CAPÍTOL 15

Bona part del que he confessat fins ara li pot semblar aliè, benvolgut comandant, i també a aquest misteriós comissari seu sense rostre de qui he sentit tant a parlar. El somni americà, la cultura de Hollywood, les pràctiques de la democràcia americana i la resta poden fer que els Estats Units siguin un lloc desconcertant de debò per a aquells que, com nosaltres, som fills d’Orient. Cal suposar que el meu estatus de mig occidental m’ha ajudat, potser de manera innata, a entendre el tarannà, la cultura i els costums nord-americans, incloent-hi els que fan referència a l’amor. El més important que cal entendre és que, mentre que nosaltres fèiem la cort, els americans se citaven, un costum pragmàtic per mitjà del qual un home i una dona estableixen de mutu acord un moment agradable per trobar-se, com si haguessin de negociar un projecte d’empresa potencialment rendible. Els americans concebien que citar-se tenia a veure amb inversions i guanys, a curt o llarg termini, però nosaltres vèiem l’idil·li i el festeig com una qüestió de pèrdues. Al capdavall, l’únic festeig que valia la pena suposava convèncer una dona que no es deixava convèncer, no pas una dona predisposada ja a consultar l’agenda per veure quina disponibilitat tenia.

Era evident que la Lana era una dona que necessitava que li fessin la cort. Li vaig escriure cartes en què li exposava la meva versió dels fets, servint-me de la cursiva perfecta que havia après gràcies a monges pterodàctils; vaig compondre villanelles, sonets i rimes de dubtosa prosòdia però d’una sinceritat decidida; li vaig prendre la guitarra quan em va deixar seure al coixí marroquí de la seva sala d’estar i li vaig cantar cançons de Pham Duy, Trinh Cong Son i el nou fenomen líric de la nostra diàspora, Duc Huy. Em va recompensar amb els somriures enigmàtics d’una apsara seductora, un seient reservat a primera fila en les seves actuacions i el favor d’audiències regulars, de les quals no me’n concedia més d’una la setmana. Em sentia agraït i turmentat alhora, tal com li explicava a en Bon en el transcurs de lànguides tardes a la botiga de begudes alcohòliques. La seva resposta era tan poc entusiasta com calia esperar. Digue’m una cosa, colomí enamorat, va dir un dia, tornant al laconisme habitual. Tenia l’atenció dividida entre mi i un parell de clients adolescents que s’esmunyien com pòssums cap a un passadís, un duo de qui l’edat i el quocient intel·lectual es podien mesurar per la banda baixa dels dos dígits. Què passarà quan se n’assabenti el General? Seia amb ell darrere el taulell, esperant que el General arribés a la tarda com sempre. I per què se n’hauria d’assabentar, el General?, vaig preguntar. Ningú l’hi dirà. La Lana i jo no som tan romàntics per pensar que algun dia ens casarem i l’hi confessarem tot. I llavors per què tanta gosadia i galanteig desesperats?, va preguntar, referint-se al que li havia explicat jo del nostre festeig. Vaig dir: Que potser la gosadia i el galanteig desesperats han d’acabar en matrimoni? No poden acabar en amor? Què hi té a veure, el matrimoni amb l’amor? Va fer un ruflet. Déu ens va fer perquè ens caséssim. L’amor ho té tot a veure amb el matrimoni. Em vaig preguntar si no estava a punt de desfer-se en llàgrimes, com la nit del Fantasia, però aquella tarda el fet de parlar d’amor, matrimoni i mort no li va produir cap efecte aparent, potser perquè estava concentrat en el mirall convex penjat al racó del fons. L’ull monocular del mirall mostrava els adolescents observant les cerveses fredes amb reverència, extasiats pel reflex del llum fluorescent al vidre ambre. El matrimoni és esclavitud, vaig dir. I quan Déu va fer els humans —si Déu existeix—, no volia que fóssim esclaus els uns dels altres.

Saps què ens fa ser humans? Pel mirall es va veure com el més baix del duo es ficava d’amagat una ampolla a la butxaca. Amb un sospir cansat, en Bon va agafar el bat de beisbol de sota la caixa. El que ens fa ser humans és que som les úniques criatures del planeta que ens toquem els ous els uns als altres.

Potser hauria pogut exposar la seva opinió amb més delicadesa, però a ell no li havia interessat mai la delicadesa. Estava més interessat a amenaçar els pispes amb danys corporals severs fins que se li agenollaven, li lliuraven els productes que s’havien amagat a la jaqueta i es postraven demanant perdó. En Bon només els ensenyava de la manera com ens havien ensenyat a nosaltres. Els nostres professors eren ferms partidaris del càstig corporal que havien deixat d’aplicar els americans, cosa que segurament era una de les raons per les quals ja no podien guanyar guerres. Per nosaltres, la violència començava a casa i continuava a l’escola, ja que pares i mestres estomacaven criatures i alumnes com catifes perses per treure’ls de sobre la pols de la complaença i l’estupidesa, i així aconseguien que fossin més bonics. El meu pare no n’era una excepció. Senzillament tenia més ideals que la majoria, i tocava el xilòfon dels artells dels seus alumnes amb el regle fins que apareixien blaus morats i negres a les nostres pobres articulacions. De vegades ens mereixíem que ens clavessin cops, de vegades no, però el meu pare no va mostrar mai penediment quan es feien evidents les proves de la nostra innocència. Com que tots érem culpables del pecat original, fins i tot els càstigs no merescuts en certa mesura eren justos.

