22

Divendres, 8 de gener de 2010

Estava estirat nu damunt de la funda nòrdica blanca. Tenia el penis erecte. Em va semblar veure que somreia. Vaig pensar si estava somiant en el sexe que havíem practicat el vespre anterior.

Vaig contemplar el meu xicot mentre escoltava com roncava. Somiava profundament, del tot aliè al terrabastall que produïen dins del meu cap aquells roncs seus habitualment tan suaus.

Recordava com solia ser. Com aquella visió seva em podia escalfar tant que en dies com aquell me li hauria refregat fins a despertar-lo i hauria deixat que em penetrés. Em vaig entretenir en aquella imatge. Vaig intentar recuperar la sensació d’estar excitada. Era impossible.

No havia desitjat fer l’amor des que havia pres la decisió.

No en tenia ganes. L’excitació. Em preguntava si mai tornaria. Si mai podria fer l’amor simplement perquè em venia de gust i no per evitar una situació difícil amb una parella que no entenia què passava.

Vaig sentir repugnància de mi mateixa quan em vaig adonar que me n’havia anat al llit amb el meu xicot tan sols perquè no em tornés a preguntar de què reia. Que havíem cardat perquè aquell vespre no em veia amb cor de continuar parlant. Perquè tenia por que se’m veiés a la cara com em sentia, el que estava planejant.

Vaig remenar el cap i em vaig eixugar una llàgrima solitària que davallava per la galta. Havia fet l’amor amb el meu xicot sense tenir-ne cap ganes, per aconseguir que s’adormís. Quina cosa més horrorosa.

Vaig maleir el pare no només perquè havia estat capaç de destrossar la meva vida, sinó també les meves relacions.

—És injust —vaig mussitar, i em vaig arrossegar fora del llit fent tan poc soroll com vaig poder.

Quan vaig tancar la porta de l’habitació vaig donar gràcies a Déu per no haver comprat un estudi. El meu xicot dormiria fins que es fessin les set del matí. Després de cardar sempre dormia com un tronc. Allò significava que tenia una hora per fer plans abans que arribés l’hora de servir dos gots de suc de taronja, omplir dues tasses de cafè, preparar dues llesques d’embotit fumat amb branques de ginebró i portar-ho tot a la taula acompanyat de dos plats fondos amb iogurt de vainilla líquid coronat amb Branflakes. Redéu, érem ben previsibles. Com una parella que feia anys que estava casada.

Per Nadal li havia regalat una bata de ris de color vermell. M’hi vaig embolicar, tot i que en tenia una de pròpia. Preferia la seva. M’agradava l’olor que feia del meu xicot.

Vaig anar fins al rebedor i vaig recollir el diari de terra. Una fotografia del Simsjön i les paraules «Dona assassinada» amb majúscules.

Vaig deixar el diari damunt la taula, vaig posar en marxa la cafetera elèctrica i vaig agafar la llibreta de les magdalenes que havia amagat sota la catifa on hi havia l’arbre de Nadal. Em preguntava on la posaria quan s’acostés el Dia de Sant Knut.^[004]

Em vaig asseure a la cadira que hi havia més a prop de la finestra, vaig pensar en la Lisbeth Salander i vaig començar a anotar els punts en una pàgina nova.

Errors a evitar:

1. Pensar que el puc dominar fàcilment.

Dins del cap se’m va aparèixer una imatge del pare. El menjar era la seva gran feblesa. Quan acabàvem de sopar, acostumava a llepar els plats de tota la família fins a deixar-los com una patena. De petita aquell costum m’encantava. Era com si el pare jugués al tat amb mi, quan el cap apareixia per damunt de la vora del plat. La salsa marró de la mare, feta del suc de la carn amb soja, farina, mantega, espècies i crema de llet, era el més bo que havia tastat mai, però tot i així sempre en deixava una mica perquè el pare pogués gaudir llepant el plat.

En Valdemar sempre havia rondat els cent quilos. Alt i fort i d’espatlles amples. Havia jugat a futbol des de petit i estava orgullós de no haver fet servir mai una genollera. El pare solia dir que era capaç de suportar qualsevol cosa.

I jo me’l creia. Si acabàvem embolicant-nos en una lluita cos a cos, fóra una estupidesa supina creure’s que no es tractaria d’una batalla a vida o mort.

