CAPÍTOL 16

Aquell vespre, el General em va donar una sorpresa quan poc després de la mitjanit aparcàvem a fora de la seva residència, ara sense cap finestra il·luminada. He estat rumiant sobre la seva sol·licitud de tornar a la nostra terra, va dir des del seient del darrere, amb els ulls visibles al retrovisor. El necessito aquí, però respecto el seu valor. A diferència d’en Bon i els altres, però, no ha experimentat el camp de batalla. Va descriure el capità de cabells grisencs i el tinent impassible com a herois de guerra, homes en qui confiaria la vida en el combat. Però vostè ha de demostrar que pot fer el mateix que ells. Haurà de fer el que calgui fer. Creu que podrà? I tant, senyor. Vaig dubtar, i seguidament vaig formular la pregunta òbvia: Però què cal fer? Ja ho sap, què cal fer, va contestar el General. Jo estava assegut amb les mans immòbils damunt el volant en la posició de les deu i les dues, i tenia l’esperança d’estar equivocat. Només em vull assegurar que faig el que cal fer, senyor, vaig dir, mirant-lo pel retrovisor. Què és exactament el que cal fer?

El General es va moure per regirar-se les butxaques. Vaig treure l’encenedor. Gràcies, capità. Durant un instant, la flama va il·luminar el palimpsest del seu rostre. Aleshores el clarobscur es va apagar i ja no va ser possible interpretar-li l’expressió. No li he explicat mai la història de com va ser que vaig passar dos anys en un camp de presoners comunista, oi? Bé, no calen detalls gràfics. N’hi ha prou de dir que l’enemic havia envoltat els nostres homes a Dien Bien Phu. No només francesos, marroquins, algerians i alemanys, sinó també els nostres, uns quants milers. Em vaig oferir a intervenir a Dien Bien Phu, tot i que sabia que també estaria sentenciat. Però no podia deixar morir els meus companys militars sense fer res. Quan va caure Dien Bien Phu, em van capturar amb la resta. Tot i que vaig perdre dos anys de la meva vida a la presó, no m’he penedit mai d’haver-hi intervingut. Em vaig convertir en l’home que sóc avui intervenint-hi i sobrevivint a aquell camp. Però ningú em va demanar que m’oferís voluntari. Ningú em va dir el que calia fer. Ningú va parlar de les conseqüències. Ja quedava tot entès. Ho comprèn, capità?

Sí, senyor, vaig dir.

Molt bé, doncs. Si es fa el que cal fer, llavors pot tornar al nostre país. És un jove molt intel·ligent, vostè, capità. Li confio tots els detalls. No cal que em consulti. M’encarregaré del seu bitllet. El tindrà quan m’arribin notícies del que s’ha fet. El General es va aturar, amb la porta mig oberta. Un club de camp, eh? Se li va escapar una rialleta. L’he de recordar, aquesta. Vaig observar com recorria el caminet fins a casa, on la Madame devia estar llegint al llit, esperant-lo desperta, tal com l’havia esperat tantes vegades a la vil·la. Sabia que les obligacions d’un general s’estenien més enllà de la mitjanit, però era conscient del que incloïa algunes d’aquestes obligacions? Que nosaltres també teníem clubs de camp? De vegades, després de deixar-lo a la vil·la, em quedava descalç al passadís i escoltava per si sentia cap senyal de malestar a la seva habitació. No en vaig sentir mai cap, però ella era massa llesta per no adonar-se’n.