La meva mare també era culpable, però el seu era un pecat molt poc original. Jo era de la mena que s’amoïnaven menys del pecat que de la falta d’originalitat. Fins i tot amb el festeig amb la Lana, sospitava que qualsevol pecat que cometés amb ella no seria suficient perquè no seria original. De tota manera creia que pecar amb ella podia ser suficient, tenint en compte que no ho sabria mai si no ho provava. Potser albiraria la infinitat quan l’encengués amb la guspira espasmòdica que sorgia de col·lidir la meva ànima amb la seva. Potser per fi coneixeria l’eternitat sense haver de recórrer a això:

Era probable que fins i tot aquests dos lladregots haguessin sentit aquesta pregària, ja que les idees cristianes eren tan importants per al poble americà que els havien concedit un lloc al document més valuós, el bitllet de dòlar. «Confiem en Déu» devia estar imprès fins i tot ara als diners que duien a la cartera. En Bon va donar uns copets suaus al front dels pispes amb els bats de beisbol mentre cridaven: Perdoni’ns, sisplau! Com a mínim aquests cretins coneixien la por, un dels dos màxims motius per creure. La qüestió que el bat de beisbol no resoldria era si coneixien l’altre motiu, l’amor, que, per alguna raó, era molt més difícil d’ensenyar.

El General va arribar a l’hora habitual, i de seguida vam marxar, jo conduint i ell assegut al seient del darrere. No estava xerraire com de costum, ni tampoc es va dedicar a examinar els papers que duia al maletí. Simplement va mirar per la finestra, cosa que normalment considerava una pèrdua de temps, i l’única ordre que em va donar va ser que apagués la música. En el silenci que es va fer després, vaig sentir el violoncel silenciat dels mals pressentiments, que anunciava el tema musical que sabia que el preocupava: en Sonny. L’article que havia escrit en Sonny sobre les presumptes operacions de la Germandat i el Moviment havia circulat amb la mateixa facilitat que un refredat comú entre la comunitat d’exiliats, en què les seves acusacions microbianes esdevenien fets confirmats i els seus fets esdevenien rumors infecciosos. Quan em van arribar els rumors, o es deia que el General s’havia arruïnat intentant finançar el Moviment o que es rabejava en un lucre il·lícit. Aquest provenia o bé del pagament del govern dels Estats Units per fer moixoni sobre el seu fracàs a l’hora d’ajudar-nos al final de la guerra, o bé dels beneficis no només d’una cadena de restaurants, sinó també del tràfic de drogues, la prostitució i l’extorsió de propietaris de negocis modestos. El Moviment, insistien alguns, no era més que un frau, i els seus homes de Tailàndia, una trepa de degenerats menyspreables que depenien de les donacions de la comunitat. D’altres deien que de fet aquests homes eren un regiment dels millors Rangers, sanguinaris i assedegats de revenja. Segons aquestes tafaneries interminables, el General o bé enviaria aquells ximples a la mort des de la butaca o bé tornaria, com MacArthur a les Filipines, per liderar en persona l’heroica invasió. Si jo sentia aquest xafardeig, segur que el sentia la Madame, i, per tant, el General també, i quedàvem així tots tres sintonitzats a la remor xauxinada del canal AM dels rumors. Aquí s’hi incloïa el major fartaner, amb aquell cos tan gras que li sobreeixia del seient que tenia al costat. No gosava tombar el cap per mirar, tot i que de cua d’ull veia com em fitava, amb tots tres ulls ben oberts. No vaig ser jo qui li havia fet aquell forat al cap que li proporcionava un tercer ull, però sí que havia estat jo qui va pensar el complot que el duria al destí que va tenir. Ara era aquest tercer ull el que li permetia continuar observant-me encara que fos mort, com a espectador i no només com a espectre. Em moro de ganes de veure com s’acaba aquesta història, va dir. Però jo ja sé com s’acabarà. I vostè no?

Que ha dit res?, va preguntar el General.

No, senyor.

L’he sentit dir alguna cosa.

Devia estar parlant sol.

Pari de parlar sol.

Sí, senyor.

L’únic problema que tenia no parlar sol era que un mateix era la parella més fascinant que es podia imaginar per entaular conversa. Ningú tenia més paciència a escoltar-se a si mateix que un mateix, i mentre que ningú es coneixia més bé que un mateix, ningú s’entenia més malament que un mateix. Però si parlar amb si mateix era la conversa ideal durant el còctel de la pròpia imaginació, el major fartaner era el convidat pesat que ficava el nas a tot arreu i que ignorava les indirectes que el convidaven a marxar. Els complots prenen vida pròpia, eh?, va dir. Vostè va donar vida a aquest complot. Ara és l’únic que hi pot posar fi. I d’aquesta manera va continuar la resta del trajecte fins al club de camp, el major fartaner xiuxiuejant-me a cau d’orella mentre jo em mossegava la llengua tan fort que em feia mal, inflada amb les paraules que li volia dir. Bàsicament el que volia per a ell era el que abans havia volgut per al meu pare: que desaparegués de la meva vida. Després de rebre la carta que em va enviar als Estats Units en què em feia saber la mort de la meva mare, vaig escriure a en Man que, si Déu existís de debò, la meva mare seria viva i el meu pare no. Tant de bo fos mort! De fet, va morir poc després de tornar jo, però la seva mort no em va aportar la satisfacció que em pensava.

