CAPÍTOL 7

Confesso que la mort del major em va trasbalsar molt, comandant, encara que a vostè no el trasbalsi. Era un home relativament innocent, que era el millor que es podia esperar en aquest món. A Saigon, jo hauria comptat amb les meves visites setmanals a la basílica amb en Man per parlar dels meus dubtes, però aquí estava tot sol i només em tenia a mi, les meves accions i les meves creences. Sabia el que m’hauria dit en Man, però és que necessitava que m’ho tornés a dir, com en altres ocasions, com la vegada que li vaig passar un rodet amb l’enregistrament dels plans d’atac amb helicòpters d’un batalló Ranger. Moririen homes innocents com a resultat de les meves accions, oi? És clar que hi moriran homes, va dir en Man, tapant-se les paraules darrere les mans juntes quan estàvem agenollats en un banc. Però no són innocents. Ni tampoc ho som nosaltres, amic meu. Som revolucionaris, i els revolucionaris no podem ser mai innocents. Sabem massa coses i hem fet massa coses.

Vaig tremolar en l’ambient humit de la basílica mentre les velles dames cantarellejaven. Com era al principi, ara i sempre, i pels segles dels segles. Amén. Contràriament al que es pugui creure, la ideologia revolucionària, fins i tot en un país tropical, no és acalorada. És freda, sorgida de la mà de l’home. No és estrany, doncs, que de vegades els revolucionaris necessitessin escalf natural. Per això, quan no gaire després del traspàs del major fartaner vaig rebre una invitació per a un casament, la vaig acceptar amb entusiasme. La Sofia Mori va ser la meva insòlita acompanyant a la recepció d’una parella de qui vaig haver de consultar els noms a la invitació abans de saludar-los. El pare de la núvia era un llegendari coronel d’infanteria de marina que amb el seu batalló va repel·lir un regiment de l’exèrcit del Vietnam del Nord durant la batalla de Hue sense ajuda nord-americana, mentre que el pare del nuvi era el vicepresident de la sucursal del Bank of America a Saigon. La família havia fugit de Saigon en un avió pagat pel Bank of America, de manera que s’evitava la humiliació dels camps de refugiats. El més característic del vicepresident, a banda del seu aire de distinció natural, era un bigoti estil Clark Gable que es feia el mort al llavi superior, un ornament molt apreciat pels homes del sud que es creien elegants playboys. Jo havia rebut la invitació perquè havia coincidit amb l’home unes quantes vegades a Saigon com a assistent del General. El meu estatus quedava palès per la distància a què m’asseia respecte de l’estrada, o sigui, molt lluny. Ens van situar prop dels lavabos, escudats de l’aroma de desinfectant només per les taules de la canalla i la banda de música. Els nostres companys eren una parella d’antics oficials subalterns, dos directius mitjans de banc que havien trobat feines de categoria més baixa a les sucursals del Bank of America, un parent seu que semblava sorgit de l’endogàmia i les respectives dones. En època de vaques magres no m’haurien concedit una invitació, però ara ja feia més d’un any que vivíem l’exili americà, i per a alguns havia tornat l’època de vaques grasses. El restaurant xinès era a Westminster, on l’home del bigoti Clark Gable havia instal·lat la família als afores, en una casa d’una sola planta estil ranxo que suposava una disminució de categoria respecte de la seva vil·la de Saigon, però que continuava estant molts graons per damunt de la majoria d’assistents a la celebració d’aquell vespre. Westminster era la població d’en Sonny, i el vaig clissar en una taula uns quants cercles més a prop del centre de poder, en un intent per part del Clark Gable d’assegurar-se una cobertura periodística positiva.

