CAPÍTOL 12

Quan vaig sortir de l’hospital, els meus serveis ja no feien falta, i no em van convidar a tornar al plató per a l’operació de neteja que es va portar a terme després d’enllestir la filmació. Sí que vaig trobar, però, que m’havien reservat un bitllet d’avió per sortir de seguida de les Filipines, i em vaig passar tot el viatge reflexionant sobre el problema de representació. No ser propietari dels mitjans de producció pot dur a una mort prematura, però no ser propietari dels mitjans de representació també és una mena de mort. Perquè si ens representen uns altres, no podrien algun dia, potser, esbandir les nostres morts de la tarima flotant de la memòria? Ressentint-me encara ara com em ressento de les ferides, no puc evitar preguntar, escrivint aquesta confessió, si jo sóc propietari de la meva representació o si ho és vostè, el meu confessor.

Veure en Bon esperant-me a l’aeroport de Los Angeles em va fer sentir una mica millor. Estava exactament igual, i, quan vaig obrir la porta del nostre pis, em va alleujar comprovar que, si bé no havia millorat, tampoc no havia empitjorat. La nevera Frigidaire continuava sent la principal atracció del nostre esgavellat diorama, i en Bon l’havia emplenat curosament amb prou cervesa per fer-me passar el jet lag, però no prou per fer-me passar la inesperada tristesa que se m’escolava pels porus. Encara estava despert, jo, quan ell se’n va anar a dormir, i em vaig quedar amb l’última carta que m’havia enviat la tieta parisenca. Abans de dormir, vaig complir el deure de redactar-li un informe. El llogaret ja s’havia acabat, li vaig escriure. Però, més important encara, el Moviment havia establert una font d’ingressos.

Un restaurant?, havia dit jo quan en Bon em va donar la notícia en la primera ronda de cervesa.

Això mateix. La Madame és una bona cuinera.

El plat que havia cuinat ella va ser l’últim menjar vietnamita decent que havia tastat, raó suficient perquè l’endemà truqués al General i el felicités per la nova empresa de la Madame. Tal com era previsible, em va insistir a fer un àpat de benvinguda al restaurant, que vaig trobar al Broadway de Chinatown, flanquejat per un saló de te i un herbolari. En un altre temps envoltàvem els xinesos a Cholon, va dir el General, situat darrere la caixa registradora. Ara són ells els que ens envolten a nosaltres. Va deixar escapar un sospir, amb les mans recolzades damunt les tecles de la caixa, preparat per repicar una melodia poc harmònica en aquell piano improvisat. Recorda que vaig arribar aquí sense res? I tant que me’n recordo, vaig contestar, tot i que en realitat el General no havia arribat aquí sense res. La Madame s’havia cosit una bona quantitat de grams d’or dins el folre de les seves peces de roba i les dels fills, i el General s’havia posat un cinturó d’aquells per guardar-hi diners ple de dòlars. Però l’amnèsia era tan americana com el pastís de poma, i els americans la preferien per damunt de l’humil pastís i els perillosos aliments dels intrusos estrangers. Com nosaltres, els americans recelaven del menjar que no coneixien, que identificaven amb els forasters que els havien portat. Sabíem, de manera instintiva, que perquè els americans trobessin acceptables els refugiats com nosaltres, primer havien de trobar que el nostre menjar era digerible (i ja no diguem assequible i pronunciable). Com que no era pas fàcil vèncer aquest escepticisme digestiu ni treure’n profit, en la iniciativa del General i la Madame hi havia una bona dosi de valentia, tal com li vaig comentar.

Valents? Jo ho trobo degradant. Havia pensat mai que algun dia seria propietari d’un restaurant, jo? El General va fer un gest cap als reduïts límits del que abans havia estat un restaurant xinès de menjar ràpid i que encara tenia les parets esquitxades amb llànties marrons de greix. No, senyor, vaig contestar. Doncs jo tampoc. Com a mínim hauria pogut ser un restaurant bonic, en comptes d’aquest. Parlava amb una resignació tan planyívola que vaig experimentar una compassió renovada vers ell. No s’havien fet reformes al local, que tenia el paviment de linòleum malmès, la pintura groga descolorida i una il·luminació sense gràcia i massa intensa. Va remarcar que els cambrers eren veterans. Aquell és de les Forces Especials, i aquell de les aerotransportades. Amb gorres de camioner i camises que no eren de la seva talla i que devien provenir d’una botiga de segona mà, o que les devia regalar un patrocinador fornit, els cambrers no semblaven exterminadors. Semblaven els individus anònims amb els cabells mal tallats que repartien menjar xinès a domicili, els individus sense assegurança mèdica que s’esperaven nerviosos a les sales d’emergències dels hospitals, que fugien dels llocs on s’havia produït un accident de cotxe perquè no tenien carnet de conduir o matriculació. Tremolaven tant com la taula on em va dur el General, que tenia la base desigual. Va ser la Madame qui em va portar un bol del pho especial, es va asseure amb nosaltres i ella i el seu marit es van quedar observant com em menjava un dels millors exemples que m’havia permès mai de la nostra sopa nacional. És igual de deliciosa, vaig dir, després del primer xarrup i mos. La Madame es va mantenir impassible, tan moixa com el seu marit. Haurien d’estar orgullosos d’una… d’una sopa com aquesta.

