XVII

Quan vols fer el savi, passa que dius mentides. No he estat gaire honrat en parlar-vos dels fanalers. Corro el risc de donar una falsa idea del nostre planeta als qui no el coneixen. Els homes ocupen molt poc espai a la Terra. Si els dos mil milions d’habitants que poblen la terra estiguessin drets i una mica estrets, com en una manifestació, cabrien fàcilment en una plaça publica de vint milles de llarg per vint milles d’ample. Tota la humanitat podria encabir-se en el més petit illot del Pacífic.

La gent gran, és clar, no us creuran. S’imaginen que ocupen molt d’espai. Es creuen importants com baobabs. Els heu d’aconsellar de fer el càlcul. Adoren les xifres; els agradarà de fer-ho! Però no perdeu el temps fent aquest trencaclosques. Es inútil, em teniu prou confiança.

El petit príncep, un cop a la Terra, es quedà més que sorprès de no veure ningú. Temia haver-se equivocat de planeta quan una anella de color de lluna es bellugà sobre la sorra.

—Bona nit —digué el petit príncep a la ventura.

—Bona nit —digué la serp.

—En quin planeta he caigut? —preguntà el petit príncep.

—A la Terra, a l’Àfrica —respongué la serp.

—Ah!… Així no hi ha ningú a la Terra?

—Això és el desert. Als deserts no hi ha ningú. La Terra és gran —digué la serp.

El petit príncep s’assegué en una pedra i aixecà els ulls al cel:

—Jo em pregunto —deia— si els estels fan llum per tal que cadascú pugui un dia trobar el seu. Mira el meu planeta. Queda just al damunt nostre… Però que n’és de lluny!

—Que n’és de bonic! —digué la serp—. Què hi has vingut a fer, aquí?

—Tinc dificultats amb una flor —digué el petit príncep.

—Ah! —digué la serp.

I varen callar.

—On són els homes? —reprengué a la fi el petit príncep—. T’hi trobes una mica sol, al desert…

—També et trobes sol entre els homes —digué la serp.

El petit príncep se la quedà mirant llarga estona:

—Ets una bestia ben particular —li digué a la fi—, prima com un dit…

—Però sóc més poderosa que el dit d’un rei —digué la serp.

El petit príncep somrigué:

—No n’ets gaire de poderosa…, no tens ni potes…, no pots viatjar.

—Puc portar-te més lluny que no et portaria un vaixell —digué la serp.

Es cargolà al voltant del turmell del petit príncep, com un braçalet d’or:

—Tothom qui toco, el torno a terra d’on van sortit —digué—. Però tu ets pur i véns d’un estel…

El petit príncep no va contestar.

—Em fas llàstima, tan feble en aquesta terra de granit. Pur ajudar-te si algun dia enyores massa el teu planeta. Puc…

—Oh! T’he comprés molt bé —digué el petit príncep—, per què parles sempre en enigmes?

—Els resolc tots —digué la serp.

I tots dos callaren.