Malgrat el soroll i el tràfec del restaurant, on cambrers xinesos embotits en americanes vermelles feien corredisses entre el laberint de taules del banquet, per l’ampli menjador planava una certa melangia. L’absència del pare de la núvia es feia notar, ja que a ell i el que quedava del seu batalló els havien capturat quan l’últim dia defensaven l’accés oest a Saigon. El General el va elogiar al principi del banquet en un discurs que va remoure emocions, llàgrimes i begudes. Tots els veterans van brindar per l’heroi amb unes ostensibles mostres de valentia que ajudaven a amagar la seva incòmoda falta d’heroisme. Només calia somriure i beure si no et volies enfonsar fins al coll en les terres movedisses de la contradicció, o això deia el pobre major fartaner, el cap amputat del qual feia de centre de taula. Així que vaig somriure i vaig fer baixar el conyac gargamella avall. Després vaig barrejar una degustació de Rémy Martin i soda per a la senyora Mori mentre explicava els exòtics costums, hàbits, pentinats i estil de vestir de la nostra gent, amants de la diversió. Vaig fer l’explicació a crits, batallant perquè se’m sentís per damunt de la sorollosa banda de covers liderada per un homenet vestit amb un blazer de lluentons. Lluïa una glamurosa permanent de rocker imitant una perruca Lluís XIV, però sense les pólvores, i fatxendejava enfilat en unes sabates daurades de plataforma mentre acaronava el micro i se n’arrambava la carxofa als llavis de manera suggeridora en cantar. Als banquers i militars declaradament heterosexuals els encantava, i rugien i aclamaven cada gest pèlvic de flagrant flirteig que sorgia dels pantalons de setí increïblement ajustats del cantant. Quan aquest va convidar homes virils a l’estrada per ballar, va ser el General qui es va afanyar a oferir-se. Somreia i es passejava amunt i avall amb el cantant al so de «Black is black», el tema musical de la desenfrenada decadència de Saigon, mentre el públic aclamava i aplaudia entusiasmat i el cantant picava l’ullet per damunt l’espatlla a l’estil Mae West. Aquest era el medi del General, entre homes i dones que l’apreciaven o que es guardaven prou de no expressar cap desacord o queixa envers ell. L’execució —no, la neutralització— del pobre major fartaner li havia insuflat vida altra vegada, prou per fer-ne un elogi magistral al funeral. Hi va lloar el major com un home discret, sacrificat i humil que sempre va complir els seus deures vers el país i la família sense queixar-se, i a qui per desgràcia van segar la vida en un robatori absurd. Vaig fer fotos del funeral amb la meva Kodak —més tard enviaria les imatges a la tieta de París—, mentre en Sonny, assegut a la primera fila d’assistents al funeral, prenia notes per a la necrològica. Després de la cerimònia, el General va lliurar discretament a la vídua un sobre amb diners provinents dels fons operatius proporcionats per en Claude, i seguidament es va aturar a observar a dins del cotxet on dormien l’Espinacs i en Bròcoli. I jo només vaig poder dir algun tòpic a la vídua, que amb el vel es tapava una cascada de llàgrimes. Com ha anat?, va preguntar en Bon, quan vaig tornar a casa. I tu què creus?, vaig contestar, dirigint-me a la nevera, que com sempre tenia les costelles ben plenes de cerveses. A banda de la consciència, el fetge era la part del cos que tenia més maltractada.

Els casaments sovint empitjoraven el maltractament, agreujat per la visió d’uns nuvis feliços i innocents. El seu matrimoni els portaria alienació, adulteri, patiment i divorci, però també els portaria afecte, lleialtat, criatures i satisfacció. Tot i que no tenia gens de ganes de casar-me, els casaments em recordaven el que m’havia estat negat sense que jo hi pogués dir res. Així, si començava tots els casaments com el paio dur d’una pel·lícula barata, combinant riallades amb algun comentari cínic, els acabava com un còctel diluït, amb una tercera part cantant, una tercera part sentimental i una tercera part afligit. Va ser en aquest estat que em vaig endur la senyora Mori a la pista de ball després que tallessin el pastís de noces, i va ser aleshores, prop de l’estrada, que vaig reconèixer una de les dues cantants que feien torns al micròfon amb el galant gai. Era la filla gran del General, que s’havia instal·lat a l’àrea de la badia de San Francisco com a estudiant sense córrer perill mentre el país s’ensorrava. Gairebé no reconeixia la Lana de l’alumna d’institut que havia vist a la vil·la del General en unes vacances d’estiu. En aquella època, encara es deia Lan i anava vestida molt modesta, amb l’ao dai blanc de col·legiala que en molts escriptors occidentals havia provocat fantasies quasipederastes a propòsit d’uns cossos núbils que revelaven totes les corbes sense mostrar ni un centímetre de pell si no era per damunt el coll i per sota els punys. Es veu que això els escriptors s’ho van prendre com una metàfora implícita del nostre país, llicenciós i alhora retret, insinuant-ho tot i no revelant res en una encisadora demostració de pudor, una paradoxal incitació a la temptació, una exhibició de modèstia increïblement libidinosa. Gairebé cap cronista de viatges, periodista o observador ocasional de la vida del nostre país es podia reprimir les ganes d’escriure sobre les noies que anaven i venien de l’institut en bicicleta amb aquells onejants ao dai blancs, com papallones que tot home occidental somiava desar amb xinxetes a la seva col·lecció.

