CAPÍTOL 11

Com més temps treballava en la Pel·lícula, més em convencia que no era només un assessor tècnic en un projecte artístic, sinó un infiltrat en una obra de propaganda. Un home com el Cineasta ho hauria negat, ja que veia la seva Pel·lícula com a pur art, però qui enganyava a qui? Les pel·lícules eren el recurs amb què els Estats Units debilitaven la resta del món, ja que Hollywood atacava implacablement les defenses mentals dels espectadors amb els superèxits, l’espectacle, les pel·lícules que arrasaven, les que esmicolaven els rècords i, sí, fins i tot les que havien enfonsat les taquilles. Tant se valia la història que miressin els espectadors. Es tractava que fos la història americana, la que miraven i adoraven, fins al dia que potser ells mateixos fossin bombardejats pels avions que havien vist a les pel·lícules americanes.

En Man, és clar, entenia la funció de Hollywood com el llançamíssils del míssil balístic intercontinental de l’americanització. Jo li havia escrit una carta amoïnat per la rellevància de la meva feina a la Pel·lícula, i ell m’havia contestat amb missatges més minuciosos que mai. Primer es va referir a la meva preocupació pels refugiats: Condicions aquí exagerades allà. Recorda principis del nostre Partit. Cal eradicar enemics del Partit. El seu segon missatge s’ocupava del meu temor de ser un col·laborador del Cineasta: Recorda Mao a Yan’an. I ja està, però així va dissipar el corb negre del dubte que descansava damunt la meva espatlla. Quan va ser l’última vegada que un president nord-americà va considerar que valia la pena escriure un discurs sobre la importància de l’art i la literatura? No ho recordo. I no obstant això, a Yan’an, Mao va dir que l’art i la literatura eren cabdals per a la revolució. I a la inversa, va advertir, l’art i la literatura també podien ser instruments de dominació. L’art no es podia separar de la política, i la política necessitava l’art per arribar a la gent allà on visquessin, a través de l’entreteniment. Instant-me a recordar Mao, en Man em deia que la meva missió amb la Pel·lícula era important. Potser la Pel·lícula en si no era tan important, però sí que ho era el que representava, el gènere de la pel·lícula americana. A un espectador li podia encantar aquesta Pel·lícula o la podia trobar odiosa, o podia pensar que tan sols era una història, però aquestes emocions eren irrellevants. El que realment importava era l’espectador, que havia pagat una entrada disposat a permetre que les idees i els valors americans es filtressin en el vulnerable teixit del seu cervell i el terra absorbent del seu cor.

La primera vegada que en Man va debatre aquests temes amb mi, en el nostre grup d’estudi, em va enlluernar la seva genialitat, així com la de Mao. Jo era un estudiant d’institut que no havia llegit mai Mao, que no havia pensat mai que l’art i la literatura tinguessin cap relació amb la política. En Man va impartir aquella classe duent-me a mi i el tercer membre de la nostra cèl·lula, un jove amb ulleres que es deia Ngo, cap a un vehement debat sobre la xerrada de Mao. Els arguments del Gran Timoner sobre l’art ens van emocionar. L’art podia ser alhora popular, adreçat a les masses, i avançat, ja que augmentava el seu propi nivell estètic així com el gust de les masses. Discutíem com es podia aconseguir tot això al jardí d’en Ngo, amb aquella confiança fatxenda dels adolescents, interromputs de tant en tant quan la mare d’en Ngo ens portava alguna cosa per menjar. El pobre Ngo al final va morir en un centre d’interrogatoris provincial, arrestat per possessió de pamflets antigovernamentals, però en aquella època era un noi enamorat, amb tota la seva passió, de la poesia de Baudelaire. A diferència d’en Man i en Ngo, jo no vaig acabar de ser mai ni un organitzador ni un agitador, que, tal com em diria després en Man, va ser una de les raons per les quals els comitès de més amunt van decidir que jo seria un talp.

Feia servir la paraula anglesa, que havia après no feia gaire al curs d’anglès on assistíem, impartit per un professor que gaudia enormement fent l’anàlisi sintàctica de les frases. Un talp?, vaig dir. L’animal que excava sota la terra?

L’altre tipus de talp.

N’hi ha un altre tipus?

I tant. Pensar en un talp com el que excava sota terra mal interpreta el significat de talp com a espia. La tasca d’un espia no és amagar-se perquè no el vegi ningú, ja que, si no, ell no veuria res. La tasca d’un espia és amagar-se allà on el vegi tothom i allà on ho pugui veure tot. Ara pensa: què és el que tothom pot veure de tu però que tu no pots veure?

Prou d’endevinalles, vaig dir. Em rendeixo.

Això —em va apuntar enmig de la cara—, a plena vista.

Me’n vaig anar cap al mirall per veure-ho jo mateix, amb en Man que m’observava pel darrere. I vet-la allà mateix, una part de mi que feia temps havia deixat de notar. Recorda que no seràs només un talp qualsevol, va dir en Man, sinó el talp que és com aquella piga seductora al nas del poder.

En Man tenia la traça de fer que la tasca del talp, i qualsevol altra funció potencialment perillosa, semblés atractiva. Qui no voldria ser una piga seductora? Ho vaig tenir present quan vaig consultar el diccionari anglès i vaig descobrir que talp, mole, a més de voler dir «piga», també podia ser una mena de moll o escullera, una unitat de mesura en química, una massa anormal de teixit uterí, i, si es pronunciava diferent, una salsa mexicana molt picant feta amb xilis i xocolata que tastaria algun dia i que m’encantaria. Però el que em va cridar l’atenció i em quedaria gravat per sempre era la il·lustració adjunta, que mostrava no pas una piga sinó l’animal, un mamífer subterrani que s’alimentava de cucs i que tenia unes urpes immenses, un morro tubular amb bigotis i uns ulls de boleta. Era lleig com un pecat per tothom menys per sa mare, i gairebé cec.