Això és un club de camp?, va preguntar el General quan vam arribar a la nostra destinació. Vaig comprovar l’adreça; era la mateixa que apareixia a la invitació del Congressista. La invitació esmentava efectivament un club de camp, i jo també m’havia imaginat que conduiríem per camins zigzaguejants buits de vehicles i que enfilaríem un caminet de grava al final del qual hi hauria un aparcacotxes esperant-nos, vestit amb armilla negra i corbata de llacet, com el preludi de pintura al pastel abans d’entrar en una sala d’estar silenciosa encatifada amb pells d’ós negre. A les parets, entre els finestrals, hi penjarien els caps banyats de cérvols, observant amb saviesa corrosiva entre núvols de fum de cigar. A l’exterior s’estendria un extens green de golf que requeria més aigua que una ciutat del Tercer Món, on quartets de vigorosos banquers practicarien un esport que per excel·lir en el swing exigia tant la força bruta i bèl·lica necessària per esbudellar sindicats com el refinament de l’evasió d’impostos. Però en comptes d’un refugi tan relaxant on sempre es podia comptar amb un abastiment continu de pilotes de golf amb clotets i d’una cordialitat autocomplaent, l’adreça on vam arribar era un restaurant de carns a la brasa a Anaheim amb tot l’encant d’un venedor d’aspiradores a domicili. Semblava un marc deshonrós per a un sopar privat amb ni més ni menys que en Richard Hedd, que feia una visita enmig de la seva gira de conferències.

Després d’aparcar jo mateix el cotxe en un aparcament poblat només per vehicles americans i teutons de collita recent, vaig seguir el General a l’interior del restaurant. El maître gastava els gestos de l’ambaixador d’un país menut, una curosa mescla d’altivesa i servitud. En sentir el nom del Congressista, va afluixar prou per fer una lleu reverència amb el cap i guiar-nos per un laberint de menjadors petits on americans de sang calenta vestits amb armilles de punt i estampat de rombes i camises de mudar feien un tiberi de quantitats exorbitants de mitjanes de vedella i costellam de xai. La nostra destinació era una sala privada del segon pis, on el Congressista era el centre d’atenció d’uns quants homes en una taula rodona prou gran perquè s’hi estirés una persona. Tots els assistents ja tenien una beguda a la mà, i em vaig adonar aleshores que el nostre retard estava convingut prèviament. Quan es va alçar el Congressista, vaig calmar l’esgarrifança del meu instint. Era a prop d’alguns exemplars de la criatura més perillosa de la història universal: l’home blanc amb americana i corbata.

Senyors, estem encantats que ens puguin acompanyar, va dir el Congressista. Deixin-me que els presenti. Hi havia sis persones més —executius destacats, funcionaris electes i advocats—, a més del doctor Hedd. Mentre que el Congressista i el doctor Hedd eren Persones Molt Importants, els altres, incloent-hi el General, eren Persones Semiimportants (i quant a mi, jo era una Persona No Important). El doctor Hedd era la principal atracció d’aquell sopar, i el General, l’atracció secundària. El Congressista havia organitzat el sopar per beneficiar el General, ja que era una oportunitat per eixamplar la seva xarxa de potencials promotors, seguidors i inversors, en què l’estrella era el doctor Hedd. Un comentari favorable del doctor Hedd, havia dit el Congressista al General, pot obrir portes i carteres per a la seva causa. No era per casualitat, doncs, que els seients a costat i costat del doctor Hedd estaven reservats per al General i per a mi, i no vaig trigar gens a entregar-li un exemplar del seu llibre perquè me’l signés.

Veig que se l’ha llegit molt atentament, va dir el doctor, fullejant el llibre, que estava tan remenat i amb les puntes doblegades que s’havia inflat com si l’haguessin submergit en aigua. Aquest jove és un estudiós del tarannà americà, va dir el Congressista. Pel que em diu el General, i pel que he vist jo mateix, em temo que podria ser que ens conegués més ell que nosaltres. Els homes que seien a taula van riure per sota el nas davant d’aquella idea, i jo també. Si és un estudiós del tarannà americà, vostè, va dir el doctor Hedd, signant la primera pàgina, per què llegeix aquest llibre? Tracta més dels asiàtics que dels americans. Em va tornar el llibre, i, sospesant-lo a la mà, vaig dir: A mi em fa l’efecte que una manera d’entendre el caràcter d’una persona és entendre què pensa dels altres, especialment dels que són com un mateix. El doctor Hedd em va mirar atentament per damunt les ulleres sense muntura, una categoria de mirada que sempre m’anguniejava, sobretot si venia d’un home que havia escrit això:

El doctor Hedd no parlava de mi, exactament, ja que jo no era el combatent típic del Viet Cong, però al mateix temps sí que parlava de mi, en la mesura que feia tipificacions. Abans d’aquesta reunió, havia revisat el llibre una vegada més i hi havia trobat dos exemples en què les seves categories s’adreçaven a algú com jo. En el meu revers:

En aquesta afirmació el doctor Hedd l’encertava. Jo era la pitjor de les causes, la causa perduda. Però també hi havia aquest paràgraf, escrit sobre el meu anvers:

Aquestes categories existien tal com existeixen les pàgines d’un llibre, però la majoria de nosaltres estàvem formats per moltes pàgines, no només una. De tota manera, m’ensumava, mentre m’inspeccionava el doctor Hedd, que el que veia ell no era pas que jo fos un llibre, sinó que era un full, fàcil de llegir i de dominar. Li demostraria que s’equivocava.

