XIII

El quart planeta era el de l’home de negocis. Estava tan ocupat que ni tan sols aixecà el cap a l’arribada del petit príncep.

—Déu vos guard —li digué aquest—. La vostra cigarreta està apagada.

—Tres i dos fan cinc. Cinc i set, dotze. Dotze i tres, quinze. Quinze i set, vint-i-dos. Vint-i-dos i sis, vint-i-vuit. No tinc temps de tornar-la a encendre. Vint-i-sis i cinc, trenta-un. Uf! Això és, doncs, cinc-cents un milions, sis-cents vint-i-dos mil, set-cents trenta-un.

—Cinc-cents milions de què?

—Vaja! Encara ets aquí? Cinc-cents un milió de…, no me’n recordo. Tinc massa feina! Sóc home seriós, jo; no em diverteixo pas amb xerrameques. Dos i cinc set…

—Cinc-cents un milions de què? —va repetir el petit príncep, que mai de la vida no havia renunciat a una pregunta, un cop que l’havia feta.

L’home de negocis aixecà el cap:

—Cinquanta-quatre anys fa que habito aquest planeta, i només he estat destorbat tres vegades. La primera, fa vint-i-dos anys, per un borinot caigut de Déu sap on. La segona, fa onze anys, per un atac de reumatisme. No faig exercici. No en tinc de temps per perdre. Sóc seriós, jo! La tercera vegada és aquesta! Deia, doncs, cinc-cents un milions…

—Milions de què?

L’home de negocis va comprendre que no hi havia esperança de pau:

—Milions d’aquestes petites coses que a voltes es veuen en el cel.

—Mosques?

—No, home, no; cosetes que brillen.

—Abelles?

—No. Cosetes daurades que fan somiar els desvagats. Jo, en canvi, sóc seriós; no en tinc temps per somniar.

—Ah! Estels?

—Això, estels.

—I què en fas de els cinc-cents milions d’estels?

—Cinc-cents un milions, sis-cents vint-i-dos mil, set-cents trenta-un. Sóc seriós, jo, i precís.

—I què en fas d’aquests estels?

—Que què en faig?

—Sí.

—No res. Els tinc.

—Tu tens els estels?

—Sí.

—Però, si abans he vist un rei que…

—Els reis no tenen res. Només «regnen» en algun indret. Són coses diferents.

—I de què et serveix el tenir els estels?

—Així sóc ric.

—I de què et serveix l’ésser ric?

—Per a comprar altres estels, si algú en troba.

«Aquest», es digué el petit príncep, «pensa una mica com l’embriac». Malgrat això, féu encara algunes preguntes:

—Com es poden tenir els estels?

—De qui són? —respongué, empipat, l’home de negocis.

—No ho sé pas; de ningú.

—Doncs, així són meus, perquè jo he estat el primer de pensar-hi.

—N’hi ha prou?

—És clar que sí. Quan trobes un diamant que no és de ningú, és teu. Quan trobes una illa que no és de ningú, és teva. Quan tens una idea abans que ningú més la tingui, la fas patentar: et pertany. I jo posseeixo els estels, perquè ningú, abans que jo, no ha pensat de posseir-los.

—És veritat —digué el petit príncep—. I què en fas?

—Els administro. Els compto i torno a comptar —digué l’home de negocis—. És difícil; però sóc un home seriós, jo!

El petit príncep encara no estava satisfet.

—Si jo tinc un fulard, puc posar-me’l al coll i emportar-me’l. Si tinc una flor, puc collir-la i emportar-me-la. Però, els estels no els pots pas collir!

—No, però puc posar-los al banc.

—Què vol dir això?

—Vol dir que jo escric en un trosset de paper el nombre d’estels. Després, aquest paper el tanco amb clau en un calaix.

—I res més?

—N’hi ha prou!

«És divertit», pensà el petit príncep. «És bastant poètic. Però no és gaire seriós».

El petit príncep tenia, sobre les coses serioses, idees molt diferents de les idees de la gent gran.

—Jo tinc —va dir— una flor que rego cada dia. Tinc tres volcans que escuro cada setmana. Perquè escuro també el que està apagat. Mai se sap el que pot passar. A la meva flor li és útil que jo la tingui; als meus volcans els és útil que jo els tingui. Però tu no en dones cap d’utilitat als estels.

L’home de negocis va obrir la boca, però no va saber què respondre, i el petit príncep se n’anà.

«La gent gran són decididament ben extraordinaris», es deia durant el viatge.