Esclafant víctimes pel camí, la Pel·lícula avançava amb l’ímpetu d’una divisió Panzer vers l’escaramussa culminant al cau del King Cong, al qual seguiria l’evaporació incendiària de l’esmentat cau per part de les Forces Aèries dels Estats Units. Van caldre diverses setmanes de filmació per al que va quedar reduït a quinze minuts de pantalla amb esclat d’helicòpters, foc de coets, tirotejos i la magnífica destrucció total dels minuciosos platós que s’havien bastit amb tota la intenció d’enderrocar-los. Enormes provisions de fum enllaunat garantien que de tant en tant el plató quedés cobert per una boira densa, mentre es disparaven tantes bales de fogueig i s’esmerçava una quantitat tan ingent de cable detonador i explosius, que tots els ocells i bèsties de la rodalia desapareixien espaordits i els membres de l’equip havien de moure’s per allà amb cotó fluix a les orelles. Evidentment no n’hi va haver prou destruint simplement el llogaret i la cova on s’amagava el King Cong; per satisfer la necessitat del Cineasta que hi hagués un vessament de sang realista, també calia exterminar tots els extres. Com que el guió exigia que morissin uns quants centenars de membres del Viet Cong i laosians, però només hi havia un centenar d’extres, la majoria van morir més d’una vegada, i molts, quatre o cinc. La demanda d’extres va minvar només després del plat fort de l’intercanvi de foc, un imponent atac amb napalm executat per un parell de F-5 en vol rasant, pilotats per les forces aèries filipines. Amb bona part dels enemics eliminats, doncs, per al rodatge dels últims dies només es necessitaven vint extres, una població molt minsa que va convertir el llogaret en un poble fantasma.

Va ser aquí que els vius se’n van anar a dormir però els morts vivents es van despertar, ja que durant tres albades pel plató es va sentir el crit: Vietnamites morts, als vostres llocs! Una obedient tribu de zombis es va alçar de la terra; eren una vintena de morts desmembrats que van sortir amb passes matusseres de la tenda de maquillatge, tots masegats i ensangonats, vestits amb parracs. Alguns es recolzaven en els companys i ranquejaven damunt una sola cama, ja que tenien l’altra lligada amb la cuixa. A la mà lliure hi duien una extremitat simulada, amb l’os blanc que en sobresortia, i se la col·locaven a prop un cop s’estiraven a terra. D’altres, amb un braç a dins la camisa i una màniga buida pengim-penjam, duien un fals braç destrossat, mentre uns quants s’aguantaven amb les mans el cervell que els sortia del cap. Alguns s’agafaven amb compte els intestins, que tothom hauria dit que semblaven lluents tirallongues de salsitxes blanques crues, perquè això era el que eren. L’ús de les salsitxes va ser una jugada molt encertada, ja que en el moment precís, quan va començar el foc, en Harry va deslligar un gos de carrer que es va llançar famolenc dins l’escena i va començar a rosegar com un boig els budells dels morts. Aquells cadàvers era tot el que quedava dels enemics en les restes fumejants del cau del King Cong, escampats aquí i allà en unes postures grotesques just on havien caigut després que els disparessin, apunyalessin, apallissessin o escanyessin en la crua batussa lliurada cos a cos entre el Viet Cong i els Boines Verdes, juntament amb les seves Forces Populars. Entre els morts hi figuraven nombrosos desafortunats, homes anònims de les Forces Populars així com els quatre membres del Viet Cong que havien torturat en Binh i havien violat la Mai, que van acabar trobant la fi amb la venjança corresponent en mans d’en Shamus i en Bellamy, que empunyaven els seus ganivets KA-BAR amb un rampell homèric fins que es van aturar, panteixant en un camp de batalla on només se sentia el xiu-xiu dels cremalls.

Tant de bo! La Pel·lícula encara no estava enllestida. Una dona gran va sortir disparada de la cova i va caure, somicant, damunt del cos del seu fill mort, membre del Viet Cong. Els desconcertats Boines Verds la van reconèixer: era l’amable madame de dents corcades del lúgubre bordell on tan sovint havien comprat números per a la rifa de les malalties venèries.

En Shamus va oblidar la norma essencial de westerns, novel·les policíaques i pel·lícules bèl·liques: no et giris mai d’esquena a un enemic o una dona injuriada. Quan ho van fer, l’enfurida Mama San va agafar l’AK-47 del seu fill, va cosir a trets en Shamus dels malucs als omòplats, i seguidament va caure víctima ella en mans d’en Bellamy, que, tombant-se de pressa, va buidar el carregador. Així que la dona va morir a càmera lenta, banyada amb els catorze regalims de sang força versemblants expulsats per una mena de bombes minúscules ideades per en Harry, que també n’hi va proporcionar dues més perquè les mossegués. Això té un gust horrorós, va dir després la dona, amb la boca i la barbeta cobertes per la sang falsa que en aquells moments jo em netejava. He estat convincent? Fantàstica, vaig contestar, cosa que la va satisfer molt. Ningú mor com vostè.

Llevat, és clar, de l’Intèrpret. Per assegurar-se que ningú pogués afirmar que l’Asia Soo o en James Yoon havien actuat millor que ell, va exigir que la seva mort es gravés divuit vegades. El màxim treball interpretatiu, però, va ser l’exigit a l’Ídol, que havia d’abraçar el moribund Will Shamus, una tasca àrdua, ja que l’Intèrpret encara no s’havia dutxat després de set mesos de rodatge. Això malgrat que cap soldat desaprofitava mai l’oportunitat de dutxar-se o banyar-se, encara que fos només ensabonant-se amb una mica de sabó i l’aigua freda que cabia en un casc. Una nit l’hi vaig comentar, això a l’Intèrpret, al començament del rodatge, i ell em va respondre amb una d’aquelles mirades de pena i diversió que a hores d’ara ja m’havia acostumat a entomar, d’aquelles que insinuaven no només que jo tenia la bragueta descordada, sinó que igualment tampoc no hi havia gran cosa per veure. És així justament perquè cap soldat ha fet el que he fet jo, va afirmar. Com a conseqüència, ningú gosava asseure’s amb ell a taula o acostar-se-li a menys de cinc o sis metres, perquè feia una ferum tan repugnant que arrencava llàgrimes a l’Ídol quan se li havia d’apropar a cada presa, plorant i amb basques, per sentir com en Shamus xiuxiuejava les seves últimes paraules: La puta! La puta!