I el que sabia jo era això: la tieta parisenca havia contestat i les paraules invisibles que de mica en mica es van tornar visibles eren concises. No tornis, havia escrit en Man. Et necessitem als Estats Units, no aquí. Aquestes són les ordres. Vaig cremar la carta en una paperera, tal com havia fet amb totes les cartes, una acció que fins a aquell moment només havia estat una manera de desfer-me de proves. Però en aquell instant, confesso que cremar la carta també va ser com enviar-la a l’infern, o potser fer una ofrena a una deïtat, no a Déu, perquè ens protegís a en Bon i a mi. No vaig parlar amb en Bon de la carta, és clar, però sí que li vaig parlar de l’oferiment del General i li vaig demanar consell. Va ser directe com sempre. Ets idiota, va dir. Però no puc impedir que hi vagis. I per en Sonny, no cal patir. Aquell és un bocamoll. Aquest consol me’l va oferir de l’única manera que sabia, en una sala de billar on em va pagar unes quantes begudes i unes quantes partides. Una sala de billar tenia com una atmosfera fraternal que tranquil·litzava l’ànima. El feix de llum aïllat damunt una taula de feltre verd era una zona hidropònica interior on el que hi creixia era la planta espinosa de l’emoció masculina, massa sensible per rebre la llum del sol i l’aire fresc. Després d’un bar, però abans d’un club nocturn o casa, una sala de billar era el lloc més probable per ensopegar amb el vietnamita del sud. Aquí descobria que en el billar, com en les relacions sexuals, la punteria acurada i exacta era d’una dificultat creixent en proporció a la quantitat d’alcohol consumida. Així, a mesura que avançava la nit, les partides se’ns allargaven més i més. En elogi d’en Bon, però, cal dir que l’oferiment me’l va fer durant la primera partida, força abans que s’esvaís l’essència de la nit, que a trenc d’alba abandonéssim la sala de billar mig groguis i que, en sortir, ens trobéssim en un carrer desert en què l’únic senyal de vida era un forner tot enfarinat treballant de valent rere l’aparador d’una botiga de dònuts. Ho faré jo, va dir en Bon, observant-me col·locar les boles al triangle. Diré al General que ho has fet tu, però ja me n’encarregaré jo, d’ell.

El seu oferiment no em va sorprendre gens. I tot i que l’hi vaig agrair, sabia que no ho podia acceptar. M’aventurava en una jungla que molts havien explorat abans que jo, traspassant el llindar que separava els que han matat dels que no. El General tenia raó de considerar que només a l’home que havia rebut aquest ritu se li podia permetre tornar a casa. El que em calia era un sagrament, però no n’hi havia cap per a aquesta qüestió. Per què no? A qui enganyàvem amb la creença que Déu, si existia, no voldria que reconeguéssim el caràcter sagrat de matar? Tornem a una altra qüestió important de la catequesi del meu pare:

No em calia mirar el mirall o els rostres del proïsme per trobar una semblança amb Déu. Només em calia mirar l’interior de tothom i el meu per adonar-me que no mataríem si Déu no ho fes, també.

Però evidentment del que parlo no és només de matar, sinó del subconjunt de l’assassinat. En Bon va arronsar les espatlles en veure’m dubtar i es va inclinar damunt la taula, amb el tac recolzat a la mà oberta. Sempre vols aprendre coses, va dir. Doncs no s’adquireix més aprenentatge que matant un home. Va picar la bola blanca de costat, i quan va topar amb l’objectiu va rodolar enrere suaument i es va alinear per al següent cop. I què me’n dius, de l’amor i la creació?, vaig preguntar. Casar-se, tenir fills… Tu, més que ningú, hauries de creure en aquesta mena de coneixement. Va recolzar el maluc al cantell de la taula, aferrant amb totes dues mans el tac que aguantava damunt l’espatlla. M’estàs posant a prova, eh? D’acord. Podem parlar de moltes maneres diferents de la vida i la creació. Però quan els paios com jo maten, tothom està encantat que ho fem i no en vol parlar ningú. Seria millor que cada diumenge abans que parlés el capellà s’alcés un guerrer i expliqués a la gent qui ha matat en nom seu. El mínim que podrien fer és escoltar. Va fer un gest de desdeny. No passarà mai, això. O sigui que et donaré un consell. A la gent li agrada fer-se el mort. Saps com se sap si algú està mort de debò? Se li fica un dit a l’ull. Si és viu, es mourà. Si és mort, no es mourà.

Em podia veure matant en Sonny, ja que havia vist moltes vegades l’escena a les pel·lícules. Però no em podia veure remenant-li amb el dit la bola relliscosa del seu ull de peix. I per què no es dispara dues vegades i ja està?, vaig preguntar. Perquè fa soroll, llumenera. Fa bang. I qui ha dit res de disparar ni que sigui una vegada? De vegades matàvem vietcongs amb coses que no eren pistoles. Per si et fa sentir millor, no és assassinat. No és ni matar. És eliminació selectiva. Pregunta-ho a en Claude, si és que encara no ho has fet. Apareixia i deia: Aquí hi ha la llista de la compra. Aneu a abatre’n uns quants. O sigui que entràvem als pobles de nit amb la llista de la compra. Terrorista del VC, simpatitzant del VC, col·laborador del VC, possiblement del VC, probablement del VC, aquesta té un VC a la panxa. Aquest s’està rumiant de ser VC. D’aquest tothom pensa que és VC. El pare o la mare d’aquest és VC, per tant és un aprenent de VC. No vam tenir temps d’encarregar-nos de tots. Els hauríem d’haver aniquilat quan en vam tenir l’oportunitat. No cometis el mateix error. Elimina aquest VC abans que es faci massa gros, abans que converteixi d’altres en VC. I ja està. No cal patir. No cal lamentar-se.

