CAPÍTOL 19

Només de la mort? El comandant semblava sincerament dolgut, mentre tenia el dit damunt les últimes paraules de la meva confessió. Amb l’altra mà aguantava un llapis blau, d’aquest color perquè Stalin també havia fet servir un llapis blau, o això és el que em va dir. Com Stalin, el comandant era un corrector primmirat, sempre preparat per apuntar les meves moltes errates i digressions i instant-me tothora a guixar, suprimir, reformular o afegir. Insinuar que la vida al meu camp és pitjor que la mort resulta una mica melodramàtic, no troba? El comandant semblava summament assenyat mentre seia a la cadira de bambú, i durant un instant, assegut també jo en una cadira de bambú, vaig pensar que era summament assenyat. Però llavors vaig recordar que només feia una hora jo estava assegut a la cel·la d’aïllament de paret de totxo i sense finestres on havia passat el darrer any des de l’emboscada, reescrivint les nombroses versions de la meva confessió, l’última de les quals estava ara en possessió del comandant. Potser la seva perspectiva difereix de la meva, camarada comandant, vaig dir, provant d’acostumar-me al so de la meva veu. Feia una setmana que no parlava amb ningú. Sóc un presoner, jo, vaig continuar, i és vostè qui mana. Li deu ser difícil posar-se al meu lloc, i a la inversa.

El comandant va inspirar fondo i va deixar l’última pàgina de la meva confessió damunt de les altres 374 que la precedien, apilades damunt una taula que hi havia al costat de la seva cadira. Quantes vegades l’hi hauré de dir? No és cap presoner! Aquells homes són presoners, va dir, assenyalant cap a la finestra, cap als barracons que allotjaven un miler de presos, incloent-hi els meus companys supervivents: el camperol lao, l’explorador hmong, el sanitari filosòfic, l’infant de marina més moreno de tots, l’infant de marina moreno i en Bon. Vostè és un cas especial. Va encendre un cigarret. Vostè és un convidat meu i del comissari.

Els convidats se’n poden anar, camarada comandant. Vaig fer una pausa per observar com reaccionava. Volia un dels seus cigarrets, i no n’aconseguiria cap si el feia enfadar. Avui, però, estava d’un bon humor inusual i no va arrufar el front. Tenia els pòmuls alts i les faccions delicades d’un cantant d’òpera, i deu anys de lluitar en la guerra des d’una cova a Laos no li havien malmès l’atractiu d’aire clàssic. El que de vegades l’enlletgia era el desconhort, una aflicció perpètua i mullada que també patia la resta del campament, incloent-m’hi a mi. Era la tristesa que experimentaven els soldats i presoners enyorats de casa, com una mena de transpiració que no s’aturava mai i que absorbia una roba mullada que no es podia eixugar mai, de la mateixa manera que jo tampoc no estava eixut assegut a la cadira de bambú. El comandant com a mínim rebia el benefici d’un ventilador elèctric enfocat cap a ell, un dels dos únics aparells que hi havia al campament. Segons el meu guàrdia amb cara de nen, l’altre ventilador era a les dependències del comissari.

Potser un terme millor que «convidat» és «pacient», va dir el comandant, una vegada més amb correccions. Ha viatjat a terres estranyes i ha quedat exposat a algunes idees perilloses. No estaria bé que portés idees contagioses a un país no acostumat a aquestes idees. Pensi en la gent, aïllada tant de temps respecte de les idees estrangeres. Exposar-s’hi podria suposar una autèntica catàstrofe per a les ments que no estan preparades per rebre-les. Si veiés la situació des del nostre punt de vista, entendria que cal posar-lo en quarantena fins que el puguem guarir, fins i tot encara que ens dolgui veure un revolucionari com vostè en aquestes condicions.

Podia veure el seu punt de vista, tot i que amb alguna dificultat. Hi havia motius per sospitar d’una persona com jo, que havia aguantat les sospites tota la vida. Però tot i així, se’m feia difícil no pensar que un any en una cel·la d’aïllament de la qual només em permetien sortir una hora al dia per fer exercici, parpellejant i ben blanc, no tenia cap justificació, tal com li havia comunicat en cada una d’aquestes sessions setmanals en què ell criticava la meva confessió i jo, al meu torn, em criticava a mi. També devia tenir presents aquests recordatoris que li havia fet jo, perquè quan vaig obrir la boca per tornar a parlar, va dir: Ja sé què dirà. Com ja li vaig dir al principi, quan la seva confessió assoleixi un estat satisfactori, arran de la lectura que en fem i els informes d’aquestes sessions d’autocrítica que trameto al comissari, passarà al següent i esperem que últim estadi de la seva reeducació. És a dir, el comissari el considera preparat per curar-se.

