CAPÍTOL 6

La celebració de la inauguració va començar aquella tarda, al cap d’unes hores, i el General va estar fent encaixades de mans amb els assistents mentre conversava relaxadament i somreia sens parar. Com un tauró que ha de nedar tota l’estona per sobreviure, un polític —que era el que havia esdevingut el General— havia d’estar movent els llavis tota l’estona. Els electors, en aquest cas, eren antics col·legues, seguidors, militars i amics, un escamot d’uns trenta homes de mitjana edat que jo gairebé no havia vist mai sense l’uniforme fins que havíem estat als camps de refugiats a Guam. En veure’ls vestits altra vegada de carrer, un any més tard, es confirmava el veredicte de derrota i es demostrava que aquests homes ara eren culpables de nombrosos delictes relacionats amb la indumentària. Xisclaven per la botiga calçats amb mocassins de saldo sense cordons i pantalons caquis barats i arrugats, o conjunts d’americana i pantalons que no els anaven bé, dels que els majoristes promocionaven amb el preu de «compri’n un i endugui-se’n un altre de franc». Hi afegien corbates, mocadors i mitjons, tot i que el que de debò calia era colònia, ni que fos de la que duen els gigolós, el que fos per dissimular la prova olfactòria que demostrava que la història els havia atonyinat amb ganes. Però jo, tot i tenir un rang inferior al de la majoria d’aquests homes, anava més ben vestit, gràcies a la roba heretada del professor Hammer. Amb quatre retocs, el seu blazer blau amb botons daurats i els seus pantalons grisos de franel·la se m’ajustaven a la perfecció.

Vestit amb tal elegància, em vaig passejar entre aquells homes, que m’eren tots coneguts per ser assistent del General. Molts d’ells havien comandat bateries d’artilleria i batallons d’infanteria, però ara no tenien res de més perillós que el seu orgull, la seva halitosi i les claus dels seus cotxes, suposant que tinguessin cotxe. Jo havia informat París de totes les tafaneries sobre aquests militars derrotats, i sabia què feien (o, en molts casos, què no feien) per guanyar-se la vida. El més pròsper era un general tristament cèlebre per utilitzar les seves forces d’elit per recol·lectar canyella, de la qual monopolitzava la distribució; ara, aquest comerciant d’espècies tractava tothom amb menyspreu des d’una pizzeria. Un coronel, un intendent asmàtic que es va esverar injustificadament parlant de les racions de menjar deshidratat, feia de bidell. Un major ben plantat que pilotava avions de combat ara era mecànic. Un capità de cabells grisencs amb traça per perseguir guerrillers: cuiner de plats combinats. Un tinent impassible, únic supervivent d’una companyia víctima d’una emboscada: repartidor. I així continuava la llista, amb un bon percentatge d’ells que acumulaven tant prestacions socials com pols, i es florien en l’ambient resclosit de pisos subvencionats mentre se’ls marcien els testicles dia a dia, consumits pel càncer metastatitzant anomenat assimilació, propens a la hipocondria de l’exili. En aquest estat psicosomàtic, les malalties socials o familiars normals es diagnosticaven com a símptomes d’alguna cosa mortal, i les seves vulnerables dones i fills eren mostrats com a portadors de la contaminació occidental. Els fills malalts els contestaven, no pas en la seva llengua materna, sinó en una llengua estrangera que dominaven més ràpidament que els seus pares. I la majoria d’esposes s’havien vist obligades a buscar feina, amb la qual cosa havien deixat de ser els encisadors lotus que els homes recordaven que havien estat. Tal com va dir el major fartaner: En aquest país els homes no necessiten collons, capità. Totes les dones ja en tenen de propis.

I tant, vaig coincidir, tot i que sospitava que la nostàlgia havia rentat el cervell al major i als altres. Els seus records havien passat per una bugada tan meticulosa que havien agafat uns colors diferents dels meus, ja que al Vietnam no havien parlat mai amb tant d’afecte de les seves dones. Ha pensat mai a mudar-se, major? Potser vostè i la seva senyora podrien començar de zero i fer revifar l’amor. Allunyi’s de tot el que li faci pensar en el passat.

Però què faré amb el menjar?, va preguntar, tot seriós. Aquí on visc hi ha el millor menjar xinès. Li vaig recol·locar la corbata, que la tenia torta i li feia joc amb les dents tortes. D’acord, major. Aleshores deixi’m que el dugui a un altre barri. I busquem on hi ha aquest menjar xinès tan bo.

Encantat! El major fartaner va somriure. Era un bon vivant a qui li agradava el menjar i l’amistat, i que no tenia cap enemic en aquest nou món, llevat del General. Per què li havia esmentat el nom del major fartaner? Per què no li vaig donar el nom d’algú amb més pecats que sacsons, en comptes del d’aquest home, que tenia més sacsons que pecats? Vaig deixar el major i vaig avançar entre la gentada en direcció al General. Estava preparat per a una mena de màrqueting polític, jo, fins i tot del més intencionat. El General era al costat de la Madame, prop del chardonnay i el cabernet, i l’entrevistava un home que movia un micròfon entre tots dos com si fos un comptador Geiger. Ella va veure que la mirava, i quan va amplificar els watts del somriure, l’home es va girar, amb una càmera penjada al coll i un bolígraf retràctil amb tinta de quatre colors que li sortia de la butxaca de la camisa.