Com si fos tan fàcil. El problema que comportava matar tot el Viet Cong era que sempre n’hi hauria més, curullant els murs de les nostres ments, alenant feixugament sota el paviment de les nostres ànimes, reproduint-se orgiàsticament d’amagat nostre. L’altre problema que hi havia és que en Sonny no era vietcong, ja que un subversor, per definició, no seria un bocamoll. Però potser m’equivocava, jo. Un agitador era un subversor, i la seva tasca era xerrar de més, arrossegar els altres cap a la centrifugació de la radicalització. En aquest cas, però, l’agitador no seria un comunista que esperonava els anticomunistes a organitzar-se en contra seu. Seria un anticomunista que encoratjava persones d’idees semblants a anar massa lluny, emboirats pel fervor ideològic, enrancits pel ressentiment. Segons aquesta definició, l’agitador més probable era el General. O la Madame. Per què no? En Man em va assegurar que teníem gent a dalt de tot. Te’n faràs creus, de qui s’endú la medalla després de l’alliberament, va dir. Me’n faria creus, ara? Tindria gràcia que el General i la Madame també fossin simpatitzants. Una gràcia que ens faria riure a tots quan rebéssim commemoracions com a Herois del Poble.

Amb el consell d’en Bon ben desat, vaig anar a buscar consol a l’altra persona amb qui podia parlar, la Lana. La setmana següent vaig anar al seu pis amb una ampolla de vi. A casa, vestida amb la dessuadora de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, i uns texans descolorits i gairebé sense maquillar, semblava una estudiant universitària. També cuinava com si ho fos, però tant s’hi valia. Vam sopar a la sala d’estar mentre miràvem The Jeffersons, una comèdia televisiva sobre els descendents negres no reconeguts de Thomas Jefferson, tercer president dels Estats Units i autor de la Declaració d’Independència. Després ens vam beure una altra ampolla de vi, que va ajudar a estovar els grumollots de midó que teníem a la panxa. Vaig assenyalar les obres mestres de l’arquitectura que es veien il·luminades dalt d’un turó, a la llunyania, i que albiràvem per la finestra, i li vaig explicar que una d’elles pertanyia al Cineasta, que ben aviat veuria sortir a la llum la seva obra. Ja li havia explicat les meves peripècies a les Filipines i la meva sospita, encara que semblés paranoica, que el Cineasta havia provat de matar-me. Admeto, li vaig dir, que he fantasiejat de matar-lo una o dues vegades. Va arronsar les espatlles i va apagar el cigarret. Tots fantasiegem de matar gent, va dir. Només és un pensament fugisser, com, ostres, què passaria si atropellés aquella persona? O si més no ens imaginem què passaria si algú fos mort. La meva mare, per exemple. No en la realitat, és clar, però només i si…, oi? Ara no et pensis que sóc boja. Tenia la seva guitarra a la falda, i vaig tocar un intens acord espanyol. Ja que ens estem confessant, vaig dir, jo he pensat de matar el meu pare. No en la realitat, és clar, però només i si…? T’he dit mai que era capellà? Va obrir un pam d’ulls. Capellà? Déu meu!

Aquell sobresalt seu tan sincer encara va fer que sentís més afecte per ella. Per sota del maquillatge de club nocturn i faramalla artificial de diva, encara era innocent, tan impol·luta que l’únic que volia jo era friccionar la polpa emol·lient i cremosa del meu ésser extasiat en la seva pell blanca i suau. Volia reproduir la dialèctica més antiga amb ella, la tesi d’Adam i l’antítesi d’Eva que duia a la síntesi de tots dos, la poma podrida de la humanitat, que havia caigut molt lluny de l’arbre de Déu. Tampoc és que fóssim tan purs com els primers pares. Si Adam i Eva havien degradat el coneixement de Déu, nosaltres havíem degradat Adam i Eva, o sigui que el que de debò volia jo era la dialèctica selvàtica, tòrrida i apassionada de «Jo Tarzan, tu Jane». Que potser qualsevol d’aquests aparellaments era millor que el d’una noia vietnamita i un capellà francès? La meva mare em deia que no era dolent ser el fill natural d’una parella així, vaig explicar a la Lana. La mama deia que al capdavall som un poble nascut de la unió d’un drac i una fada. Hi havia res de més estrany? Però la gent em menyspreava igualment, i jo en culpava el meu pare. A mesura que anava creixent, tenia la fantasia que algun dia es presentaria davant dels feligresos i diria: Aquest és el meu fill, que ja deveu conèixer. Deixeu que es presenti a vosaltres, l’hauríeu de reconèixer i estimar-lo com l’estimo jo. O alguna cosa semblant. M’hauria fet feliç només que hagués vingut de visita i hagués dinat amb nosaltres i m’hagués dit fill en secret. Però no ho va fer mai, o sigui que jo fantasiejava amb un llamp, un elefant embogit, una malaltia mortal, un àngel que baixés darrere seu al púlpit i li fes sonar una trompeta a l’orella per fer-lo tornar al costat del seu Creador.