De debò? Encara m’havia de trobar amb l’home sense rostre, altrament conegut com el comissari. Cap presoner no s’hi havia reunit. Només el veien durant les seves classes setmanals, assegut darrere una taula a l’estrada de la sala de reunions on s’aplegaven tots els presoners per rebre xerrades polítiques. Jo ni tan sols l’havia vist aleshores, en aquestes classes, ja que, segons el comandant, equivalien només a una educació d’escola primària dissenyada per a autèntics reaccionaris, titelles amb els cervells rentats per dècades d’immersió ideològica. L’home sense rostre havia decretat que jo estava exempt d’aquestes classes tan senzilles i que se m’atorgava el privilegi de no tenir cap més càrrega que la d’escriure i reflexionar. Les úniques vegades que havia vist el comissari d’esquitllada havien estat aquells pocs moments en què alçava el cap des d’on em tancaven per fer exercici i el veia al balcó de les seves dependències de bambú, al capdamunt del turó més alt dels dos que dominaven el campament. Al peu dels turons hi havia la cuina, el menjador, l’arsenal, les latrines i els magatzems dels guàrdies, a més de les sales individuals per als casos especials com jo. Una tanca de filferro espinós feia de separació entre aquest camp interior dels guàrdies i el camp exterior, on els interns s’anaven pansint, tots ells antics militars, oficials de seguretat o funcionaris del règim derrotat. A prop d’una de les portes que tenia aquesta tanca, a la part de dins, hi havia un pavelló per a les visites de la família. Els presoners s’havien convertit en cactus emocionals per poder sobreviure, però les seves dones i els seus fills ploraven sens remei en trobar-se amb els seus marits i pares; com a màxim els veien un parell de vegades l’any després de fer una àrdua expedició que fins i tot des de la ciutat més propera comportava agafar tren, autobús i motocicleta. Més enllà del pavelló, tot el camp exterior estava separat de l’extensió de terres ermes que ens envoltava amb una tanca, i aquesta tanca incloïa torres de guaita on guàrdies amb cascos colonials i binocles podien observar les visites femenines i, segons els presoners, passar-s’ho bé sols. Des de la posició elevada de la terrassa del comandant, es podien veure no només aquests voyeurs sinó també les planes solcades de cràters i arbres despullats que envoltaven el camp, com un bosc d’escuradents damunt del qual s’alçaven ràfegues de corbs i torrents de ratpenats en malastrugues formacions negres. Sempre m’aturava a la terrassa abans d’entrar a les seves dependències, per assaborir durant un moment la vista que se’m denegava des de la cel·la d’aïllament, on, si encara no m’hagués curat, segur que el sol tropical m’hauria rostit.

S’ha queixat sovint, vostè, de la durada de la seva visita, va dir el comandant. Però la seva confessió és el preludi necessari en la cura. No és culpa meva si ha trigat un any a escriure aquesta confessió, que, a parer meu, ni tan sols és gaire bona. Tothom menys vostè ha confessat que era un militar titella, un lacai imperialista, un bufó amb el cervell rentat, un intermediari colonitzat o un sequaç traïdorenc. Independentment del que pensi vostè de les meves capacitats intel·lectuals, sé que només em diuen el que vull sentir. Vostè, en canvi, no em dirà el que vull sentir. Això què el fa ser, molt llest o molt estúpid?

Encara estava com atordit, i el terra de bambú es balandrejava sota la cadira de bambú on seia. Sempre trigava com a mínim una hora a acostumar-me a la llum i l’espai després de l’estretor fosca de la meva cel·la. Bé, vaig dir, embolcallant-me amb l’abric esparracat de la meva intel·ligència, penso que una vida no revisada no val la pena de viure. O sigui que gràcies, camarada comandant, per donar-me l’oportunitat de revisar la meva vida. Va assentir satisfet amb el cap. Ningú més té el luxe que tinc jo d’escriure i viure la vida de la ment, vaig dir. La meva veu òrfena, que se m’havia desprès a la cel·la i em parlava des d’un racó ple de teranyines, havia tornat. Sóc llest per a algunes coses i estúpid per a d’altres. Per exemple, sóc prou llest per prendre’m les seves crítiques i suggeriments de redacció seriosament, però sóc massa estúpid per entendre com és que la meva confessió no ha arribat a l’exigent nivell de qualitat que demana vostè, tot i haver-ne fet molts esborranys.

