El petit príncep arrencà també, amb una mica de recança, els últims baobabs que acabaven de néixer. Pensava no haver de tornar mai més. Tots aquests treballs li semblaren, aquell matí, extraordinàriament agradables. I quan va regar la flor per darrera vegada i es preparà a posar-la sota la campana, es va adonar que tenia ganes de plorar.

—Adéu —li digué.

La flor no respongué.

—Adéu —repetí.

La flor va tossir, però no perquè estigués refredada.

—He estat ben bleda —digué al capdavall—. Perdona’m. Procura d’ésser feliç.

Es quedà sorprès que no el renyés. S’estava allà tot desconcertat, amb la campana a les mans. No la comprenia, aquella dolcesa.

—Sí, t’estimo —li digué la flor—. Ha estat culpa meva que no en sabessis res. No té importància. Però tu has estat tan bleda com jo. Tracta d’ésser feliç. Deixa-la estar aquesta campana. No la vull més.

—I el vent…

—No estic tan refredada com això… L’aire fresc de la nit em farà bé. Sóc una flor.

—I les bèsties…

—Cal que suporti dues o tres erugues si vull conèixer les papallones. Sembla que és tan bonic. Sinó, qui em faria visita? Tu seràs lluny. Quant a les bèsties grosses, no tinc cap por. Tinc les meves urpes.

I ensenyava ingènuament les quatre punxes. Després afegí:

—No romancegis més. Has decidit d’anar-te’n; vés-te’n, doncs.

No volia que ell la veiés plorar. Era massa orgullosa…