Vaig trigar uns segons a reconèixer-lo. L’última vegada que havia vist en Son Do, o en Sonny, com li deia tothom, va ser el 1969, el meu darrer any als Estats Units. Era ben bé com un alumne becat en una universitat del comtat d’Orange, a una hora de distància en cotxe. Era el lloc de naixement del criminal de guerra Richard Nixon, així com la llar de John Wayne, un indret amb un patriotisme tan ferotge que em pensava que l’Agent Taronja es devia fabricar allà, o com a mínim se l’havia anomenat així en homenatge a aquell indret. L’àmbit d’en Sonny era el periodisme, que hauria estat útil al nostre país si l’estil particular d’en Sonny no fos tan subversiu. Duia un bat de beisbol d’integritat a l’espatlla, preparat per estomacar les obeses softbols de les contradiccions dels seus adversaris. En la seva època, s’havia mostrat segur, o arrogant, segons el punt de vista, un llegat de la seva herència aristocràtica. El seu avi era mandarí, com no parava mai de recordar. Aquest avi va vituperar tant els francesos i de manera tan corrosiva que el van embarcar en un viatge només d’anada a Tahití, on, després d’una presumpta amistat amb un Gauguin sifilític, va sucumbir per la febre del dengue o per una soca incurable i virulenta d’enyorança. En Sonny va heretar l’intens sentit de la convicció que motivava el seu honorable avi, que estic convençut que era insofrible, com la majoria d’homes d’intenses conviccions. Com els conservadors incondicionals, en Sonny sempre tenia la raó en tot, o això es pensava ell, però amb la diferència cabdal que ell era manifestament d’esquerres. Liderava la facció antibel·licista dels estudiants estrangers vietnamites, un grapat dels quals es reunien mensualment en una estèril sala de l’associació d’estudiants o al pis d’algú, amb les passions que s’escalfaven i el menjar que es refredava. Vaig participar en aquestes festes i també en les que organitzava el bàndol proguerra, igual d’unit, i diferint en el to polític però, pel que fa a la resta, totalment intercanviables en termes de menjar consumit, cançons cantades, acudits explicats i temes debatuts. Deixant de banda el grup polític, aquests estudiants bevien de la mateixa copa plena a vessar de soledat i es reunien per trobar consol, com els exoficials de la botiga de begudes alcohòliques, buscant l’escalf humà d’altres patidors d’un exili tan gèlid que ni el sol de Califòrnia els podia esvair els calfreds de l’angoixa.

M’he assabentat que tu també eres aquí, va dir en Sonny, engrapant-me la mà i desplegant un somriure genuí. Li irradiava dels ulls la confiança que tan bé li recordava, cosa que atorgava atractiu a aquell rostre ascètic de llavis antisèptics. Quina alegria tornar a veure’t, amic meu. Amic meu? Així no era pas com ho recordava jo. En Son, va intervenir la Madame, ens estava fent una entrevista per al seu diari. Jo en sóc el director, va afegir ell, i em va donar una targeta de visita. L’entrevista sortirà al nostre primer número. El General, molt animat, va agafar un chardonnay del prestatge. Com a prova d’agraïment per tots els teus esforços per estimular l’art del quart poder a la nostra nova terra, jove. Amb això no vaig poder evitar recordar els periodistes a qui havíem obsequiat amb allotjament i manutenció de franc, encara que fos en una presó, per dir una miqueta massa la veritat al poder. Potser en Sonny pensava el mateix, perquè va intentar refusar l’ampolla, però es va acabar rendint per la insistència del General. Vaig commemorar l’ocasió amb la immensa Nikon d’en Sonny, que, flanquejat pel General i la Madame, aguantava per sota l’ampolla que el General tenia ben agafada pel coll. Fica-la a primera plana, va dir el General com a comiat.

Un cop sols, en Sonny i jo vam relatar-nos una breu sinopsi de la nostra vida recent. Havia decidit quedar-se en acabar els estudis, sabent que si tornava a casa probablement rebria un bitllet d’avió de franc cap a les tranquil·les platges i les exclusives presons de Poulo Condore, accessibles només per invitació i construïdes pels francesos amb el seu característic entusiasme. Abans que els refugiats haguéssim arribat l’any anterior, en Sonny havia treballat per a un diari del comtat d’Orange, establert en una ciutat que jo no havia visitat mai, Westminster, o, com els nostres compatriotes pronunciaven, Wet-min-ter. Empès per la difícil situació dels refugiats, va posar en marxa el primer diari en la nostra llengua, un esforç per unir-nos amb les notícies que creen lligams. Però continuem després, amic meu, va dir, agafant-me per l’espatlla. Ara tinc una altra cita. Quedem per fer un cafè? M’ha agradat molt tornar a veure’t. Desconcertat, hi vaig accedir i li vaig donar el meu número abans que se n’anés entre una gentada que ja començava a dispersar-se. Vaig buscar el major fartaner, però havia desaparegut. Menys a ell, a la majoria dels nostres compatriotes exiliats l’experiència els havia minvat, ja fos en sentit absolut, per les malalties de la migració citades més amunt, o en sentit relatiu, en estar envoltats per americans tan alts que o feien veure que no veien els nouvinguts o ni abaixaven la vista per mirar-los. Simplement els ignoraven. En el cas d’en Sonny, era just el contrari. No se’l podia ignorar, però per motius diferents de quan anàvem a la universitat. No el recordo pas ni delicat ni generós, en aquella època, quan clavava cops de puny a la taula i vociferava com devien haver fet els estudiants vietnamites a París als anys vint i trenta, el planter original de comunistes per liderar la nostra revolució. El meu comportament també era diferent ara, però quedava subjecte als capricis de la memòria determinar fins a quin punt. Havia eliminat el registre històric, ja que tot i que escrivia un diari personal quan era estudiant, l’havia cremat abans de tornar, per por de dur al damunt cap indici incriminatori del que realment pensava.

Vaig esmorzar amb el major fartaner una setmana després. Va ser una escena senzilla, quotidiana, de la mena que li hauria agradat escriure a Walt Whitman, un esquetx de la nova Amèrica en què actuaven les farinetes d’arròs calentes i les rosquilles fregides en un restaurant de menjar ràpid oriental a Monterey Park atapeït de xinesos —que, impenitentment, no s’assimilaven— i d’uns quants asiàtics variats més. El greix cobria la superfície de la taula de fòrmica taronja, mentre el te de crisantem esperava a ser servit d’una tetera d’estany a unes tasses escantellades del color i la textura de l’esmalt de les dents humanes. Vaig fer-ne glops de manera mesurada mentre el major s’atipava amb l’entusiasme indisciplinat de l’home encaterinat pel menjar, amb la boca oberta i parlant alhora, enviant-me gotetes esporàdiques de saliva o arròs a la galta, a les pestanyes o al meu bol, mentre ell menjava amb tanta fruïció que no vaig poder evitar estimar i plànyer l’home en la seva innocència.