En realitat, la Lan era molt xicotot i cada matí la Madame o la mainadera l’havia de ficar per força dins de l’ao dai. La seva màxima forma de rebel·lió va ser convertir-se en una alumna extraordinària que, com jo, va obtenir una beca per anar als Estats Units. En el seu cas, la beca era de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, que el General i la Madame consideraven una colònia comunista de professors radicals i alumnes revolucionaris que l’únic que volien era seduir innocents i endur-se’ls al llit. Volien enviar la seva nena a una universitat femenina on l’únic perill fos la seducció lèsbica, però la Lan no havia demanat plaça en cap d’aquestes institucions i havia insistit a anar a Berkeley. Quan li van prohibir de viatjar-hi, la Lan va amenaçar amb el suïcidi. Ni el General ni la Madame se la van prendre seriosament fins que la Lan es va empassar un grapat de pastilles per dormir. Per sort tenia el puny petit. Després de cuidar-la fins que es va refer, el General estava disposat a cedir, però la Madame no. Llavors una tarda la Lan es va llançar al riu Saigon, si bé és cert que ho va fer en una hora en què el moll era ple de vianants, dos dels quals es van llançar a salvar-la mentre surava amb el seu ao dai blanc. Finalment la Madame també va cedir i la Lan va volar fins a Berkeley per estudiar Història de l’Art la tardor del 72, una matèria que els seus pares consideraven que li potenciaria la sensibilitat femenina i la faria apta per al matrimoni.

En les estades a casa els estius del 73 i el 74, va reaparèixer com una estrangera amb texans de pota d’elefant i cabells escalats i amb ondes, bruses arrapades al màxim damunt l’ondulació de la sina i esclops que afegien alguns centímetres a la seva modesta alçària. La Madame la feia seure a la sala i, segons les mainaderes, li clavava el sermó sobre la importància de mantenir la virginitat i cultivar les «tres submissions i quatre virtuts», una expressió que fa pensar en el títol d’una novel·la eròtica per a intel·lectuals. La sola menció de la seva virginitat en perill o suposadament perduda proporcionava abundant llenya per a la cuina de la meva imaginació, un foc que alimentava en la privacitat de la meva habitació, a l’altre costat del passadís d’on hi havia la seva, que compartia amb una germana petita. La Lan havia visitat el General i la Madame unes quantes vegades des que havíem arribat a Califòrnia, però no m’havien convidat a la casa en aquelles ocasions. Tampoc em van convidar a acompanyar el General i la Madame a la graduació cum laude de la noia uns mesos abans. El màxim que vaig saber de la Lan va ser alguna cosa que el General va mormolejar sobre la ingrata de la seva filla, que ara es feia dir Lana i que després de graduar-se no havia tornat a casa sinó que havia decidit independitzar-se. Tot i que vaig provar d’estirar la llengua al General sobre quins estudis de postgrau feia la Lana, l’home va estar inusitadament poc comunicatiu.

