91

Dimecres, 10 de març de 2010

Els números del rellotge, d’un vermell llampant, van saltar als quatre zeros i el dimarts va passar a dimecres.

Dimecres, 10 de març.

El dia que el pare complia seixanta anys.

El dia que aquell home no hauria d’haver viscut mai.

Vaig tancar els ulls i el vaig veure davant meu a la vegada que dins del cap em sonava el «Per molts anys».

Em vaig preguntar com l’estava passant. Quins regals rebria quan es despertés. Jo n’hi havia comprat un. Un polo Lacoste a Macy’s, a Nova York. Car ho era. Gairebé nou-centes corones. El pare havia portat roba Lacoste des que era capaç de recordar. Sempre polos blancs amb el petit cocodril de color verd. Sempre falsificacions comprades a Tailàndia. El meu era de debò. Li havia agafat un polo Lacoste verd molsa amb una variant més grossa del cocodril al pit. El tenia a casa dins d’una capsa. El meu xicot m’havia mirat amb cara trista quan l’havia comprat el dia de shopping, però no havia badat boca. L’única peça en què no s’havia posat al meu costat i havia aixecat els dos polzes. Vaig pensar per què l’havia comprat, però no vaig trobar cap resposta sensata.

Em vaig preguntar si tindria un pastís.

Si li sabria greu que no li truqués.

Sempre li havia telefonat el dia del seu aniversari. Fins i tot les vegades que ell no m’havia trucat pel meu. Vaig tornar a recordar el dia que vaig complir vint anys. Com m’havia sentit perquè no m’havia telefonat. I com, tres setmanes més tard, malgrat tot, m’havia estat amb el telèfon a la mà cantant justament aquell «Per molts anys» que encara es repetia dins del meu cap.

El pare havia esclafit a riure. S’havia posat content. Cada vegada. Cada any. Pel que semblava en aquelles ocasions no estava enfurismat amb mi per qui-sap-lo. Evidentment, el 10 de març era una bona data per mostrar magnanimitat amb la seva filla altrament tan terrible.

Vaig pensar en aquella vegada que havia agafat un any sabàtic a la feina i me n’havia anat a Mèxic a treballar com a professora d’anglès. Just abans de marxar el pare s’havia enfadat amb mi. M’imaginava que es devia tractar d’alguna cosa relacionada amb el regal que li havia fet aquell Nadal. O perquè no li havia agraït prou el que havia rebut d’ell. Tenia a veure amb els diners, això segur. M’havia etzibat que era una gossa repugnant àvida de calés que s’havia passat sola el dia del seu aniversari dins d’una classe de Ciutat de Mèxic sense que ningú no la felicités. Però una gossa repugnant àvida de calés que tenia un ull posat en el calendari i havia trucat al seu pare quan dinou dies més tard havia fet anys.

Vaig pensar en qui dels dos havia estat més estúpid.

Ell que no havia trucat.

O jo que ho havia fet.

Vaig sentir un dring del mòbil i vaig sortir de l’habitació sense fer soroll per no despertar el meu xicot. Vaig agafar el telèfon de la bossa de mà i vaig llegir el missatge curt que m’havia enviat el meu germà gran.

«Truca’m quan et despertis».

Em vaig asseure al terra del rebedor i vaig marcar el seu número. Em va respondre amb un fil de veu abans i tot que sonés el primer to i va començar a plorar així que vaig dir «hola».

—Em sento fatal. Avui compleix un número rodó i no li penso trucar. És el nostre pare, collons.

Vaig veure el meu germà gran davant meu. Com estava assegut al sofà de pell negra de la sala d’estar de casa seva. Gairebé amb dos metres d’alçada i, tanmateix, en aquell moment tan petit com jo.

Li vaig xiuxiuejar paraules d’ànim per telèfon mentre no parava de plorar.

—Està bé —vaig dir baixet—. Tens dret a estar trist. No passa res.

Vaig sentir com el plor s’atenuava.

—Saps, no et va trucar quan vas fer anys al novembre. No em va trucar quan va ser el meu aniversari fa cosa de tres setmanes. No ens va trucar a cap dels dos.

A l’aparell es va sentir un sospir llarg.

—Sí, això ja ho sé. Però malgrat tot. Ja saps com és. Vull trucar. Totes i cadascuna de les fibres del cos em diuen que li telefonis.

Vaig pensar en les paraules del meu germà gran. Hi vaig donar unes quantes voltes. Li volia telefonar, jo?

Dins meu van llampegar escenes de la meva vida, com si fossin instantànies congelades. Amb la meva trucada li volia tornar a donar el control de la situació?

Volia obrir aquella porta un altre cop?

Volia caure a les seves urpes per enèsima vegada?

Volia tenir un nus a l’estómac també la propera nit de Nadal, el proper aniversari i el proper sopar familiar?

Volia continuar estant sempre a l’aguait, en tensió, amatent a saber com estava d’humor aquell dia?

Estremir-me cada vegada que obria la boca?

Buscar senyals que indiquessin que la bogeria estava a punt d’esclatar i intentar aturar-la?

Escrutar-li les mans per veure si s’havia estat rosegant els artells?

Comprovar que no tenia les espatlles massa arronsades?

I, per damunt de tot, quedar-me quieta, observar sense fer res quan tot se n’anava en orris? Ser una espectadora passiva quan finalment matés algú?

—No —vaig respondre. Tant al meu germà gran com a mi mateixa.

Les instantànies van desaparèixer.

—No, no vull trucar-li. De fet, no en vull saber res més. Mai més.

Vaig parar l’orella per escoltar què passava a l’altre costat del telèfon. Vaig sentir cada cop menys sanglots. Els sorolls de com es xuclava els mocs cada vegada eren més espaiats. Vaig esperar fins que vaig estar convençuda que les llàgrimes se li havien acabat.

—Tinc una pregunta. I pensa’t bé la resposta, si us plau.

Vaig callar. Volia estar segura que m’estava escoltant.

—Qui creus que se sent pitjor pel fet de no trucar a l’altre el dia del seu aniversari? Creus que li va ser més dur al pare passar olímpicament del seu propi fill l’1 de novembre… O penses que t’és més dur a tu passar d’ell avui?

No va respondre. Però jo no dubtava gens ni mica que en sabia la resposta. Vaig esperar uns quants segons i vaig deixar que li arribés al fons:

—No hauria de ser així —vaig dir amb un fil de veu—. Hauria de ser a l’inrevés.

Vaig donar un cop d’ull al rellotge.

—Només queden vint-i-tres hores. Després serà mitjanit i l’11 de març. Un dia qualsevol que no significa res de res. Intenta resistir.

Vam penjar.

Em vaig començar a posar dreta i de sobte estava cara a cara amb el meu xicot, que havia sortit al rebedor sense que me n’hagués adonat. Déu del cel, quan se n’aniria de viatge d’una vegada? Vaig retrocedir unes passes, però ell es va limitar a apuntar un somriure trist i allargar els braços.

—Vint-i-tres hores també per a tu —va xiuxiuejar a la vegada que jo em refugiava contra el seu pit—. T’ajudaré, amor meu. Vint-i-tres hores.