Això no és tenir fantasies de matar-lo.

Ah, però les vaig tenir, amb una pistola.

Però l’has perdonat?

De vegades crec que sí. De vegades crec que no, sobretot quan penso en la meva mare. Això significa, suposo, que en el fons no l’he perdonat.

La Lana es va inclinar endavant i va recolzar la mà al meu genoll. Potser el perdó està sobrevalorat, va dir. Tenia la cara més a prop meu del que l’hi havia tingut mai, i a mi només em calia inclinar-me endavant. Va ser aleshores quan vaig cometre l’acte més retorçat de la meva vida. Vaig declinar, o més aviat, em vaig reclinar, i vaig posar distància entre mi i aquella cara preciosa, que tenia l’escletxa temptadora dels llavis lleument separats. Me n’hauria d’anar, vaig dir.

Que te n’hauries d’anar? Per la cara que va fer, era evident que no havia sentit mai pronunciar aquelles paraules en un home. No s’hauria mostrat tan desconcertada si li hagués demanat de cometre els actes més abjectes de Sodoma. Em vaig alçar abans de canviar d’opinió i li vaig atansar la guitarra. He de fer una cosa. Abans de poder fer el que cal fer aquí. Ara va ser ella qui es va reclinar, divertida, i va tocar un acord ben expressiu. Sembla seriós, va dir. Però saps què? M’agraden els homes seriosos.

Tant de bo sabés ella fins a quin punt podia ser seriós, jo. Vaig recórrer amb el cotxe el trajecte d’una hora que separava el pis d’ella del d’en Sonny amb les mans a les deu i les dues en punt, respirant fondo i metòdicament per sufocar el dolor que em provocava deixar la Lana i el nerviosisme que em causava trobar-me amb ell. Va ser en Claude qui em va ensenyar a respirar des de la consciència, una pràctica que ell havia après dels nostres monjos budistes. Tot es reduïa a concentrar-se en la respiració. Exhalant i inhalant a poc a poc, es dissipava el soroll blanc de la vida i la ment quedava alliberada i en pau per estar en harmonia amb l’objecte de la seva contemplació. Quan subjecte i objecte són el mateix, va dir en Claude, no tremoles quan pitges el gallet. Quan vaig aparcar a la cantonada del pis d’en Sonny, els meus pensaments eren com una gavina planant damunt la platja, impulsada no pas per la seva pròpia voluntat o moviment sinó per la brisa. Em vaig canviar la camisa polo blava per una samarreta blanca. Em vaig treure els mocassins marrons i els pantalons caqui, i em vaig posar uns texans i sabates de lona beix. L’última peça va ser un paravent reversible, amb la banda dels quadres escocesos per fora, i un barret fedora. En sortir del cotxe, me’n vaig endur una bossa de tela que havia rebut de franc en subscriure’m a la revista Time i a dins de la qual havia desat una motxilla petita, la roba que m’acabava de treure, una gorra de beisbol, una perruca rossa, unes ulleres fosques i una Walther P22 negra amb silenciador. El General havia donat a en Bon un sobre amb diners, i amb aquests en Bon va comprar la pistola i el silenciador a la mateixa banda xinesa que li havia proporcionat la de calibre 38. Després m’havia fet repetir-li el pla fins que el vaig memoritzar.