Ara ho entenia, i entenia els motius. Aquesta Lana de l’escenari no tenia cap relació amb la Lan que jo recordava. L’altra cantant de la banda era l’àngel de la tradició, vestida amb un ao dai verd groguenc, amb els cabells llargs i llisos i maquillada amb bon gust, i les cançons que triava eren balades xopes d’estrògens sobre dones perdudament enamorades que evocaven tant amants soldats que eren lluny com la mateixa Saigon perduda. Ni un bri d’aquesta tristesa o sentiment de pèrdua tenyia les cançons de la Lana, que no mirava enrere a causa d’aquella seductora anomenada modernitat. Fins i tot a mi em va sorprendre la minifaldilla de cuir negre que amenaçava de revelar fugaçment aquell secret que m’havia provocat fantasies tan sovint. Per sobre la minifaldilla, el top de seda daurat sense esquena centellejava amb cada rotació de dors que feia la noia quan tensava els pulmons. I la seva especialitat eren els enèrgics números que les bandes de blues i rock del nostre país havien arribat a dominar per entretenir les tropes americanes i els joves americanitzats. Li havia sentit cantar «Proud Mary» unes hores abans sense adonar-me que era ella, i ara m’havia de forçar a no mirar-la fixament mentre deixava anar una versió gutural de «Twist and shout» que gairebé va atraure tots els menors de quaranta anys a la pista de ball. A banda del senzill però elegant txa-txa-txa, el twist era el ball preferit de la gent del sud, ja que no exigia coordinació. Fins i tot la Madame ballava sovint el twist, ja que el considerava prou innocent i per això també permetia als seus fills aplegar-se a la pista de ball. Però quan vaig dirigir la mirada a la taula del General, que ocupava un lloc d’honor en un costat de la pista de ball, vaig comprovar que tant ell com la Madame continuaven asseguts, amb aparença d’estar llepant el fruit àcid del tamarinde que havia proporcionat ombra a la seva vil·la perduda. I no m’estranya! Ja que ningú ballava més el twist que la Lana, que amb cada rotació de malucs accionava un mecanisme invisible que empenyia endavant i després enrere els caps dels homes que hi havia a la pista. Jo hi hauria participat si no hagués estat tan conscient que la senyora Mori ballava amb mi, remenant-se amb una joia tan infantil que em feia somriure. Anava molt femenina en comparació del seu estil habitual. Duia un lliri entre les ones dels cabells i un vestit de chiffon que de fet li deixava els genolls al descobert. Ja li havia afalagat més d’una vegada l’aparença, i vaig aprofitar que li veia els genolls durant el twist per fer-li també compliments sobre la seva manera de ballar. Feia temps que no ballava d’aquesta manera, va dir quan es va acabar la cançó. Ni jo tampoc, senyora Mori, vaig contestar, fent-li un petó a la galta. Sofia, va dir.

Abans que pogués contestar, el Clark Gable va pujar a l’escenari i va anunciar una visita sorpresa, un congressista que havia servit al nostre país com a Boina Verda del 62 al 64 i que representava el districte en què ens trobàvem. El Congressista havia assolit un cert renom a Califòrnia del Sud com a prometedor polític jove, ja que les seves credencials castrenses li eren útils al comtat d’Orange. Aquí, els seus àlies de Ned Napalm o Ned Deixa’ls Amb Un Pam de Nas o Ned Carrega-te’ls Amb Una Bomba Nuclear, utilitzats segons l’estat d’ànim de cadascú i la crisi geopolítica, eren afectuosos més que no pas despectius. Tenia una ideologia política tan anti-roja que també hauria pogut ser verda, i un dels motius és que era un dels pocs polítics de Califòrnia del Sud que rebia els refugiats amb els braços oberts. La majoria de nord-americans ens miraven amb ambivalència, si no aversió total, ja que érem els recordatoris vivents de la seva feridora derrota. Érem una amenaça per a la santedat i la simetria de l’Amèrica blanca i negra, que amb la seva política racial del yin i el yang no deixava espai per a cap altre color, i menys per a aquella penosa gent menuda de pell groga que pispava l’erari americà. Érem uns estrangers estranys de qui es rumorejava que sentíem una predilecció especial pel Fido Americanus, el cànid domèstic que rebia més recursos per càpita que els que ingressava anualment una família famolenca de Bangladesh. (El veritable horror d’aquesta situació de fet quedava fora de la comprensió de l’americà corrent. Mentre que certament se sabia que alguns de nosaltres preparàvem els germans del Rin Tin Tin i la Lassie per sopar, no ho fèiem de la manera neandertalesca que imaginava l’americà corrent, amb un garrot, unes graelles i una mica de sal, sinó amb la profunditat ingènua i creativa d’un gormand, ja que els nostres xefs sabien cuinar els cànids de set maneres diferents per fer augmentar la virilitat, des d’extreure’ls el moll de l’os fins a coure’ls a la brasa o bullir-los, així com fer-ne salsitxes, estofats i fregir-los i coure’ls al vapor de diverses maneres… Nyam-nyam!). El Congressista, però, havia escrit editorials per defensar-nos i donar la benvinguda als émigrés al seu districte del comtat d’Orange.