El comandant em va mirar a través d’unes ulleres que li augmentaven els ulls el doble del normal; tenia molt mala vista per haver viscut en una foscor cavernosa durant deu anys. Si la seva confessió fos només satisfactòria, el comissari li permetria avançar fins al que ell en diu examen oral, va contestar. Però la meva opinió sobre el que ell en diu examen escrit és que amb prou feines em sembla una confessió de veritat.

Que no he confessat massa coses, comandant?

En contingut potser, però no pas en estil. A les confessions és tan important l’estil com el contingut, com ens ha demostrat la Guàrdia Roja. L’únic que demanem és una mica d’habilitat amb el llenguatge. Un cigarret?

Vaig amagar l’alleujament i em vaig limitar a fer que sí amb el cap, com si res. El comandant em va introduir el cigarret entre els llavis, que tenia del tot clivellats, i tot seguit me’l va encendre amb el meu encenedor, que m’havia confiscat. Vaig inhalar l’oxigen de fum, i en immergir-se als plecs dels meus pulmons em va calmar la tremolor de les mans. Fins i tot en aquesta última revisió, només ha citat una vegada l’Oncle Ho. Aquest no és més que un dels símptomes, dels molts que apareixen a la seva confessió, que indiquen que prefereix la cultura i els intel·lectuals estrangers abans que les nostres tradicions autòctones. Com s’explica, això?

M’ha contaminat Occident?

Exacte. No era tan difícil d’admetre, oi? És curiós, doncs, que no ho pugui posar per escrit. És clar que puc entendre que no hagi citat Així es va trempar l’acer o El rastre al bosc nevat. No hi tenia accés, encara que tots els habitants del nord de la meva generació els han llegit. I ja no parlem de To Huu, el nostre gran poeta revolucionari. Però en canvi cita la música groga de Pham Duy i els Beatles. De fet, el comissari té una recopilació de música groga que conserva per al que en diu finalitats de recerca. S’ha ofert a deixar-me-la escoltar, però no cal, gràcies. Per què hauria de voler contaminar-me amb aquesta decadència? Compari les cançons de què parla vostè amb «Des d’aleshores», de To Huu, que vaig llegir quan anava a l’institut. Parla de com «El sol de la veritat em va il·luminar el cor», que era exactament el que sentia jo que em produïa la revolució. Em vaig endur un llibre de l’autor a la Xina per fer la instrucció en infanteria, i em va ajudar a aguantar. Tinc l’esperança que a vostè també l’il·luminarà el sol de la veritat. Però alhora penso en un altre poema del mateix autor sobre un nen ric i un nen criat. Amb els ulls tancats, el comandant va recitar una estrofa:

Va obrir els ulls. Val la pena de citar, no troba?

Si em donés aquest llibre, me’l llegiria, vaig dir jo, que no havia llegit res durant un any a banda de les meves pròpies paraules. El comandant va brandar el cap. No té gens de temps de llegir res en la fase següent. Però insinuar que només necessitava un llibre per produir un text millor no és una defensa gaire bona. No citar l’Oncle Ho o la poesia revolucionària és una cosa, però ni tan sols una dita popular o un refrany? És del sud, d’acord…

Vaig néixer al nord i hi vaig viure nou anys, senyor.

Va triar el bàndol del sud. Malgrat tot, comparteix una cultura comuna amb mi, que sóc del nord. Però es nega a fer citacions d’aquesta cultura, ni tan sols la següent:

No va aprendre una cosa tan bàsica com aquesta a l’escola?

M’ho va ensenyar la meva mare, vaig contestar. Però la meva confessió sí que mostra veneració per la meva mare i per què no s’ha de respectar el meu pare.

Les relacions entre la seva mare i el seu pare són molt dissortades. Deu pensar que no tinc cor, però sí que en tinc. Miro la seva situació i sento una gran pena, per vostè, per la seva maledicció. Com pot arribar a bon terme una criatura si la seva deu està tacada? No puc evitar de pensar, tot i així, que la nostra cultura, i no pas la cultura occidental, ens parla de la seva complexa situació. «El talent i el destí solen estar renyits». No troba que se li poden aplicar les paraules de Nguyen Du, a vostè? El seu destí és ser bastard, mentre que el seu talent, tal com diu vostè, és veure-hi des de totes dues bandes. Li aniria millor si només veiés les coses des d’un bàndol. L’única cura per a un bastard és prendre partit.