M’hi apostaria, senyors, va dir el doctor Hedd, tornant a centrar-se en la resta de la taula, que aquest jove és l’únic de tots vostès que s’ha llegit el meu llibre sencer. Per la taula es va estendre una riallada lliure de tota culpa, i, per alguna raó, em va fer la sensació que era jo el blanc de la broma. Tot sencer?, va dir el Congressista. Au va, Richard. M’estranyaria que algú dels presents n’hagués llegit més que la contracoberta i la propaganda. Un altre esclat de rialles, però en comptes de mostrar-se insultat, el doctor Hedd semblava divertit. Era el rei de la conversa, però duia la corona de paper a la lleugera. Sens dubte estava acostumat que el complimentessin, a causa de la popularitat que tenien els seus llibres, la freqüència amb què apareixia als programes d’entrevistes dels diumenges al matí i el prestigi de la seva posició com a investigador resident en un think tank de Washington. Els generals de les forces aèries en especial l’adoraven, i el contractaven com a assessor estratègic i sovint l’enviaven a informar el president i els seus assessors sobre les bondats dels bombardejos. Els membres del Senat i el Congrés adoraven en Richard Hedd, també, incloent-hi el nostre Congressista i aquells que com ell representaven districtes que fabricaven els avions utilitzats per a aquests bombardejos. Pel que fa al meu llibre, va dir, potser caldria una mica menys d’honestedat i una mica més de cortesia, si es tracta de salvar les aparences.

L’únic que no va riure ni poc ni molt va ser l’home de mitjana edat que seia al meu costat. Anava vestit amb un conjunt d’un blau neutre, i al coll hi duia nuada una inofensiva corbata de ratlles. Era advocat especialitzat en lesions personals, un mestre de les demandes col·lectives. Remenant la seva amanida Waldorf, va dir: És curiós que parli de guardar les aparences, doctor Hedd. Com han canviat les coses, eh? Fa vint o trenta anys, cap nord-americà hauria dit «salvar les aparences» amb posat seriós.

Hi ha moltes coses que els nord-americans no haurien dit amb posat seriós ara fa vint o trenta anys i que diem avui en dia, va contestar el doctor Hedd. «Salvar les aparences» és una expressió útil, i ho diu un que ha lluitat contra els japonesos a Birmània.

Eren durs, va dir el Congressista, o això és el que em va dir el meu pare. No hi ha res de dolent a respectar els teus enemics. De fet, respectar-los és noble. Fixin-se què han fet amb una mica d’ajuda per part nostra. Avui dia no pots conduir per cap carrer sense veure un cotxe japonès.

Els japonesos van fer grans inversions al meu país, també, va dir el General. Venien motocicletes i magnetòfons. Jo, per exemple, tenia un equip de música Sanyo.

I això va ser només un parell de dècades després que els ocupessin, a vostès, va dir el Congressista. Sabien que un milió de vietnamites van morir de fam durant els anys dels japonesos? El comentari s’adreçava als altres homes encorbatats, que no van riure ni obertament ni per sota el nas. I ara, va dir l’advocat de lesions personals. «I ara» era com aquell qui diu l’únic que es podia dir quan arribava una estadística com aquella després de l’amanida i abans del filet amb patates al forn. Durant uns instants, tothom va observar el seu plat o còctel com entretancant els ulls, amb la serietat d’un pacient examinant un test optomètric. Però jo feia càlculs per saber com es podia esmenar el mal que el Congressista havia causat sense voler. Havia complicat la nostra funció de ser companys de sopar agradables esmentant la fam, una cosa que els americans no havien conegut mai. Aquell mot només podia evocar paisatges fantasmagòrics dels morts esquelètics, que no era la imatge espectral que volíem presentar, ja que el que no es podia fer mai era exigir als altres que s’imaginessin que eren com nosaltres. La teleportació espiritual inquietava la majoria de gent, que, si mai pensaven en els altres, s’estimaven més creure que els altres eren com ells o podien ser com ells.

Ja fa temps que va passar aquesta tragèdia, vaig dir. Si volen que els digui la veritat, la majoria dels nostres compatriotes que són aquí estan menys amoïnats pel passat que per esdevenir americans.

I com ho fan?, va preguntar el doctor Hedd, i quan em va observar per damunt les ulleres em va fer l’efecte que m’examinaven quatre ulls, no pas dos. Doncs creuen, o sigui, creiem en la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat, vaig contestar, que era la resposta que havia donat a molts americans. Aquestes paraules van provocar gestos d’assentiment de tothom llevat del doctor Hedd, que m’havia descuidat que era un immigrant anglès. Va mantenir la seva visió quadriscòpica concentrada en mi, amb aquells ulls dobles i aquelles lents dobles tan inquietants. Així, va dir, és feliç, vostè? Era una pregunta íntima, gairebé tan personal com preguntar-me quant cobrava, acceptable al nostre país però no pas aquí. El pitjor, però, era que no se’m va acudir cap resposta satisfactòria. Si era infeliç, quedaria malament, jo, ja que els americans consideraven la infelicitat com un fracàs moral i un pensament il·lícit. Però si era feliç, seria de mal gust dir-ho, o un senyal d’arrogància, com si en presumís i m’hi recreés.

