51

Dissabte, 6 de febrer de 2010

El Club de Tir Lövsjötorp es troba a nou quilòmetres als afores de Skövde. Vaig començar a relaxar-me quan ja n’havia fet dos; com més m’allunyava del centre millor em sentia. La remor de la ciutat va desaparèixer i va deixar pas als xiuxiuejos propis de la natura. Mentre avançava amb el cotxe, sense córrer, vaig percebre com el vent jugava per sobre la neu. Com els flocs que s’havien posat a descansar sobre la calçada de sobte s’enlairaven i feien giragonses davant dels pneumàtics en una mena de dansa. Feia la impressió que els avets es volguessin balancejar i s’elevaven carregats de neu. El bosc m’assossegava.

Mentre deixava la carretera 26 i recorria els darrers minuts pel camí flonjo però mal salat que portava a Lövsjötorp cada vegada sentia amb més intensitat la papallona dins l’estómac. Sabia que era allà, a l’altre costat del canvi de rasant. La solució. La resposta a com havia d’actuar. Només calia que jugués bé les meves cartes.

El president del centre de tir, en Conny Jejder, ja m’estava esperant quan vaig entrar a l’aparcament. L’home, de quaranta-tres anys, que anava vestit amb un jersei taronja Helly Hansen i els mateixos pantalons blaus Fristads que el pare portava sempre, estava recolzat contra la casa de fusta. Alguna vegada la construcció havia estat del mateix color que el sol, però en aquells moments la pintura s’havia empal·lidit i havia començat a saltar.

En Conny duia una gorra amb visera verda amb l’emblema del sindicat agrari Lantbrukarnas Riksförbund. La portava ben calada, de manera que li cobria bona part de la cara, però quan em va allargar la mà em va semblar entreveure un somriure allà sota.

—Ei, hola, sóc en Conny. Estic content de veure gent nova per aquí.

—Hola. T’agraeixo molt que em deixessis venir avisant-te amb tan poc temps.

En Conny Jejder em va mirar. Tenia una cara que semblava agradable. De curiositat.

—Vaja, sóc president i conserge, així que sóc per aquí cada dia. Estaves interessada a formar un nou grup de tir, oi que era això?

Vaig assentir amb el cap. Amb una mica massa d’energia.

—Sí, la caça està cada dia més de moda entre les dones. I com que es tracta d’un món bastant dominat pels homes i tradicionalment sou vosaltres els que manegueu les armes, unes quantes de les meves amigues estan força nervioses. En som vuit i vam decidir que jo m’acostaria fins aquí, parlaria amb tu i veuria què.

Vaig fixar els ulls en una mata que sobresortia de la neu que s’acumulava al camí sense asfaltar. Vaig empassar-me la saliva i no em vaig atrevir a mirar l’home mentre esperava que respongués.

—Ahà. Genial. Amb molt de gust acollirem més dones. Els darrers dos anys hem organitzat un dia per a senyores al mes de juny, però la veritat és que l’interès ha estat així així.

Quan em va mostrar les instal·lacions, em vaig començar a relaxar. La veu d’en Conny estava tenyida de la calidesa que li conferia un sentiment d’orgull pel club de què havia estat membre des de la infància i de què actualment era el president.

—Va ser el pare qui em va encoratjar a apuntar-m’hi. Bé, ja és mort, però malgrat això és al meu costat cada dia que sóc aquí. Vaig heretar la seva col·lecció d’armes. És una sensació increïble.

En Conny va alçar els ulls cap al cel i va somriure.

—Realment li encantava aquest lloc.

Vaig assentir amb el cap. Aviat jo també tindria un pare al cel.

Em vaig corregir immediatament.

A l’infern, volia dir. Si existia cap mena de justícia, el pare aniria a parar a l’infern.

—Realment teniu molt d’espai aquí fora.

—Sí, el regiment P4 també l’utilitza per fer les seves pràctiques. I això ens va bé quan hem de demanar més superfície. Però sí, les instal·lacions del centre de tir de Lövsjötorp són molt extenses. Es va fundar el 1914. Hi trobaràs la majoria de circuits que et puguis imaginar. Per caçar l’ant, tir al plat, amb pistola, tir militar.

—Em sembla que per començar estem més interessades en pistola —vaig dir, encreuant els dits perquè sonés natural.

Ell va abaixar els ulls i va buscar el contacte visual. En Conny Jejder em treia un cap ben llarg. No em vaig atrevir a apartar la mirada, però tenia por del que els meus ulls podien desvelar si els mirava gaire estona.

—Ah, doncs comencem per això. Passa per aquí —va dir, i va obrir la porta pintada de vermell de la galeria de tir 1 B. Les frontisses van grinyolar.

Quan vaig passar per sota la llinda estava convençuda que havia travessat les portes del cel. Podia sentir les trompetes celestials. Em va fer la impressió de veure les semblances entre en Conny Jejder i sant Pere. Em costava respirar. Allò era tot el que havia somiat. Era el paradís.