Aquest, un informant? Difícil de creure, però és que per força aleshores devia tenir un tarannà prou murri per ser l’infiltrat perfecte. La conclusió més lògica era que el General havia reforçat la tendència vietnamita a la conspiració amb la característica americana de la paranoia, cal reconèixer que amb la meva ajuda. El major fartaner no havia mostrat mai cap habilitat especial per a l’engany, els estratagemes encoberts o el politiqueig. A Saigon, la seva funció a la Secció Especial havia estat analitzar la comunicació en llengua xinesa i seguir la pista als subterfugis subterranis de Cholon, on el Front d’Alliberament Nacional havia construït una xarxa clandestina per a l’agitació política, l’organització terrorista i el contraban al mercat negre. Més important encara, era la meva font per trobar el millor menjar xinès a Cholon, des de palaus majestuosos amb banquets de noces espectaculars fins a carrets sotraguejants que recorrien els carrers sense asfaltar, passant per esquives dones que traginaven una mercaderia oscil·lant en una perxa a les espatlles i muntaven parada a les voreres. Igual que a Califòrnia, m’havia promès les millors farinetes d’arròs al Greater Los Angeles, i va ser prenent un potatge blanc i suau com la seda que vaig sentir llàstima pel major fartaner. Ara era empleat d’una gasolinera a Monterey Park, i li pagaven en efectiu perquè tingués dret a rebre prestacions socials. La seva dona, que cosia en un taller clandestí, ja tenia miopia de fixar tant la vista al trencaclosques de puntades barates. Déu meu, quina xerrera que té, es va queixar el major, encorbat damunt el bol amb el posat de retret del gos a qui no alimenten i amb la vista clavada en la meva rosquilla per encetar. Em culpa de tot. Per què no ens vam quedar a casa? Què hi fem, aquí, on som més pobres que abans? Per què hem tingut fills que ara no podem alimentar? Em descuidava de dir-li, capità; la meva dona es va quedar embarassada al campament. Bessons! S’ho pot creure?

Amb el cor ennuvolat però la veu clara, li vaig donar l’enhorabona. Va agrair l’oferiment de la meva rosquilla sense tocar. Com a mínim són ciutadans americans, va dir, rosegant la llepolia pastosa. Espinacs i Bròcoli. Vet aquí els seus noms americans. Si vol que li digui la veritat, ni tan sols se’ns havia ocorregut posar-los noms americans fins que la infermera ens ho va preguntar. Em va agafar el pànic. I tant que necessitaven noms americans. El primer que et ve al cap és Espinacs. Em feien riure molt aquells dibuixos animats on Popeye menjava espinacs i tot d’una adquiria superpoders. Ningú li buscarà les pessigolles, a un nano que es diu Espinacs. I això de Bròcoli ja va venir per lògica. Una dona a la televisió va dir: Menja’t sempre el bròcoli; i me’n vaig recordar. Un aliment sa, no pas com el que menjo jo. Forts i sans, així seran aquests bessons. Els farà falta. Aquest país no és per als febles o els grassos. He de fer règim. Sí, i tant! És molt amable, vostè. Sóc perfectament conscient que estic gras. L’únic avantatge de ser gras, a part de la fartanera, és que els grassos cauen bé a tothom. Sí? Sí! A la gent li encanta riure’s dels grassos, i tenir-los pena, també. Quan vaig demanar la feina a la gasolinera, estava tot suat encara que només havia caminat un parell d’illes de cases. La gent veu un gras suant i el planyen, fins i tot encara que sentin una mica de menyspreu. Llavors vaig somriure, vaig sacsejar la panxa i vaig riure mentre explicava que necessitava la feina, i el propietari me la va donar a l’instant. Només li calia una raó per llogar-me. Sempre funciona, això de fer riure la gent i fer pena. Ho veu? Ara mateix somriu i em té pena. No me’n tingui; faig un bon horari, entro a les deu del matí i plego cap a les vuit, set dies la setmana, i puc anar a la feina a peu. No faig altra cosa que pitjar botons a la caixa registradora. És genial. Vingui un dia, que li donaré alguns litres de franc. Hi insisteixo! És el mínim que puc fer per vostè per haver-nos ajudat a fugir. No n’hi havia donat les gràcies com cal. A més, aquest país és dur. Els vietnamites hem de fer pinya.

Ai, pobre major fartaner! Aquell vespre, a casa, observava com en Bon netejava i greixava l’Special del 38 a la tauleta auxiliar, i després el carregava amb sis bales de coure i el deixava damunt un coixí petit, un que ja venia amb el sofà, d’un vellut vermell pretensiós i tacat damunt del qual el revòlver reposava com un obsequi a la reialesa destituïda. Li dispararé a través del coixí, va dir en Bon, obrint una cervesa. Menys soroll. Perfecte, vaig dir. Entrevistaven en Richard Hedd per la televisió sobre la situació a Cambodja, i el seu accent anglès contrastava moltíssim amb el de l’entrevistador, que era de Boston. Al cap d’un minut de mirar el programa, vaig preguntar: I si no és cap espia? Estarem matant l’home equivocat. Llavors serà assassinat. En Bon va prendre un glop de cervesa. Primer, va dir, el General sap coses que nosaltres no sabem. Segon, no estem matant. Això és com una eliminació selectiva. Els vostres homes ho feien constantment. Tercer, això és la guerra. Hi mor gent innocent. Només és assassinat si saps que són innocents. I tot i així, és una tragèdia, no pas un crim.

Et vas alegrar quan el General et va demanar que ho fessis, això, eh?