Mare de Déu, però que bé, va dir, amb el micròfon a la mà i el Clark Gable al costat, flanquejat per l’àngel i la seductora. Estava en la quarantena i era un híbrid entre advocat i polític, ja que mostrava l’agressivitat del primer i la suavitat del segon, i l’exemple de tot plegat era el cap. Lluent, polit i punxegut com la punta d’una ploma estilogràfica, en sorgien les paraules amb tanta fluïdesa com amb la millor tinta índia. El cap era el que el separava en alçada del Clark Gable, que era més baix, i en totes les dimensions el Congressista era tan expansiu que en els confins del seu cos s’haurien pogut embotir dos vietnamites de mida i alçada mitjanes. Que bé, senyores i senyors, i així de bé m’agradaria que els veiessin els meus compatriotes, és a dir, com a compatriotes americans. Agraeixo profundament l’oportunitat de ser aquest vespre aquí per participar en l’alegria de l’ocasió, el casament de dos encantadors joves vietnamites en un restaurant xinès en territori californià sota la lluna americana en un univers cristià. Deixin-me que els expliqui una cosa, senyores i senyors: durant dos anys vaig viure entre la seva gent a la zona de l’Altiplà central, vaig lluitar amb els seus soldats, vaig compartir les seves pors i em vaig enfrontar al seu enemic, i pensava llavors, i penso ara, si hi havia res millor que podia fer amb la meva vida que sacrificar-la en la causa de les esperances, els somnis i les aspiracions que tenen vostès d’una vida millor. Per més que cregués tan fermament com vostès que aquestes esperances, aquestes aspiracions i aquests somnis es veurien realitzats a la seva terra, la història i la misteriosa i inqüestionable gràcia de Déu ens han repartit una altra mà de cartes. He vingut a dir-los, senyores i senyors, que és una mà de cartes de mala sort provisional, ja que els seus soldats van lluitar amb molta valentia, i s’haurien imposat si el Congrés s’hagués mantingut tan ferm a donar-los suport com va prometre el president. Era una promesa compartida per molts, molts nord-americans. Però no pas tots. Ja saben a què em refereixo. Als demòcrates, als mitjans de comunicació, al moviment antibel·licista, als hippies, als estudiants universitaris, als radicals. Als Estats Units l’han afeblit les seves pròpies divisions internes, els derrotistes, comunistes i traïdors que infesten les nostres universitats, les nostres sales de redacció i el nostre Congrés. Vostès, i és trist dir-ho, simplement els recorden la seva covardia i traïció. He vingut a dir-los que a mi el que em recorden és la gran promesa d’Amèrica! La promesa de l’immigrant! La promesa del somni americà! La promesa que abans la gent d’aquest país valorava tan profundament i que algun dia, ben aviat, tornarà a valorar profundament: que Amèrica és una terra de llibertat i independència, una terra de patriotes que sempre s’han alçat en defensa de l’home del carrer arreu del món, una terra d’herois que mai no abandonen la causa d’ajudar els amics i aniquilar els enemics, una terra que dóna la benvinguda a persones com vostès, que han sacrificat molt en la nostra causa comuna de la democràcia i la llibertat! Algun dia, amics meus, Amèrica tornarà a estar orgullosa d’ella mateixa, i serà per persones com vostès. I algun dia, amics meus, la terra que han perdut tornarà a ser seva! Perquè res no pot aturar l’inevitable moviment de la llibertat i la voluntat de la gent! Ara, ratifiquin amb mi en la seva preciosa llengua el que creiem tots…