Amb en Shamus mort, es creava la situació idònia perquè en Bellamy demanés que l’operació Arc Light ataqués el cau del King Cong. Cel enllà, un sigil·lós B-52 Stratofortress deixaria caure a l’amagatall gairebé catorze mil quilos de bombes no guiades, amb el propòsit no ja de matar els vius sinó de netejar la zona de morts, per fer una dansa de la victòria sobre el cadàver del King Cong, per esborrar el somriure hippy del rostre de la Mare Terra i proclamar al món: No ho podem evitar; som americans. L’escena era una producció gairebé a escala industrial que va requerir excavar unes quantes trinxeres i omplir-les posteriorment amb més de set mil litres de gasolina, així com mil bombes de fum, uns quants centenars de flamífers de fòsfor, unes quantes dotzenes de cartutxos de dinamita i una quantitat incalculable de coets, bengales i traçadores, utilitzat tot plegat per simular les explosions provinents de l’arsenal de munició detonadora del King Cong, proporcionat per xinesos i soviètics. Tots els membres de l’equip havien esperat aquest moment, l’explosió més gran en la història del cinema. Ha arribat el moment, va proclamar el Cineasta al nombrós equip la darrera setmana, de demostrar que fer aquesta pel·lícula era com anar a la guerra. Quan els vostres néts us preguntin què vau fer durant la guerra, els podeu contestar: Vaig rodar aquesta pel·lícula. Vaig fer una gran obra d’art. Com se sap, que s’ha fet una gran obra d’art? Una gran obra d’art és una cosa tan real com la realitat, i de vegades més real encara que la realitat. Molt després que s’hagi oblidat aquesta guerra, quan quedi reduïda a un paràgraf en un llibre de text que els alumnes ni es molestaran a llegir, i tots els supervivents ja siguin morts, els seus cossos convertits en pols, els seus records, en àtoms, i cap emoció ja no causi commoció, aquesta obra d’art encara brillarà amb tanta refulgència que no només tractarà de la guerra, sinó que serà la guerra.

I vet aquí l’absurditat de la situació. No era que no hi hagués certa part de raó en el que afirmava el Cineasta, ja que l’absurditat sovint té la llavor en la veritat. Sí, al final l’art sobreviu a la guerra, i els seus artefactes encara s’alcen molt temps després que els ritmes diaris de la natura hagin convertit en pols els cossos de milions de guerrers, però no tenia cap mena de dubte que la ment egòlatra del Cineasta insinuava que la seva obra d’art, ara, era més important que els tres o quatre o sis milions de morts que constituïen l’autèntic significat de la guerra. No es poden representar a si mateixos; cal que se’ls representi. Marx parlava de la classe oprimida que no era prou conscient políticament per veure’s com a classe, però hi ha hagut mai res de tan cert per als morts, així com per als extres? La seva sort era tan vana que cada nit es gastaven en beguda el dòlar que guanyaven al dia, una activitat en què jo m’afegia de gust, amb la percepció que una minúscula part de mi també moria amb ells. Perquè cada vegada tenia més la sensació que la meva fita era mesquina, que m’havia enganyat en pensar que podia transformar la manera com se’ns representava. Havia modificat el guió aquí i allà, i havia incitat a crear uns quants papers amb diàleg, però amb quina finalitat? No havia fet descarrilar aquest monstre, ni l’havia fet canviar de direcció; només havia aconseguit aplanar-li el camí en qualitat d’assessor tècnic encarregat de l’autenticitat, com l’espectre que assetjava les pel·lícules dolentes que aspiraven a ser bones. La meva funció era assegurar que les persones que s’esquitllaven en un segon pla fossin vietnamites autèntics que deien coses autènticament vietnamites i que portessin peces de roba autènticament vietnamites just abans de morir. La cantarella d’un dialecte i les ornamentacions del vestuari havien de ser reals, però el que de debò importava en una pel·lícula com aquella, com ara les emocions o les idees, podien ser falses. Jo no era altra cosa que el treballador de la indústria de la confecció que havia de garantir que les costures estiguessin ben executades en una peça de roba dissenyada, fabricada i consumida per la gent blanca rica del món. Ells posseïen els mitjans de producció i, per tant, els mitjans de representació, i el millor que podíem esperar era dir poc més que piu abans de morir de manera anònima.

La Pel·lícula només era una seqüela de la nostra guerra i una preqüela per a la propera en què els Estats Units estaven destinats a lluitar. Matar els extres era o una recreació del que ens havia passat als nadius o un assaig general del proper episodi similar, amb la Pel·lícula que feia d’anestèsia local aplicada al pensament nord-americà per preparar-lo per a la més mínima molèstia abans o després d’un fet d’aquestes característiques. En última instància, la tecnologia utilitzada per aniquilar els nadius provenia del complex militar-industrial del qual formava part Hollywood, que exercia diligentment el seu paper en la falsa aniquilació de nadius. D’això me’n vaig adonar, finalment, el dia previst per rodar l’espectacle final, quan, a l’últim minut, el Cineasta va decidir improvisar amb les ingents quantitats de gasolina i explosius sobrers. El dia abans, sense que jo ho sabés, els mags dels efectes especials van rebre instruccions del Cineasta: havien d’arreglar el cementiri per destruir-lo. En el guió original, aquest cementiri es conservava quan el King Cong atacava el llogaret, però ara el Cineasta volia una escena de més per il·lustrar la veritable depravació de tots dos bàndols. En aquesta escena, un escamot de guerrillers suïcides s’amagava entre les tombes, i en Shamus sol·licitaria que es llancés un atac amb fòsfor blanc al regne sagrat dels avantpassats del llogaret que arrasaria vius i morts amb obusos de 155 mm. Em vaig assabentar que s’inclouria aquesta escena el matí en què es rodava, quan originalment s’havia programat l’atac de l’Arc Light. No, va dir en Harry. Els d’efectes especials van acabar de preparar el cementiri ahir a la nit.

M’encanta aquell cementiri. És el millor de tot el que heu construït.

Tens trenta minuts per fer-ne una foto abans del bum.