Hi ha cap mal?, va contestar. Va deixar la cervesa i va agafar l’Special del 38. Així com alguns homes havien nascut per agafar un pinzell o una ploma, ell havia nascut per brandar una arma. A la seva mà, semblava la cosa més natural del món, una eina de la qual et podies sentir orgullós, com una clau anglesa. Tot home necessita un objectiu, va dir, contemplant l’arma. Abans de conèixer la Linh, tenia un propòsit, jo. Volia venjar el meu pare. Llavors em vaig enamorar, i la Linh va ser més important que el meu pare o la revenja. No havia plorat des que ell va morir, però després de casar-me vaig plorar damunt la seva tomba perquè l’havia traït allà on comptava més, al meu cor. No ho vaig superar fins que va néixer en Duc. De primer, només era una coseta estranya i lletja, la criatura. Em preguntava què em passava, a mi, per què no estimava el meu fill. Però de mica en mica va anar creixent, i un vespre em vaig adonar que tenia els dits, les mans i els peus perfectes, com versions en miniatura dels meus. Per primer cop en la vida, vaig saber el que era quedar bocabadat per l’admiració. Ni l’enamorament no era pas com aquell sentiment, i sabia que era així com em devia mirar el meu pare. Ell m’havia creat a mi, i jo havia creat en Duc. Era la natura, l’univers, Déu, que fluïa entre nosaltres. Aquí va ser quan em vaig enamorar del meu fill, quan vaig entendre que jo era insignificant, i ell, meravellós, i que un dia ell sentiria exactament el mateix. I llavors va ser quan vaig saber que no havia traït el meu pare. Vaig tornar a plorar, agafant el meu nano, perquè per fi m’havia fet un home. El que vull dir, el motiu pel qual t’explico tot això, és que la meva vida havia tingut sentit. Tenia un objectiu. Ara no en té cap. Jo era fill, marit, pare i soldat, i ara no sóc res de tot això. No sóc un home, i quan un home no és un home, no és ningú. I l’única manera de no ser ningú és fer alguna cosa. O sigui que em puc matar a mi o algú altre. Ho entens?

No només ho entenia, sinó que també estava desconcertat. Era el parlament més llarg que li havia sentit mai; el dolor, la ràbia i la desesperació no només li havien obert el cor; també li havien afluixat les cordes vocals. Aquelles paraules fins i tot van aconseguir fer-lo menys lleig del que era objectivament, i si no el mostraven atractiu, l’emoció sí que li havia suavitzat la duresa dels trets facials. Era l’únic home que coneixia que semblava emocionat, profundament, no només per l’amor, sinó també per la perspectiva de matar. Mentre que ell n’era un expert per necessitat, jo era novell per elecció, tot i haver-ne tingut oportunitats. Al nostre país, matar un home —o una dona, o una criatura— era tan fàcil com girar el full del diari matinal. Només calia un pretext i un instrument, i massa persones dels dos bàndols tenien totes dues coses. El que jo no tenia era el desig o els diversos uniformes de justificació que es posen com a camuflatge —la necessitat de defensar Déu, el país, l’honor, la ideologia o els camarades—, encara que, en última instància, el que es protegeix de debò és la part més delicada d’un mateix, la bosseta amagada i rebregada que du tot home. Aquestes excuses prêt à porter escauen a algunes persones, però no pas a mi.

Volia convèncer el General que el major fartaner no era cap espia, però amb això no n’hi hauria prou per desinfectar-lo de la idea amb què jo mateix l’havia infectat. Calia més, sabia que havia de demostrar al General que podia esmenar el meu aparent error, i que podia ser un home d’acció. No fer res no era una opció, tal com em va deixar ben clar l’actitud del General quan ens vam reunir la setmana següent. S’ho mereix, va dir el General, obsessionat d’una manera gairebé desagradable amb la taca inesborrable de culpabilitat que veia estampada al front del major, aquella minúscula empremta de la mortalitat sentenciada del major que hi havia deixat jo. Però prengui’s el temps necessari. No tinc pressa. Les operacions s’han de portar a terme amb paciència i a consciència. Ho va dir en un magatzem que encarrilava l’ambient impertorbable d’un centre d’operacions, amb les parets decorades de feia poc amb mapes que mostraven la nostra pàtria sinuosa i entallada en tota la seva esplendor o en fragments, cadascun ofegant-se darrere de plaques de plàstic, amb retoladors vermells penjats en cordills al costat. Millor fer-ho bé i a poc a poc que de pressa i malament, va dir. Sí, senyor, vaig respondre. El que havia pensat era…

No cal que m’atabali amb detalls. Només avisi’m quan estigui fet.

De manera que va quedar escrit el decés del major. No vaig poder fer res més que crear una història creïble en què la seva mort no fos ni culpa meva ni del General. No vaig haver de rumiar gaire abans de trobar la història més òbvia. El que teníem aquí era la típica tragèdia americana, però aquesta vegada protagonitzada per un desafortunat refugiat.

El professor Hammer em va convidar a sopar a casa seva el dissabte següent, amb motiu de la imminent tornada d’en Claude a Washington. Només hi havia un convidat més, el nòvio del professor, l’Stan, un alumne de doctorat de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles de la meva edat que feia la tesi sobre els literats nord-americans expatriats de París. Tenia les dents tan blanques i els cabells tan rossos com el model d’un anunci de pasta de dents, en què interpretaria el jove pare d’angelets pastats. En Claude m’havia comentat l’homosexualitat del professor abans que em matriculés a la universitat el 63, perquè, segons va dir: No vull que t’agafi per sorpresa. Com que no havia conegut mai cap homosexual, tenia curiositat per veure com es comportava un d’ells al seu entorn natural, que és el mateix que dir a Occident, ja que es veu que a Orient no hi havia homosexuals. Em va decebre que el professor Hammer no semblés diferent de la resta, a banda de tenir una intel·ligència aguda i un gust impecable en tot, incloent-hi l’Stan i les arts culinàries.