Que hauríem d’estar orgullosos de vendre sopa?, va fer la Madame. O de ser propietaris d’un restaurantet? És així com en diu un dels nostres clients. Ni tan sols en som els propietaris, va dir el General. El tenim arrendat. El seu desconhort feia joc amb l’aparença que mostraven. La Madame duia els cabells recollits en el monyo ranci de les bibliotecàries, quan abans gairebé sempre els havia dut crespats amb glamur o en un monyo alt que recordava l’època go-go de principi dels seixanta. Igual que el General, portava peces de confecció com ara una camisa polo masculina, uns pantalons sense forma i el típic calçat americà: unes vambes. Vestien, ras i curt, com vestien gairebé totes les parelles nord-americanes de mitjana edat que em trobava al supermercat, a correus o a la gasolinera. Aquesta vestimenta els havia de conferir, com a molts adults nord-americans, l’aparença de criatures crescudetes, un efecte que es veia realçat quan a aquests adults se’ls enxampava, com passava sovint, bevent refrescos de mida extragran amb una palleta. Aquests restauradors petitburgesos no eren els patriotes aristocràtics amb qui havia viscut cinc anys i que, a més de provocar-me cert temor, em despertaven també una mica d’afecte. La seva tristesa era la meva tristesa, així que vaig desviar la conversa cap a un tema que sabia que els animaria.

I així, vaig començar, què és això que el restaurant finançarà la revolució?

Una idea magnífica, no troba?, va dir el General, alegrant-se. En veure com la Madame alçava la vista al sostre, em vaig imaginar que de fet devia haver estat idea d’ella. Restaurantet o no, aquest és el primer restaurant d’aquesta mena a la ciutat, va dir ell. Potser fins i tot del país. Com pot veure, els nostres compatriotes es deleixen per paladejar els sabors de casa. Tot i que només eren dos quarts de dotze del matí, a totes les taules i bancs hi havia gent menjant sopa amb bastonets en una mà i una cullera a l’altra. Al restaurant hi planava una flaire casolana, així com també una remor casolana, en què la xerrameca de la nostra llengua materna competia amb els xarrups més sentits. Això és una empresa sense ànim de lucre, per dir-ho d’alguna manera, va comentar el General. Tot el lucre se’n va cap al Moviment.

Quan vaig preguntar qui n’estava assabentat, la Madame va contestar: Tothom i ningú. És un secret, però un secret de domini públic. La gent ve i aquí hi troben la sopa especiada amb la idea que estan ajudant la revolució. I pel que fa a la revolució, va dir el General, tot està gairebé a punt, fins i tot els uniformes. Se n’encarrega la Madame, dels uniformes, així com de les dones voluntàries i de la confecció de banderes. Quin espectacle que pot crear! Es va perdre la celebració del Tet que va organitzar al comtat d’Orange. Ho hauria d’haver vist! N’hi puc ensenyar fotos. Com cridava i aclamava la gent quan van veure els nostres homes amb uniforme de camuflatge, duent la nostra bandera. Hem reunit les primeres companyies de voluntaris, tots veterans. S’entrenen cada cap de setmana. D’aquest grup, en seleccionarem els millors per a la fase següent. Es va inclinar damunt la taula per xiuxiuejar la resta. Estem enviant un equip de reconeixement a Tailàndia. S’uniran al nostre campament base avançat i exploraran una ruta per terra cap al Vietnam. En Claude diu que gairebé és el moment.

Em vaig servir una tassa de te. En Bon forma part d’aquest equip?

És clar. No m’agrada gens perdre un treballador tan bo, però és el millor que tenim per a aquesta mena de feina. Què en pensa?

Pensava que l’única ruta per terra des de Tailàndia implicava avançar a peu per Laos o Cambodja, evitar vies oficials i optar pel territori farcit de perills que representaven les selves, jungles i muntanyes portadores de malalties i habitades només per micos sinistres, tigres devoradors de persones i autòctons hostils i espantats que difícilment s’oferirien a ajudar. Aquesta zona erma era el decorat perfecte per a una pel·lícula, i el decorat horrible per a una missió que de ben segur implicaria o tot o res. No tindria necessitat de dir-li això, a en Bon. El guillat del meu amic s’hi havia ofert voluntari, no pas malgrat que tenia minses opcions de tornar, sinó justament per això. Em vaig observar la mà, la cicatriu vermella que hi tenia gravada. Tot d’un plegat em vaig notar el contorn del cos, la sensació de la cadira sota les cuixes, la fragilitat de la força que em mantenia units el cos i la vida. No costaria gaire destruir aquesta força, una força que la majoria no valoràvem prou fins al moment en què ja no la podíem valorar. El que en penso, vaig dir, censurant-me ulteriors deliberacions, és que si hi va en Bon jo també hi hauria d’anar.

El General va picar de mans encantat i es va tombar cap a la Madame. Què t’he dit? Sabia que s’hi oferiria. Capità, no ho he dubtat mai. Però sap tan bé com jo que serà més útil aquí treballant amb mi en la planificació i la logística, per no parlar de la recaptació de fons i la diplomàcia. He comentat al Congressista que la comunitat està recaptant fons per enviar un equip de suport a ajudar els refugiats de Tailàndia. En certa mesura és el que estem fent, però ens caldrà continuar convencent d’aquesta causa els nostres partidaris.