Només era un cementiri fals amb la tomba falsa de la meva mare, però que s’eradiqués aquesta creació, d’una manera tan gratuïta i capriciosa, em va causar un dolor inesperat. Havia de presentar els meus últims respectes a la mare i el cementiri, però es veu que jo era l’únic que tenia aquests sentiments. El cementiri era buit, ja que els membres de l’equip de rodatge encara estaven esmorzant. Ara, entre les tombes s’obria un laberint de trinxeres poc profundes on centellejava la gasolina, i darrere les làpides hi havien lligat cartutxos de dinamita i fòsfor. Clavades a terra hi havia grupets de bombes de fum, ocultes a la vista de la càmera per les làpides i l’herba, la qual m’arribava a l’alçada dels genolls i em feia pessigolles als turmells i les canelles descobertes. Amb la càmera penjada al coll, vaig anar resseguint els noms dels morts que en Harry havia escrit a les làpides, copiats de la guia telefònica de Los Angeles i incautats a persones que se suposava que encara eren vives. Entre aquests noms dels vius que hi havia en aquesta plaça dels finats, el nom de la meva mare era l’únic que hi pertanyia per dret propi. Va ser a la seva làpida on em vaig agenollar per dir-li adéu. La irreverència mostrada pel temps durant els darrers set mesos li havia erosionat força el rostre en la reproducció fotogràfica, i la pintura vermella de les lletres del seu nom s’havia esvaït fins a adquirir el to de la sang seca en una vorera. La malenconia va col·locar sigil·losament la seva mà eixuta i apergaminada dins la meva, tal com feia sempre quan jo pensava en la meva mare, una dona que va tenir una vida molt curta, que va tenir molt poques oportunitats, que es va haver de sacrificar molt i que va haver de patir una última humiliació en nom de l’entreteniment.

Mama, vaig dir, amb el front damunt la làpida. Mama, et trobo molt a faltar.

Vaig sentir la veu incorpòria del major fartaner, que reia per sota el nas. Era cosa de la meva imaginació o tota la fressa ambiental de la natura va emmudir? Immers en la quietud sobrenatural d’aquella sessió d’espiritisme amb la meva mare, vaig pensar que potser aconseguiria comunicar-me amb la seva ànima, però just quan la mare em podria haver xiuxiuejat alguna cosa, un estrèpit eixordador em va anul·lar l’oïda. Al mateix temps, una plantofada a la cara em va alçar, em va impulsar enmig d’una llampada i em va deixar amb la visió borrosa, mentre una part de mi volava i l’altra part observava. Després es diria que tot havia estat un accident, conseqüència d’un detonador defectuós que va provocar la primera explosió, tot i que en aquells moments jo ja havia decidit que no es tractava en absolut d’un accident. Només un home podia haver estat el causant del que havia passat al plató, l’home que era tan primmirat amb cada detall que planificava ell mateix el menú setmanal: el Cineasta. Però en el moment de la conflagració, el meu jo tranquil creia que havia estat Déu qui havia castigat la meva ànima blasfema. A través dels ulls del meu jo tranquil, vaig veure com el meu jo histèric i xisclaire estenia els braços i els bellugava com una au no voladora. Davant seu es va alçar una immensa cortina de flames, mentre l’escombrava una onada d’escalfor tan intensa que tant ell com jo vam perdre tota percepció dels sentits. Una gegantina pitó de desemparament va anar cabdellant-nos la seva grapa asfixiant, i ens va estrènyer tan fort per convertir-nos de nou en un sol jo que gairebé vaig perdre el coneixement quan vaig caure a terra d’esquena. Ara tenia la carn del cos assaonada, rostida i estovada, i el món que m’envoltava cremava a foc viu i feia pudor de la suor agasolinada que emanava de les bèsties llanudes de fum negre que m’envestien i se m’abraonaven amb cares que mutaven constantment. Un altre esclat colossal va esquinçar el silenci, em va tapar les orelles i em va fer perdre l’equilibri. Em van passar pel damunt i per tots costats fragments meteorítics de terra i roca, em vaig cobrir el cap amb el braç i em vaig apujar la camisa per tapar-me el nas i la boca. Quedava un caminoi estret enmig del foc i el fum, i amb els ulls cecs per les llàgrimes i irritats pel sutge, vaig córrer, una vegada més, per salvar la vida. L’ona expansiva d’una altra explosió em va fuetejar l’esquena, una làpida sencera em va passar volant per damunt, una granada de fum va rodolar pel caminoi i un núvol gris em va deixar a cegues. Vaig saber trobar el camí evitant l’escalfor, mentre estossegava i bleixava fins a arribar a l’aire lliure. Encara sense veure-hi, vaig continuar corrent, movent les mans, inspirant oxigen a batzegades, notant la sensació que sempre vol sentir un covard i que no vol sentir mai, que és viu. Era una sensació possible només després de sobreviure a una partida de ruleta russa amb el jugador que no perd mai, la Mort. Quan estava a punt de donar les gràcies al Déu en qui no creia, perquè sí, bàsicament era un covard, jo, un toc de trompetes em va deixar sord. Enmig del silenci, la terra es va dissipar —la cola de la gravetat es va dissoldre— i em vaig veure impulsat enlaire, amb les restes del cementiri roents davant meu, i allunyant-se quan una escomesa em va fer recular i el món es va convertir en una nebulosa que es va anar apagant en una foscor muda.

