XIV

El cinquè planeta era molt curiós. Era el mes petit de tots. Només hi cabien un fanal i un fanaler. El petit príncep no acabava d’explicar-se de què podien servir, en un lloc perdut en el cel, en un planeta sense cap casa ni cap vila, un fanal i un fanaler. Malgrat això, es digué:

«Pot molt ben ser que aquest home estigui una mica trastornat. Malgrat tot, és menys boig que el rei, i que el vanitós, i que l’home de negocis i que l’embriac. Almenys, el seu treball té un sentit. Quan encén el seu fanal és com si fes néixer un estel més o una flor. Quan l’apaga és com si fes dormir l’estel o la flor. Es una ocupació molt bonica. I realment útil, puix que és bonica».

En arribar al planeta saludà respectuosament el fanaler:

—Hola, bon dia! Per què has apagat el fanal?

—És la consigna —respongué l’home—. Déu te guard!

—Què és la consigna?

—Apagar el llum. Bona nit.

I el tornà a encendre.

—Per què l’has tornat a encendre?

—És la consigna —respongué l’home.

—No hi entenc res —va dir el petit príncep.

—No hi ha res a entendre —digué l’home—. La consigna és la consigna. Bon dia.

Apagà el llum.

Després s’eixugà el front amb un mocador de quadres vermells.

—És terrible l’ofici que faig aquí. Abans era raonable. Al matí apagava; i a la tarda, encenia. Tenia tot el dia per a reposar i tota la nit per a dormir…

—I després et varen canviar la consigna?

—La consigna no ha canviat. Aquest és el meu drama. El planeta s’ha enxiquit cada vegada més i la consigna no ha canviat!

—Doncs, així? —féu el petit príncep.

—Així, com que el planeta dóna una volta cada minut, no em queda ni un segon per a reposar. Encenc i apago un cop cada minut.

—Es estrany, això! Els dies aquí duren un minut!

—No té res d’estrany —digué l’home—. Ja fa un mes que estem parlant.

—Un mes?

—Sí, trenta minuts. Trenta dies! Bona nit!

I tornà a encendre el llum.

El petit príncep se’l mirava i es va agradar d’aquell home talment fidel a la consigna. Recordà les postes de sol que cercava abans, tot fent córrer la cadira. Va desitjar d’ajudar el seu amic:

—Escolta…, jo sé una manera perquè descansis quan vulguis…

—Sempre!, jo descansaria sempre —digué l’home.

Perquè es pot ser a la vegada fidel i mandrós.

El petit príncep continuà:

—El teu planeta és talment petit que hi dónes la volta amb tres gambades. El que has de fer és anar caminant a poc a poc de manera que sempre et toqui el sol. Quan vulguis descansar, camines…, i el dia serà tan llarg com vulguis.

—No em serveix de gaire això —digué l’home—. El que m’agrada més del món és dormir.

—Malament —digué el petit príncep.

—Malament —digué l’home—. Bon dia.

I apagà el llum.

«Aquest», es deia el petit príncep tot fent camí enllà, en el seu viatge, «aquest seria menyspreat per tots els altres, pel rei, pel vanitós, per l’embriac, per l’home de negocis. Malgrat tot, és l’únic que no em sembla ridícul. Tal volta perquè s’ocupa d’altres coses i no d’ell mateix».

Sospirà amb tristesa i es digué:

«Aquest és l’únic de qui hauria pogut fer-me amic. Però el seu planeta és massa petit. No hi ha lloc per a dos…».

Allò que el petit príncep no gosava confessar-se era que enyorava aquell planeta beneït a causa, sobretot, de les mil quatre-centes quaranta postes de sol en vint-i-quatre hores!