Va ser el professor qui va preparar l’àpat de tres plats: una amanida verda, confit d’ànec acompanyat de patates amb romaní i un pastís Tatin de pasta de full, tot precedit per martinis, acompanyat per pinot negre i rematat amb whisky pur de malta. L’àpat es va servir al menjador meticulosament restaurat de la casa estil American Craftsman que el professor tenia a Pasadena, i tot, des de les finestres de guillotina, fins al llum d’aranya art deco, passant per les peces daurades dels armaris encastats, o eren originals de principi del segle XX o reproduccions molt fidels. De tant en tant el professor s’alçava de la taula del menjador i canviava el disc de la platina amb una nova selecció de la seva extensa col·lecció de jazz. Durant el sopar, vam parlar de bebop, de novel·la del segle XIX, dels Dodgers i del proper bicentenari dels Estats Units. Seguidament ens vam retirar amb el whisky a la sala d’estar, on hi havia una llar de foc immensa feta amb còdols i uns mobles majestuosos estil Mission de marcs de fusta angulars i coixins de cuir. Arrenglerats a les parets hi havia llibres de tots colors, mides i gruixos en una democràtica formació d’individualisme, ordenats de manera tan atzarosa com a les parets del despatx del professor al campus. Còmodament instal·lats entre lletres, mots, frases, paràgrafs, pàgines, capítols i volums, va resultar una vetllada agradable, memorable per l’intercanvi que es va produir després d’ocupar els nostres seients. Amb la nostàlgia estimulada, tal vegada per la literatura que l’envoltava, el professor va dir: Encara recordo el teu treball sobre L’americà tranquil. És un dels millors treballs universitaris que he llegit mai. Vaig somriure amb pudor i li vaig donar les gràcies mentre en Claude, assegut al sofà al meu costat, va fer un ruflet. No em va atraure gaire el llibre. La noia vietnamita l’únic que fa és preparar opi, llegir llibres de dibuixos i refilar com un ocell. Has conegut mai una noia vietnamita com ella? Si és així, sisplau presenta-me-la. Totes les que conec no poden mantenir la boca tancada a dins o a fora del llit.

Ai, Claude, va dir el professor.

Ai, Claude, res de res. Sense ànim d’ofendre, Avery, però l’amic americà del llibre també resulta que té una pinta molt sospitosa d’homosexual latent.

El lladre es pensa que tots roben, va dir l’Stan.

Qui t’ho ha escrit, això? Noël Coward? Si es diu Pyle, per l’amor de Déu. Si se’n poden fer, d’acudits, amb aquest nom. També és un llibre procomunista. O com a mínim antiamericà. Que és el mateix, comptat i debatut. En Claude va assenyalar els llibres, els mobles, la sala d’estar, com per referir-se a aquella casa tan ben equipada. Costa de creure que en una altra època fos comunista, oi?

L’Stan?, vaig preguntar jo.

No, l’Stan no. Ho vas ser, Stan? Creia que no.

Llavors només quedava el professor, que va arronsar les espatlles quan me’l vaig mirar. Tenia la teva edat, va dir, passant el braç damunt les espatlles de l’Stan. Era influenciable, apassionat, volia canviar el món. Em va seduir el comunisme com a tants d’altres.

Ara és ell qui sedueix, va dir l’Stan, estrenyent la mà del professor, una visió que em va inquietar una mica. Per mi, el professor era un cervell amb cames, i veure’l com un cos, o tenint un cos, encara era desconcertant.

Se n’ha penedit mai, d’haver estat comunista, professor?

No, no me n’he penedit. Només cometent aquell error podia ser el que sóc avui.

I què és, senyor?

Va somriure. M’imagino que em podríeu anomenar americà renascut. Quina ironia, però si la sagnant història de les dues darreres dècades m’ha ensenyat res, és que la defensa de la llibertat exigeix la musculatura que només pot proporcionar els Estats Units. Fins i tot el que fem a la universitat té un objectiu. Us ensenyem el millor del que s’ha pensat i dit no només per explicar els Estats Units al món, com sempre us he animat a fer, sinó per defensar-los.

Vaig prendre un glop de whisky. Era com fumat i suau, tenia gust de torba i roure vell, ressaltat per la regalèssia i la intangible essència de la masculinitat escocesa. M’agradava prendre el whisky sense diluir, com em prenia la veritat. Malauradament, la veritat no diluïda era igual d’assequible que el whisky pur de malta de divuit anys. I què me’n diu, d’aquells que no han après el millor del que s’ha pensat i dit?, vaig preguntar al professor. Si no els ho podem ensenyar, o si no ho aprenen?

El professor va contemplar les profunditats de color coure de la seva beguda. M’imagino que, en la vostra professió, tu i en Claude heu vist més individus d’aquesta mena dels que pertocaria. No hi ha una resposta fàcil, a banda de dir que sempre ha estat així. Des que el primer cavernícola va descobrir el foc i va decidir que els que encara vivien en la foscor eren uns ignorants, la civilització s’ha enfrontat a la barbàrie… i cada època ha tingut els seus bàrbars.

Res no era tan inequívoc com la civilització enfront de la barbàrie, però què era l’assassinat del major fartaner? Un simple acte de barbàrie o un acte complex que accelerava la civilització revolucionària? Havia de ser la segona opció, un acte contradictori que convenia en aquell moment. Els marxistes creiem que el capitalisme genera contradiccions i que s’ensorrarà per aquestes contradiccions, però només si els homes actuen. Però no només el capitalisme era contradictori. Com va dir Hegel, la tragèdia no era el conflicte entre el que està bé i el que està malament, sinó entre el que està bé i el que està bé, un dilema que no podíem defugir ningú dels que volíem participar en la història. El major tenia dret a viure, però jo tenia raó a matar-lo. Oi? Quan en Claude i jo ens en vam anar vora la mitjanit, em vaig acostar tant com vaig poder a esmentar el tema de la meva consciència. Mentre fumàvem l’últim cigarret a la vorera abans d’acomiadar-nos, vaig fer la pregunta que m’imaginava que em faria a mi la meva mare: I si és innocent?

Va expulsar el fum en forma de cèrcol, només per demostrar que ho sabia fer. Ningú és innocent. I menys en aquest ofici. No creus que pugui tenir les mans tacades de sang? Identificava simpatitzants del Viet Cong. Bé es podia haver equivocat de persona. No seria la primera vegada que passa. O el simpatitzant és ell, i llavors segur que va identificar les persones equivocades. A propòsit.

Jo no ho sé segur, que hagi passat res d’això.

Innocència i culpabilitat. Dues qüestions extremament complexes. Tots som innocents en un nivell i culpables en un altre. No és això el que significa el pecat original?

I tant, vaig dir. Ens vam separar amb una encaixada. Ventilar dubtes morals era tan esgotador com ventilar disputes domèstiques, ja que ningú no hi tenia un interès real llevat dels que hi estaven involucrats directament. En aquesta situació, sens dubte l’involucrat era jo, a més del major fartaner, i ningú es molestaria a demanar-n’hi l’opinió. En Claude, d’altra banda, m’havia ofert l’absolució, o com a mínim una excusa, però no em veia amb cor de dir-li que no la podia fer servir. El pecat original era molt poc original per a una persona com jo, nascuda d’un pare que en parlava a cada missa.