En aquell moment van arribar els cambrers amb la solemnitat de criats egipcis preparats per ser enterrats vius amb el seu faraó, amb les safates del plat principal recolzades a les espatlles. Si em pensava que un cop tinguéssim els talls de carn al davant m’estalviaria l’atenció del doctor Hedd, m’equivocava. Va repetir la pregunta un cop els cambrers van haver marxat, i li vaig respondre que no era infeliç. El globus rodanxó de la meva doble negació va surar a l’aire un moment, ambigu i vulnerable. Suposo, va dir el doctor Hedd, que no és infeliç perquè cerca la felicitat i encara no l’ha assolit. Com tots nosaltres, m’equivoco, senyors? Els homes van murmurar una aprovació entre bocades de carn i vi negre. Els americans corrents no es refien dels intel·lectuals, però els intimida el poder i la celebritat els deixa bocabadats. El doctor Hedd no només tenia una mica de tots dos; també tenia accent anglès, que afectava els americans de la mateixa manera que un xiulet per a gossos estimulava els cànids. Jo era immune a l’accent, ja que no m’havien colonitzat els anglesos, i estava decidit a defensar-me en aquest seminari improvisat.

I vostè, doctor Hedd?, vaig preguntar. És feliç?

El doctor no es va immutar amb la meva pregunta, fent la dissecció als pèsols amb el ganivet abans de decidir-se per un tall de carn. Tal com és evident que s’ha adonat vostè, va dir, no hi ha cap resposta bona per a aquesta pregunta.

Que no és sí, la resposta bona?, va dir el fiscal auxiliar del districte.

No, perquè la felicitat, a l’estil americà, és un joc de suma nul·la, senyor. Mentre parlava, el doctor Hedd va girar el cap lentament dibuixant un arc, per assegurar-se que veia tots els homes de la sala. Perquè algú sigui feliç, ha de mesurar la seva felicitat en contrast amb la infelicitat d’algú altre, un procés que segur que la majoria fa a l’inrevés. Si digués que sóc feliç, algú altre ha de ser infeliç, molt probablement un de vostès. Però si digués que sóc infeliç, alguns de vostès podrien ser més feliços, però també els inquietaria, ja que se suposa que ningú és infeliç a Amèrica. Crec que aquest jove tan llest ha intuït que així com només es promet a tots els americans la recerca de la felicitat, la infelicitat està garantida per a molts.

El desànim es va abatre damunt la taula. El que no es podia dir s’havia dit, i persones com el General i jo no ho hauríem pogut pronunciar mai davant d’una companyia blanca educada sense passar per mal educats. Els refugiats com nosaltres no podíem gosar qüestionar la ideologia de Disneylàndia que seguien la majoria de nord-americans, segons la qual el seu era el lloc més feliç de la terra. Però al doctor Hedd no se li podia recriminar res, perquè era un immigrant anglès. La seva existència com a tal validava la legitimitat de les antigues colònies, mentre que la seva herència i el seu accent encenien l’anglofília latent i el complex d’inferioritat que es podia trobar en molts nord-americans. Era evident que el doctor Hedd n’era conscient, d’aquest privilegi, i el divertia la incomoditat que estava provocant als seus amfitrions nord-americans. Va ser amb aquest ambient que va intervenir el General. Estic convençut que l’amable doctor té raó, va dir. Però si no tenim garantida la felicitat, la llibertat sí, i això, senyors, és més important.

I tant, i tant, General, va dir el Congressista, alçant la copa. No és això el que ha sabut sempre l’immigrant? La resta de convidats també van alçar la copa, fins i tot el doctor Hedd, somrient enigmàticament davant el gir en la conversa que havia introduït el General. Típiques del General, les jugades com aquesta. Sabia interpretar el públic, una habilitat que resultava cabdal per recaptar fons. Tal com jo havia informat en Man a través de la tieta parisenca, ja havia assolit un cert èxit en la recaptació de fons, obtinguts a través d’unes quantes organitzacions a les quals en Claude l’havia presentat, així com a través dels seus propis contactes entre nord-americans que havien visitat el nostre país o que hi havien estat destinats. Eren homes ben connectats i de llinatge, igual que els membres dels patronats d’aquestes organitzacions. La quantitat de diners que donaven a la Germandat era moderada per al que estaven acostumats, res que pogués atraure l’atenció dels auditors o periodistes. Però tan bon punt els bitllets de dòlar s’enviaven a Tailàndia, es produïa una mena de màgia anomenada tipus de canvi. Potser sí que als Estats Units amb un bitllet de dòlar es comprava un entrepà de pernil, però en un camp de refugiats tailandès el modest bitllet de dòlar verd es transformava en acolorits bahts, preparats per alimentar un combatent durant dies. Per uns quants bahts més, els nostres combatents es podien vestir amb les últimes novetats en verd militar. Per tant, en nom d’ajudar els refugiats, aquestes donacions cobrien les necessitats bàsiques d’alimentació i vestimenta d’aquest exèrcit secret, format, al capdavall, per refugiats. I pel que fa a les armes i la munició, els les proporcionaven les forces de seguretat tailandeses, que alhora rebien la seva assignació de l’Oncle Sam, una operació portada a terme amb total transparència i el vistiplau absolut del Congrés.