Aquella nebulosa… aquella nebulosa era la meva vida, que em passava per davant dels ulls, però es va desplegar a tanta velocitat que no en vaig poder copsar gran cosa. El que sí que vaig poder veure va ser a mi mateix, però el més estrany de tot era que la meva vida es desplegava de l’inrevés, com en aquelles seqüències cinematogràfiques en què algú que ha caigut daltabaix d’un edifici i ha fet plaf a la vorera s’enlaira de sobte i vola enrere cap a la finestra. Així va ser amb mi, que corria enrere com un boig damunt d’un fons impressionista de taques de color. De mica en mica em vaig encongir de mida fins a arribar a l’adolescència, després a la infantesa i, finalment, a quan era un nadó caminant de quatre grapes, fins que inevitablement em van xuclar, nu i xisclant, a través d’aquell portal que tenen les mares de tothom i em vaig endinsar en un forat negre on va desaparèixer tot vestigi de llum. Quan es va esvair l’última llumeta, em va passar pel cap que la llum al final del túnel que veu la gent que s’ha mort i ha tornat a la vida no era el cel. No era molt més versemblant que el que veien no fos el que tenien davant sinó el que quedava enrere? Era el record universal del primer túnel pel qual passem tots, en què la llum del final s’endinsa en la nostra foscor fetal, ens molesta els ulls tancats, ens fa senyals cap a la rampa que ens lliurarà a la inevitable cita amb la mort. Vaig obrir la boca per cridar i després vaig obrir els ulls…

Era en un llit protegit amb una cortina blanca, sota un llençol que m’estrenyia. De darrere la cortina venien veus etèries, el clinc metàl·lic dels glaçons, les rodes que giravoltaven damunt el linòleum, l’exasperant xerric de les soles de goma, el planyívol senyal acústic de les solitàries màquines electròniques. Duia posada una bata finíssima de crepè, però encara que ni la bata ni el llençol no pesessin gens, m’aclaparava una feixuguesa soporífera, rasposa com una manta de l’exèrcit, opressiva com un amor no desitjat. Als peus del llit, un home vestit amb una bata blanca llegia, amb la intensitat d’un dislèxic, les estadístiques que hi havia en un portanotes. Tenia els cabells esbullats i descurats de l’alumne d’un postgrau en astrofísica, la protuberància de la panxa se li escapava per damunt el cinturó i parlava fluixet dirigint la veu a un casset. Pacient ingressat ahir afectat de cremades de primer grau, inhalació de fum, contusions, commoció cerebral. Està… En aquest moment es va adonar que el mirava. Ah, hola, bon dia, va dir. Em sent, jove? Digui que sí amb el cap. Molt bé. Que pot parlar? No? No li passa res a les cordes vocals ni a la llengua. Encara està en xoc, diria. Que recorda com es diu? Vaig assentir amb el cap. Perfecte! Que sap on és? Vaig negar amb el cap. En un hospital de Manila. El millor que es pot pagar amb diners. En aquest hospital, tots els metges no només tenim MD. També tenim PhD. Això vol dir que tots som Philippine Doctors. MD són les sigles de Manila Doctors. Ha, era una broma, amiguet citrí. Evidentment MD són les sigles de «doctorat en Medicina» i PhD són les sigles de «doctorat en Filosofia», que vol dir que puc analitzar tant el que veig com el que no veig. Pel que fa al físic, està en relativa bona forma, vostè, si considerem l’ensurt que acaba de passar. Certs danys, sí, però no greus, tenint en compte que hauria d’estar mort o patir mutilacions serioses. Un braç o una cama trencats, almenys. En poques paraules, ha tingut una sort increïble. Dit això, m’imagino que té un mal de cap de les proporcions de l’explosivitat de Zsa Zsa Gabor. Li recomano qualsevol cosa menys psicoanàlisi. El que li recomanaria és una infermera, però les guapes les hem exportat als Estats Units. Cap pregunta? Vaig fer mans i mànigues per parlar, però de la boca no me’n va sortir res, de manera que em vaig limitar a brandar el cap. Descansi, doncs. Recordi que el millor tractament mèdic és un cert sentit del relativisme. Per més malament que es trobi, consoli’s pensant que hi ha algú que es troba molt pitjor.

Seguidament va sortir per la cortina i em vaig quedar sol. El sostre era blanc. Els llençols, blancs. La bata d’hospital que duia, blanca. Devia estar bé, jo, si tot era tan blanc, però no estava bé. No suportava les habitacions blanques, i ara estava sol en una sense res per distreure’m. Podia viure sense televisió, però no pas sense llibres. Ni tan sols una revista o un pacient veí pal·liaven la solitud, i a mesura que els segons, els minuts i les hores van anar degotant com la saliva de la boca d’un malalt mental, em va aclaparar una profunda inquietud, una sensació claustrofòbica com si el passat comencés a sorgir d’aquestes parets buides. Em vaig salvar de tenir al·lucinacions d’aquesta mena quan, aquella mateixa tarda, vaig rebre la visita dels quatre extres que havien interpretat els torturadors del Viet Cong. Acabats d’afaitar i vestits amb texans i una samarreta, no semblaven pas torturadors o els dolents de la pel·lícula, sinó refugiats inofensius, una mica desconcertats i fora de lloc. Em portaven, qui ho havia de dir, un cistellet de fruita embolicat amb paper de cel·lofana i una ampolla de Johnnie Walker. Com es troba?, va preguntar l’extra més baix. Se’l veu fatal.

Bé, vaig dir amb veu rogallosa. No és greu. No calia que portéssiu res.

Els regals no són nostres, va dir el sergent alt. Els hi envia el director.

Molt amable de part seva.

El sergent alt i el Tap de Bassa es van intercanviar una mirada. Si vostè ho diu…, va contestar el Tap de Bassa.

Què significa, això?

El sergent alt va sospirar. No volia treure el tema tan aviat, capità. Miri, begui una mica primer. El mínim que pot fer és beure’s el mam d’aquell home.

A mi no em faria res prendre’n una mica, va dir el Tap de Bassa.

Serveix-ne a tots, vaig dir. Què vols dir, amb «el mínim que puc fer»?

El sergent alt va insistir que primer begués una mica, i aquella lluentor càlida i dolça del whisky de mescla assequible va ser una autèntica ajuda, tan reconfortant com la muller casolana que entén totes les necessitats del seu home. Diuen que el que va passar ahir va ser un accident, va explicar. Però és molta coincidència, no? Vostè es discuteix amb el director —sí, tothom se n’ha assabentat— i llavors casualment vola pels aires. No en tinc proves. Però és que és massa coincidència.

Em vaig quedar en silenci mentre ell em servia un altre trago. Vaig mirar el Tap de Bassa. Què en penses, tu?

Dels americans no em sorprendria res. No els va fer por desfer-se del nostre president, oi? Què li fa pensar que no li buscarien les pessigolles, a vostè?

