78

Asseguda al sofà, l’Anna va sentir com un campanar repicava onze vegades en la llunyania. Era l’únic soroll que trencava el silenci.

Va contemplar el lloc on en Patrik havia estat assegut fins feia tan sols uns minuts, es va aixecar i se’n va anar fins a la finestra. Va mirar cap avall i esperava no trobar-hi res de res, però a la claror del fanal dues cases més enllà hi havia un home. Es va quedar petrificada, però aleshores l’home es va girar i el feix de llum li va il·luminar la cara. No era qui s’havia pensat.

Va sospirar alleujada. Es va dirigir a la nevera i va agafar l’ampolla de vi. N’havien begut un parell de copes cadascú, però encara en quedava un cul. Se’l va servir en una de les copes usades —la d’en Patrik?, la seva?, no ho sabia—, i en va fer un glop. Es va preguntar com se sentiria l’endemà per tot allò. Com la miraria el seu company.

Havia deixat que decidís l’Anna.

—Tu ets d’aquí. Sorprèn-me.

Havia escollit el Wallermans.

Una taula per a dos, al fons del local, al costat de la finestra. Havia trucat amb prou antelació i havia demanat el lloc més reservat. Com si pogués sentir el que estava a punt de passar.

Tots dos havien demanat sopa de llamàntol de primer, proposta de l’Anna. Havien estat en silenci quan els l’havien servit, amb la vista clavada en els plats, els coberts i l’espelma, que cremava a poc a poc. No als ulls.

En Patrik s’havia ficat una cullerada de sopa a la boca, havia xarrupat lleugerament i li havia somrigut.

—Bona. Per què el Wallermans?

—És el meu lloc preferit. La primera vegada que vaig venir a Skövde els meus pares m’hi van portar. Tenia deu anys i em semblava una cosa màgica poder anar a la gran ciutat.

En Patrik va estossegar. L’Anna va apuntar un somriure.

—Bé, llavors m’ho semblava. Vaig créixer al camp, jo, així que ja em diràs. En comparació, Skövde és una ciutat gran.

—Quan parles dels teus pares… Per què li vas dir a l’Elias que el teu pare havia decidit que et faries policia?

L’Anna va agafar una cullerada de sopa. Sabia que aquell era el moment. Que si ara parlava ho explicaria. Tot.

I no volia. Va decidir menjar-se la sopa en silenci. Fer que la pregunta s’ofegués. Va aconseguir resistir un minut. En acabat va deixar la cullera.

—Tenia onze anys. Havíem estat de vacances a Tailàndia. El viatge de les nostres vides, la mare i el pare havien estat estalviant durant anys. Llavors no era com ara, que n’hi ha prou agafant quinze dies i un vol xàrter per vuit mil corones. Els pares ho havien comunicat a l’escola i havíem estat donant voltes pel país durant tres setmanes. Vam llogar un bungalou a Ao Nang, vam agafar un vaixell a les illes Phi Phi. Vam bussejar a Koh Haa Yai. Un paradís. Jo era tan petita, no pensava en la gent que ens trobàvem. Em divertia i prou. Però allà va passar alguna cosa. Vam tornar a Suècia i un mes més tard el pare havia desaparegut. Va hipotecar la casa, va dir al banc que volia renovar el lavabo i la cuina, i es va esfumar sense més ni més. La policia va comprovar que havia comprat un bitllet d’anada a Bangkok, però el rastre acabava allà. Ens va abandonar a la mare i a mi amb una casa sobrehipotecada i mai més no n’he sabut res.

Va remenar la sopa amb la cullera, però no en va menjar gens. Havia perdut la gana.

—Estava completament destrossada. Per alguna raó, el meu únic consol van ser les sèries policíaques nord-americanes. Joves policies, Jake i el gras… Em plantava davant la tele com embruixada pensant que eren capaços de resoldre tots i cadascun dels misteris que se’ls plantejaven, i el que desitjava amb més força de tot el món era resoldre’n un: el misteri del pare perdut. Així que em vaig fer policia per trobar-lo. Perquè els policies ho resolen tot.

—I ho vas aconseguir? El vas trobar?

L’Anna va abaixar els ulls a la taula i va remenar el cap.

—No. En realitat és per això que treballo en el grup Cold Case. Per atzar, a Estocolm em vaig haver de fer càrrec d’un cas vell i quan em vaig asseure a parlar amb aquella dona, el fill de la qual havia desaparegut molts anys abans, vaig veure que tenia les mateixes ferides obertes que jo mateixa. Sabia que era en això que volia treballar. Donar a altres persones que havien patit durant massa temps l’oportunitat que jo mateixa no m’havia pogut donar. Un final.

—O sigui que va ser per això que vas deixar el teu lloc a Estocolm? Per treballar aquí amb casos antics?

—Sí. Quan va aparèixer l’oferta, es deia que seria cap de projectes del Grup d’Investigació i Anàlisi d’Homicidis de Västra Götaland. Una plaça a jornada completa amb dues persones a càrrec. No ho podia rebutjar, era la feina dels meus somnis. Però set mesos després de traslladar-me aquí van començar a estrènyer el cinturó. De tres persones a jornada completa va passar a ser una de sola a menys de mitja. Tinc un dia i mig a la setmana per treballar en casos vells, la resta del temps he d’obeir les ordres de l’inspector Ulf Karlkvist.

En Patrik va assentir amb el cap en un gest funest.

—Cosa que ens porta a la pregunta principal. En Karlkvist t’avorreix perquè…

L’Anna va mirar en Patrik. Aquells ulls càlids.