Té raó, camarada comandant, vaig dir, i potser sí que en tenia. Però l’única cosa que costa més que saber el que cal fer, vaig continuar, és fer el que cal fer.

Hi estic d’acord. El que m’estranya és que en persona sigui tan assenyat i en el paper tan recalcitrant. El comandant es va servir un gotet de vi d’arròs sense filtrar d’una ampolla de refresc reutilitzada. En necessita? Vaig fer que no amb el cap, tot i que el desig priàpic que tenia per beure em garrotejava al fons de la gola. Te, sisplau, vaig dir, amb la veu esquerdada. El comandant em va servir una tassa d’aigua tèbia tenyida. Feia força pena veure’l, les primeres setmanes. Estava ben guillat. L’aïllament li ha anat bé. Ara està purificat, si més no en cos.

Si l’alcohol és tan dolent per a mi, aleshores per què en pren, vostè, comandant?

No bec en excés, com vostè. Em vaig imposar disciplina durant la guerra. Viure en una cova et fa replantejar la vida. Fins i tot coses com què fer amb els propis residus. Hi ha pensat mai?

De tant en tant.

Hi noto sarcasme. No està satisfet amb les instal·lacions del camp i la seva cambra? No es poden comparar amb el que vaig haver de viure jo a Laos. És per això que em sorprèn tant la infelicitat d’alguns dels nostres hostes. Pensa que fingeixo la perplexitat, però no; estic sorprès de debò. No els hem entaforat en una caixa sota terra. No els hem posat grillons fins a malmetre’ls les cames. No els hem abocat calç al cap ni els hem apallissat salvatgement. En canvi, els deixem cultivar els seus aliments, construir les seves llars, respirar aire fresc, veure la llum del dia i treballar per transformar aquest paisatge. Compari-ho amb com els seus aliats americans han malmès aquest indret. No hi ha arbres. No hi creix res. Les mines i les bombes que encara no han explotat maten i mutilen innocents. Abans aquí hi havia un paisatge bell. Ara és un erm. Intento treure el tema d’aquestes comparacions amb els nostres hostes i percebo incredulitat en les seves mirades, per més que em donin la raó. Com a mínim vostè és sincer, encara que, per parlar-li amb sinceritat també jo, no seria l’estratègia més raonable.

He viscut una vida clandestina per la revolució, comandant. El mínim que em pot concedir la revolució és el dret a viure fora de la clandestinitat i ser del tot sincer sobre el que he fet, com a mínim abans que vostè em torni a amagar.

Ja hi torna a ser, desafiant sense motiu. Que no ho veu, que vivim en temps delicats? La revolució trigarà dècades a reconstruir el nostre país. La sinceritat absoluta no és sempre benvinguda, en moments com l’actual. I és aquest el motiu pel qual ho conservo, això. Va assenyalar un pot que hi havia al moblet de bambú, tapat amb un drap de jute. Ja m’havia ensenyat el pot més d’una vegada, tot i que amb una n’hi havia prou i de sobra. Tot i així, s’hi va inclinar i va treure el drap del pot, i no vaig poder fer altra cosa que dirigir la mirada a la peça que, si hi hagués justícia en aquest món, s’hauria d’exhibir al Louvre i a altres grans museus dedicats a les fites occidentals. Surant en formaldehid hi havia una monstruositat verdosa que semblava haver-se originat a l’espai exterior o en les profunditats més recòndites del mar. Un defoliant químic inventat per un Frankenstein americà havia conduït fins a aquell nadó nu i adobat que tenia un cos i dos caps, quatre ulls tancats i dues boques obertes en un etern badall mongòlic. Dues cares mirant a direccions contràries, dues mans encongides contra el pit i dues cames separades per deixar al descobert la menudesa cuita del sexe masculí.