La vorera estava deserta des del cotxe al pis. No era pas un hàbit americà, allò de caminar pel carrer, tal com havia ratificat després d’observar el veïnat unes quantes vegades. Passaven uns minuts de les nou quan vaig consultar el rellotge a la porteria del bloc de pisos, una fàbrica grisa de dues plantes destinada a produir centenars de rèpliques esgotades del somni americà. Tots els inquilins s’imaginaven que els seus somnis eren únics, però eren meres reproduccions fetes en llauna d’un original perdut. Vaig trucar a l’intèrfon. Allô?, va dir. Quan vaig anunciar qui era, es va fer una petita pausa i després va dir: T’obro. Vaig pujar per les escales en comptes d’agafar l’ascensor per evitar de trobar-me amb ningú. Al primer pis, vaig mirar furtivament al passadís per assegurar-me que no hi havia ningú. Em va obrir la porta l’instant després de fer-hi un truc.

El pis feia olor de casa, amb aromes de peix fregit, arròs blanc al vapor i fum de cigarret. Ja sé per què has vingut, va dir quan m’asseia al sofà. Tenia la bossa de tela ben agafada. Per què he vingut?, vaig preguntar. Per la Sofia, va contestar, tan seriós com jo, encara que anés calçat amb sabatilles peludes de color rosa. Duia pantalons de xandall i un càrdigan gris. A la taula de menjador que tenia al darrere, una màquina d’escriure, amb un full de paper que penjava del carro, estava envoltada de piles desiguals de documents. Sota el llum d’aranya de la taula, i per sobre d’un cendrer, surava un núvol de fum que s’anava dissipant, com si fossin els gasos de combustió de l’actiu cervell d’en Sonny. I a la paret de la taula, a través d’aquesta fina cortina de gasa, vaig veure que hi havia penjat el mateix rellotge que el General i la Madame tenien al restaurant, també ajustat a l’horari de Saigon.

No hem tingut la xerrada que hauríem d’haver tingut sobre ella, va dir. L’última conversa va ser violenta. Te’n demano disculpes. Si haguéssim fet el que calia, t’hauríem enviat una carta a les Filipines. Aquella inesperada preocupació pel meu benestar, que semblava sincera, em va enxampar desprevingut. Va ser culpa meva, vaig dir. Vaig ser jo, que no li vaig escriure mai, a ella. Ens vam mirar un moment i tot seguit va somriure i va dir: Estic sent molt mal amfitrió. Ni tan sols t’he ofert alguna cosa per beure. Et ve de gust? Malgrat les meves protestes, es va alçar de cop i se’n va anar a la cuina, tal com havia predit en Bon. Vaig posar la mà damunt la Walther P22, per dins la bossa de tela, però no vaig aplegar prou voluntat per alçar-me, seguir-lo a la cuina i ficar-li de seguida una bala darrere l’orella, com m’havia aconsellat en Bon. És la manera de mostrar-me comprensiu, va dir. Sí, ho era, però el grumoll de midó que tenia a l’estómac em va enganxar al sofà, que estava entapissat amb una tela aspra i resistent a les taques dissenyada per a les cites a les habitacions de motel. Els llibres que s’amuntegaven damunt la moqueta industrial semblaven parapets, i, damunt de l’antigalla del televisor xerrotejava un equip de música platejat. A sobre de la butaca, un quadre esborrallat, sorgit d’una mà amateur i en l’estil d’un Monet dement, il·lustrava un principi interessant, que la bellesa no és necessària per embellir l’entorn. Un objecte molt lleig també pot fer que, en comparació, una sala lletja sigui menys lletja. Una altra manera assequible d’afegir un bri d’encant al món consistia, no a canviar el món, sinó a canviar la manera com el vèiem. Aquest era un dels objectius de l’ampolla de bourbon amb què va tornar en Sonny, plena en un terç de la seva capacitat.

Que ho sents?, va preguntar, assenyalant l’equip de música amb el cap. Tots dos acotxàvem els gots de bourbon a la falda. Després de tants atacs cambodjans als nostres pobles fronterers, vam assaltar Cambodja. Qualsevol hauria considerat que ja havíem tingut prou guerra i que no en voldríem cap altra. Vaig pensar que els enfrontaments a la frontera amb els Khmers Rojos van ser un cop de sort increïble per al General, ja que era una distracció que feia que tothom mirés cap a un altre lloc i no pas la nostra frontera amb Laos. El problema que comporta guanyar, vaig dir, és que tothom està tan emprenyat que està disposat a tornar a lluitar. Va assentir amb el cap i va prendre un glop de bourbon. L’avantatge de perdre és que t’evita lluitar en una altra guerra, si més no durant un temps. Tot i que això no és pas així en el cas del teu general. Estava a punt de protestar quan va alçar la mà i va dir: Perdona. Ja torno a parlar de política. Et juro que aquest vespre no parlaré de política, nano. I ja saps prou que és molt difícil per a una persona que creu que tot és política.