«Per què ell?», va pensar. «Per què l’he escollit justament a ell, justament ara? O realment no tenia cap elecció? M’ha escollit ell?».

L’Anna no havia confiat en un home des que tenia onze anys. I ara, aquí. Li resultava gairebé impossible no parlar amb en Patrik Morrelli. Estava entrenada en les tècniques d’interrogatori. Podia veure perfectament que aquell home anava construint amb mitjans senzills i subtils —uns cops de cap que l’encoratjaven a seguir xerrant, un somriure i una veu suau— una relació de confiança. Però a la vegada no hi havia vilesa en la manera com ho feia. Ho volia saber. I ella l’hi volia explicar. Sense que fos capaç de dir per què. No era una cosa racional. Però havia arribat l’hora. L’instant en què era una qüestió de cara o creu. Va respirar fondo.

—Dues paraules. David Broqvist.

En Patrik la va mirar esperant que continués. Però l’Anna no va dir res més.

—Hauria de saber qui és?

Ella va remenar el cap.

—No. Que sigui el centre del meu univers no vol dir que sigui el de tothom. Treballava a la unitat de narcòtics aquí a Skövde. Era el millor amic d’en Karlkvist. Me’n vaig enamorar fins al moll de l’os.

Va callar.

—Feia cinc mesos que estàvem junts quan em va pegar per primera vegada. Allò em va sorprendre moltíssim. També em vaig espantar, és clar, però sobretot em vaig sorprendre. I, de fet, també vaig sentir vergonya.

Va somriure.

—En present. L’estimo. Encara.

—I què va passar?

—La Julia Almliden, la periodista del Västgöta-Nytt. Havia estat la meva millor amiga durant anys i no es va donar per vençuda. Finalment, amb prou feines encara ara sóc capaç d’entendre com va anar la cosa, la Julia va venir a casa un dia que no estava gens preparada i em sentia especialment fràgil. Em va pressionar. Vaig començar a plorar i li vaig explicar què havia passat i abans que tingués temps de carregar-me amb les culpes de sobte es va treure el mòbil i em va fer una foto. Més ben dit tres de ràpides. Clic, clic, clic.

L’Anna va apuntar un somriure trist.

—Vaig sortir corrent darrere seu per agafar-li el telèfon, la Julia es va tancar al lavabo i li va trucar. Jo era fora al passadís, picant a la porta amb totes les meves forces, cridant i escoltant la conversa que estava tenint lloc allà dins i que em va canviar la vida. Com, amb poques paraules, li deia a en David que tenia una confessió enregistrada al mòbil i fotografies del meu cos, com li ordenava que en aquell mateix moment se n’anés a demanar un trasllat, mai més no es posaria en contacte amb mi. I que ja havia enviat les imatges i l’arxiu de veu a dues persones i que si mai ens passava res a alguna de les dues tot sortiria a la llum.

—Però per què no es va limitar a anar a la policia?

—Perquè em coneix. Sabia que em repugnava la idea d’haver d’aparèixer una altra vegada com una víctima de la violència masclista. Sabia tan bé com jo com aniria l’interrogatori. Què em preguntarien. I que la majoria dels meus companys de la comissaria no em creurien. Si és que jo arribava mai a dir res. I de ben segur que això era el que la Julia temia més.

Feia estona que en Patrik Morrelli havia deixat de menjar.

—Si ho puc preguntar… I com ha anat?

L’Anna es va arronsar d’espatlles.

—En David va marxar a Karlsborg. No sé quina excusa va donar a la comissaria, però en Karlkvist no m’ha mirat als ulls des de llavors. En David i jo mantenim un contacte esporàdic, que de vegades acaba amb un atac de còlera seu acusant-me d’haver-li arruïnat la carrera i fent malbé alguna cosa meva: em punxa un pneumàtic, em rebenta la bústia d’una puntada de peu… Coses per l’estil.

L’Anna es va quedar en silenci. Va abaixar els ulls.

—I sí, també em pot trucar plorant i desperta dins meu el que més odio de tot plegat, el desig per ell. I me n’hi vaig. I durant un parell d’hores als seus braços m’imagino que tot va bé, fins que m’adono que no és més que un altre home que odia les dones. I llavors m’omple una sensació de repugnància cap a ell i cap a mi mateixa i fujo. I així va passant el temps. Una mica com aquella cançó d’en Håkan Hellström, «Odio estimar-te». És el que sento. I m’he negat a parlar amb la Julia d’ençà d’allò.

Va remenar el cap.

—Sé que és un error donar-n’hi les culpes, però és l’única manera que tinc de poder-ho portar. Puc estar furiosa amb ella, em resulta més fàcil que estar-ho amb en David. Vull dir que no puc descriure amb paraules com n’és, de degradant, ser una dona que vol estar amb un home que li fa mal.

En Patrik va abaixar els ulls cap al seu segon plat, intacte, i va fer venir la cambrera.

—Marxem? —va preguntar a l’Anna.

Va contemplar la copa de vi del seu company, que era al sofà. Va veure davant seu com havien estat parlant, sense pressa. Com ella s’havia anat relaxant.

En Patrik l’havia mirat i havia comprès que hauria pogut aconseguir d’ella el que volgués. I no havia volgut. S’havia aixecat i se n’havia anat.

L’Anna Eiler va tancar els ulls. Per primera vegada en dos anys no era la cara d’en David la que immediatament se li apareixia al cap.

Era la de la Julia.