73

-Que té un parell de minuts?

En Göran Hjonåker primer va donar un cop d’ull al rellotge i després va mirar les dues dones que hi havia a la sala d’espera.

—Si està esperant un pacient, sigui com sigui ell o ella fa tard. Aquí només hi som nosaltres —va dir la Julia, i va fer un gest amb les mans que comprenia tota la sala.

El psicòleg va assentir amb el cap i es va asseure en una de les cadires davant de les periodistes. La Julia es va aclarir la gola.

—Bé, hem sabut que han confirmat que va ser l’Elisabeth Hjort la que va escriure la carta de comiat, o com es vulgui dir. Cosa que, evidentment, és estranyíssima. Si li sembla bé, l’hi voldríem llegir. Ens agradaria que l’escoltés i decidís si ens en pot dir alguna cosa, tenint en compte que vostè la coneixia. Alguna cosa que ens serveixi per seguir endavant.

—Que «ens» serveixi per seguir endavant? A què es refereix? Qui és «nosaltres»?

La Julia es va posar vermella i va mirar l’Ing-Marie.

—La policia —va respondre la companya—. Alguna cosa amb què la policia pugui seguir treballant.

El psicòleg les va mirar amb un petit somriure als llavis.

—Ah, ja ho entenc. I quan va ser, senyores meves, que van passar a formar part de la policia?

La Julia es va regirar a la cadira.

—Vull dir… Sé que no ho som pas. Però l’Ing-Marie i jo també volem que es detingui l’assassí de l’Elisabeth. Tenim la impressió que la policia és una mica… bé, tosca.

Es va girar cap a la seva companya, que va assentir amb el cap enèrgicament.

Els ulls del psicòleg es van passejar uns quants segons entre les cares de les dues periodistes abans que l’home, finalment, s’arronsés d’espatlles.

—I tant. Vinga, llegeixi. Però no els asseguro que les pugui ajudar.

L’Ing-Marie es va treure el bloc de notes i va començar a llegir.

No vull escoltar els nens.

Les seves queixes. Infelicitat. Xerrameca.

No vull ser lletja.

Tenir la casa desendreçada.

Barallar-me amb el meu home.

No puc més.

Quan va acabar, en Göran Hjonåker estava completament tens i la mirava fixament.

—Torni-ho a llegir —la va exhortar.

L’Ing-Marie va fer el que li deia i la Julia va veure com en Göran Hjonåker tancava els ulls i anava fent cops de cap al compàs de les frases.

—És la carta que van trobar a casa seva? La que la policia sosté que és la de comiat?

L’Ing-Marie va assentir amb el cap.

—Ens ha semblat que està redactada d’una manera força curiosa. No s’assembla gens a la idea que es té de la carta d’un suïcida.

En Göran Hjonåker les va observar uns segons llargs. Quan finalment va obrir la boca per parlar, ho va fer molt a poc a poc. D’una manera molt nítida.

—És perquè no ho és pas. Julia, Ing-Marie… em sembla que realment s’han convertit en una part del «nosaltres» de la policia.