86

Molts anys abans

L’angoixa per la festa de final de batxillerat del 9 de juny comença cinc dies abans.

Estan esmorzant un diumenge quan de cop i volta l’humor del pare canvia. Passa tan de pressa com es refreda el cafè a la tassa, i en aquella ocasió no està gens preparada. Ha estat rosegant l’entrepà mentre parlava de la pancarta que li havia fet la mare per celebrar el final de curs i estava pensant el millor lloc on es poden col·locar els pares quan surti de l’institut, una cantonada amb un arbre on normalment no hi ha gaire gent.

El pare remuga alguna cosa inaudible. Després ve el silenci. Ella ho reconeix de seguida. Es queda petrificada. Repassa febrilment què ha dit que el pugui haver irritat. Mastega lentament l’entrepà, que va creixent dins la boca mentre espera.

En Valdemar deixa la tassa damunt la taula i es mossega el llavi inferior amb aquell gest tan habitual.

—Ets conscient, oi, que cap membre de la meva família vindrà a la teva festa de final de batxillerat? —diu.

Ella se’l mira astorada.

—Et plantes aquí davant, donant la llauna. Trepanant-me el cervell. Sobre la teva mare. Sobre si la meuca de la Bodil t’ha fet una pancarta. Realment et penses que… em pregunto si… De debò que ets tan refotudament curta que et penses que m’estaré al mateix lloc que… que aquella?

I remena el cap.

—Una sola cosa has de tenir més que clara. Ara mateix trucaré a la meva germana i en un minut tot quedarà desconvocat. Això ho entens, oi? Ni una sola persona de la meva família vindrà. Així que ja t’hi estaràs tu, allà. Amb la teva refotuda pancarta. Amb la meuca de la Bodil i en Bengt el Marieta.

Ella no respon. Tan sols es maleeix a si mateixa. Com n’ha estat, de ximple. Com es podia haver pensat que el pare voldria estar al costat de la mare? Estúpida!

El cap li dóna voltes buscant una solució. Pensa que potser la mare pot arribar una mica més tard. Si és que realment cal que sigui allà quan la seva filla surti de l’institut. «Segur que ho comprèn», pensa. «La mare ho entendrà».

Aquell mateix vespre se’n va a casa de la mare. Li diu que el pare no vol estar al seu costat. La dona mira la seva filla i s’arronsa d’espatlles.

—Doncs no cal que vingui —diu.

Ella fa que sí amb el cap. Llavors no cal que vingui el pare.

Es tanca en si mateixa i deixa que les llàgrimes brollin. Mare ximple, que es nega a entendre-ho. Però més ximple és ella. Perquè s’ha atrevit a pensar que la festa de final de batxillerat seria diferent. Diferent de tota la resta de festes de final de curs en què el pare o bé s’ha negat a assistir o bé ho ha fet i ha estat clavant puntades de peu per sota la taula a les cames de la mare.

Diferent del dia que es va confirmar, quan després de setmanes de negociacions la mare va acceptar de ser present a l’església dissabte i després deixar que només el pare assistís a l’ofici de diumenge, dia que tenia lloc la cerimònia en si.

Diferent dels Nadals que el pare, cada dos anys, l’havia castigat per seguir l’esquema que la mare i ell havien acordat i havia passat la nit de Nadal amb la mare i després no havia vingut a casa seva fins al matí següent.

—Ara no té cap sentit celebrar res. El Nadal ja ha passat —deia cada vegada, i se n’anava a dormir. El pare es podia passar tot el dia al llit. Negar-se a llevar-se. El seu germà gran i ella es podien passar hores donant voltes per fora de la casa de Götgatan, amb l’esperança que acabaria sortint de l’habitació, fins que s’hi resignaven, entraven dins i obrien els seus sobres. Els noms estaven escrits amb bolígraf. Després, cinc-centes corones en cada un. Cinc-centes quan estava de mal humor. Mil o mil cinc-centes quan estava de bona lluna, és a dir quan hi anaven la nit de Nadal.

Està asseguda al terra de la seva habitació i es maleeix per pensar que la festa de final de batxillerat seria diferent. No hauria d’haver estat tan ximple.

Els seus companys de classe sembla que es diverteixin els dies següents. Dimarts s’organitza un ball de màscares i dimecres, un esmorzar amb xampany al parc. Ella no es pot relaxar. Cada dia parla amb el seu germà gran i junts proven de decidir què han de fer.

No és fins dijous, a menys de vint-i-quatre hores del moment que sortirà de l’institut, que les dues parts en conflicte es posen d’acord. El seu germà hi troba una solució. Estimat, estimadíssim germanet gran.

Tots dos s’estaran a la cantonada que tenia pensada. Però a uns quants metres —com a mínim cinc, li promet al seu pare— l’un de l’altre. El seu germà, al mig amb la pancarta. Quan ella surti de l’institut, el pare serà el primer a acostar-se-li i penjar-li del coll les cintes amb els seus regals. La mare s’haurà de quedar a la distància permesa, se li podrà acostar un cop el pare hagi acabat. En Bengt li podrà penjar la seva flor l’últim de tots.