Tot el públic havia estat aclamant i aplaudint amb ganes durant el discurs, i si els hagués plantat al davant un comunista dins una gàbia, de bon grat els espectadors li haurien demanat que amb aquelles immenses mans seves li arrenqués el cor vermell bategant. Semblava que ja no els podia esverar més, però ho va aconseguir. Alçant els braços en forma de V, segurament per indicar Victòria, o Vietnam, o Voteu-me, o alguna cosa encara més subliminal i suggeridora, va cridar al micròfon, en el vietnamita més perfecte: Vietnam Muon Nam! Vietnam Muon Nam! Vietnam Muon Nam! Els que estaven asseguts es van posar dempeus, i els que estaven dempeus es van alçar una mica més, i tothom va bramar després del Congressista la tornada de Vietnam per sempre! Aleshores el Clark Gable va fer un gest a la banda i aquesta va entonar el ritme del nostre himne nacional, que l’àngel, la seductora, el Clark Gable i el Congressista van cantar amb fervor, com tot el públic, com jo, però no pas els estoics cambrers xinesos, que per fi podien descansar una mica.

Quan es va haver acabat l’himne, al Congressista el van assetjar els admiradors dalt de l’estrada mentre la resta del públic es deixava caure als seients amb petulància postcoital. Quan em vaig tombar, vaig veure que en Sonny, llibreta i bolígraf en mà, era al costat de la senyora Mori. És curiós, deia, que després d’un o dos gots de conyac es tornin mig rojos. És el mateix eslògan que utilitza el Partit Comunista. La senyora Mori va arronsar les espatlles. Un eslògan és com un vestit buit, va contestar. Qualsevol se’l pot posar. M’ha agradat aquesta, va dir en Sonny. Li fa res si la utilitzo? Vaig fer les presentacions i vaig preguntar a en Sonny si s’acostaria a l’estrada a fer una foto. Va somriure. Al diari li va prou bé perquè pugui contractar un fotògraf. I jo ja he entrevistat el bon Congressista. Hauria d’haver portat una armilla antibales. Gairebé em disparava trets.

Típic comportament dels blancs, va comentar la senyora Mori. Us heu fixat mai que un blanc aprèn algunes paraules d’una llengua asiàtica i nosaltres perdem la xaveta? Podria demanar un got d’aigua i el tractaríem com un Einstein. En Sonny va somriure i s’ho va apuntar, també. Fa més temps que nosaltres que és aquí, senyora Mori, va dir, amb una certa admiració. Us heu fixat que, quan els asiàtics parlem anglès, ha de ser gairebé perfecte o algú es burlarà del nostre accent? Tant se val el temps que faci que som aquí, va continuar la senyora Mori. Els blancs sempre pensaran que som estrangers. Però oi que hi ha una altra manera de mirar-s’ho?, vaig dir jo, arrossegant una mica les paraules pel conyac que tenia al flux sanguini. Si parlem un anglès perfecte, aleshores els americans confien en nosaltres. Els resulta més fàcil de pensar que som un d’ells.

Ets d’aquella mena de persones, oi? Els ulls d’en Sonny eren tan opacs com els vidres tintats d’un cotxe. Estava equivocat en pensar que havia canviat tant. Les poques vegades que ens havíem vist des de la retrobada inicial, havia demostrat que simplement havia abaixat el volum de la seva personalitat. Així, què en penses del nostre congressista?

Em citaràs?

Seràs una font anònima.

És el millor que ens podia passar, vaig dir. I no era cap mentida. De fet, era el millor tipus de veritat, la que com a mínim significa dues coses.

El cap de setmana següent em va proporcionar més oportunitats per entendre millor el potencial del Congressista. Aquell assolellat matí de diumenge, vaig dur en cotxe el General i la Madame de Hollywood a Huntington Beach, on vivia el Congressista i on els havia convidat a dinar. El meu títol de xofer impressionava més que el vehicle, un Chevrolet Nova que només tenia un avantatge: era relativament nou. Però el que comptava era que el General i la Madame, arraulits al seient del darrere, tenien xofer. La meva funció era ser un ornament de la seva vida passada i possible vida futura. La conversa que van tenir en el trajecte d’una hora va girar gairebé tota al voltant del Congressista fins que vaig preguntar per la Lana, que, vaig dir, m’havia sorprès que ja s’hagués fet gran. Pel retrovisor, vaig veure com a la Madame se li enterbolia la cara amb una ira que li costava reprimir.