Imagini’s el que devia sentir la mare. El comandant va donar uns copets amb el dit damunt del vidre. O el pare. Imagini’s els xiscles. «Què és això?». Va brandar el cap i va prendre vi d’arròs, del mateix color de la llet aigualida. Em vaig llepar els llavis, i tot i que vaig sentir ben fort el carrisqueig de la meva llengua resseca en fregar els llavis eixarreïts, el comandant no el va notar. Hauríem pogut disparar a tots aquests presoners i avall, va dir. Al seu amic Bon, per exemple. Un sicari del Programa Fènix mereix l’escamot d’afusellament. Protegir-lo i excusar-lo com fa vostè diu molt poc a favor de la seva personalitat i el seu criteri. Però el comissari és clement i creu que totes les persones es poden rehabilitar, fins i tot quan aquestes i els seus amos americans han matat tant com han volgut. Al contrari que els americans i els seus titelles, la nostra revolució ha mostrat generositat proporcionant-los aquesta oportunitat per redimir-se a través del treball. Molts d’aquests autoproclamats líders no havien treballat ni un sol dia en una granja. Com es condueix una societat agrícola cap al futur sense saber res de la vida a pagès? Sense molestar-se a tornar a tapar el pot amb el drap, es va servir un altre gotet. Manca de comprensió és l’única manera de titllar el fet que alguns presoners pensin que no se’ls alimenta prou bé. És clar que sé que pateixen. Però, de patir, patim tots. I encara hem de patir. El país s’està guarint, cosa que triga més que la guerra. Però aquests presoners només es fixen en el seu patiment. Ignoren el que ha hagut de passar el nostre bàndol. No els puc fer entendre que obtenen més calories al dia que els soldats revolucionaris durant la guerra, més que els camperols obligats a viure en camps de refugiats. Consideren que aquí se’ls tracta injustament, en comptes de reeducar-los. Aquesta obstinació és la prova que encara necessiten molta reeducació. Tan recalcitrant com és, vostè encara els avantatja. En això coincideixo amb el comissari, sobre l’estat de la seva reeducació. Justament l’altre dia parlava de vostè amb ell. Es mostra increïblement tolerant amb vostè. Ni tan sols s’oposa que l’anomeni home sense rostre. No, ja ho entenc, no se’n burla, solament descriu el que és obvi, però és un home molt sensible respecte de la seva… condició. No ho seria, vostè? Es vol reunir amb vostè aquest vespre. Gairebé és un honor. Cap presoner l’ha conegut en persona, i no és que vostè sigui un presoner. Vol aclarir algunes qüestions, ell.

Quines qüestions?, vaig preguntar. Tots dos vam mirar el meu manuscrit, amb els fulls ben apilats damunt la taula de bambú i assegurats amb una pedra, totes 375 planes escrites amb la llum d’un ble surant en una tassa d’oli. El comandant va tamborinejar damunt els fulls amb el dit del mig, que tenia el capciró amputat. Quines qüestions?, va repetir. Per on puc començar? Ah, el sopar. A la porta hi havia un guàrdia amb una safata de bambú, un noi amb la pell d’un to de groc malaltís. Tant si eren guàrdies com presoners, la majoria d’homes del camp tenien aquest to de groc, o si no un to de verd malaltís i fastigós, o un to de gris malaltís i cadavèric, una paleta de colors resultant de les malalties tropicals i una dieta desastrosa. Què és?, va preguntar el comandant. Tudó, sopa de mandioca, col saltada i arròs, senyor. Les cuixes i el pit rostit del tudó em van fer salivar, ja que el meu àpat habitual era mandioca bullida. Tot i que estava afamat, vaig haver d’esforçar-me per fer-me passar gargamella avall la mandioca, que em va cimentar les parets de l’estómac, burlant-se dels meus esforços per digerir-la. Subsistir amb una dieta de mandioca no només era desagradable des del punt de vista gastronòmic, tampoc no era divertit des d’una perspectiva gastroenterològica, ja que donava lloc a un dolorós totxo sòlid o el seu contrari líquid altament explosiu. Com a conseqüència, la piranya inflamada que era l’anus estava sempre rosegant-te els darreres. Vaig fer mans i mànigues per planificar les evacuacions intestinals, sabent que un guàrdia vindria a buscar la capsa metàl·lica de municions reservada a aquest propòsit a les 08.00 hores, però el parc de bombers embussat dels meus intestins brollava quan volia, sovint just després que el guàrdia tornés amb la capsa buida. Aleshores, líquids i sòlids fermentaven bona part de la nit i el dia, i aquesta mescla immunda rovellava la capsa de municions. Però no tenia dret a queixar-me, tal com em deia el meu guàrdia amb cara de nen. A mi no em ve a recollir ningú la merda cada dia, deia, mirant-me per la ranura de la porta de ferro. Però a tu et tracten a cos de rei, només et falta que algú t’eixugui el cul. Què hi tens a dir?