Corresponia al Congressista, és clar, assenyalar el moment apropiat perquè nosaltres expliquéssim per què érem allà realment. Ho va fer a les postres, menjant la truita noruega, i després d’unes quantes rondes de còctels. Senyors, va dir el Congressista, hi ha un motiu molt seriós perquè ens hàgim trobat avui i hàgim renovat la nostra amistat. El General ha vingut a parlar-nos de la difícil situació en què es troba el nostre aliat, el soldat sud-vietnamita, sense el qual el món es veuria encara molt pitjor del que es veu avui en dia. Indoxina sí que va caure davant el comunisme, però fixin-se què hem salvat: Tailàndia, Taiwan, Hong Kong, Singapur, Corea i el Japó. Aquests països són els nostres baluards contra la marea del comunisme.

No ens descuidem les Filipines, va dir el doctor Hedd. O Indonèsia.

I tant. Marcos i Suharto van poder reprimir els seus comunistes perquè el soldat sud-vietnamita va ser el seu tallafocs, va dir el Congressista. Penso, doncs, que li devem alguna cosa més que mera gratitud, a aquest soldat, i aquest és el motiu pel qual els he demanat que vinguessin avui aquí. I ara cedeixo la paraula a un dels millors defensors de la llibertat que ha conegut mai Indoxina. General?

El General va apartar la copeta buida de conyac i es va inclinar per descansar els colzes a la taula, agafant-se les mans. Gràcies, Congressista. Humilment els dic que és un honor coneixe’ls a tots vostès. Homes com vostès han construït l’arma més important del món, l’arsenal de la democràcia. No hauríem pogut lluitar tant de temps contra forces incontenibles sense els seus nois i les seves armes. Cal que recordin, senyors, l’oposició que ens presentaven no només els nostres germans mal informats, sinó tot el món comunista. Els russos, els xinesos, els nord-coreans… Hi eren tots, igual com en el nostre bàndol hi havia el gran nombre d’asiàtics amb qui vostès han entaulat amistat. Com podria oblidar els sud-coreans, els filipins i els tailandesos que van lluitar amb nosaltres, així com els australians i els neozelandesos? Senyors, no vam lluitar a la guerra del Vietnam. No vam lluitar-hi sols. Només vam lluitar en la batalla del Vietnam en la Guerra Freda entre la llibertat i la tirania…

Ningú no qüestiona que encara hi ha dificultats al sud-est asiàtic, va dir el doctor Hedd. L’únic que havia vist que gosava interrompre el General era el president, però si es va ofendre, que segur que sí, no en va mostrar cap senyal, i es va limitar a somriure lleument per expressar que li plaïa la contribució del doctor Hedd. Però malgrat aquest passat tan agitat, va continuar el doctor Hedd, la regió està més encalmada ara, deixant de banda Cambodja. Mentrestant ens han d’amoïnar altres qüestions d’una urgència més immediata. Els palestins, les Brigades Roges, els soviètics. Les amenaces han canviat i s’han metastasitzat. Els comandos terroristes han colpejat Alemanya, Itàlia i Israel. L’Afganistan és el nou Vietnam. Ens hauria de preocupar, tot això; no és del mateix parer, General?

El General va arrufar les celles una mica per mostrar que tot allò l’amoïnava i que ho entenia. En qualitat de persona no blanca, el General, com jo mateix, sabia que havia de tenir paciència amb els blancs, que s’espantaven fàcilment amb els que no eren blancs. Fins i tot amb blancs liberals, només es podia arribar fins aquí, i amb els blancs corrents, amb prou feines es podia arribar enlloc. El General coneixia a fons la naturalesa, els matisos i les diferències internes dels blancs, igual com tots aquells que no eren blancs i havien viscut aquí una bona pila d’anys. Menjàvem els seus aliments, miràvem les seves pel·lícules, observàvem les seves vides i la seva psique a través de la televisió i en el contacte del dia a dia, apreníem la seva llengua, assimilàvem les seves subtils indirectes, els rèiem els acudits, fins i tot quan es feien a costa nostra, acceptàvem humilment la seva condescendència, escoltàvem les seves converses al supermercat i a la consulta del dentista i els protegíem renunciant a parlar la nostra llengua davant d’ells, cosa que els torbava. Érem els millors antropòlegs del poble americà que hi havia hagut mai, cosa que el poble americà no va saber perquè escrivíem les notes de camp en la nostra llengua en cartes i postals que enviàvem als països d’origen, on els nostres familiars llegien els informes amb hilaritat, desconcert i estupefacció. Encara que el Congressista fes broma, probablement coneixíem millor els blancs que ells mateixos, i segur que coneixíem millor els blancs millor del que ens havien conegut mai ells a nosaltres. Això de vegades feia que dubtéssim de nosaltres mateixos, que ens provoqués un estat d’autoqüestionament constant, d’observar-nos la imatge al mirall i preguntar-nos si allò era el que érem realment, si allò era com ens veien els blancs. Però malgrat tot el que pensàvem que coneixíem d’ells, hi havia coses que sabíem que no coneixeríem ni tan sols al cap d’anys d’intimitat forçada i volguda, com ara l’art de preparar salsa de nabius, la manera correcta de llançar una pilota de futbol i els costums secrets de les societats secretes, com les fraternitats estudiantils de les universitats, que feia l’efecte que només reclutaven aquells a qui haurien escollit per formar part de les Joventuts Hitlerianes. No menys important entre el que ens era desconegut figurava un santuari com aquest, o això és el que vaig comunicar a la tieta parisenca, una cambra secreta on molt pocs dels nostres havien comparegut abans, si és que n’havia comparegut cap. Tan conscient d’aquest fet com jo, el General va anar de puntetes mentals, vigilant de no ofendre.