Fins i tot el bourbon?, vaig preguntar. Va esbossar un somrís. Entesos, potser no que no és política, el bourbon. No sé de què parlar, si no és de política. És el meu punt feble. La majoria de la gent no ho suporta. Però la Sofia sí. Amb ella puc parlar com amb ningú més. Això és amor.

O sigui que n’estàs enamorat?

Tu no n’estaves enamorat, oi? Ella em va dir que no.

Si això és el que va dir ella, doncs llavors no en devia estar.

És clar. Perdre-la fa mal, encara que no l’estimessis. Així és la naturalesa humana. La vols recuperar. No la vols perdre per una persona com jo. Però, sisplau, mira-t’ho des del meu punt de vista. No vam planejar res de res. És només que, quan vam començar a parlar en el casament, no vam poder parar. Amor és poder parlar amb algú sense esforç, sense amagar res, i al mateix temps sentir-se ben còmode sense dir ni una paraula. Com a mínim aquesta és una de les maneres en què m’imagino que es pot descriure l’amor. No m’havia enamorat mai abans. Em provoca aquella necessitat estranya de trobar la metàfora exacta per descriure el que és estar enamorat. Com ara que jo sóc un molí i ella és el vent. Quina rucada, oi?

No, no, i ara, vaig dir, adonant-me que havíem abordat un tema més problemàtic que la política. Vaig observar el got gairebé buit que aguantava amb la mà, i, a través de la capa de bourbon que quedava al fons, em vaig veure la cicatriu vermella. No és culpa d’ella, va dir. Li vaig donar el meu telèfon al casament i li vaig demanar el seu, perquè li vaig dir que estaria molt i molt bé escriure un article sobre com una japonesa ens veu a nosaltres, els vietnamites. Nipoamericana, em va corregir ella. No pas japonesa. I vietnamitoamericans, no pas vietnamites. Has de reivindicar Amèrica, va dir ella. Amèrica no se’t donarà així com així. Si no reivindiques Amèrica, si no dus Amèrica al cor, Amèrica et ficarà en un camp de concentració, en una reserva o en una plantació. I aleshores, si no has reivindicat Amèrica, on aniràs? Podem anar on vulguem, vaig dir. Penses així perquè no has nascut aquí, va dir ella. Jo sí, i jo no tinc enlloc més on anar. Si tingués fills, ells tampoc no tindrien enlloc més. Serien ciutadans d’aquí. Aquest és el seu país. I en aquell moment, quan ella va dir aquestes paraules, em va inundar un desig que no havia experimentat mai abans. Vaig voler tenir un fill amb ella. Jo, que no m’havia volgut casar mai! Que no m’havia imaginat sent pare!

En puc prendre un altre?

I tant! Em va tornar a omplir el got. Coi de bordissenc ximplet, vaig sentir que em deia la veu d’en Bon. Ho estàs fent més difícil. Enllesteix. Ara, va continuar en Sonny, m’adono que pel que fa als fills i la paternitat, és més un somni que una possibilitat. A la Sofia li ha passat l’edat de tenir fills. Però hi ha l’adopció. Em sembla que ha arribat l’hora que pensi en algú altre a part de mi. Abans només volia canviar el món. Encara ho vull, però quina ironia que no em volgués canviar a mi. Però és aquí on comencen les revolucions! I és l’única manera que les revolucions puguin continuar, si no deixem de mirar-nos l’interior, d’observar com ens deuen veure els altres. Això és el que va passar quan vaig conèixer la Sofia. Em vaig veure com em veia ella.

Després de dir això, es va submergir en el silenci. Tenia tan poca esma, jo, que no podia ni moure el braç dret per ficar la mà a la bossa i agafar la pistola. Mira, vaig dir. T’he de confessar una cosa.

O sigui que estimes la Sofia. Feia un posat d’una tristesa sentida de cor. Em sap greu.

No he vingut per la senyora Mori. Podem canviar de tema i parlem de política?

Com vulguis.

Et vaig preguntar si eres comunista. Em vas contestar que no m’ho diries si ho fossis. Però i si jo et digués que sóc comunista? Va somriure, fent que no amb el cap. No crec en hipòtesis, va dir. Quin sentit té jugar al joc de què o qui podries ser? No és cap joc, vaig dir. Sóc comunista. Sóc el teu aliat. Durant anys he estat agent per a l’oposició i la revolució. Què me’n dius, d’això?

