XXVI

Hi havia al costat del pou un tros de paret enrunada. Quan vaig tornar havent plegat la feina, l’endemà al vespre, vaig veure el petit príncep assegut al capdamunt, amb les cames penjant. El vaig sentir parlar:

—No te’n recordes? —deia—. No és pas ací exactament!

Segurament li deuria respondre una altra veu, puix que ell contestà:

—Sí! Sí!, sí que és avui, però no és aquest el lloc…

Vaig continuar caminant cap a la paret. Però no veia ni sentia ningú encara. El petit príncep, però, tornà a respondre:

—… Segur que sí. Ja veuràs on comença el meu rastre a la sorra. No has de fer altra cosa que esperar-m’hi. Aquest vespre hi faré cap.

Era a vint metres de la paret i encara no havia pogut veure res.

Al cap d’uns moments, el petit príncep tornà a enraonar:

—Tens bon verí? Estàs segura de no fer-me patir gaire estona?

Vaig parar de caminar amb el cor premut, però sense comprendre.

—Ara, vés-te’n —digué—, vull baixar!

Llavors jo també vaig baixar els ulls cap al peu de la paret, i vaig fer un bot! Hi havia, dreta cap al petit príncep, una d’aquestes serps grogues que us fulminen en trenta segons.

Vaig arrencar a córrer tot cercant el revòlver a la butxaca, però, en sentir el soroll, la serp es deixà caure suaument sobre la sorra, com un rajolí d’aigua que mor i, sense donar-se gaire pressa, s’entaforà entre les pedres, tot fent un lleuger soroll metàl·lic.

Vaig arribar al peu de la paret just a temps per a rebre en braços el meu petit minyó, pàl·lid com la neu.

—Quina mena d’història és aquesta? Ara parles amb les serps i tot?

Mentrestant li havia desfet la bufanda d’or que sempre duia. Li havia mullat els polsos i l’havia fet beure. Però no m’atrevia a preguntar-li res. Em mirà i em posà el braç al voltant del coll. Sentia bategar el seu cor com el d’un ocell que es mor, ferit d’un tret de carabina. Em digué:

—Estic content que hagis trobat què era el que mancava a la teva màquina. Ara podràs tornar a casa…

—Com ho saps?

Precisament, hi anava per dir-li que, contra tota esperança, havia pogut acabar el meu treball!

No va dir res com resposta, però afegí:

—Avui jo també me’n torno cap al meu país…

I després, amb enyorament:

—Prou és més lluny…, i més difícil…

Prou ho coneixia, jo, que succeïa quelcom d’extraordinari. L’estrenyia amb els braços com una criatura, i, malgrat tot, em feia la sensació que s’esmunyia i que queia en un abisme, sense que pogués fer-hi res per deturar-lo…

Tenia la mirada seriosa, perduda allà al lluny…

—Tinc el teu xai. I la caixa per al xai. I el morrió…

I somrigué amb tristesa.

Va passar molta estona. Sentia com s’anava refent de mica en mica:

—Petit minyó, tu has passat por…

N’havia passada de por, certament! Però em digué rient suaument:

—Prou en tindré més aquest vespre…

Altra vegada el sentit de quelcom d’irreparable em glaçava el cor. Vaig comprendre que no podia suportar la idea de mai més no sentir aquella rialla. Era per a mi con una font en mig del desert.

—Petit minyó, jo vull continuar sentint la teva rialla…

Però ell va dir:

—Aquesta nit farà l’any. El meu estel es trobarà just al damunt de l’indret on vaig caure l’any passat…

—Petit minyó, oi que és un mal somni tota aquesta història de serps i de cites i d’estels?

Em vaig quedar sense resposta. I digué:

—Allò que és important no es veu…

—És ben cert…

—Passa com amb la flor. Si estimes una flor que has deixat en un estel, és dolç de mirar el cel a la nit. Tots els estels són florits.

—És ben cert…

—Passa el mateix que amb l’aigua. La que em vas fer beure era com una música, a causa de la politja i de la corda… Recorda-te’n…, era bona.