L’endemà al vespre vaig començar a investigar el major. Aquell diumenge i els cinc següents, de maig a final de juny, vaig aparcar el cotxe a mitja illa de cases de distància de la gasolinera, esperant que toquessin les vuit i que plegués el major fartaner, que tornava a casa caminant a poc a poc amb la carmanyola del dinar a la mà. Quan el veia girar per la cantonada, arrencava el cotxe i avançava fins a la cantonada mateix, on m’esperava i observava com l’home arribava a la primera travessia. Vivia a tres illes de cases de distància, un trajecte que un home prim i sa recorreria a pas lleuger en cinc minuts. El major fartaner en trigava aproximadament onze, i jo em quedava sempre com a mínim a una illa de cases darrere seu. Durant sis diumenges, no va canviar mai la rutina, fidel com un ànec collverd migratori, en una ruta que el duia fins a un barri de blocs de pisos que semblaven morts d’avorriment. A la façana del minúscul edifici quàdruple del major hi havia un cobert per aparcar-hi cotxes, de quatre places, una de les quals estava buida i les altres tres ocupades per cotxes amb els darreres abonyegats i mig caiguts, com els dels conductors d’autobusos d’edat avançada. La segona planta, que sobresortia i tenia finestres que donaven al carrer, proporcionava ombra als vehicles. A les 8.11 hores del vespre més o menys, els malhumorats ulls d’aquelles finestres de dormitori estaven oberts però amb les cortines corregudes, i només un estava il·luminat. Els dos primers diumenges, vaig aparcar a la cantonada i vaig observar com l’home tombava pel cobert de l’aparcament i desapareixia. El tercer i quart diumenges, no el vaig seguir des de la gasolinera, sinó que el vaig esperar mitja illa més endavant de casa seva, des d’on vaig observar pel retrovisor com s’endinsava pel marge ombriu del cobert, un sender que duia als pisos de sota. Tan bon punt va desaparèixer aquells primers quatre diumenges, me’n vaig tornar a casa, però el cinquè i sisè diumenges vaig esperar. Fins a les deu en punt no apareixia el cotxe de la plaça buida; es veia tan vell i abonyegat com els altres, i el conductor era un xinès d’aspecte cansat que anava vestit amb una jaqueta de xef tacada i duia una bossa de paper greixosa.

El diumenge abans de la nostra cita amb el major fartaner, en Bon i jo vam anar en cotxe fins a Chinatown. En un carreró que sortia de Broadway, ple de venedors ambulants que oferien la mercaderia en taules plegables, vam comprar dessuadores i gorres de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, UCLA, a un preu que garantia que no era marxandatge oficial. Després de prendre porc a la brasa i fideus per dinar, vam donar un cop d’ull a una de les botigues de souvenirs on es venien tota mena d’objectes asiàtics, principalment als no asiàtics. Jocs d’escacs xinesos, bastonets de fusta, fanalets de paper, Budes d’esteatita, fonts d’aigua en miniatura, ullals d’elefant amb elaborats gravats d’escenes bucòliques, reproduccions de gerros Ming, posavasos amb imatges de la Ciutat Prohibida, nunchakus de goma amb pòsters de Bruce Lee enrotllats, pergamins amb aquarel·les de boscos muntanyosos coberts per un mantell de núvols, llaunes de te i ginseng, i, no menys important, petards vermells. En vaig comprar dos paquets i, abans de tornar a casa, també vaig comprar en un mercat d’allà una malla de taronges, amb els melics que en sobresortien amb tota la indecència.

Aquell vespre, en fer-se fosc, en Bon i jo ens vam atrevir a sortir una vegada més, cadascú amb un tornavís. Vam recórrer el barri fins que vam trobar un bloc de pisos amb un cobert per a cotxes com el del major fartaner, en què els vehicles no es veien des de cap finestra propera. En Bon va trigar menys de trenta segons a treure la placa de matrícula davantera d’un cotxe, i jo la del darrere. Aleshores vam anar a casa i vam mirar la tele fins a l’hora d’anar a dormir. En Bon es va adormir de seguida, però jo no podia. La nostra visita a Chinatown em va fer recordar un incident ocorregut a Cholon anys enrere en què vam participar el major fartaner i jo. Va ser en ocasió de la detenció d’un sospitós de pertànyer al Viet Cong que va passar del primer lloc de la nostra llista grisa a l’últim de la llista negra. Prou persones havien acusat aquest individu de ser del Viet Cong perquè el neutralitzéssim, o això va dir el major, ensenyant-me el voluminós dossier que havia recopilat. Ocupació oficial: comerciant de vi d’arròs. Ocupació al mercat negre: director d’un casino. Afició: recaptador d’impostos per al Viet Cong. Vam acordonar la zona amb barricades a tots els carrers i patrulles a peu a tots els carrerons. Mentre les unitats de suport feien identificacions al barri, a la recerca de pròfugs, els homes del major van entrar a l’establiment del comerciant de vi d’arròs, van apartar l’esposa per arribar al magatzem i van trobar la palanca que obria una porta secreta. Els jugadors tiraven els daus i jugaven a cartes, mentre unes cambreres vestides de manera escandalosa els servien vi d’arròs i sopa calenta de franc. En veure que els nostres policies esbotzaven la porta, tots els jugadors i empleats es van precipitar cap a la sortida del darrere, on van trobar un altre escamot de goril·les que els esperaven a fora. A continuació es va produir l’habitual sarau, amb molta xiscladissa, cridòria, porres i manilles, fins que finalment només vam quedar el major fartaner, jo i el sospitós, que em va sorprendre veure’l allà. Havia avisat en Man de la batuda i m’esperava que el recaptador d’impostos no hi fos.

Del Viet Cong?, va cridar l’home, brandant la mà enlaire. De cap manera! Sóc un empresari, jo!

Un de molt bo, va dir el major, alçant una bossa d’escombraries plena amb la recaptació del casino.

