81

La porta estava tancada. L’Anna hi va posar l’orella per comprovar que no s’hi estava duent a terme cap reunió o hi estaven parlant per telèfon, però l’única cosa que va sentir va ser el repic irregular al teclat de l’ordinador. Va respirar fondo. Va obrir la porta, va entrar al despatx i va tancar darrere seu.

—No t’han ensenyat a trucar?

L’Anna va mirar l’Ulf Karlkvist.

—No, ja ho pots incloure a la llista de tots els errors que cometo. Però vull que sàpigues que jo tinc la meva pròpia llista. Amb totes i cadascuna de les cagades que has comès tu. Tots i cadascun dels comentaris humiliants que has pronunciat. I, per damunt de tot, de fins a la més petita relliscada que has fet com a inspector en cap.

Va recuperar l’alè de pressa i va continuar abans que en Karlkvist tingués temps d’aturar-la.

—No tinc ni idea de què et va explicar en David Broqvist sobre el canvi de destinació, però estic força segura que no va ser la veritat. Tu no n’has de fer res, de tot això, però és l’última vegada que em parles de manera pejorativa davant dels meus companys. Un inspector en cap que no explica a la Comissió Nacional d’Homicidis que ha mantingut una relació amb una víctima d’assassinat? Si això sortís a la llum, la merda t’arribaria fins a les orelles.

L’Ulf Karlkvist va obrir la boca per dir alguna cosa, però l’Anna va alçar la mà.

—Aquesta conversa no ha tingut lloc. Però creu-me que val més que no tornis a parlar malament de mi davant dels meus companys. Aquí hi ha dues persones que poden garlar sobre com n’arriba a ser de mal professional l’altre i tu hi tens molt més a perdre que jo.

Va sortir del despatx, va tancar la porta i es va desplomar a terra fora al passadís. «Que no obri la porta», va pensar, i es va imaginar com l’Ulf Karlkvist se li abraonava al damunt i l’atacava. Verbalment o físicament. O totes dues coses. Però la porta no es va obrir.

Es va quedar a terra un parell de segons, recuperant l’alè. Tant de bo que en Patrik arribés a la feina aviat.