Vaig esclafir a riure, tot i que dins meu el gosset de la meva ànima estava assegut ben atent, amb el nas i les orelles en direcció al vent. Sou uns paranoics, vosaltres dos, vaig dir.

Tots els paranoics tenen raó com a mínim una vegada, va assenyalar el sergent alt. Quan diuen mentida.

Si no vol no s’ho cregui, va dir el Tap de Bassa. Però miri, si hem vingut aquí no ha estat només per parlar d’això. Li volíem donar les gràcies, capità, per tot el que ha fet durant el rodatge. Ha portat a terme una tasca excepcional, cuidant-nos, aconseguint que ens milloressin la paga, encarant-se amb el director.

O sigui que beguem-nos l’alcohol d’aquell cabró en honor seu, capità, va dir el sergent alt.

Se’m van negar els ulls de llàgrimes quan van alçar els gots cap a mi, com a paisà vietnamita que era, malgrat tot, com ells. La necessitat aquella de confirmació i inclusió que experimentava em va sorprendre, però el trauma de l’explosió em devia haver afeblit. En Man ja m’havia advertit que, per a la mena de treball subterrani que fèiem, no hi hauria ni medalles ni ascensos ni desfilades. Un cop m’havia resignat ja a tals condicions, les lloances d’aquests refugiats van ser del tot inesperades. Tan bon punt van haver marxat, em va consolar el record de les seves paraules, així com el Johnnie Walker després de renunciar al got i beure directament de l’ampolla. Però quan l’ampolla es va buidar en algun moment de la nit, em vaig quedar sol amb els meus pensaments, uns taxistes espavilats que em duien allà on no volia anar. Ara que la cambra era a les fosques, només veia l’altra única habitació blanca en què havia estat en tota la vida, al Centre Nacional d’Interrogatoris de Saigon, treballant en la meva primera missió sota la supervisió d’en Claude. En aquell cas, jo no era el pacient. El pacient, que més aviat hauria d’anomenar presoner, tenia una cara que podria recordar perfectament, de tant com l’havia examinat a través de les càmeres que hi havia instal·lades a les cantonades de la seva cambra. S’havia pintat de blanc fins a l’últim centímetre, incloent-hi el somier, la taula, la cadira i la galleda, els únics altres inquilins. Fins i tot les safates, els plats del menjar i la tassa per a l’aigua i la pastilla de sabó eren blancs, i només li deixaven dur una samarreta blanca i bòxers blancs. Al costat de la porta, l’altra obertura que hi havia era el desguàs, un foradet fosc en un racó.

Jo hi era, quan els operaris van construir i pintar la cambra. La idea d’una estança tota blanca va ser d’en Claude, així com l’ús de l’aire condicionat per mantenir l’habitació a divuit graus Celsius, fresc fins i tot per als estàndards occidentals i glacial per al presoner. És un experiment, va dir en Claude, per comprovar si els presoners s’estoven sota unes condicions específiques. Aquestes condicions incloïen fluorescents al sostre que no s’apagaven mai. Li proporcionaven l’única llum de la cambra, i la intemporalitat feia la mateixa funció que la inespacialitat induïda per l’aclaparadora blancor. El toc final el posaven uns altaveus pintats de blanc, instal·lats a la paret i preparats per retransmetre cada minut del dia. Què hi posem?, va preguntar en Claude. Ha de ser alguna cosa que no suporti.

Em va mirar expectant, preparat per avaluar-me. Poca cosa podia fer pel presoner, per més que ho intentés. Finalment en Claude trobaria la música que no suportava, i si jo no l’hi ajudava, la meva reputació com a bon alumne perdria una mica de llustre. L’única esperança real de fugir de la situació en què es trobava el presoner no requeia en mi, sinó en l’alliberament de tot el sud. De manera que vaig dir: Música country. El vietnamita corrent no la pot sofrir. Aquell deix del sud, aquell ritme tan peculiar, aquelles històries tan estranyes… La música ens fa parar una mica bojos.

Perfecte, va dir en Claude. Quina cançó serà, llavors?

Després d’una estona de cerca, vaig aconseguir un disc d’una màquina tocadiscos d’un dels bars de Saigon freqüentats pels soldats blancs. «Hey, good lookin’» era del famós Hank Williams, la icona de la música country que amb la seva veu nasal personificava la blancor més blanca de la música, si més no segons les nostres orelles. Fins i tot una persona tan exposada a la cultura americana com jo va tenir esgarrifances en sentir aquest disc, ara una mica ratllat d’haver-se escoltat tantes vegades. El country era el tipus de música més segregada d’Amèrica, on fins i tot els blancs tocaven jazz i on fins i tot els negres cantaven a l’òpera. Una cosa com ara la música country era el que devien escoltar els grups de linxadors mentre penjaven les seves víctimes negres. La música country no era una música forçosament linxadora, però no es podia imaginar cap altra melodia com a acompanyament en un linxament. La novena simfonia de Beethoven era l’obra per als nazis, els comandants dels camps de concentració i probablement el president Truman mentre considerava atomitzar Hiroshima, ja que la música clàssica era la refinada partitura per al noble extermini de les hordes salvatges. La música country encaixava amb el ritme més modest de la fervorosa i cruel Amèrica profunda. Era per por de ser castigats sense compassió per aquest compàs que els soldats negres evitaven els bars de Saigon, on els seus companys blancs feien sonar sempre Hank Williams i similars a les màquines tocadiscos, com si fossin uns rètols sonors que, ras i curt, deien: Negres no.