Que què te’n dic? La incredulitat el va fer dubtar. Llavors es va enrojolar per l’empipament. Que no m’ho crec gens, ves què te’n dic. Et dic que has vingut a enredar-me. Vols que digui que també sóc comunista, perquè així em podràs matar o desemmascarar, oi?

Provo d’ajudar-te, vaig dir.

I com em penses ajudar, si es pot saber?

No tenia cap resposta per a la seva pregunta. Admeto que no sé pas què em va empènyer a fer-li aquella confessió. O, més ben dit, no ho sabia aleshores, però potser ara sí que ho sé. Havia dut la màscara massa temps, i en aquell moment se’m presentava l’oportunitat de treure-me-la, sense cap perill. Havia actuat d’aquella manera per instint, per un sentiment que no experimentava només jo. No podia ser l’únic que creia que si els altres em veien com era de debò, llavors m’entendrien i, potser, m’estimarien. Però què passaria si em tragués la màscara i l’altre em veiés no pas amb afecte, sinó amb horror, repugnància i ràbia? Què passaria si el jo que mostro els altres el perceben tan desagradable com la màscara, o pitjor i tot?

T’hi ha incitat el General, a fer això?, va preguntar. Ja us veig tots dos conxorxant. Si jo desaparegués, seria beneficiós per a ell i per a tu, i tant.

Escolta’m…

Estàs gelós perquè tinc la Sofia, encara que ni l’estimis ni res. Sabia que t’enfadaries, però no em pensava que arribaries tan baix i vinguessis a assetjar-me. Que et penses que sóc burro? Et pensaves que tot d’un plegat tornaries a agradar a la Sofia si deies que eres comunista? No creus que s’ensumaria la teva desesperació i se te’n riuria a la cara? Ostres, no sé ni què em dirà quan l’hi expliqui…

Tot i que sembla impossible errar des d’un metre i mig, és molt possible, sobretot després que massa vi i un got o dos de bourbon banyessin la torba amarga del passat. La bala va perforar la ràdio, i en va amortir el so, però no la va silenciar del tot. Ell em va mirar amb un astorament majúscul, i va fixar la vista a la pistola que tenia a la mà i a la qual el silenciador afegia centímetres de més. Havia deixat de respirar, jo, i el cor ja no em bategava. La pistola va fer un sotrac, ell va cridar i li va aparèixer un forat a la mà que havia alçat. Conscient de sobte de la seva mort imminent, es va alçar de cop i es va girar per arrencar a córrer. La tercera bala li va impactar entre l’omòplat i la columna, i el va fer trontollar però no el va aturar quan vaig saltar per damunt la tauleta auxiliar i el vaig atrapar abans que arribés a la porta. Ara em trobava en la posició ideal, o això m’havia dit en Bon, un peu darrere el subjecte, al seu punt cec, on no es podia errar el tret. Clic, clac, va fer la pistola, una bala darrere l’orella, una altra al crani, i en Sonny va caure de cara a pes, de manera prou matussera per trencar-se el nas.

Em vaig quedar dret al costat del cos, que estava estès de bocaterrosa, amb la galta damunt la moqueta i dolls de sang que li brollaven copiosament dels forats practicats al cap. Des de la posició en què em trobava, darrere d’ell, no li veia els ulls, però sí que li veia la mà girada amunt amb el trau sagnós al palmell, i el braç amb un gir impossible. Se m’havia dissolt el grumoll de midó, però ara el líquid resultant xipollejava als budells i amenaçava de vessar-se. Vaig inspirar fondo i vaig exhalar a poc a poc. Vaig pensar en la senyora Mori, que devia ser a casa, amb el gat a la falda, llegint un tractat feminista radical mentre esperava que li truqués en Sonny, mentre esperava la trucada que no rebria mai, la trucada que definia la nostra relació amb Déu, amb qui els amants abandonats sempre ens volíem comunicar. Ara en Sonny havia emprès l’últim viatge, havia abandonat la seva ombra freda i enfosquida, ja que el seu llum s’havia apagat per sempre. A la part del darrere del cardigan se li va estendre una taca d’un vermell intens, mentre al voltant del cap se li formava un halo ensangonat. Em va aclaparar una sensació de nàusea i esgarrifança, i la meva mare va dir: Seràs millor que tots ells, oi, fill meu?