—És ben cert…

—A la nit miraràs els estels. El meu és massa petit perquè te’l pugui assenyalar. És millor així. El meu serà per a tu un d’entre els estels. Així t’agradarà contemplar-los tots… Tots seran amics teus… Ara et faré un present…

I tornà a riure.

—Ah!, petit minyó, que m’agrada de sentir-la aquesta rialla!

—Precisament aquest serà el meu present…, passarà el mateix que amb l’aigua…

—Què vols dir?

—Els estels no són pas iguals per a tothom. Per els qui viatgen, els estels són guies. Per a altres no són altra cosa que petits llumets. Per a altres, els savis, els estels són problemes. Per al meu home de negocis, eren riquesa. Però totes aquestes menes d’estels són silenciosos. Tu, en canvi, tindràs una mena d’estels com ningú en té…

—Què vols dir?

—Quan miraràs al cel, a la nit, com que jo viuré en algun dels estels, com que hi riuré, per a tu serà com si riguessin tots els estels. Tu tindràs estels que riuran!

I rigué.

—I quan estaràs consolat —sempre acabem consolant-nos— estaràs content d’haver-me conegut. Seràs sempre el meu amic. Desitjaràs de riure amb mi. De vegades, obriràs la finestra, perquè sí…, només per gust… I els teus amics, es quedaran sorpresos de veure’t riure tot mirant el cel. I tu els diràs: «Sí, els estels sempre em fan riure!». I es pensaran que no estàs bé del cap. T’hauré fet una bona passada…

I es posà a riure.

—Serà com si en lloc d’estels t’hagués donat pilots de picarols que sabessin riure…

I tornà a riure. Després ben seriós:

—Escolta…, aquesta nit…, no vinguis…

—No penso pas deixar-te.

—Semblarà com si em trobés malament…, semblarà una mica com si em morís. No vinguis, és inútil…

—No penso pas deixar-te.

El petit príncep estava neguitós.

—Jo t’ho he dit…, pensa que hi haurà també la serp. Només faltaria que et mossegués. Són dolentes les serps. Poden mossegar només per gust…

—No penso pas deixar-te.

Una idea el tranquil·litzà:

—És veritat que no els queda verí per a la segona mossegada…

Aquella nit no el vaig sentir marxar. S’havia escapat sense fer soroll. Quan vaig poder trobar-lo caminava decidit i de pressa. Només em va dir:

—Hola! Ets aquí…

Em va agafar per la mà. La meva presència el preocupava:

—Has fet mal fet. Et faré llàstima. Semblarà que estigui mort i no serà cert.

I jo callava.

—Tu ja ho comprens. Es massa lluny. No me’l puc emportar pas aquest cos. Pesa massa.

I jo callava.

—Serà com una vella escorça abandonada. Les escorces velles no entristeixen ningú…

I jo callava.

Es va descoratjar una mica. Però encara féu un esforç.

—Serà agradable, saps. Jo també miraré els estels. Tots els estels seran com pous amb politges rovellades, tots els estels m’oferiran aigua.

I jo callava.

—Serà divertidíssim! Tu tindràs cinc-cents milions de picarols; jo tindré cinc-cents milions de fonts…

I ell també callà, perquè plorava…

—Ja hi som. Deixa’m fer una passa tot sol.

Es va asseure perquè tenia por.

I va dir:

—Escolta…, la meva flor…, jo en sóc responsable! N’és tan de feble! És tan ingènua! Té quatre punxes de no-res per a protegir-se contra tot el món…

Jo també vaig seure perquè ja no m’aguantava dret. Ell digué:

—Vet aquí… S’ha acabat…

Dubtà encara una mica. Després s’aixecà. Féu una passa. Jo no podia bellugar-me.

Només vaig veure una lluïssor groga prop del seu turmell. Es quedà un instant immòbil. No plorà. Va caure suaument com cau un arbre. Ni soroll, no va fer, per la sorra que hi havia.