III
Em calgué molt de temps per a comprendre d’on venia. El petit príncep, que em feia moltes preguntes, no semblava pas sentir les que jo li feia. Van ésser uns quants mots pescats en la conversa que em permeteren de comprendre-ho tot. Així, quan es va adonar per primera vegada del meu avió —no el dibuixaré pas; és un dibuix massa complicat per a mi— em preguntà:
—Què és aquesta mena de cosa?
—No és una cosa. Això vola. És un avió; el meu avió.
N’estava tot satisfet, jo, de fer-li saber que volava. Llavors exclamà:
—Què dius ara! Has caigut del cel!
—Sí —vaig fer jo modestament.
—Ah!, és ben curiós…
I el petit príncep esclafí una riallada que m’irrità força. A mi m’agrada que la meva dissort sigui presa seriosament. Després afegí:
—Llavors tu també véns del cel! De quin planeta ets?
De sobte vaig veure una mica de llum en el misteri de la seva presència, i vaig preguntar bruscament:
—Així tu véns d’un altre planeta?
No em contestà; però va fer que sí amb el cap tot mirant el meu avió.
—És clar que no pots venir de gaire lluny amb això…
I, una llarga estona, es va quedar com embadalit. Després es va treure el meu xai de la butxaca i es posà a contemplar el seu tresor.
Ja us podeu imaginar si en vaig quedar d’intrigat amb aquella mitja confidència sobre «els altres planetes». En volia saber més:
—D’on véns, marrec? On és «el teu país»? On vols emportar-te el meu xai?
Em contestà després d’un silenci:
—Saps què? Has fet molt bé de donar-me la caixeta, li servirà de casa durant la nit.
—És clar que sí. I si ets bon minyó, et donaré també una corda per fermar-lo durant el dia. I una estaca.
La proposició semblà xocar el petit príncep:
—Fermar-lo? Quines idees més estranyes!
—Però, home, si no el fermes, se n’anirà qui sap a on, i es perdrà…
I el meu amic tornà a esclafir la gran rialla:
—On vols que vagi!
—Vés a saber. Enllà, enllà…
Llavors el petit príncep digué seriosament:
—És igual, no veus que és tan petit el meu país!
I potser amb una mica d’enyorament afegí:
—Enllà, enllà, no es pot pas anar gaire lluny…