O com a mínim donar-los un motiu perquè facin veure que creuen que és la nostra causa, vaig dir.

El General va assentir satisfet. Té tota la raó! Sé que està decebut, però és millor així. Serà més útil aquí que allà, i en Bon se sap cuidar tot sol. Escolti, gairebé és migdia. Crec que és el moment oportú de fer una cervesa, no troba?

Per darrere la Madame hi havia un rellotge ben visible, penjat a la paret entre una bandera i un pòster. El pòster era d’una marca nova de cervesa i hi apareixien tres jovenetes abillades amb un biquini dels quals sorgien pits de la mida i la forma de globus infantils; la bandera era de la derrotada República del Vietnam, amb tres barres vermelles horitzontals damunt un camper d’un groc intens. Aquella era la bandera, tal com m’havia fet notar més d’una vegada el General, dels vietnamites lliures. Havia vist la bandera nombroses vegades abans, i pòsters com aquell sovint, però no havia vist mai un rellotge d’aquelles característiques, tallat en fusta amb la forma de la nostra pàtria. En aquest rellotge que era un país, i aquest país que era un rellotge, les busques dels minuts i les hores giraven al sud i els nombres de l’esfera formaven un halo al voltant de Saigon. Algun artesà a l’exili havia entès que aquell era exactament el rellotge que volien els seus compatriotes refugiats. Érem persones desplaçades, però era el temps més que no pas l’espai el que ens definia. Mentre que la distància per tornar al nostre país perdut era llunyana però finita, el nombre d’anys que es trigaria a cobrir aquella distància era potencialment infinit. Per tant, per als desplaçats, la primera pregunta sempre girava al voltant del temps: Quan puc tornar?

Parlant de puntualitat, vaig dir a la Madame, el seu rellotge no va a l’hora.

Sí, va contestar ella, aixecant-se per anar a buscar la cervesa. Va a l’hora de Saigon.

És clar que sí. Com és que no ho havia vist? Saigon tenia una diferència de catorze hores amb nosaltres, tot i que tenint en compte aquell rellotge, érem nosaltres els que teníem la diferència de catorze hores. Refugiat, exiliat, immigrant… fóssim l’espècie de desplaçats que fóssim, no vivíem simplement en dues cultures, com a oficiants del gran gresol americà imaginat. Els desplaçats també vivíem en dues zones horàries, l’allà i l’aquí, el present i el passat, sent com érem reticents viatgers en el temps. Però mentre que la ciència-ficció s’imaginava els viatgers en el temps avançant o reculant uns anys, aquest rellotge demostrava una cronologia diferent. El secret del rellotge, esbombat als quatre vents i a la vista de tothom, era que només avançàvem en cercles.

Després de dinar, vaig assabentar el General i la Madame de les meves aventures filipines, que els va alleujar el desànim i alhora els va accentuar el ressentiment. El ressentiment era un antídot per al desànim, així com per a la tristesa, la melangia, la desesperació, etc. Una manera d’oblidar un tipus concret de patiment era tenir una altra mena de patiment, com quan el metge que t’examina per al servei militar obligatori (un examen que no se suspèn mai, a menys que s’estigui afectat de riquesa) et clava una cleca a una galta del cul mentre t’administra una injecció a l’altra. L’únic que no vaig explicar al General i la Madame —a banda d’haver estat a punt de semblar un d’aquells ànecs rostits penjats per l’anus als aparadors dels restaurants xinesos del veïnat— va ser que em van pagar una indemnització per haver acabat gairebé esbudellat. El matí després que els extres vinguessin a portar-me regals, havia rebut dues visites més: la Violet i un home blanc alt i prim vestit amb pantalons i americana blau pastel, una corbata estampada de caixmir tan grossa com Elvis Presley i una camisa de la intensitat del groc de l’orina després d’haver menjat espàrrecs. Com estàs?, em va preguntar ella. Tot blanc, vaig xiuxiuejar, encara que podia parlar perfectament bé. Em va mirar amb recel i va dir: Estem tots amoïnats per tu. Ell volia que sabessis que hauria vingut, però avui el president Marcos fa una visita al plató.

Ell, que no calia esmentar pel nom, era, evidentment, el Cineasta. Em vaig limitar a assentir amb el cap, amb posat comprensiu i trist, i llavors vaig dir: Ho entenc, tot i que m’empipava el fet només d’anomenar-lo. Aquest és el millor hospital de Manila, va dir l’home de l’americana, amb un somriure com si m’encengués una llanterna a la cara. Tots volem que tingui les millors atencions. Com es troba? Si vol que li digui la veritat, vaig començar a mentir, em trobo fatal. Quina llàstima, va dir ell. Deixi que em presenti. Em va atansar una targeta de visita d’un blanc immaculat amb uns marges tan esmolats que em va fer por tallar-me. Vinc en representació de l’estudi de cinema. Volem que sàpiga que ens estem fent càrrec de totes les factures de la seva estada a l’hospital.

Què ha passat?

Que no te’n recordes?, va preguntar la Violet.

Una explosió. Moltes explosions.

