, el cap caigut enrere i l’esquena arquejada. Després que els policies haguessin netejat amb aigua el que quedava d’ells en la dona, li van deixar l’ampolla buida a dins, amb tot el coll enfonsat fins a la gargamella de l’ampolla. Veig dins seu, va dir el policia de mitjana edat, inclinant-se per observar a través del cul de l’ampolla amb un interès ginecològic. Deixa’m veure, va dir el més jove, apartant-lo a un costat. No veig res, es va queixar. Que és broma, imbècil!, va cridar el més gran. Una broma! Sí, una broma que no feia gràcia, una astracanada que s’entén en totes les llengües, tal com la va entendre en Claude. Mentre els policies feien veure que eren metges amb aquell espècul improvisat, se’m va acostar i va dir: Per si no ho sabies, no els ho he ensenyat jo, a fer això. Això de l’ampolla, vull dir. S’ho han empescat sols.

Eren bons alumnes, com jo. Aprenien bé la lliçó, i jo també l’he après, o sigui que si no et fa res apagar els llums, si no et fa res apagar el telèfon, si em pots deixar de trucar, si recordessis que tots dos havíem estat i potser encara som amics de l’ànima, si t’adonessis que no em queda res per confessar, si el vaixell de la història hagués seguit un altre rumb, si jo hagués treballat de comptable, si m’hagués enamorat de la dona correcta, si hagués estat un amant més virtuós, si la meva mare hagués estat menys mare, si el meu pare se n’hagués anat a salvar ànimes a Algèria en comptes d’aquí, si al comandant no li fes falta canviar-me, si la meva pròpia gent no sospités de mi, si em veiessin com un d’ells, si oblidéssim els ressentiments, si oblidéssim la venjança, si reconeguéssim que en certa manera tots som titelles en l’obra d’algú, si no ens haguéssim enfrontat en una guerra, si alguns no ens haguéssim anomenat nacionalistes, comunistes, capitalistes o realistes, si els nostres bonzes no s’haguessin cremat, si els americans no haguessin vingut a salvar-nos de nosaltres mateixos, si no haguéssim comprat el que venien, si els soviètics no ens haguessin anomenat mai camarades, si Mao no hagués ambicionat el mateix, si els japonesos no ens haguessin ensenyat la superioritat de la raça groga, si els francesos no haguessin ambicionat mai civilitzar-nos, si Ho Chi Minh no hagués estat dialèctic i Karl Marx analític, si la mà invisible del mercat no ens tingués ben agafats pel ganyot, si els britànics haguessin vençut els rebels del nou món, si els nadius s’haguessin limitat a dir: Ni parlar-ne, en veure l’home blanc per primera vegada, si els nostres emperadors i mandarins no s’haguessin enfrontat, si els xinesos no ens haguessin governat durant mil anys, si haguessin fet servir la pólvora per a més coses a banda dels focs artificials, si Buda no hagués viscut mai, si no s’hagués escrit la Bíblia i Jesucrist no s’hagués sacrificat, si Adam i Eva encara joguinegessin al Jardí de l’Edèn, si el drac suprem i la reina fada no ens haguessin engendrat, si no haguessin agafat camins diferents, si cinquanta dels seus fills no haguessin seguit la mare fada cap a les muntanyes, si els altres cinquanta no haguessin seguit el pare drac cap al mar, si el mite del fènix s’hagués alçat realment de les seves cendres en comptes d’estavellar-se i cremar-se als nostres camps, si no hi hagués ni Llum ni Paraula, si el cel i la terra no s’haguessin separat mai, si la història no s’hagués esdevingut ni com a comèdia ni com a tragèdia, si no m’hagués mossegat la serpent del llenguatge, si jo no hagués nascut, si no haguessin esvellegat la meva mare, si no et calguessin més revisions, i si jo no tingués més aquestes visions, sisplau, em podries deixar dormir?