Està boja del tot, va afirmar la Madame. Hem intentat que la seva bogeria no se sabés fora de la família, però ara que galleja en públic com a cantant —la Madame va pronunciar la paraula com si fos comunista—, no hi podem fer res. Alguns l’han convençut que tenia talent per ser cantant, i ella s’ha pres el compliment en ferm. Té força talent, vaig dir. No comenci! No l’esperoni! Miri-se-la. Sembla una qualsevol. Així l’he educat jo? Quin home decent es voldria casar amb allò? Vostè s’hi casaria, capità? Les nostres mirades van coincidir al retrovisor. No, Madame, vaig contestar, no em voldria casar amb allò, altra vegada la veritat de dues cares, ja que no va ser el matrimoni el primer que se’m va ocórrer quan la vaig veure dalt de l’estrada. És clar que no, va etzibar ella. El pitjor de viure als Estats Units és la corrupció. Al nostre país, la podíem contenir als bars, als clubs nocturns i a les bases. Però aquí no podrem protegir els fills de la impudícia, la superficialitat i la vulgaritat que agrada tant als americans. Són massa permissius. Ningú es planteja què significa el que en diuen citar-se. Tots sabem que «cita» és un eufemisme. Quin pare no només permet a la seva filla copular en l’adolescència, sinó que a més l’hi anima de grat? És esgarrifós! És una renúncia a la responsabilitat moral. Ecs.

No sé com, però durant el dinar la conversa va girar exactament cap a la mateixa direcció, cosa que va permetre a la Madame repetir la seva opinió al Congressista i la seva dona, la Rita, una refugiada de la revolució de Castro. Tenia una lleugera retirada a Rita Hayworth, amb deu o quinze anys i sis o set quilos més que l’estrella de cine en el seu període més glamurós, més o menys a l’època de Gilda. Castro, va dir, de la mateixa manera en què la Madame deia cantant, és el dimoni. L’únic avantatge de viure amb el dimoni, General i Madame, és que es coneix el mal i es pot reconèixer. Per això m’alegra que siguin aquí avui, perquè els cubans i els vietnamites som cosins en la nostra causa comuna contra el comunisme. Aquestes paraules van segellar el vincle entre el Congressista i la Rita i el General i la Madame, que es va sentir prou còmoda per parlar-los finalment de la Lana mentre la callada serventa netejava els plats buits. La Rita hi va mostrar acord de seguida. Era l’equivalent domèstic del seu marit, una guerrera mestressa de casa anticomunista per a qui res era només un incident aïllat sinó gairebé sempre un símptoma segons el qual la malaltia del comunisme es podia relacionar amb la pobresa, la depravació, l’ateisme i la decadència de moltes menes. No deixaré entrar la música rock en aquesta casa, va dir, estrenyent la mà a la Madame per consolar-la per la pèrdua de la virtut de la seva filla. No permetré a cap dels meus fills de tenir una cita abans dels divuit anys i, mentre visquin en aquesta casa, no podran tornar més tard de les deu de la nit. És el nostre punt feble, aquesta llibertat que donem perquè la gent es comporti com li plagui, amb drogues i sexe, com si aquestes coses no fossin contagioses.

Tot sistema té excessos que cal controlar internament, va dir el Congressista. Hem permès que els hippies robessin el significat de les paraules «amor» i «llibertat», i tot just comencem a combatre-ho ara. Aquest combat comença i s’acaba a casa. A diferència de quan es presentava en públic, en privat el Congressista gastava un to suau i mesurat, i, ara, assegut com a cap de taula, amb el General i la Madame a banda i banda, desplegava un aire de confiança senyorial. Nosaltres controlem el que llegeixen, escolten i miren els nostres fills, però es fa difícil si poden engegar la televisió o la ràdio quan volen. Cal que el govern s’asseguri que Hollywood i els segells discogràfics no vagin massa lluny.

Que no és vostè, el govern?, va preguntar el General.