Va ser un accident. Aquí en tinc l’informe, va dir el representant, alçant un maletí de color de fetge prou amunt perquè en veiés les resplendents sivelles daurades. Quina eficiència! Vaig llegir l’informe per sobre. Els detalls que relatava no eren importants; el que era important és que s’hagués escrit. Una feina ràpida com aquella, igual que al nostre país, només era possible amb un untatge.

Tinc sort de ser viu?

Una sort increïble, va dir. Té la vida, té benestar i jo tinc un xec al maletí per la suma de cinc mil dòlars. Segons els informes mèdics que he vist, va patir inhalació de fum, unes quantes esgarrinxades i contusions, algunes cremades lleus, un cop al cap i commoció cerebral. Cap fractura, cap esquinçament, res que sigui permanent. Però l’estudi es vol assegurar que se satisfan totes les seves necessitats. El representant va obrir el maletí i en va treure un feix de fulls blancs grapats i un paper verd allargat, el xec. Evidentment haurà de signar un rebut, així com aquest document, que allibera l’estudi de qualsevol deure futur.

Cinc mil dòlars era el que valia la meva miserable vida? Reconec que era una quantitat considerable, més del que havia vist jo mai. Era això amb el que ells comptaven, però tot i l’atordiment sabia que m’havia de guardar prou de conformar-me amb la primera oferta. Gràcies per aquesta suma tan generosa, vaig dir. L’estudi és molt amable d’amoïnar-se per mi, de preocupar-se’n tant. Però com molt bé deu saber, o potser no, sóc jo qui sustenta la meva extensa família. Cinc mil dòlars serien perfectes si pensés només en mi, però un asiàtic —aquí vaig fer una pausa i vaig deixar que una mirada absent se m’acomodés als ulls, per donar-los temps d’imaginar-se l’enorme figuera de bengala genealògica que m’aombrava amb l’opressiu pes de generacions que m’havien arrelat damunt el cap—, un asiàtic no pot pensar només en ell.

Això tinc entès, va dir el representant. La família ho és tot. Com entre nosaltres els italians.

Sí, els italians! L’asiàtic ha de pensar en la mare, el pare. Els germans, els avis. Els cosins, el poble. Si se sabés la meva bona sort… seria un no parar. Favors, demandes de cinquanta dòlars aquí, cent dòlars allà. Mans sorgides de totes bandes que em farien gestos d’atenció. No m’hi podria negar. Ja veu, doncs, la situació en què em trobo. Seria preferible no agafar cap suma de diners. Ja entomaria tot sol aquest daltabaix emocional. O l’alternativa. Tenir prou diners per atendre alhora tots aquests favors i a mi mateix.

El representant va esperar que continués, però jo vaig esperar que contestés ell. Al final va cedir ell i va dir: Com que no estic al cas de les dificultats de les famílies asiàtiques, tampoc no estic al cas de quina seria la suma adequada que podria satisfer totes les seves obligacions familiars, que entenc que són importants per a la seva cultura, i que jo respecto en gran manera.

Vaig esperar que continués, però ell va esperar que contestés jo. No en puc estar segur, vaig dir. Però tot i no tenir-ne la certesa, crec que amb vint mil dòlars n’hi hauria prou. Per satisfer totes les necessitats dels meus familiars. Previstes i no previstes.

Vint mil dòlars? Les celles del representant van executar una elegant postura de ioga, arquejant la part posterior per una profunda i inquietant preocupació. Ai, si conegués les dades actuarials com les conec jo! Per vint mil dòlars ha de perdre com a mínim un dit o, preferentment, un apèndix més gros. Si del que estem parlant és de qüestions menys visibles, servirà un òrgan vital o un dels cinc sentits.

Però de fet, des que m’havia despertat de l’explosió, m’havia estat fent la guitza una cosa que no podia concretar, una coïssor que no era física. Ara sabia què era: havia oblidat alguna cosa, però no sabia pas quina era la cosa aquesta. Dels tres tipus d’oblit, aquest meu era el pitjor. Saber el que s’havia oblidat era habitual, com era el cas de les dates de la història, fórmules matemàtiques i noms de persones. Oblidar sense ser conscient que s’ha oblidat devia ser més habitual encara, o potser menys, però és una benedicció: en aquest cas no ens adonem del que hem perdut. Però saber que s’ha oblidat alguna cosa sense saber quina cosa era aquesta em provocava esgarrifances. Sí que he perdut una cosa, vaig dir, vençut pel dolor i deixant que aquest dolor es fes audible en la veu. He perdut una part del pensament.

La Violet i el representant van intercanviar una mirada. Em sap greu però no l’entenc, va dir l’home.

Una part de la memòria, vaig contestar, se m’ha esborrat del tot, des de l’explosió fins ara.

Malauradament, serà difícil que ho pugui provar.