Gràcies, senyor. No podia dir «camarada» als guàrdies, ja que el comandant volia que mantingués la meva història en secret, no fos cas que es filtrés. El comissari ho ordena per a la seva pròpia protecció, m’havia dit el comandant. Els interns el mataran, si descobreixen el seu secret. Els únics que coneixien el meu secret eren el comissari i el comandant, vers el qual havia desenvolupat sentiments felins de dependència i ressentiment alhora. Ell era qui em feia reescriure la confessió amb constants traços de llapis blau. Però què estava confessant, jo? No havia fet res de dolent, llevat d’haver estat occidentalitzat. Malgrat tot, el comandant tenia raó. Era recalcitrant, jo, ja que hauria pogut escurçar la meva estada involuntària escrivint el que ell volia que escrivís. Visca el Partit i l’Estat. Seguiu el gloriós exemple de Ho Chi Minh. Construïm una societat bella i perfecta! Jo hi creia, en aquests lemes, però em costava escriure’ls. Podia dir que Occident m’havia contaminat, però no ho podia plasmar sobre el paper. Semblava un crim tan greu escriure un clixé com matar un home, un acte que havia admès més que no pas confessat, ja que matar en Sonny i el major fartaner no eren crims a parer del comandant. Però un cop admesos el que alguns considerarien crims, llavors ja no podia agreujar aquests actes pel mer fet de descriure’ls.

La meva resistència vers l’estil adequat de confessió irritava el comandant, tal com em va continuar dient durant el sopar. Vostès, els del sud, ho han tingut tot massa fàcil durant massa temps, va dir. Es pensaven que els bistecs eren la cosa més normal, mentre que al nord gairebé ens moríem de fam. A nosaltres ens han depurat el greix i les inclinacions burgeses, però vostè, tant se val les vegades que hagi reescrit la confessió, no pot eradicar aquestes inclinacions. La seva confessió està plena de febleses morals, egoisme i superstició cristiana. No té cap sentit de la col·lectivitat, no creu en la ciència de la història. No mostra cap necessitat de sacrificar-se per la causa de rescatar la nació i servir el poble. Aquí hi escau un altre vers de To Huu:

Comparant-lo amb To Huu, vostè només és comunista de nom. A la pràctica, és un intel·lectual burgès. No l’hi recrimino. És difícil fugir de la classe i el naixement, i vostè està corromput en tots dos sentits. S’ha de transformar, tal com l’Oncle Ho i el president Mao van dir que havien de fer els intel·lectuals burgesos. La bona notícia és que mostra indicis de consciència revolucionària col·lectiva. La mala notícia és que el llenguatge el traeix. No és clar, concís, directe, senzill. Utilitza el llenguatge de l’elit. Ha d’escriure per al poble!

Ja té raó, senyor, vaig dir. El tudó i la sopa de mandioca se m’havien començat a dissoldre a l’estómac, i els nutrients m’aportaven energia al cervell. Em pregunto què en diria, de Karl Marx, camarada comandant. Das Kapital no està escrit exactament per al poble.

Que Marx no va escriure per al poble? Tot d’una vaig percebre la foscor de la cova del comandant als seus iris amplificats. I ara! Ho veu, si n’és de burgès? Un revolucionari es mostra humil davant de Marx. Només un burgès es compara amb Marx. Però tingui la seguretat que «ell» li tractarà l’elitisme i les inclinacions occidentals. Ha construït una sala d’examinació i interrogació amb les màximes innovacions, on supervisarà personalment la fase final de la seva reeducació, el moment en què passarà de ser un americà a un vietnamita altra vegada.

No sóc americà, senyor, vaig dir. Si hi ha res que la meva confessió posa de manifest, no és que sóc antiamericà? Devia haver dit alguna cosa extraordinàriament còmica, ja que va esclafir a riure. Ser antiamericà ja inclou ser americà, va dir. Que no ho veu, que els americans necessiten els antiamericans? Si bé és cert que és millor que t’estimin que no pas que t’odiïn, també és molt millor que t’odiïn que no pas que t’ignorin. Ser antiamericà només el fa ser reaccionari. En el nostre cas, després de vèncer els americans, ja no ens qualifiquem d’antiamericans. Som cent per cent vietnamites, ras i curt. Vostè també ha d’intentar ser-ho.

Amb tots els respectes, senyor, la majoria dels nostres compatriotes no em consideren un d’ells.