No sé de què va tot això, va dir l’home, abatut. Tenia les dents superiors sortides i tres pèls de la sort en una piga a la galta de la mida d’una bala de jugar. Entesos, emportin-se els diners, són seus. M’alegra contribuir a la causa de la policia.

Això és una ofensa, va contestar el major, clavant la porra a la panxa de l’home. Això s’ho queda el govern per pagar les teves multes i impostos retardats, no nosaltres. És així, capità?

És així, vaig dir, interpretant el personatge seriós d’aquest duo còmic.

Però pel que fa als impostos futurs, la cosa canvia. És així, capità?

És així. No podia fer res pel recaptador d’impostos. Va passar una setmana al centre d’interrogatoris rebent unes pallisses tremendes que li omplien el cos de blaus i de tots els colors. Al final, els nostres homes es van convèncer que no estava al servei del Viet Cong. La prova era incontrovertible, i va arribar en forma d’un suborn considerable que l’esposa de l’home va portar al major fartaner. Suposo que em vaig equivocar, va dir alegrement, i em va passar un sobre amb la meva part. Era l’equivalent al salari d’un any, que, vist amb perspectiva, de fet no era suficient per viure tot un any. Si hagués rebutjat els diners hauria aixecat sospites, o sigui que me’ls vaig quedar. Vaig estar temptat de destinar-los a activitats benèfiques, com ara ajudar dones joves i belles afeixugades per la pobresa, però vaig recordar el que deia el meu pare, més que no pas feia, així com les dites de Ho Chi Minh. Tant Jesús com l’Oncle Ho van deixar clar que els diners corrompien, des dels prestadors de diners i la profanació del temple fins als capitalistes que explotaven la colònia, per no parlar de Judes i les seves trenta monedes de plata. O sigui que vaig pagar el pecat del major donant els diners a la revolució, ja que els vaig lliurar a en Man a la basílica. Veus contra què estem lluitant?, va dir. Santa Maria, mare de Déu, pregueu per nosaltres, pecadors, entonaven les dames. Per això guanyarem, va dir en Man. Els nostres enemics són corruptes. Nosaltres, no. Si escric això és per fer veure que el major fartaner era tan pecador com calculava en Claude. Potser fins i tot havia fet coses pitjors que simplement extorquir, tot i que, si les havia fet, no el situava per damunt de la mitjana en corrupció. El situava en la mitjana i prou.

El vespre següent estàvem aparcats més avall de la gasolinera a dos quarts de vuit, vestits amb dessuadores i gorres d’UCLA. Si algú es fixava en nosaltres, amb una mica de sort veuria estudiants d’UCLA. El meu cotxe portava les matrícules robades, ja que les legals les tenia guardades a la guantera. Qualsevol distracció hi ajudava, però les més importants eren les distraccions que no controlàvem però que jo havia previst. Amb la finestra abaixada, sentíem les explosions llunyanes de l’espectacle de focs artificials de la ciutat, així com els pop-pop esporàdics de petites armes en disparar-se quan un individu celebrava la independència. Més a prop se sentien uns focs artificials més senzills, que es feien esclatar de manera il·legal en algun lloc del barri mentre la gent encenia aquells petards en forma de cirera, llançava algun coet no gaire amunt o cremava traques de petards xinesos. En Bon estava tens mentre esperàvem el major; serrava la mandíbula, tenia les espatlles encorbades i no em deixava engegar la ràdio. Mals records?, vaig preguntar. Sí. Durant una estona no va dir res més, i tots dos ens vam quedar vigilant la gasolinera. Hi van parar dos cotxes a fer gasolina i se’n van anar. Aquella vegada als afores de Sa Dec, l’home que obria camí va trepitjar una mina Bouncing Betty. Fa com un pop quan salta. I després una explosió forta. Jo era dos homes darrere seu, no em vaig fer ni una rascada. Però a ell li va rebentar els collons. El pitjor és que el pobre fill de puta va sobreviure.

Vaig mormolar per mostrar pena i vaig brandar el cap, però no podia oferir res més, ja que la castració era una cosa atroç. Vam veure dos cotxes més que omplien el dipòsit. Només li podia fer un favor, jo, al major fartaner. No vull que senti res, vaig dir.

Ni tan sols ho veurà venir.

A les vuit, el major fartaner se’n va anar de la gasolinera. Vaig esperar fins que tombés per la cantonada i aleshores vaig posar el cotxe en marxa. Vam anar fins a casa seva per un camí diferent perquè no ens veiés en avançar-lo. La quarta plaça d’aparcament estava lliure, i hi vaig aparcar el cotxe. Vaig consultar el rellotge. Tres minuts; en faltaven vuit perquè arribés el major. En Bon va treure la pistola de la guantera i en va obrir el tambor una altra vegada per revisar les bales. Després va ajustar el tambor a lloc i va deixar l’arma damunt del coixí de vellut vermell que tenia a la falda. Vaig mirar la pistola i el coixí i vaig dir: I si li arriba part del farciment? O fragments de la funda? La policia ho veurà i es preguntarà què és.

En Bon va arronsar les espatlles. Doncs sense coixí. Això vol dir que hi haurà soroll.

Més avall del carrer, algú va fer esclatar una altra traca de petards xinesos, els mateixos amb què m’havia divertit tant de petit durant la celebració de l’Any Nou. La meva mare encenia la llarga rastellera vermella i jo em tapava les orelles i xisclava amb la mare al trosset de jardí que hi havia al costat de casa, mentre la serp saltava a tort i a dret consumint-se de la cua al cap, o potser era del cap a la cua, abrusant-se eufòrica.

És un tret només, vaig dir, quan es van acabar els petards. No sortirà ningú a veure què ha passat, no pas amb tant de soroll.

En Bon va consultar el rellotge. Doncs d’acord.