2. Sorprendre’l amb una destral.

Se’m va escapar el riure quan vaig veure la Lisbeth Salander davant meu. Com, panteixant, s’havia amagat al graner. Les probabilitats d’aconseguir ocultar-se darrere d’alguna cosa i d’un salt sorprendre el pare amb una destral a les mans eren ridícules. Més enllà de tot dubte, estava completament convençuda que s’ensumaria què passava i faria la volta a l’amagatall i em pescaria per darrere, no pas a la inversa.

Sempre ho havia fet. Havia aconseguit llegir-me els pensaments millor que cap altra persona. Mai no li havia dit cap mentida. No m’hi havia atrevit. Hi havia alguna cosa en aquells ulls que em forçaven a dir la veritat. Sabia que passaria alguna cosa horripilant si no ho feia.

Dos punts nous a la llibreta de les magdalenes. Vaig tenir clar que de La reina al palau dels corrents d’aire no n’aprendria res més sobre el noble art de l’assassinat. Jo no era cap pirata informàtica. No disposava d’una gran fortuna per comprar aparells fabulosos. Era una simple habitant de Skövde amb un sou de vint-i-quatre mil sis-centes corones al mes que intentava matar un vell que resultava que era el meu pare. I en volia sortir impune.

Vaig repassar mentalment altres pel·lícules. Vaig pensar que podia aprendre molt dels errors que s’hi cometien i em vaig asseure a terra davant de l’estanteria dels DVD. Em vaig adonar que hi tenia Un crim perfecte, del 1989, amb en Michael Douglas i la Gwyneth Paltrow com a protagonistes. Tan adequat, encara que no tingués ni idea de quan l’havia comprat. Vaig llegir la contraportada de la capsa i vaig intentar recordar-ne la trama. Parella casada que al final proven de matar-se l’un a l’altre. Vaig pensar en el diari que estava obert damunt la taula. Era això el que havia passat entre la mare de les dues criatures i el seu marit?

Em vaig desempallegar d’aquells pensaments sobre el vidu de Skövde i la seva difunta esposa que jeia al dipòsit de cadàvers de Linköping i vaig orientar tota la meva energia cap a Hollywood i la imatge d’en Michael Douglas que apareixia al dors del DVD. A la pel·lícula, el gran error d’en Douglas havia estat no fer la feina ell mateix. Es tractava d’una de les primeres decisions que jo havia pres, però tot i així la vaig tornar a escriure per estar-ne segura.

3. Deixar que algú altre faci la feina.

Els ulls van lliscar per l’estanteria dels DVD. Se’m van aturar en Els silenci dels anyells. Vaig veure davant meu el personatge que hi feia la Jodie Foster, la Clarice, i se’m va aparèixer com una pobra noieta esporuguida. Una mica com jo mateixa.

Vaig girar la caràtula i vaig mirar l’Hannibal Lecter. De cop i volta vaig tenir la impressió que el pare s’assemblava terroríficament al caníbal: en la closca gairebé pelada, l’encant dels cabells salpebrats a les temples i els mateixos ulls grisos. Vaig introduir el DVD al lector, vaig prémer el botó de silenci de manera que no se sentís la veu i vaig començar a passar la pel·lícula de pressa. En el moment que l’Anthony Hopkins se servia d’un bolígraf normal i corrent per apunyalar un guàrdia i fugir, vaig pressionar la pausa.

4. Deslligar-li les mans. Això tampoc no pot passar. No hi pot haver res a prop que pugui engrapar. Em podria matar amb qualsevol cosa amb què es fes.

Vaig extreure el DVD i el vaig tornar a desar dins la funda abans de continuar mirant la resta de la col·lecció. Una visió ben trista a ulls d’un assassí. Hi tenia tant la capsa sencera de Sex and the City com la pel·lícula que n’havien fet. La primera temporada de la versió americana de The Office, la pel·lícula sueca Änglagård, les dues temporades de la sèrie britànica The House of Elliott i una quantitat incomptable de comèdies romàntiques. Els ulls em van anar passant per El diari de Brigdet Jones, Grease i Love Actually, abans de proferir un gran sospir quan em va caure a les mans Com perdre un home en deu dies.

—I tu què em pots ensenyar sobre com executar un assassinat? —vaig preguntar a la foto d’una Kate Hudson somrient que apareixia a la caràtula, a la vegada que el despertador sonava dins l’habitació.