VII

El cinquè dia, i també gràcies al xai, em va ésser revelat el secret de la vida del petit príncep. Sense dir res abans, em va demanar, de sobte, com si fos el resultat d’un problema llarg temps meditat en silenci:

—Un xai, si es menja els arbustos, també es menja les flors?

—Un xai menja tot el que troba.

—Les flors que tenen punxes també?

—Sí, les flors que tenen punxes també.

—De què els serveixen, doncs, les punxes?

Jo no ho sabia. Estava massa ocupat volent desfer un cargol del motor que estava massa fort. Estava molt preocupat perquè la pana em començava a semblar-me massa greu i l’aigua per a beure, que s’estava acabant, em feia témer el pitjor.

—De què serveixen, les punxes?

El petit príncep no renunciava mai a una pregunta, un cop l’havia feta. El cargol em tenia enfadat i vaig respondre de qualsevol manera:

—Les punxes no serveixen de res; és dolenteria de les flors i res més!

—Oh!

I després d’una estona de silenci, amb una mena de rancúnia:

—No et crec pas! Les flors són febles. Són senzilles. Es defensen com poden. I amb les seves punxes, es creuen terribles…

No vaig contestar res. En aquell moment estava dient: «Si aquest cargol es continua resistint el faré sortir d’un cop de martell». El petit príncep va esgarriar altra vegada les meves reflexions:

—I a tu, et sembla que les flors…

—No, home, no! No em sembla res, a mi! He contestat qualsevol cosa. Em preocupo de coses serioses, jo!

Em mirà, estupefacte:

—Coses serioses!

Em veia amb el martell a la mà, els dits bruts, negres de sèu, preocupat per un objecte que li semblava lleig.

—Tu parles com la gent gran!

Això em féu avergonyir una mica. Però ell, sense pietat, va continuar:

—Tot ho confons…, tot ho barreges!

Estava veritablement irritat. Els cabells daurats voleiaven al vent:

—Sé d’un planeta on hi ha un senyor, vermell com un tomàquet. Mai no ha olorat una flor. Mai no ha contemplat un estel. Mai no ha estimat ningú. No ha fet altra cosa que sumes. I repeteix tot el sant dia, com tu: «Sóc un home seriós, jo! Sóc un home seriós!», i això el fa inflar-se d’orgull. Però no és pas cap home, és un bolet!

—Un què?

—Un bolet!

El petit príncep estava tot blanc de ràbia.

—Fa milions d’anys que les flors fabriquen punxes. Fa milions d’anys que els xais es mengen les flors. I no ho és de seriós tractar de comprendre per què les flors es preocupen tant de fabricar punxes que no els serveixen de res, oi? I la guerra dels xais i les flors, tampoc n’és d’important? No és més seriós tot això que les sumes d’un senyor gras i vermell? I si jo conec una flor única en tot el món, que no es troba enlloc més fora del meu planeta, i que un xai pot destruir així, d’una mossegada, un matí, sense ni adonar-se del que fa, això no ho és d’important!

Es va posar vermell, i després, continuà:

—Si algú estima una flor de la qual només existeix un sol exemplar entre tots els milions i milions d’estels, això li basta per a fer-lo feliç quan les mira. I pensa: «La meva flor és per allà dalt…». Però si el xai es menja la flor, per a ell, és com si, d’un cop, tots els estels s’apaguessin! I no n’és d’important!

No va poder dir res més. Esclatà en sanglots. Era fosca nit. Jo havia deixat les eines. Me’n reia del martell, del cargol, de la set i de la mort. En un estel, en un planeta, el meu, la Terra, hi havia un petit príncep que calia consolar! El vaig prendre en braços. El vaig bressolar. Li vaig dir: «La flor que estimes no està pas en perill…, li dibuixaré un morrió al teu xai…, dibuixaré una cuirassa per a la flor…, jo…». No sabia pas massa el que havia de dir. Em sentia poca-traça. No sabia com guanyar-me’l, on anar-lo a trobar… Que n’és de misteriós el país de les llàgrimes!