Raó de més per esforçar-se a demostrar que és un de nosaltres. És evident que es considera un de nosaltres, com a mínim de vegades, de manera que fa avenços. Veig que ha acabat de menjar. Què li ha semblat, el tudó? Vaig admetre que era deliciós. I si li digués que aquest «tudó» només és un eufemisme? Em va observar atentament com em tornava a mirar la pila d’ossets del plat, ben escurats i sense gens de carn ni tendons. Fos el que fos, em moria de ganes de menjar-ne una altra ració. Alguns l’anomenen rata, però jo m’estimo més «ratolí de camp», va dir. Però tant se val, oi? La carn és carn, i mengem el que cal. Sap que una vegada vaig veure com un gos es menjava el cervell del metge del nostre batalló? Ecs. No en culpo el gos. Li menjava el cervell perquè l’altre gos ja havia menjat els intestins de l’home. Aquesta és la mena de coses que es veuen al camp de batalla. Però va valdre la pena perdre tots aquells homes. Les bombes que aquells pirates de l’aire ens van llançar a nosaltres no les van llançar a la nostra pàtria. I no cal dir que vam alliberar els laosians. Vet aquí el que fem els revolucionaris. Ens sacrifiquem per salvar els altres.

Sí, camarada comandant.

Prou de parlar de coses serioses. Va tornar a tapar el pot del nadó adobat amb el drap de jute. Només el volia felicitar personalment per haver enllestit la fase d’escriptura de la seva reeducació, encara que, a parer meu, a mitges. Hauria d’estar satisfet d’haver arribat tan lluny, tot i que hauria de ser crític amb les limitacions que de manera tan evident mostra la seva confessió. Tan bon estudiant que és, ja s’hauria de convertir en el materialista dialèctic que la revolució demana de vostè. I ara anem a trobar-nos amb el comissari. El comandant va consultar l’hora al rellotge de polsera, que resulta que també havia estat el meu rellotge. Ens espera, «ell».

Vam baixar de les dependències del comandant i vam passar per davant del barracó dels guàrdies fins a l’extensió plana de terreny que separava els dos turons. En aquesta zona hi havia la meva cel·la d’aïllament, un dels dotze forns de maó on ens coíem en els nostres sucs i on els presoners transmetien missatges donant copets als murs amb les tasses de llauna. Havien creat un codi senzill de comunicació, i no van trigar gaire a ensenyar-me’l. Una de les coses que em van expressar era que em tenien en molta estima. Bona part de la meva heroica fama era deguda a en Bon, que em saludava a través dels meus veïns. Tant l’un com els altres creien que m’havien triat per a un aïllament perllongat a causa del meu republicanisme fervent i el meu historial a la Secció Especial. Responsabilitzaven el comissari de la meva sort, ja que era ell qui de fet estava al capdavant del camp, com sabia tothom, incloent-hi el comandant. Els meus veïns havien vist el comissari de prop en la classe política setmanal, i la visió era esborronadora. Alguns l’insultaven, i gaudien amb el seu patiment. Però la manca de rostre imposava respecte a d’altres, ja que la consideraven un senyal de la seva dedicació i sacrifici, encara que fos per una causa que els presoners menyspreaven. Els guàrdies també parlaven del comissari sense rostre amb una barreja d’horror, por i respecte, però mai burla. No es pot fer mai burla d’un comissari, ni en el cercle més proper, ja que no se sap mai quan algú d’aquest cercle pot informar d’un pensament tan antirevolucionari.

Entenia que els calgués imposar-me una detenció temporal i unes condicions de marginalitat, ja que la revolució ha d’estar alerta, però el que no entenia, i esperava que m’aclarís el comissari, era per què els guàrdies li tenien por, a «ell», i, de manera més àmplia, per què els revolucionaris es tenien por entre ells. Que no som tots camarades?, havia preguntat al comandant en una sessió anterior. Sí, va dir, però no tots els camarades tenen el mateix nivell de consciència ideològica. Tot i que no m’agrada especialment haver d’obtenir el vistiplau del comissari en certes qüestions, admeto que «ell» coneix la teoria marxista leninista i el pensament de Ho Chi Minh molt millor del que el coneixeré mai jo. Jo no sóc cap erudit, però ell sí. Homes com ell ens guien cap a una autèntica societat sense classes. Però no hem eradicat tots els elements del pensament antirevolucionari, i no hem de perdonar els errors antirevolucionaris. Hem d’estar a l’aguait, fins i tot ens hem de vigilar entre nosaltres, però sobretot a nosaltres mateixos. El que em va ensenyar el temps que vaig passar a la cova és que la màxima lluita a vida o mort és amb nosaltres. Els invasors estrangers em podien matar el cos, però només jo em podia matar l’esperit. Aquesta és la lliçó que s’ha d’aprendre de memòria, i és per això que li donem tant de temps perquè ho aconsegueixi.

