XXV

—Els homes —digué el petit príncep—, s’encofurnen dins dels ràpids, però ja no saben el que cerquen. Llavors es posen neguitosos i es debaten inútilment. —I afegí—: No hi ha res a fer…

El pou que havíem trobat no s’assemblava als pous saharians. Els pous saharians són, simplement, sots cavats en la sorra. Aquell pou semblava un pou de poble. Però, allí, no hi havia cap poble i em feia l’efecte que somniava.

—Es estrany —vaig dir al petit príncep—, tot està preparat: la politja, la galleda i la corda…

Va riure, prengué la corda i féu anar la politja. La politja gemegà com gemega un vell penell quan el vent ha dormit molt de temps.

—Sents? —digué el petit príncep—. Despertem el pou, i es posa a cantar.

Jo no volia que fes esforços:

—Deixa’m fer —li vaig dir—, pesa massa per a tu.

Lentament vaig hissar la galleda fins al broc. En les meves oïdes hi havia encara el cant de la politja, i en l’aigua tremolosa, encara hi veia tremolar el sol.

—Tinc set d’aquesta aigua —digué el petit príncep—, deixa-me’n beure.

Vaig comprendre què era el que ell cercava!

Vaig acostar la galleda als seus llavis. Ell begué, els ulls clucs. Tot era dolç com una carícia. Aquella aigua era quelcom ben diferent d’un aliment. Havia brollat de la marxa sota els estels, del cant de la politja, de l’esforç del meu braç. Era bona per al cor, com un present. Quan jo era un petit minyó, la llum de l’arbre de Nadal, la música de la missa del gall, la dolcesa dels somriures feien brillar semblantment els presents de Nadal que jo rebia.

—Els homes del teu país —deia el petit príncep— conreen cinc mil roses en un mateix jardí…, i no hi troben el que cerquen…

—No… —vaig respondre.

—I malgrat tot, el que cerquen podrien trobar-ho en una rosa, només una; o en una mica d’aigua…

—Certament… —vaig dir.

El petit príncep afegí:

—Però els ulls són cecs. Cal cercar amb el cor…

Jo havia begut. Respirava bé. La sorra, en sortir el sol, és de color de mel. Jo em sentia feliç també d’aquest color de mel. Per què havia de preocupar-me…?

—Cal que mantinguis la teva promesa —em digué suaument el petit príncep, el qual altra volta s’havia assegut vora meu.

—Quina promesa?

—Prou que ho saps…, un morrió per al meu xai…, sóc responsable d’aquella flor!

Vaig treure de la butxaca els meus croquis. El petit príncep en veure’ls em digué tot rient:

—Els teus baobabs s’assemblen a les cols.

—Oh!

Jo que estava tan orgullós dels baobabs!

—La guineu…, les orelles semblen banyes…, i són massa llargues!

I tornà a riure.

—Ets injust, minyó, jo no sabia dibuixar altra cosa que boes tancades i boes obertes.

—Oh!, tot anirà bé —va dir—, els infants saben prou comprendre.

Vaig dibuixar, doncs, un morrió. Se’m feia un nus a la gola en donar-li.

—Tu tens projectes que no conec…

Però no contestà. I digué:

—Saps, la meva caiguda sobre la Terra…, demà farà l’any… —I després d’una estona—: Vaig caure molt prop d’aquí… —Es va posar vermell.

Altra vegada, sense saber per què, vaig sentir una tristesa estranya. Malgrat tot, se m’acudí una pregunta:

—Així, no era pas per casualitat que, quan et vaig trobar ara fa vuit dies, t’estaves passejant tot sol, a mil milles de tot país habitat! Tornaves tal volta cap al lloc de la caiguda?

Altra vegada es va posar vermell.

Jo vaig afegir, dubtós:

—Potser, a causa de l’aniversari…

Altra vegada es va posar vermell. Mai no les contestava les preguntes. Però tornar-se vermell vol dir «sí», oi?

Jo li vaig dir:

—Tinc por…

Però ell respongué:

—El que has de fer ara és treballar; torna-te’n cap a la teva màquina. T’espero ací. Vine demà cap al tard…

Jo no estava gens tranquil. Em recordava de la guineu. T’exposes a plorar una mica si t’has deixat domesticar…