Com es pot provar a algú altre que s’ha oblidat alguna cosa, o que s’havia sabut una cosa que ara ja no se sap? Malgrat tot, vaig perseverar amb el representant. Tot i estar postrat al llit, conservava els vells instints. Com cargolar-se un mateix els cigarrets o cargolar la llengua per pronunciar les R, mentir era una habilitat i un costum que no s’oblidava així com si res. Això era cert també per al representant, de qui vaig clissar que compartíem el mateix tarannà murri. En les negociacions, com en els interrogatoris, no només s’acceptaven les mentides, sinó que també s’esperaven. Hi ha tota mena de situacions en què es diuen mentides per arribar a una veritat acceptable, i la nostra conversa va continuar per aquest camí fins que tots dos ens vam posar d’acord en l’acceptable suma de deu mil dòlars, que, si bé era només la meitat del que havia demanat jo, era el doble de la seva oferta original. Després que el representant emplenés un altre xec, vaig signar els documents i ens vam intercanviar compliments de comiat que tenien tan poc valor com cromos de jugadors de bàsquet desconeguts. La Violet es va aturar a la porta amb la mà al pom, va girar el cap per mirar-me —hi ha hagut mai una postura més romàntica, fins i tot amb una dona com ella?— i va dir: Saps que no hauríem pogut fer aquesta pel·lícula sense tu.

Creure-la a ella era creure en una femme fatale, en un funcionari electe, en homenets verds de l’espai exterior, en la benevolència de la policia, en sants barons com el forà del meu pare, que no només tenia forats als mitjons sinó que també en tenia un en algun lloc de l’ànima. Però hi volia creure, jo, i quin mal hi havia a creure’s la seva mentida pietosa? Cap. Quan se’n van anar, em vaig quedar amb el retrò d’una discoteca de mala mort al cap i un xec verd que demostrava que era algú, que valia més mort que no pas viu. A menys que haguessin mentit, només em va costar un cop al cap i una porció de la memòria, una cosa de la qual encara tenia massa. Així i tot, per què sospitava que mentre estava inconscient m’havien practicat una operació que m’havia deixat un atarantament més alarmant que el dolor? Per què em notava una mena d’extremitat fantasma de la memòria, una absència sobre la qual intentava recolzar el pes?

Vaig tornar a Califòrnia sense resposta a aquestes preguntes, vaig cobrar el xec i en vaig deixar la meitat al meu compte corrent, que fins aleshores havia estat estèril. El dia que vaig visitar el General i la Madame, duia l’altra meitat en un sobre dins la butxaca. Aquella mateixa tarda vaig anar en cotxe fins a Monterey Park, on, enmig de les zones residencials de la ciutat, blanenques i insulses com el tofu, tenia una cita amb la vídua del major fartaner. Confesso que el pla que tenia era lliurar-li els diners que duia a la butxaca, uns diners que admeto que hauria pogut invertir en propòsits més revolucionaris. Però què és més revolucionari que ajudar l’enemic i els seus parents? Què és més radical que el perdó? És clar que no era ell qui demanava perdó; era jo, pel que li havia fet. Al cobert dels cotxes no hi havia rastre del que li havia fet, ni el microclima del bloc de pisos tampoc no resplendia amb la pertorbació atmosfèrica del seu fantasma. Tot i que no creia en Déu, jo, sí que creia en els fantasmes. Sabia que era així perquè, mentre que no era temorós de Déu, era temorós dels fantasmes. Déu no se m’apareixeria mai, mentre que el fantasma del major fartaner ja se m’havia aparegut, i quan es va obrir la porta de casa seva, vaig aguantar la respiració, per por de si era la seva mà la que accionava el pom. Però finalment va ser la seva dona qui em va rebre, una pobra dona a qui el dol havia fet engreixar en comptes de privar-la de menjar.

Capità! Quina alegria tornar a veure’l! Em va convidar a seure en un sofà florejat i cobert amb un plàstic transparent que xerricava cada vegada que em bellugava. A la tauleta auxiliar ja m’esperava una tetera de te xinès i un plat amb melindros francesos. Agafi un melindro, em va insistir, acostant-me les pastes. En coneixia la marca, ja que era la mateixa empresa que fabricava les galetes petit écolier de la meva infantesa. Ningú feia plaers inconfessables com els francesos. La meva mare es delia pels melindros, que el meu pare li donava com a esquer, tot i que ella va utilitzar la paraula «regal» quan m’ho va comentar durant la meva adolescència. Tenia prou coneixement per adonar-me què significava que un capellà portés pastes a una criatura, ja que la meva mare no era més que una criatura de tretze anys quan el meu pare la rondava. En algunes cultures avui en dia o en el passat, els tretze anys eren una bona edat per al matalàs, el matrimoni i la maternitat, o potser només dos dels tres en algunes ocasions, però no a la França contemporània ni al nostre país. No és que no entengués el meu pare, que quan em va engendrar tenia pocs anys més dels que tenia jo ara amb un melindro desfent-se’m a la boca. Una noieta a tretze anys… Admeto haver tingut pensaments alguna vegada envers noietes americanes especialment desenvolupades, algunes de les quals amb tretze eren més desenvolupades que les estudiants universitàries del nostre país. Però eren pensaments, no pas fets. Aniríem tots a l’infern, si ens condemnessin pels nostres pensaments.

Mengi un altre melindro, em va insistir la vídua del major fartaner, agafant-ne un i inclinant-se per amorrar-me’l a la cara. M’hauria entaforat la pasta entre els llavis amb urgència maternal, però li vaig interceptar la mà i vaig agafar jo mateix un altre melindro. Són deliciosos, deliciosos de debò, vaig dir. Deixi’m que prengui un glopet de te, primer. En sentir això, la bona dona es va desfer en llàgrimes. Què passa?, vaig preguntar. Són les mateixes paraules que deia ell, va explicar, cosa que em va fer posar nerviós, com si el major fartaner m’estigués manipulant fins i tot ara des de darrere la cortina que separa el teatre de la vida dels bastidors del més enllà.

