VIII

Aviat vaig aprendre de conèixer millor aquella flor. Al planeta del petit príncep sempre hi havia hagut flors molt senzilles, abillades amb una sola filera de pètals; no ocupaven gaire espai ni molestaven ningú. Un bon matí apareixien entre l’herba, i a la tarda morien. Però aquella havia brotat un dia, d’una llavor vinguda de no se sap on; i el petit príncep havia vigilat molt d’a prop aquest brot que no s’assemblava a cap altre brot. Podria ésser que fos una nova mena de baobab. Però l’arbust aviat va parar de créixer i començà a preparar una flor. El petit príncep, que veia formar-se una enorme poncella, prou que pressentia una aparició miraculosa, però la flor no acabava mai més de preparar el seu bell aspecte, dins de la seva cambra verda. Tenia molt de compte a escollir els colors. Es vestia a poc a poc, ajustava els seus pètals un a un. No volia pas sortir tota esparracada com les roselles. Volia aparèixer en tota l’esplendor de la seva bellesa. N’era molt, de coqueta! La seva toaleta misteriosa havia durat dies i dies. I heus aquí que un matí, en sortir el sol, s’esclatà.

I la flor, que havia treballat amb tanta precisió, va dir, tot badallant:

—Amb prou feines m’acabo de despertar… Perdona…, encara vaig tota despentinada…

El petit príncep, aleshores, no pogué contenir la seva admiració:

—Que n’ets de bonica!

—Oi que sí? —respongué baixet la flor—. I he nascut amb el sol…

El petit príncep endevinà aviat que no era pas massa modesta, però era tan preciosa!

—Em sembla que és hora d’esmorzar —havia afegit tot seguit—, series tan amable de pensar en mi…

I el petit príncep, tot confós, després d’haver anat a cercar una regadora d’aigua fresca, serví la flor.

És així com, ben aviat, l’havia turmentat amb la seva vanitat un mica sospitosa. Un dia, per exemple, parlant de les seves quatre punxes, havia dit al petit príncep:

—Ja poden venir els tigres, amb les seves urpes!

—No n’hi ha pas de tigres al meu planeta —havia objectat el petit príncep—, i a més els tigres no mengen herba.

—No sóc pas una herba —havia contestat molt suaument la flor.

—Perdona…

—No tinc cap por els tigres, però tinc horror dels corrents d’aire. No tindries pas un paravent?

«Horror dels corrents d’aire… Ja és dissort, per una planta», havia observat el petit príncep. «Aquesta flor és ben complicada…».

—Al vespre, em taparàs amb una campana. Hi fa molt de fred, aquí. No està ben instal·lat. Al lloc d’on jo vinc…

Es va interrompre. Havia vingut en forma de llavor. No havia pogut conèixer res d’altres mons. Humiliada d’haver-se deixat sorprendre a punt de dir una mentida tan ingènua, havia tossit dues o tres vegades, per despistar el petit príncep:

—I el paravent?…

—Ja hi anava, però com que m’estaves parlant…

Llavors va forçar la tos, almenys per a fer-li sentir remordiments.

És així com el petit príncep, malgrat la bona voluntat del seu amor, aviat va dubtar d’ella. Havia pres seriosament mots sense importància, i s’havia sentit molt dissortat.

«No hauria hagut d’escoltar-la», em confià un dia. «No te les has d’escoltar mai, les flors. Cal mirar-les i olorar-les. La meva omplia de flaire el meu planeta, però jo no en sabia gaudir. Aquesta història d’urpes, que m’havia talment irritat, m’hauria hagut d’entendrir…».

I, continuant la confidència:

«Llavors no vaig saber comprendre res! L’hauria hagut de jutjar pels seus actes i no pels seus mots. Ella m’omplia de flaire i m’alegrava. Mai no hauria hagut d’anar-me’n! Hauria hagut d’endevinar la seva tendresa darrera de les seves pobres astúcies. Les flors són tan contradictòries! Però jo era massa jove per saber-la estimar».