I tant! Motiu pel qual una de les meves prioritats és la legislació que regula les pel·lícules i la música. No és censura, només consells amb conseqüències. Però es pot imaginar que no agrado gens als paios de Hollywood i al món de la música, fins que em coneixen, que llavors veuen que no sóc cap ogre que vol devorar les seves creacions. Només provo d’ajudar-los a refinar el seu producte. Una de les conseqüències de la meva feina al subcomitè és que m’he fet força amic d’alguna gent de Hollywood. Admeto que tenia prejudicis sobre ells, però de fet alguns d’aquests individus són intel·ligents i apassionats, també. Intel·ligents i apassionats, això és el que m’interessa. La resta, es pot negociar. El cas és que un d’ells està fent una pel·lícula sobre la guerra i volia el meu assessorament. Li faré alguns comentaris del seu guió, el que té ben i mal entès. Però si li comento això, General, és perquè va sobre el Programa Fènix, i sé que vostè n’és un expert. Jo me’n vaig anar fins i tot abans que comencés. Potser vostè s’ho podria mirar. O si no, vagi a saber la història estil Hollywood que faran.

És per a aquestes coses que tinc el meu capità, va dir el General, assenyalant-me amb el cap. De fet és el meu agregat cultural. Estaria més que content de llegir el guió i donar-ne el seu punt de vista. Quan vaig preguntar el títol al Congressista, em vaig quedar de pasta de moniato. Hamlet?

No, El llogaret^[001]. El director és també el guionista. No ha estat ni un dia a les forces armades; de petit només el van alimentar amb pel·lícules de John Wayne i Audie Murphy. El protagonista és un Boina Verda que ha de salvar un llogaret. Durant dos anys vaig formar part d’un Equip A en diversos llogarets, però no tenia res a veure amb aquest món imaginari que s’ha inventat ell.

Veuré què hi puc fer, vaig dir. Quan era petit, havia viscut en un llogaret del nord només uns anys, abans que anéssim al sud el 54, però la manca d’experiència no m’ha suposat mai un obstacle per intentar res. I això era el que tenia al cap quan em vaig acostar a la Lana després de la seva contundent actuació, per felicitar-la per la seva nova carrera. Érem al vestíbul del restaurant, al costat d’una impressionant fotografia dels noucasats col·locada en un cavallet, i va ser aquí on em va examinar amb l’ull objectiu, mancat de sentimentalisme, d’un taxador d’art. Va somriure i va dir: No entenia per què mantenies distàncies amb mi, capità. Quan em vaig queixar i vaig dir que no l’havia reconegut, em va preguntar si m’agradava el que veia. Ja no sóc la nena que vas conèixer, oi, capità?

Alguns homes preferien aquelles col·legiales innocents vestides amb ao dai blancs, però no pas jo. Corresponien a una visió bucòlica i pura de la nostra cultura de la qual jo estava exclòs, ja que m’era tan llunyana com els cims nevats de la terra del meu pare. No, jo era impur, i impuresa era l’únic que volia i em mereixia. No t’assembles a la nena que coneixia, vaig dir. Però ets exacta a la dona que m’imaginava que series algun dia. Ningú li havia dit mai una cosa com aquella, i aquell comentari meu tan inesperat la va fer titubejar un moment abans de refer-se. Veig que no sóc l’única que ha canviat des que ets aquí, capità. Ets molt més… directe que quan vivies amb nosaltres.

Ja no visc amb tu, vaig dir. Si la Madame no hagués aparegut en aquell moment, qui sap on ens hauria dut la conversa. Sense dirigir-me ni una paraula, va agafar la Lana pel colze i la va portar cap al lavabo de dones amb una força que no seria rebutjada. Tot i que això és l’últim que vaig saber d’ella durant força temps, al llarg de les setmanes següents la vaig tenir en les meves fantasies moltes vegades. Independentment del que jo volia o em mereixia, sempre apareixia vestida amb un ao dai blanc, amb els cabells llargs negres que de vegades li emmarcaven la cara i de vegades l’hi ocultaven. En la ciutat sense nom on me la trobava al somni, el meu jo fantasma flaquejava. Tot i la situació somnàmbula en què em trobava, sabia que el blanc no era només el color de la puresa i la innocència. També era un senyal de dol i mort.