Vaig inhalar fondo i vaig exhalar a poc a poc, una, dues i una vegada més, i vaig alentir les sacsejades fins a un tremolor. Recorda, sentia en Bon dins el cap, que fas el que cal fer. La llista amb la resta de coses que calia fer es va tornar a fer present. Em vaig treure el paravent i la samarreta i em vaig tornar a posar la camisa polo blava. Em vaig desempallegar dels texans i les sabates de lona i els vaig substituir pels pantalons caqui i els mocassins. Vaig girar el paravent per deixar a la vista la part blanca llisa, vaig intercanviar el fedora per la perruca rossa, que m’arribava a la base del coll, i em vaig posar la gorra de beisbol. L’últim van ser les ulleres fosques, i el canvi es va completar després de ficar la bossa de tela i la pistola a la motxilla. La perruca, la gorra i les ulleres eren cosa d’en Bon. M’havia fet provar el canvi d’imatge davant el mirall del lavabo, entelat després d’un any d’esquitxades d’escuma de pasta de dents. Ho veus?, va dir. Ara ets un blanc. Per mi, continuava assemblant-me a mi, amagat amb una disfressa molt més normal per a un ball de disfresses o una festa de Halloween. Però aquesta era la qüestió. Si algú no sabia quina pinta feia jo, doncs no feia pinta d’anar disfressat.

Vaig netejar les empremtes del meu got amb el mocador, i va ser quan agafava el pom de la porta amb el mocador que em va semblar que en Sonny gemegava. Li vaig mirar la part del darrere del cap esberlat, però no vaig sentir res per damunt del repic de la sang que notava a les orelles. Ja saps el que has de fer, va dir en Bon. Em vaig posar de genolls, vaig abaixar el cap per mirar en Sonny a l’ull que tenia a la vista. Quan el contingut líquid del sopar em va pujar fins al fons de la gargamella, em vaig tapar la boca amb la mà. Vaig empassar i vaig notar el gust de la vilesa. L’ull d’en Sonny no brillava i mirava el no-res. Segur que devia ser mort, però tal com m’havia dit en Bon, de vegades els morts no sabien que ja eren morts. Així doncs, vaig acostar el dit índex, a poc a poc, a aquell ull que no es movia gens. Tenia el dit a poc més de dos centímetres de l’ull, després a uns quants mil·límetres. Cap moviment. Llavors el dit va tocar aquell ull tou i gomós, de la textura d’un ou de guatlla pelat, i va parpellejar. Vaig fer un salt enrere quan el cos d’ell es va estremir, només una mica, i aleshores li vaig disparar una altra bala a la templa a un pam i mig de distància. Ara, va dir en Bon, és mort.

Vaig inspirar fondo, vaig exhalar a poc a poc, i gairebé vomito. Havien transcorregut una mica més de tres minuts des del primer tret. Vaig inspirar fondo, vaig exhalar a poc a poc, i el meu contingut líquid va assolir un equilibri precari. Un cop tot en calma, vaig obrir la porta i vaig sortir amb una confiança presidencial, tal com recomanava en Bon. Respira, va dir en Claude. O sigui que vaig respirar, davallant l’escala que ressonava, i vaig tornar a respirar quan vaig arribar a la porteria, on s’obria la porta del carrer.

Era un home blanc a qui el tallagespa de la maduresa li havia rasurat una llenca ampla de calvície al cap. La roba ben confeccionada però d’aspecte barat que se li entallava a un cos considerable insinuava que treballava en una d’aquelles professions amb sous baixos en què l’aspecte era important, en què es cobrava a comissió. Les sabates de cordons li brillaven amb la lluentor del peix congelat. Tot això ho vaig saber perquè el vaig mirar, cosa que en Bon em va dir que no fes. No miris ningú als ulls. No donis cap motiu perquè la gent et torni a mirar. Però ni tan sols em va mirar. Amb la vista fixa endavant, em va passar pel costat com si fos invisible, un fantasma o, més probablement, només un altre blanc corrent. Vaig travessar el seu deixant de feromona artificial, la colònia de basar barat per a l’home molt home, i vaig enxampar la porta abans que es tanqués. Llavors ja vaig ser al carrer, i vaig respirar aquell aire de Califòrnia del Sud sedimentat amb les partícules de boirum, emocionat amb la idea que podia anar allà on volgués. Només vaig arribar al cotxe, on, agenollat al costat del parafang, vaig vomitar, fent arcades fins que ja no en va quedar res, tacant la claveguera amb les fulles de te de le meves entranyes.