Quan pujàvem el turó cap a les dependències del comissari, em va semblar que ja havia esmerçat massa temps per aprendre aquella lliçó. Ens vam aturar a les escales que duien al balcó, on s’esperaven el guàrdia amb cara de nen i tres guàrdies més. Ara serà el comissari qui es farà càrrec de vostè, va dir el comandant, inspeccionant-me de cap a peus amb el nas arrufat. Li seré sincer. «Ell» veu en vostè molt més potencial que jo. És addicte als mals socials de l’alcohol, la prostitució i la música groga. Escriu amb un estil contrarevolucionari inacceptable. És responsable de les morts del camarada bru i el Buscador. Ni tan sols va aconseguir desautoritzar la pel·lícula que ens tergiversa i ens insulta. Si depengués només de mi, l’enviaria als conreus per a la cura final. I si les coses no surten bé amb el comissari, encara ho puc fer. Recordi-ho.

Ho recordaré, vaig dir. I sabent que encara no m’havia escapat del seu poder, també vaig dir: Gràcies, camarada comandant, per tot el que ha fet per mi. Sé que li he semblat reaccionari per la meva confessió, però cregui’m, sisplau, quan dic que n’he après molt sota la seva tutela i amb les crítiques. (Això, al capdavall, era cert).

Aquella mostra de gratitud va aplacar el comandant. Deixi’m que li doni un consell, va dir. Els presoners em diuen el que pensen que vull sentir, però no entenen que el que vull sentir és sinceritat. I no és això el que vol l’educació? Fer que l’alumne digui sincerament el que el professor vol sentir? Recordi-ho. Tot seguit, aquell home de posat admirablement recte es va tombar i va començar a baixar pel turó.

El comissari s’espera, va dir el guàrdia amb cara de nen. Som-hi.

Vaig fer el cor fort com vaig poder. Era tres quartes parts de l’home que havia estat, segons la bàscula del comandant, fabricada als Estats Units i confiscada d’un hospital del sud. El comandant estava obsessionat amb el seu pes i encisat amb la precisió estadística de la bàscula. A partir d’un estudi longitudinal rigorós de les evacuacions intestinals, amb mostres provinents tant dels guàrdies com dels presoners, incloent-me a mi, el comandant havia calculat que els intestins de tot el camp en conjunt produïen uns sis-cents quilos de residus al dia. Els presoners collien i transportaven a mà aquests residus als conreus, on feien d’adob. Era necessària, per tant, la precisió fecal per a la gestió científica de la producció agrícola. Fins i tot ara, pujant les escales davant dels guàrdies i trucant a la porta del comissari, notava com la fàbrica dels meus budells transformava el tudó en un bloc sòlid que l’endemà s’utilitzaria per ajudar a construir la revolució.

Endavant, va dir el comissari. Aquella veu…

Les seves dependències consistien en una gran sala rectangular tan austera com la del comandant, amb parets de bambú, terra de bambú, mobles de bambú i bigues de bambú que sostenien la teulada de palla. M’havia endinsat fins a la zona de la sala d’estar, moblada amb algunes cadires de seient baix de bambú, una tauleta auxiliar de bambú i un altar on hi havia el bust pintat d’or de Ho Chi Minh. Al damunt hi penjava una banderola vermella amb aquelles paraules impreses en or: «Res és més valuós que la independència i la llibertat». Enmig de la sala hi havia una taula llarga amb piles de llibres i papers i envoltada de cadires. En una de les cadires hi recolzava una guitarra amb uns malucs curvilinis que em sonava i, en un extrem de la taula, vaig veure un casset semblant al que havia deixat a la vil·la del General… A l’altra punta de la sala hi havia un llit entarimat, embolcallat amb una mosquitera darrere la qual es bellugava una ombra. Notava la fredor del terra de bambú amb els peus descalços, i la brisa que xiuxiuejava per les finestres obertes feia tremolar la mosquitera. Una mà la va apartar, una mà de pell vermella i recremada, i «ell» va sortir de l’amagatall del llit; tenia un rostre d’una asimetria esborronadora. Vaig apartar la mirada. Au, vinga, va dir el comissari. Tan horrible estic que no em reconeixes, amic meu? El vaig tornar a mirar i vaig veure uns llavis cremats que deixaven al descobert unes dents perfectes, uns ulls que sobresortien d’unes òrbites atrofiades, uns narius reduïts a forats sense nas, un crani sense cabells ni orelles que era una gran cicatriu queloide i que feia que el cap semblés un d’aquells trofeus decapitats secs que els caçadors de caps més entusiastes penjaven amb un cordill. Va estossegar, i es va sentir com si li vibrés alguna cosa a la gola.

Que no et vaig demanar, va dir en Man, que no tornessis?