El trobo a faltar molt!, va dir entre plors. Vaig salvar amb uns xerrics la distància de plàstic que ens separava i li vaig donar uns copets a l’espatlla mentre ella somicava. No vaig poder evitar veure el major fartaner tal com l’havia vist l’última vegada que vaig coincidir amb ell en persona, si no en esperit, estès d’esquena, amb el tercer ull al front i els altres ulls oberts i mirant sense mirar. Si Déu no existia, llavors tampoc el càstig diví, però això no tenia cap importància per a uns esperits que no necessitaven Déu. A mi no em calia confessar-me a un Déu en qui no creia, però sí que necessitava apaivagar l’ànima d’un fantasma que encara m’observava ara des de l’altar de la taula auxiliar. Allà, vestit amb uniforme de cadet, hi havia un major fartaner jove, fotografiat en l’etapa en què la seva primera papada ni tan sols somiava que n’engendraria una tercera, fitant-me amb ulls foscos mentre jo consolava la seva vídua. L’únic que podia menjar al més enllà era una taronja tota florida, una llauna rovellada de carn Spam i un paquet de caramels Lifesavers, exposats davant de la seva fotografia i il·luminats per les pampallugues d’uns inapropiats llums de Nadal que la dona havia penjat al cantell de l’altar. La desigualtat governava fins i tot en l’altra vida, on els descendents dels rics complimentaven els parents amb safates carregades de fruita fresca, ampolles de xampany i llaunes de paté. Els descendents autènticament devots cremaven ofrenes de paper que no només incloïen les habituals figures retallades de cotxes i cases, sinó també pòsters centrals de Playboy. El cos càlid d’una dona mal·leable era el que volia un home en el fred i durador més enllà, i vaig jurar al major fartaner que li faria l’ofrena de la fantàstica i pneumàtica Miss Juny.

A la seva vídua li vaig dir: Vaig prometre al seu marit que, si mai calgués, faria tots els possibles per ocupar-me de vostè i dels seus fills. La resta del que vaig dir a la dona era veritat: el meu presumpte accident a les Filipines i la compensació rebuda, la meitat de la qual era al sobre que li vaig atansar. S’hi va resistir amb dignitat, però quan li vaig dir: Pensi en les criatures, va cedir. Després, quan em va demanar que veiés els fills, no em va quedar més remei que accedir-hi. Eren a l’habitació, adormits com pertocava a tota criatura. Són la meva alegria, va xiuxiuejar quan vam observar els bessons. Són el que em mantenen viva, aquest dies tan durs, capità. Si penso en ells ja no penso tant en mi, o en el meu estimat marit. Vaig dir: Que bonics, que podria o no haver estat una mentida. A mi no em semblaven bonics, però eren bonics per a ella. Admeto que no sóc gaire aficionat als nens, després d’haver-ne estat un i haver trobat que tant jo com els meus adlàters en general érem menyspreables. A diferència de molts altres, no em proposava reproduir-me, ja fos deliberadament o per accident, ja que amb un com jo en tenia prou i de sobra. Però aquella canalleta, de només un any, encara no eren conscients de la seva culpa. Amb aquells rostres adormits i aliens, els veia com els nous immigrants nus i espantadissos que eren, exiliats al nostre món de feia tan poc.

L’únic avantatge que tenia jo sobre aquests bessons era que de petit jo havia tingut un pare perquè m’ensenyés què era la culpa, i ells no el tindrien. El meu pare impartia classes als infants de la diòcesi, a les quals m’obligava a anar ma mare. A la seva aula vaig aprendre la Bíblia i la història del meu Pare diví, la història dels meus ancestres gals i la catequesi de l’Església catòlica. En aquella època, quan podia comptar els anys que tenia amb els dits de dues mans, era ingenu i no ho sabia, que aquell pare vestit amb sotana negra, aquell home sant que suava amb aquella vestimenta tan poc natural per salvar-nos dels nostres pecats tropicals també era el meu pare. Quan ho vaig saber, es va capgirar tot el que havia après amb ell, començant pel principi més bàsic de la nostra fe, inculcat a aquell jove batalló de catòlics pel pare mentre es passejava per davant de la classe i ens llegia els llavis quan repetíem tots junts la resposta en to monòton:

Per mi, la pregunta important de debò que sempre m’havia neguitejat estava relacionada amb aquest pecat original, ja que concernia la identitat del meu pare. Tenia onze anys quan en vaig saber la resposta, un aprenentatge desencadenat per l’incident que es va produir als jardins polsegosos de l’església després de catequesi, un territori on els nens recreàvem entre nosaltres moltes atrocitats bíbliques. Mentre observàvem com el bulldog importat del pare escometia una companya gemegosa a l’ombra d’un eucaliptus, amb la llengua pengim-penjam i el globus rosa de l’enorme escrot que se li balancejava cap ací i cap allà al compàs d’un ritme hipnòtic, un dels meus companys de classe, més informat, va oferir un complement a aquesta lliçó d’educació sexual. Entre un gos i una gossa és natural, va dir. Però ell —i aquí va dirigir una mirada i un dit desdenyosos cap a mi—, ell és el que passa quan ho fan un gat i un gos, això. Tothom em va mirar. Em vaig quedar allà palplantat, com si anés en un vaixell que s’allunyava de la costa on s’esperaven ells, i em veia a través dels ulls dels altres com una criatura que no era ni gos ni gat, ni humana ni animal.