Quan es fan les dotze del dia de la festa de fi de batxillerat està tan nerviosa que les cames amb prou feines la sostenen. Encreua els dits perquè la mare i en Bengt no s’excitin tant que s’oblidin de tot. Que no s’avancin. Que no se li llancin al damunt. Veu com els seus companys surten corrent de l’institut mentre a les orelles els ressonen frases que els desitgen un futur fantàstic. Ella, però, amb prou feines és capaç de travessar les portes del centre per culpa del nus que cada vegada se li fa més gros dins l’estómac. Aprofita l’avinentesa per cridar amb totes les seves forces i desfer-se d’una mica de l’angoixa que li produeix pensar en les properes hores. Intenta calmar aquella preocupació, que creix com un tumor cancerós, pensant que ho ha planificat tot minuciosament i que el pare estarà content.

Primer anirà a casa seva. Ho celebrarà amb la seva família. La de la mare es pot esperar. Com sempre. «Al capdavall és la manera més pràctica», s’intenta defensar quan s’avergonyeix que la mare torni a ser l’última. Comptat i debatut, ella la pentinarà per al ball d’aquella nit.

La desfilada en cotxes s’allarga més del que havien previst. Molt més temps. Els quatre companys de classe amb qui va en el Buick blau metal·litzat del 1964 del pare es queixen quan els diu que se n’anirà directament a Götene a celebrar-ho amb la família —tots volen que els portin a casa en el cotxe amb el qual han desfilat— i es dóna per vençuda. No vol arruïnar la festa als seus companys i, al cap i la fi, tots han comptat que els portarien a casa.

Un trajecte fins a Axvall.

Dues parades a Skara.

I finalment una a Götene abans de tornar al número set de Götgatan.

Quan arriba a casa del pare s’ha fet molt més tard del que s’havia imaginat. S’hi està tant de temps com pot, però una mica més d’una hora després se n’ha d’anar a casa de la mare per maquillar-se i arreglar-se els cabells per al ball. L’hi explica diverses vegades i quan dues hores més tard el pare torna a aparèixer per la desfilada en cotxes que va des del Jardí Botànic fins a l’Stadshotell de Skara respira alleujada. Aquella vegada no s’ha enfadat. Nota com el nus a l’estómac es fa més i més petit i quan el ball s’acaba, a les tres del matí, gairebé ni el sent.

El pare la desperta al cap de menys de quatre hores. Al principi li resulta impossible entendre què li diu per telèfon. La veu de falset és massa aguda. És més aviat un xisclet pur.

Finalment, el pare es tranquil·litza una mica i ella aconsegueix copsar alguna paraula.

—No es pot confiar en cap de vosaltres, criatures del dimoni! —sent que udola.

I aleshores arriba allò.

Li etziba que ha insultat tota la seva família passant molt més temps a casa de la seva mare. Que els seus propis parents el miren compadint-se’n pel fet de tenir una filla tan miserable. Li escup que una tia estava molt decebuda. L’altra només trista. Afegeix que el seu oncle amb prou feines havia pogut dir res, fins a tal punt se sentia dolgut. Tots l’havien comparat amb el seu cosí, que havia celebrat la festa de batxillerat dos dies abans, i havien constatat que era molt més bon noi. No era un prepotent. No se sentia superior als altres. Va explicar que el xicot es preocupava per la seva família i va continuar descrivint com ell s’havia hagut de quedar allà assegut, avergonyit que la seva filla no fos a la festa que li havia muntat el seu propi pare, sinó que era a la de la meuca de la Bodil. Com tots els que havien estat a casa seva el dia abans n’havien parlat. D’ella, de la meuca de la Bodil i d’en Bengt el Marieta. A mesura que s’anava allargant la conversa, no només havia estat la seva família. Tothom. El seu amic d’Österäng també. I la dona de l’amic. Tots ho havien comentat i ell s’havia hagut de quedar allà, enmig d’aquella desgràcia. No s’havia pogut moure del seu propi sofà i havia hagut de veure com tothom s’adonava que la seva filla preferia la meuca de la Bodil i en Bengt el Marieta abans que a ell. El pare va deixar clar que era l’última vegada que veuria la seva família perquè era evident que els odiava. Que l’odiava a ell. Ja se’n podia anar a l’infern, aquella mocosa repugnant, que només el volia pels seus diners.

Va sentir fàstic de si mateixa per haver desitjat amb tantes forces portar un pentinat elegant al ball.

Si no hagués volgut arreglar-se els cabells s’hauria pogut quedar una hora més a casa del pare.

El va escoltar al telèfon i va pensar que hauria fet qualsevol cosa per poder endarrerir el rellotge un dia sencer. Aleshores no l’hauria traït com l’havia traït. Aleshores no s’hauria preocupat pels cabells.