Així doncs, vaig triar aquesta cançó ben convençut perquè la fessin sonar sense parar a la cambra del presoner, llevat de les vegades en què jo també hi fos. En Claude m’havia nomenat interrogador en cap, i fer ensorrar el presoner seria la prova per superar el seu curs d’interrogatoris. Vam tenir el presoner una setmana a l’habitació abans fins i tot que jo el veiés, sense que res interrompés la llum i la música constants llevat de l’obertura d’una ranura a la porta tres vegades al dia per fer-li passar el menjar: un bol d’arròs, cent grams de verdura bullida, cinquanta grams de carn bullida, trenta-cinc centilitres d’aigua. Li vam dir que, si es portava bé, li donaríem el menjar que demanés. A través de les imatges de vídeo observava com menjava, com s’ajupia damunt el forat, com es rentava amb la galleda, com caminava amunt i avall de l’habitació, com jeia al llit amb l’avantbraç damunt els ulls, com feia flexions i abdominals i com es tapava les orelles amb els dits. Quan feia això últim, jo apujava el volum, ja que m’hi veia obligat, tenint en Claude al costat. Quan es treia els dits de les orelles i jo abaixava el volum, ell alçava la mirada cap a una de les càmeres i cridava en anglès: A la puta merda, americans! En Claude va riure per sota el nas. Com a mínim parla. Els que t’han d’amoïnar de debò són els que no diuen res.

Era el líder de la cèl·lula C-7 de la unitat terrorista Z-99. Radicada a la zona secreta de la província de Binh Duong, la Z-99 en conjunt era la responsable de centenars d’atacs amb granades, col·locació de mines, bombardejos, atacs amb morter i atemptats en què havien mort uns quants milers de persones i havien terroritzat Saigon. La marca de la casa de la Z-99 era l’atac amb bomba doble, en què la segona tenia l’objectiu de matar aquells que anaven a ajudar les víctimes de la primera. L’especialitat del nostre presoner era adaptar rellotges de polsera per convertir-los en activadors d’aquestes bombes improvisades. Es treien les busques dels segons i de les hores a un rellotge, s’hi introduïa un cable de bateria a través d’un foradet al vidre i la busca dels minuts es programava a l’hora desitjada d’activació. Quan la busca dels minuts tocava el cable, la bomba detonava. Les bombes es fabricaven a partir de mines robades dels subministraments nord-americans o comprades al mercat negre. També fabricaven bombes amb TNT introduït d’amagat a la ciutat en petites quantitats amagades en pinyes, baguettes i coses semblants buidades, i fins i tot en els sostenidors de les dones, cosa que era una font interminable d’acudits a la Secció Especial. Sabíem que la Z-99 tenia un rellotger que manipulava les busques, i, abans de saber qui era exactament, li dèiem el Buscador, i era així com el veia jo.

El Buscador em va buscar la mirada amb aire murri la primera vegada que vaig entrar a la seva habitació, una setmana després de començar el seu tractament. No era pas la reacció que m’esperava. Ei, guapo, va dir en anglès. Em vaig asseure a la cadira, i ell, al llit. Era un home menut, tremolós, i tenia una bona mata de cabells, que, en aquella cambra blanca, eren d’un negre sorprenent. Agraeixo la classe d’anglès, va dir, somrient-me. No parin la música! M’encanta! Evidentment no li encantava. Li van brillar els ulls, com si fos un indici brevíssim del malestar, tot i que es podia deure al fet que s’havia llicenciat en Filosofia a la Universitat de Saigon i era el fill gran d’una família catòlica respectable que l’havia repudiat per les seves activitats revolucionàries. La fabricació de rellotges legals —ja que aquesta era la seva professió abans de convertir-se en terrorista— només era per pagar factures, tal com em va explicar en la nostra conversa inicial. Va ser una xerrada trivial, per trencar el gel, però sota el flirteig aguaitava la constatació, tant per part seva com meva, dels nostres papers com a presoner i interrogador. A la meva constatació hi havia d’afegir el fet que en Claude ens observava pel monitor de vídeo. Vaig agrair que hi hagués aire condicionat. O si no, hauria suat intentant compaginar ser amic i alhora enemic del Buscador.

Li vaig exposar els càrrecs que hi havia contra ell de subversió, conspiració i assassinat, però vaig insistir que era innocent fins que no es demostrés la seva culpabilitat, cosa que el va fer riure. Als seus amos, titelles americans, els agrada de dir això, però és una bestiesa, va assegurar. La història, la humanitat, la religió, aquesta guerra ens diuen exactament el contrari. Tots som culpables fins que no es demostri que som innocents, com fins i tot han demostrat els americans. Per què si no creuen que tothom és vietcong? Per què si no disparen primer i pregunten després? Perquè per ells tots els grocs som culpables fins que no es demostri que som innocents. Els americans són gent desconcertada perquè no poden admetre aquesta contradicció. Creuen en un univers de justícia divina en què la raça humana és culpable de pecar, però també creuen en una justícia secular en què es pressuposa que els éssers humans són innocents. No es poden tenir totes dues. Sap com ho trampegen els americans, això? Fan com si fossin perpètuament innocents per més vegades que hagin perdut la innocència. El problema és que aquells que insisteixen en la seva innocència creuen que tot el que fan és just. Com a mínim, els que creiem en la nostra culpabilitat sabem les coses obscures que podem fer.

Em vaig quedar impressionat per la profunditat amb què coneixia la cultura i la psicologia americanes, però no l’hi podia demostrar. El que vaig dir va ser: O sigui que s’estimaria més que el consideréssim culpable?

Si no ha entès que els seus amos ja consideren que sóc culpable i em tractaran com a tal, aleshores és que no és tan intel·ligent com es pensa. Però tampoc és que m’estranyi tant. Vostè és bord, bordissenc, i com tots els híbrids és defectuós.

Vist amb perspectiva, no crec que pretengués insultar-me. Com a la majoria dels filòsofs, li mancaven habilitats socials i ja està. Només plantejava, de manera grollera, el que ell i molts d’altres consideraven que era una dada científica. I tot i així, en aquella cambra tan blanca, admeto que em vaig posar de tots colors de ràbia. Hauria pogut allargar aquest interrogatori durant anys, si hagués volgut, formulant-li preguntes sense treva que no duien enlloc fent veure que provava de trobar el seu punt feble, mentre que en secret el protegia. Però en canvi, l’únic que volia en aquells moments era demostrar-li que jo sí que era tan intel·ligent com em pensava que era, cosa que implicava que era més intel·ligent que ell. Entre ell i jo, només un podia ser l’amo. L’altre havia de ser l’esclau.