Un gos i un gat, em va dir aquell gracioset. Un gos i un gat…

Quan li vaig clavar un cop de puny al nas, el gracioset va sagnar però no va dir res, estupefacte, amb els ulls guerxos uns instants mentre intentava veure’s el mal. Quan li vaig tornar a clavar un cop de puny al nas, la sang va sortir a doll, i aquesta vegada el gracioset va cridar ben fort. Li vaig ventar més cops de puny, repassant-li les orelles, les galtes, el plexe solar i també les espatlles encorbades, que va alçar fins al cap per protegir-se quan va caure a terra i jo me li vaig llançar al damunt. Els nostres congèneres ens van envoltar, i cridaven, xisclaven i reien mentre jo el vaig continuar atonyinant fins que em van coure els artells. Ni un sol d’aquells testimonis es va oferir a intercedir a favor del gracioset, que finalment em va aturar quan els seus sanglots van començar a sonar com el riure sufocat de qui sent el millor acudit que li han explicat mai. Quan em vaig alçar, els xiscles, els crits i la rialla es van anar apagant i en els adorables rostres d’aquells petits monstres hi vaig detectar por, o potser respecte. Me’n vaig anar a casa desconcertat, preguntant-me què era el que havia après exactament, ja que em sentia incapaç de verbalitzar-ho. Al cap ja no hi tenia més espai per a res més que no fos l’obscena imatge d’un gos muntant un gat al qual se li havia substituït la cara per, ni més ni menys, que la de la meva mare, una imatge tan esborronadora que, quan vaig arribar a casa i vaig veure la mare, em vaig desfer en llàgrimes i li vaig confessar tot el que havia passat aquella tarda.

Fill meu, fillet meu, no ets antinatural, em va dir la mare, agafant-me fort mentre jo sanglotava arrambat al coixí del seu pit, fragant amb la seva inconfusible olor almescada. Per mi ets un regal de Déu. Res ni ningú podria ser més natural. I ara escolta’m, fill. Quan vaig alçar la vista per mirar-la a través de la boirina de les meves llàgrimes, em vaig adonar que ella també plorava. Sempre has volgut saber qui és el teu pare, i et vaig dir que, quan ho sabessis, series un home. I t’hauries d’acomiadar de la infantesa. Estàs segur que ho vols saber?

Quan una mare pregunta al seu nano si està preparat per ser un home, que potser pot dir altra cosa que no sigui sí? Així que vaig assentir amb el cap i, quan ella em va abraçar fort, la barbeta em va quedar al seu pit, i la galta, a la seva clavícula.

No has de dir a ningú el que ara et diré. El teu pare és…

Va dir el nom d’ell. En adonar-se del meu posat perplex, va dir: Era molt jove jo, quan li feia de serventa. Sempre era molt amable amb mi, i jo l’hi vaig agrair. Em va ensenyar a llegir i a comptar en el seu idioma, ja que els meus pares no es podien permetre portar-me a escola. Passàvem molta estona junts als vespres, i m’explicava històries de França i de la seva infantesa. M’adonava que se sentia molt sol. Era diferent de tothom, al nostre poble, i a mi em feia l’efecte que jo també era diferent de tothom.

Em vaig apartar del pit de la meva mare i em vaig tapar les orelles. No volia sentir res més, però em vaig quedar callat, i la mare va continuar parlant. No volia veure res més, però les imatges suraven davant meu per més que tanqués els ulls. Em va ensenyar la Paraula de Déu, va dir, i vaig aprendre a llegir i a comptar estudiant la Bíblia i memoritzant els Deu Manaments. Llegíem asseguts a la seva taula, junts, sota la claror d’un llum. I una nit… doncs mira, per això no ets antinatural, fill. Va ser Déu qui et va enviar, perquè Déu no hauria permès mai el que va passar entre el teu pare i jo si no et tingués reservat un paper en el seu Gran Pla. És això en el que crec jo, i tu també hi hauries de creure. Tens un destí. Recorda que Jesús va rentar els peus a Maria Magdalena, i va acollir els leprosos, i es va oposar als fariseus i els poderosos. Els humils posseiran la terra, fill, i tu ets un dels humils.

Si ma mare em veiés ara, inclinat damunt els fills del major fartaner, encara em consideraria un dels humils? I aquests infants adormits, quant de temps continuarien aliens a la culpa que ja carregaven, als pecats i crims que estaven condemnats a cometre? No podia ser que cadascun d’ells, en el fons del seu cor petitó, quan es barallaven l’un al costat de l’altre per arribar al pit de sa mare, ja haguessin anhelat la desaparició de l’altre, ni que fos un instant fugisser? Però la vídua no esperava una resposta a aquestes preguntes, mentre observava al meu costat els miracles del seu úter. Esperava que jo els ruixés amb l’aigua beneita d’afalacs sense sentit, un baptisme necessari que vaig oficiar a contracor i que va plaure tant la vídua, que va insistir a preparar-me el sopar. No em va caldre gaire insistència, tenint en compte que la meva dieta es componia de menjar congelat, i ben aviat va quedar clar per què el major fartaner s’havia engreixat embolcallat amb l’amor d’aquella dona. La seva vedella luc lac era incomparable, els seus espinacs d’aigua saltats em recordaven els de la meva mare, la seva sopa de carbassa pelosa va calmar l’agitació culposa que sentia. Fins i tot el seu arròs blanc era més esponjós del que estava acostumat a menjar, com l’equivalent al plomissol quan jo sempre havia dormit amb fibra sintètica. Mengi! Mengi! Mengi!, cridava ella, i en aquelles ordres em resultava impossible no sentir la veu de ma mare comminant-me al mateix, encara que el nostre banquet fos més magre. Així doncs, vaig menjar fins a afartar-me, i quan vaig haver acabat, ella va insistir que encara quedava el plat de melindros.