És curiós que esmenti els soviètics, va dir el General. Tal com ha escrit, doctor Hedd, Stalin i els pobles de la Unió Soviètica tenen un caràcter més semblant a l’oriental que a l’occidental. El seu argument segons el qual la Guerra Freda és un xoc de civilitzacions, no pas un conflicte entre països o fins i tot ideologies, és del tot encertat. Realment la Guerra Freda és un conflicte entre Orient i Occident, i els soviètics són ben bé asiàtics que no han après mai els costums occidentals, a diferència de nosaltres. Evidentment era jo qui de fet, per preparar aquesta trobada o audició, havia resumit al General aquestes afirmacions del llibre d’en Hedd. Vaig observar el doctor Hedd atentament per veure com reaccionava davant la meva prescripció, però no va canviar d’expressió. De tota manera, confiava que els comentaris del General l’haguessin afectat. Cap autor era immune que li citessin de manera favorable idees i paraules. En el fons, els escriptors eren, tant si actuaven de manera més estrident o elegant, criatures insegures amb egos sensibles, de complexió tan delicada com estrelles del cinema, tot i que molt més pobres i menys glamurosos. Només calia cavar prou per trobar el tubercle blanc i carnós del seu jo secret, i les eines més esmolades per excavar sempre eren les seves pròpies paraules. Vaig sumar la meva contribució a aquest esforç i vaig dir: És indiscutible que ens hauríem d’enfrontar als soviètics, doctor Hedd. Però el motiu per lluitar contra ells està relacionat amb el motiu que vostè propugnava per lluitar contra els seus servents al nostre país, i per què continuem lluitant contra ells actualment.

I quin motiu és aquest?, va preguntar el sempre socràtic doctor Hedd.

L’hi diré jo, el motiu, va contestar el Congressista. I no pas amb les meves paraules, sinó en paraules de John Quincy Adams quan parlava del nostre gran país. «Allà on s’ha desplegat o es desplegui l’estendard de la llibertat i la independència, Amèrica hi tindrà el seu cor, les seves benediccions i les seves oracions… Ella —Amèrica— és la que desitja llibertat i independència per a tothom».

El doctor Hedd va tornar a somriure i va dir: Molt bé, senyor. Ni tan sols un anglès pot discutir amb John Quincy Adams.

El que encara no entenc és com vam perdre, va dir el fiscal auxiliar del districte, fent un gest al maître perquè li portés un altre còctel. Al meu parer, va dir l’advocat de danys personals, i espero que m’entendran, senyors, vam perdre perquè vam ser massa prudents. Ens feia por perjudicar la nostra reputació, però si haguéssim acceptat que qualsevol perjudici no seria per sempre, hauríem exercit una força aclaparadora i hauríem demostrat a la seva gent quin bàndol mereixia guanyar.

Potser Stalin i Mao tenien la resposta correcta, va dir el General. Un cop ja n’han mort uns quants milions, què són uns quants milions més? No ha escrit alguna cosa per l’estil, vostè, doctor Hedd?

Ha llegit el meu llibre amb més deteniment del que m’hauria esperat, General. Sens dubte vostè ha vist el pitjor de la guerra, igual que jo, o sigui que ja em perdonarà si dic una veritat difícil de pair sobre per què els americans van perdre el Vietnam. El doctor Hedd es va apujar les ulleres nas amunt fins que els ulls finalment van poder observar a través dels vidres. Els seus generals americans van lluitar a la segona guerra mundial i coneixien el valor de les estratègies japoneses, però no van tenir carta blanca a l’hora de fer la guerra. En comptes de lliurar una guerra de destrucció, l’únic tipus de guerra que entén i respecta l’oriental —fixin-se en Tòquio, Hiroshima i Nagasaki—, van haver de lliurar, o van triar lliurar, una guerra de desgast. L’oriental ho interpreta, força acuradament, com una feblesa. M’equivoco, General?

Si Orient té un recurs inexhaurible, va dir el General, és la gent.

És veritat, i li diré encara una altra cosa, General. Em sap greu arribar a aquesta conclusió, però n’he vist les proves jo mateix, no només en llibres i arxius, sinó als camps de batalla de Birmània. I cal que ho digui. La vida és abundant, la vida és barata a Orient. I tal com expressa la filosofia d’Orient —el doctor Hedd va fer una pausa—, la vida no és important. Potser és una insensibilitat de dir, però l’oriental no adjudica un preu tan alt a la vida com l’occidental.

Vaig escriure a la tieta parisenca que a la taula va planar un moment de silenci mentre assimilàvem aquesta idea i mentre els cambrers tornaven amb els nostres còctels. El Congressista va remenar la seva beguda i va dir: Què en pensa, General? El General va prendre un glop de conyac amb soda, va somriure i va dir: És clar que té raó el doctor Hedd, Congressista. La veritat molt sovint és incòmoda. Què en pensa, capità?

