X

Es trobava a la regió dels asteroides 325, 326, 327, 328, 329 i 330. Els anà visitant un per un cercant-hi ocupació i instrucció.

El primer era habitat un rei. El rei seia, vestit de porpra i ermini, en un tron molt senzill però al mateix temps majestuós.

—Heus aquí un súbdit —va exclamar el rei quan veié el petit príncep.

El petit príncep es preguntà:

«Com em pot reconèixer si encara no m’havia vist mai?».

Ell no sabia que per als reis el món és molt senzill. Tothom és súbdit.

—Acosta’t que et vegi millor —li digué el rei que estava orgullós de poder ésser rei per a algú.

El petit príncep cercà amb la mirada on seure, però el planeta era tot cobert amb el magnífic mantell d’ermini. Es va quedar, doncs, dret, i com que estava fatigat va badallar.

—És contrari a l’etiqueta de badallar en presencia d’un rei —li digué el monarca—. T’ho prohibeixo.

—És que no me’n puc estar —respongué el petit príncep tot confós—. He fet un llarg viatge i no he dormit…

—Llavors —digué el rei—, et mano de badallar. Fa anys que no he vist badallar ningú. Els badalls són curiositats per a mi. Va! Badalla una altra vegada. És una ordre.

—Me’n dono vergonya…, no puc… —digué el petit príncep, tornant-se vermell.

—Hum! Hum! —respongué el rei—. Si és així, et mano adés de badallar, adés de…

S’embarbussava una mica i semblava molest.

Perquè el rei volia essencialment que la seva autoritat fos respectada. No tolerava la desobediència de cap de les maneres. Era un monarca absolut. Però com que era molt bo, donava ordres raonables.

«Si jo manava», deia sovint, «si jo manava a un general de canviar-se en ocell de mar, i el general no obeïa, no seria pas culpa del general. La culpa seria meva».

—Puc seure? —demanà tímidament el petit príncep.

—Et mano que seguis —li respongué el rei, tot recollint amb gest majestuós un pany del seu mantell d’ermini.

El petit príncep estava admirat, el planeta era minúscul. En què podia regnar el rei?

—Senyor… —li digué—, us demano perdó de preguntar-vos…

—Et mano que em preguntis —s’apressà a contestar el rei.

—Senyor…, on és que regneu vos?

—Per tot —respongué el rei, amb gran senzillesa.

—Per tot?

El rei amb un gest discret assenyalà el seu planeta, els altres planetes i els estels.

—Per tot arreu? —digué el petit príncep.

—Per tot arreu —digué el rei.

Perquè no solament era un monarca absolut, sinó també un monarca universal.

—I els estels us obeeixen?

—Naturalment —digué el rei—. Obeeixen tot seguit. No la tolero pas, la indisciplina.

Un semblant poder meravellà el petit príncep. Si ell l’hagués tingut, hauria pogut veure, no pas quaranta-tres, sinó setanta-dues, o cent o dues-centes postes de sol en un mateix dia, sense necessitat de bellugar la cadira! I com que es sentia una mica trist pel record del seu petit planeta abandonat, es va decidir a demanar una gràcia al rei:

—M’agradaria veure una posta de sol… Feu-me la mercè… Maneu al sol de pondre’s…

—Si jo manava a un general de volar d’una flor a l’altra, com si fos una papallona, o d’escriure una tragèdia, o de canviar-se en ocell de mar, i el general no complia l’ordre rebuda, qui estaria equivocat, ell o jo?

—Vós —digué amb fermesa el petit príncep.

—Exacte. Cal exigir a cadascú el que cadascú pot donar —observà encara el rei—. L’autoritat reposa, primer de tot, sobre la raó. Si manes al teu poble de tirar-se a mar, farà la revolució. Jo tinc el dret d’exigir l’obediència perquè les meves ordres són raonables.

—I la meva posta de sol? —recordà el petit príncep, el qual mai no oblidava una pregunta un cop l’havia feta.

—La tindràs, la posta de sol. Jo l’exigiré. Però, amb la meva ciència de govern, esperaré fins que les condicions siguin favorables.

—Quan serà? —demanà el petit príncep.

—Hem! Hem! —li respongué el rei, el qual primer consultà un gros calendari—. Hem! Hem! Això serà cap…, cap…, sí, això serà aquest vespre cap a les set i quaranta minuts! I ja veuràs com seré puntualment obeït.

El petit príncep va fer un badall! Enyorava la posta de sol que no li havien donat. Després començà a neguitejar-se:

—No hi tinc res a fer aquí —va dir al rei—. Me’n vaig.

—No marxis —li digué el rei, orgullós com estava de tenir un súbdit—. No marxis, et faig ministre!

—Ministre de què?

—De…, de justícia!

—Però no hi ha ningú que pugui ésser jutjat!

—Vés a saber —li digué el rei—. Encara no he seguit el meu reialme. Sóc molt vell, no i ha lloc per a una carrossa, i caminar em cansa.

—Oh! Prou que ho he vist —digué el petit príncep, el qual s’estirà una mica per a veure l’altra banda del planeta—. Tampoc no hi ha ningú a l’altra banda…

—Doncs et jutjaràs tu mateix —li respongué el rei—. És la cosa més difícil. És molt més difícil de jutjar-se un mateix que no pas jutjar els altres. Si et jutges bé, és que ets un veritable savi.

—Em puc jutjar a qualsevol lloc on sigui. No tinc pas necessitat de viure aquí.

—Hem! Hem! —digué el rei—, em sembla molt que, al meu planeta, en un lloc o altre, hi ha una rata vella. De nits la sento. Podràs jutjar questa rata vella. De tant en tant la condemnaràs a mort. D’aquesta manera la seva vida dependrà de la teva justícia. Però la perdonaràs cada vegada, l’hem d’estalviar; només n’hi ha una.

—No m’agrada de condemnar a mort, i em sembla molt que me’n vaig.

—No —digué el rei.

Però el petit príncep, com que ja havia acabat els preparatius, no volgué amoïnar més el vell monarca:

—Si la Vostra Majestat desitjava d’ésser puntualment obeïda, podria donar-me una ordre raonable. Podria ordenar-me, per exemple, de marxar abans d’un minut. Em sembla que les condicions són favorables…

El rei no respongué. El petit príncep dubtava, fins que, sospirant, es decidí i marxà.

—Et nomeno el meu ambaixador —es donà pressa de dir-li llavors el rei.

Tenia l’aspecte molt autoritari.

«La gent gran són ben estranys», pensava el petit príncep durant el viatge.