Els ulls se’m van clavar en les dianes. Lloc de tir rere lloc de tir amb portelles que es podien obrir, després una diana i un terraplè darrere de cada una, que pel que vaig entendre aturaven les bales que havien travessat la diana.

—Els llocs dins de la galeria estan numerats. En tenim trenta per a pistola amb una distància de vint-i-cinc metres a diana. O sigui que tens trenta oportunitats d’encertar-la —va dir, i es va tustar l’espatlla.

«Trenta oportunitats d’encertar el pare», vaig pensar, i vaig somriure a en Conny.

—La idea és que tan sols te’n calgui una. Si s’apunta a alguna cosa en especial, vull dir.

—Ha, ha, ha! No cal que ho diguis. Vaja, vols provar-ho una mica? A part d’això, muntem cursos per a principiants al gener, al maig i al setembre, si les senyores i tu us hi enganxeu.

Mentre en Conny se n’anava a obrir un armer i anotava al registre la pistola, vaig mirar al meu voltant. Vaig comptar els llocs de tir i em vaig col·locar al número dinou. El dia del meu aniversari. El dia que el pare solia ignorar-me.

Vaig tancar els ulls i vaig respirar tan fondo com vaig poder. Vaig aspirar l’olor de tancat d’aquell local. Vaig sentir l’aroma de palla, però em vaig imaginar que també percebia en algun lloc el de pólvora cremada feia temps i me’n vaig enamorar immediatament.

—Això és una Magnum. En circumstàncies normals, si es tractés d’un curs de debò, la resta de participants i tu hauríeu ocupat els llocs que us haurien assignat i després hauríeu muntat el material. Ara no repassarem tots els passos, però t’hauries d’assegurar que tens un rellotge per controlar el temps de tir i la teva arma i la munició. Ara tan sols direm que has d’aguantar, posar el dit al gallet, apuntar i disparar. I si pot ser no a mi. Ha arribat l’hora de posar-se els cascos, perquè aviat això començarà a petar.

Va riure sorneguer, però va callar de seguida i em va mirar. Vaig agafar l’arma pesada entre les mans. La pistola era freda. Em vaig estremir i vaig notar com se m’eriçaven els pèls dels braços sota la jaqueta.

No podia apartar els ulls de la Magnum que tenia a les mans. Era la cosa més bonica que havia vist mai.

Vaig prendre posició separant mig metre les cames. Em balancejava lleugerament cap endavant i cap enrere per trobar l’equilibri perfecte. Vaig seguir les instruccions d’en Conny de flexionar un xic els genolls per tenir més estabilitat. Vaig alçar la pistola i vaig forçar la vista per centrar-la en el punt de mira.

—Si penses que la idea de prémer el gallet és desagradable, pots pensar en una altra cosa. Ja m’entens, en un monstre, en un drac o en el que sigui.

Vaig sentir com esclafia a riure darrere meu, però no en vaig fer cas. Vaig provar d’apuntar, però la diana que tenia al davant es va anar esborrant del meu camp de visió. Al seu lloc se’m va aparèixer en Valdemar. Era a les escales de la casa de Götene. Escridassava la mare, que tan sols tenia a dues passes de distància. L’aire estava carregat de primavera i jo era una nena.

La mare estava a punt de marxar de Götene.

Estava a punt de deixar-lo.

I a mi.

I al meu germà.

Vaig veure la boca del pare davant meu. Vaig veure com a poc a poc s’anava carregant de saliva. Com s’escurava la gola i la forma que van adoptar els llavis quan el gargall va sortir volant per entremig i va anar a parar a la galta de la mare.

Encara recordo com era, l’escopinada. Com la saliva del pare havia estat gairebé blanca, com de sobte la galta de la mare s’havia omplert de bombolletes clares. Com s’havia tombat i havia mirat per darrera vegada en Valdemar abans de girar els ulls cap a mi i el meu germà gran a la vegada que es passava la màniga per la galta i s’eixugava la saliva del pare. En acabat va sortir corrent cap al seu Saab 99 marró i se’n va anar.

Apuntava a la boca del pare i estava a punt de prémer el gallet quan la imatge va canviar. Els llavis van desaparèixer. Ja no els veia. En canvi, estava apuntant a la seva esquena. Vaig intentar orientar la mira al bell mig, però em distreia el puny tancat del pare, que movia amunt i avall a un ritme constant. Vaig canviar d’objectiu i vaig provar de seguir el puny amb la pistola, però cada vegada que abaixava la mà i impactava en el ventre de la mare tenia por de disparar-li a ella. Vaig tornar a canviar de diana. Vaig intentar concentrar-me. En l’esquena. En l’escopinada. En la boca. En els punys.

I vaig prémer el gallet.