Com l’hi vaig demostrar? Una nit, a les meves dependències, un cop la ràbia s’havia refredat i endurit, em vaig adonar que jo, el bord, l’entenia a ell, el filòsof, amb una claredat perfecta. La fortalesa d’una persona sempre era la seva feblesa, i a la inversa. El punt feble era a la vista de qui el pogués veure. El Buscador encarnava el revolucionari disposat a allunyar-se del més important per a un vietnamita i un catòlic, la família, per a qui l’únic sacrifici acceptable era el que es feia per Déu. La seva fortalesa raïa en el seu sacrifici, i era això el que calia destruir. Em vaig asseure a l’escriptori de seguida i vaig escriure la confessió del Buscador per ell. Va llegir el meu guió l’endemà al matí, incrèdul, i tot seguit el va tornar a llegir i em va mirar als ulls. Està dient que jo dic que sóc marica? Homosexual, el vaig corregir. Pensa difondre aquestes porqueries de mi?, va preguntar. Aquestes mentides? No he estat mai marica. No he somiat mai ser marica. Això… això és repugnant. Va alçar la veu i es va enrojolar. Em vol fer dir que em vaig incorporar a la revolució perquè estimava un home? Que per això vaig fugir de la família? Que la meva mariconeria explica la passió que sento per la filosofia? Que si desitjo destruir la societat és perquè sóc marica? Que vaig trair la revolució per poder salvar l’home que estimava, a qui vostès han capturat? No s’ho creurà ningú, això!

Llavors a ningú no li importarà que ho publiquem als diaris juntament amb la confessió del seu amant i fotos íntimes de tots dos.

No aconseguiran mai fer-me aquestes fotos.

La CIA té unes habilitats notòries amb la hipnosi i les drogues. Es va quedar en silenci. Vaig continuar: Quan els diaris ho publiquin, s’adonarà que no són només els seus camarades revolucionaris qui el condemnaran. El camí de tornada cap a la seva família quedarà tancat per sempre, també. Podrien acceptar un revolucionari reformat, o fins i tot un de victoriós, però no acceptaran mai un homosexual passi el que passi al nostre país. Serà l’home que ho va sacrificar tot per no res. No serà ni un record per als seus camarades ni per a la seva família. Com a mínim, si parla amb mi aquesta confessió no es publicarà. La seva reputació es mantindrà intacta fins al dia que s’acabi la guerra. Em vaig aixecar. Rumiï-s’ho. No va dir res i no va fer res, llevat de mantenir els ulls clavats en la confessió. Em vaig aturar a la porta. Encara pensa que sóc un bordissenc?

No, va dir en to impassible. Només és un imbècil.

Per què ho vaig fer, això? A la meva habitació blanca, no tenia altra cosa que temps per reflexionar sobre aquest esdeveniment que m’havia esborrat del cap amb una capa de calç i que estic confessant ara. El Buscador m’havia fet empipar, m’havia empès a cometre una acció irracional per culpa de la seva opinió pseudocientífica. Però no ho hauria aconseguit, ell, si jo m’hagués limitat a exercir el meu paper de talp. Però, en canvi, confesso que vaig gaudir fent el que representava que havia de fer i el que no havia de fer, interrogar-lo fins a ensorrar-lo, tal com havia demanat en Claude. Després va visionar les imatges a la sala de vigilància per ensenyar-me-les, i em vaig veure observant el Buscador quan es va quedar mirant la confessió, sabent que se li havia acabat el temps, que era un personatge d’una pel·lícula, com si diguéssim, que havia produït en Claude i jo havia dirigit. El Buscador no es podia representar a si mateix; l’havia representat jo.

Una feina rodona, va dir en Claude. L’has fotut ben fotut, a aquest.

Era un bon alumne. Sabia el que volia el meu professor i, encara més, em rabejava en les seves lloances a costa del mal estudiant. Perquè no era això el que era el Buscador? Havia après el que ensenyaven els americans, però havia rebutjat de pla aquests ensenyaments. Jo comprenia més el pensament dels americans, i confesso que no podia evitar veure’m en el lloc d’ells quan vaig ensorrar el Buscador. Ell els va amenaçar, a ells, i per tant, en certa mesura, a mi. Però la satisfacció que vaig experimentar a costa seva no va durar gaire. Al final, ell demostraria a tothom què era el que podia portar a terme un mal alumne. M’avantatjaria demostrant que era possible sabotejar els mitjans de producció que no posseïes, destruir la representació que et posseïa a tu. El seu pas final es va produir una setmana després d’haver-li mostrat la seva confessió, un matí en què el guàrdia de la sala de vigilància em va trucar a les dependències dels oficials. Quan vaig arribar al Centre Nacional d’Interrogatoris, en Claude ja hi era. El Buscador estava arraulit al llit blanc, de cara a la paret blanca, vestit amb els bòxers i la samarreta blanca. Quan el vam girar cap a nosaltres, vam veure que tenia la cara violeta i els ulls sortits. Ben endins de la boca, que tenia oberta, al fons de la gargamella, s’hi veia una cosa blanca. Només he anat al lavabo, va gemegar el guàrdia. Estava esmorzant. Què podia fer en dos minuts? El que havia fet el Buscador era ennuegar-se per matar-se. L’última setmana s’havia portat bé, i l’havíem recompensat amb el que volgués per esmorzar. M’agraden els ous durs, va dir. I havia pelat i s’havia menjat els dos primers abans d’empassar-se el tercer sencer, amb closca i tot. Ei, guapo…

Apaga aquest coi de música, va dir en Claude al guàrdia.

Les busques del temps s’havien aturat per al Buscador. Del que no em vaig adonar fins que no em vaig despertar a la meva habitació blanca era que el temps també s’havia aturat per a mi. Podia veure l’altra habitació blanca amb una claredat absoluta des de la meva, amb l’ull observant a través d’una càmera del racó, observant en Claude i a mi mateix al costat del Buscador. No és culpa teva, va dir en Claude. Ni jo havia pensat que podia passar. Em va donar uns copets a l’espatlla per tranquil·litzar-me però no vaig dir res, amb la pudor de sofre que m’ho expulsava tot de la ment llevat del pensament que assegurava que no era cap bordissenc, no era bordissenc, no ho era, no ho era, no ho era, a menys, segons com, que ho fos.