Tots els homes em van observar, mentre m’acostava la copa plena de martini als llavis. La vaig tornar a deixar a la taula a contracor. Després de tres d’aquestes libacions i dues copes de vi negre, em sentia clarivident, com si l’aire de la veritat m’hagués expandit la ment i necessités que l’alliberessin. Bé, vaig dir, em sap greu haver de dissentir del doctor Hedd. De fet l’oriental sí que valora la vida. El General va arrufar les celles i jo vaig fer una pausa. Ningú més va canviar d’expressió, però notava com s’acumulava l’electricitat estàtica de la tensió. O sigui que està dient que el doctor Hedd no té raó, va assenyalar el Congressista, tan afable com devia ser el doctor Mengele en la companyia adequada. Ui, no, em vaig afanyar a dir. Estava suant, tenia la samarreta interior humida. Però fixin-se, senyors, mentre que per a nosaltres la vida només té valor —vaig tornar a fer una pausa, i el meu públic es va inclinar un mil·límetre o dos cap a mi—, per als occidentals la vida té un valor incalculable.

Els homes van dirigir, llavors, l’atenció cap al doctor Hedd, que va alçar el còctel cap a mi i va dir: Jo no ho hauria pogut expressar millor, jove. I així, la conversa va arribar a la fi i ens vam dedicar a amanyagar els còctels amb l’afecte que es reservava per als cadellets. Van coincidir la meva mirada i la del General, i ell em va fer un gest d’aprovació amb el cap. Ara, un cop els nostres amfitrions quedaven satisfets amb la discussió, podia formular una pregunta meva. Potser és una ingenuïtat, vaig dir, però ens pensàvem que veníem a un club de camp.

Els nostres amfitrions van esclafir a riure eixordadorament, com si hagués explicat l’acudit més bo. Fins i tot el doctor Hedd semblava saber de què anava tot plegat, tot rient per sota el nas amb el seu Manhattan. El General i jo somrèiem, esperant l’explicació. El Congressista va dirigir la mirada al maître, que va assentir en silenci, i va dir: Senyors, ara és tan bon moment com qualsevol altre per presentar-los al club de camp. No es descuidin els còctels. Guiats pel maître, vam sortir en filera del menjador amb els còctels a la mà. Al capdavall del passadís hi havia una altra porta. En obrir-la, el maître va dir: Han arribat els senyors. A dins hi havia l’estança que havia esperat, amb parets folrades de fusta damunt de les quals hi havien penjat un cap de cérvol, que tenia un banyam amb tantes puntes que tots nosaltres hi hauríem pogut penjar la jaqueta. L’ambient estava carregat de fum i la il·luminació era tènue, ideal per afalagar les atractives joves abillades amb vestits ajustats que tan ben col·locades estaven en sofàs de pell.

Senyors, va dir el Congressista, benvinguts al club de camp.

No ho entenc, va xiuxiuejar el General.

Després l’hi explico, senyor, vaig contestar en veu baixa. Em vaig acabar el còctel i vaig atansar la copa al maître mentre el Congressista feia un senyal a un parell de senyoretes. General, capità, permetin-me que els presenti. Les nostres dames de companyia es van alçar. Elevades per talons alts, ens sobrepassaven al General i a mi uns sis centímetres. La meva era una rossa enorme i excessiva amb una dentadura esmaltada en blanc que no era tan dura i lluent com els seus ulls, d’un blau nòrdic. En una mà hi tenia una copa de xampany ple de bombolletes, i a l’altra un broquet llarguíssim amb un cigarret a mig fumar. Era una professional que havia vist milers de vegades homes com jo, cosa de la qual no em podia queixar gaire, tenint en compte que jo havia vist dones com ella un nombre considerable de vegades. Tot i que vaig col·locar les galtes i els llavis per formar el facsímil d’un somriure, no vaig aconseguir aplegar dins meu l’habitual entusiasme quan ens va presentar el Congressista. Potser va ser la manera tan distreta com va deixar caure la mica de cendra del cigarret a la moqueta, però en comptes de sentir-me magnetitzat per la seva bellesa d’acer, el que em va cridar l’atenció va ser una estria que tenia sota la mandíbula: la costura que es formava entre la pell nua del coll i la base de maquillatge blanc que li cobria el rostre. Em pots recordar com et dius?, va preguntar, rient sense motiu. Me li vaig acostar per dir-l’hi i per poc no caic al pou del seu escot, amb un vertigen sobtat induït pel cloroform del seu intens perfum.

M’agrada el teu accent, vaig dir, apartant-me’n. Deus ser d’algun lloc del sud.

De Geòrgia, xato, va dir, tornant a riure. Parles molt bé l’anglès per ser oriental.

Vaig riure, ella va riure, i quan vaig mirar el General i la seva companyia pèl-roja, vaig veure que ells també reien. Tots els presents a l’estança reien, i quan els cambrers van arribar amb més xampany, va quedar clar que passaríem tots una estona excel·lent, incloent-hi el doctor Hedd. Després d’atansar una copa a la seva companyia mamelluda i una altra a mi, va dir: Espero que no li sàpiga greu, jove, si faig servir el seu memorable gir lingüístic en el meu proper llibre. Les nostres companyies em van mirar sense interès, esperant la meva resposta. Res no em faria més feliç, vaig dir, tot i que em sentia, per motius que no es podien revelar amb aquella companyia, força infeliç.