Després vaig anar fins a una botiga de begudes alcohòliques que hi havia a prop, una base immigrant comandada per un sikh impassible amb un impressionant bigoti recargolat amunt que no podria imitar en la vida. Vaig comprar un exemplar de Playboy, un cartró de cigarrets Marlboro i una ampolla transparent de bellesa aclaparadora de vodka Stolichnaya. Aquell nom, amb el seu ressò de Lenin, Stalin i kalàixnikov, em va fer sentir millor respecte de les meves indulgències capitalistes. El vodka era una de les tres coses fabricades per la Unió Soviètica que es podien exportar, sense comptar els exiliats polítics; les altres dues eren les armes i les novel·les. Les armes les admirava des de l’òptica professional, però el vodka i les novel·les m’encantaven. Una novel·la russa del segle XIX i el vodka conjugaven a la perfecció. Llegir una novel·la prenent vodka legitimava la beguda, mentre que la beguda aconseguia que la novel·la semblés molt més curta del que era. Hauria tornat a la botiga a comprar una novel·la d’aquestes, però en comptes d’Els germans Karamàzov s’hi venien còmics de Sgt. Rock.

Va ser aleshores, dubtant a l’aparcament i protegint amb els braços la meva bossa de paper dels tresors, que vaig veure un telèfon públic. Em va assaltar el desig imperiós de trucar a la Sofia Mori. Ho havia estat ajornant per alguna raó retorçada, com si em volgués fer el difícil, encara que ella ni sabia que jo era aquí. En comptes de gastar-me una moneda per trucar-li, em vaig ficar al cotxe i vaig travessar la gran amplitud de Los Angeles. D’alguna manera em sentia en pau, després d’haver fet el meu pagament en sang a la vídua del major fartaner, i, mentre avançava a tota velocitat per l’autopista, poc transitada en el moment de la sobretaula, vaig sentir la veu del major fartaner que em reia a l’orella. Vaig aparcar a l’atapeït carrer de la senyora Mori, una mica més avall del seu pis, i vaig agafar la meva bossa de paper dels tresors, menys el Playboy, que vaig deixar al seient del darrere per al fantasma del major fartaner, obert per les planes centrals, on Miss Juny estava estirada amb postura captivadora damunt una bala de fenc sense altra cosa al damunt que unes botes de vaquera i un mocador nuat al coll.

El barri de la senyora Mori era tal com el recordava, amb cases de color beix envoltades de perruquins destenyits de gespa i blocs de pisos grisos amb l’encís institucional de barracons de l’exèrcit. Al pis d’ella els llums estaven encesos, i les cortines escarlata, corregudes. Quan va obrir la porta, el primer en què em vaig fixar va ser en els cabells, que li havien crescut fins a les espatlles i que ja no duia amb la permanent, sinó llisos, cosa que la feia semblar més jove de com la recordava, un efecte intensificat per la senzillesa amb què anava vestida: una samarreta negra i uns texans. Ets tu!, va cridar, obrint els braços cap a mi. Quan ens vam abraçar, va ser com si ho recordés tot de cop: el costum que tenia de fer servir talc per a nadons en comptes de perfum, la temperatura perfecta del seu cos, els seus pits menuts i suaus, gairebé sempre protegits per sostenidors prou encoixinats per contenir objectes fràgils, però que aquell vespre es veien alliberats de tota subjecció. Per què no has trucat? Entra. Em va empènyer cap a dins d’aquell pis de decoració minimalista que m’era tan conegut, moblat amb l’esperit de l’abnegació revolucionària que ella admirava en persones com el Che Guevara i Ho Chi Minh, homes que viatjaven lleugers. El moble més gros que tenia era un futon plegable a la sala d’estar on solia jeure el seu gat negre. Aquest gat sempre havia mantingut distàncies amb mi. No era pas per por o respecte, ja que quan la senyora Mori i jo fèiem l’amor, el gat se situava damunt la tauleta de nit i avaluava la meva actuació amb ulls verds despectius, i de tant en tant estirava una grapa i es llepava les urpes desembeinades. El gat hi era, però no gandulejava damunt el futon, sinó que jeia a la falda d’en Sonny, que estava assegut al futon, descalç i amb les cames encreuades sota el cul. Va fer un somriure de disculpa, però tot i així va emanar una aura de propietat mentre es treia el gat de la falda i s’alçava. Que bé tornar a veure’t, amic meu, va dir, allargant la mà. La Sofia i jo parlem sovint de tu.