Es va posar uns guants de làtex i es va treure les vambes. Jo vaig obrir la meva porta, vaig sortir, la vaig tancar amb compte i vaig ocupar la meva posició a l’altre extrem del cobert dels cotxes, al costat del sender que duia de la vorera a les bústies de l’edifici. El sender continuava més enllà de les bústies fins als dos pisos dels baixos, on l’entrada del primer quedava a uns tres metres. Vaig treure el cap per la cantonada de l’edifici i vaig veure les llums del pis a través de les cortines corregudes de la finestra de la sala d’estar. Tot al llarg de l’altre costat del sender hi havia una tanca alta de fusta, i per damunt s’alçava la paret d’un bloc de pisos idèntic. La meitat de les finestres eren dels lavabos, i l’altra meitat dels dormitoris. Des de les finestres de la segona planta es podia veure el sender que duia a l’edifici, però no pas l’interior del cobert.

En Bon va caminar sense sabates, només amb mitjons, fins a la seva posició, entre els dos cotxes més propers al sender, on es va agenollar amb el cap acotat per sota de les finestres. Vaig consultar el rellotge: les 20.07. Duia una bossa de plàstic estampada amb una cara groga somrient i la paraula GRÀCIES!. A dins hi havia els petards i les taronges. Segur que ho vols fer, fill?, va dir la meva mare. És massa tard, mama. No sabria ni com sortir-ne, de tot plegat.

Tenia un cigarret a mig fumar quan el major va aparèixer al cobert dels cotxes per última vegada. Ei. Va esbossar un somriure desconcertat. Duia la carmanyola a la mà. Què hi fa, aquí? Em vaig obligar a somriure. Alçant la bossa de plàstic, vaig dir: Era pel barri i he pensat de portar això.

Què és? Era a mig camí abans d’arribar fins a mi.

Un regal pel Quatre de Juliol. En Bon va sortir de darrere el cotxe al costat del qual caminava el major, però jo no vaig apartar la mirada de damunt l’home. El tenia a un metre quan va dir: Que es fan regals, pel Quatre de Juliol?

Encara feia cara de desconcertat. Quan li vaig atansar la bossa amb totes dues mans, es va inclinar per examinar-ne el contingut. En Bon se li acostava pel darrere, sense fer soroll amb els peus descalços i amb la pistola a la mà. No calia, va dir el major. Quan agafés la bossa era el moment en què en Bon havia de disparar. Però en comptes de prémer el gallet, en Bon va dir: Ei, major.

El major va fer mitja volta, amb el regal en una mà i la carmanyola a l’altra. Em vaig apartar a un costat i vaig sentir que deia una paraula quan va veure en Bon, i aleshores en Bon li va disparar. La detonació va ressonar al cobert, i em va fer mal a les orelles. Al major li va cruixir el crani quan va picar de cap a terra, i si no el va matar la bala, potser el va matar la caiguda. Va quedar estès de panxa enlaire, amb un forat de bala al front com si fos un tercer ull que plorava sang. De pressa, va dir en Bon en veu baixa, ficant-se la pistola a la cinturilla dels pantalons. Quan es va agenollar i va fer rodolar el major per col·locar-lo de costat, em vaig inclinar damunt el cos i vaig agafar la bossa de plàstic, que ara mostrava la cara groga feliç esquitxada de sang. El major tenia la boca oberta, i li havia quedat amb la forma de la seva última paraula. En Bon li va treure la cartera de la butxaca posterior dels pantalons, es va alçar i em va empènyer cap al cotxe. Vaig consultar el rellotge: les 20.13.

Vaig treure el cotxe del cobert. Em va recórrer una mena d’abaltiment que començava al cervell i els ulls i em davallava fins als dits de les mans i els peus. Em pensava que no ho veuria venir, vaig dir. És que no li podia disparar per l’esquena, va contestar ell. No t’hi amoïnis. No ha notat res. No estava amoïnat per si el major fartaner havia notat alguna cosa. Estava amoïnat per si jo notava alguna cosa. No vam dir res més, i abans d’arribar a casa, vaig aparcar en un carreró per substituir les matrícules. Aleshores vam anar al pis, i, quan em vaig treure les vambes, vaig veure que hi havia gotetes de sang a les puntes blanques. Vaig portar les vambes a la cuina i les vaig netejar amb paper de cuina mullat abans de marcar el número del General al telèfon que hi havia penjat al costat de la nevera, que tenia la porta adornada amb les columnes bessones del meu ésser dividit. Va contestar al segon truc. Digui?, va fer. Ja està. Hi ha haver una pausa. Bé. Vaig penjar el telèfon, i quan vaig tornar a la sala d’estar amb dos gots i una ampolla de whisky de sègol, vaig veure que en Bon havia buidat el contingut de la cartera del major damunt la tauleta auxiliar. Què fem, amb això?, va preguntar en Bon. Hi havia la targeta de la seguretat social, el carnet d’identitat estatal (que no li permetia conduir, ja que no tenia cotxe), un feix de rebuts, vint-i-dos dòlars, un grapat de xavalla i algunes fotos. En una en blanc i negre se’l veia a ell i la seva dona el dia del casament, molt jove i vestit a l’occidental. Ja era gras, aleshores. També hi havia una foto en color dels seus bessons amb poques setmanes d’edat, arrugats i sense que se’ls distingís el gènere. Crema-ho, vaig dir. De la cartera ja me’n desfaré demà, juntament amb les plaques de matrícula, la bossa de plàstic i les cendres.

Quan li vaig atansar un got de whisky, li vaig veure la cicatriu vermella a la mà. Pel major, va dir en Bon. El gust de medicina del whisky de sègol era tan desagradable que vam prendre una altra beguda per treure’ns-el de la boca, i després una altra, i etcètera, tot això mentre miràvem programes especials a la televisió sobre l’aniversari del país. No era un aniversari qualsevol, sinó el bicentenari d’una gran nació, una nació forçuda que es trobava una mica grogui per les recents incursions a l’estranger però que tornava a estar dempeus altra vegada i preparada per propinar un swing, o això proclamaven els tertulians. Després ens vam menjar tres taronges i ens en vam anar a dormir. Em vaig estirar a la llitera, vaig tancar els ulls, em vaig clavar un cop als genolls contra els mobles canviats de lloc dels meus pensaments i vaig tenir esgarrifances pel que veia. Vaig obrir els ulls però la cosa no canviava. Tant hi feia si tenia els ulls oberts o tancats; encara el veia, el tercer ull del major fartaner, que plorava pel que veia de mi.