105

Divendres, 19 de març de 2010

Quan la porta al costat del garatge va lliscar sense fer soroll volia que la terra se m’empassés. I no perquè m’ho hagués repensat. Sinó perquè era conscient que les hores que seguirien canviarien per sempre la meva vida.

Estava sol a casa.

Des del soterrani d’en Valdemar Almliden podia sentir com el pare es passejava amunt i avall per la planta baixa mentre parlava per telèfon.

M’havia esperat al cotxe veient com diversos membres de la família anaven desapareixent al llarg del matí. Com el meu germà petit agafava el cotxe per anar a l’institut mentre l’Homenet marxava a l’escola amb bicicleta. Sí que havia crescut, el petitó. Com la madrastra número dos havia pujat al cotxe per dirigir-se cap a l’escola superior de Skövde. Com el pare era l’únic que es quedava a casa. I en aquell moment em trobava asseguda al soterrani, sentint-lo i respirant amb dificultat. Em vaig tapar la boca en un intent de no fer tant de soroll. Durant vint anys sempre m’havia irritat aquell estereotip de les pel·lícules de terror en què les noies panteixaven escandalosament quan l’assassí provava d’atrapar-les. Gairebé havia desitjat que les descobrissin per culpa d’aquella respiració exagerada. En aquell instant demanava disculpes retroactivament a la Drew Barrymore i la Neve Campbell de Scream i a la Jennifer Love Hewitt de Sé què vau fer l’estiu passat. A la pel·lícula Crida, perquè m’amago al teu soterrani jo era la protagonista. Una pel·lícula increïblement dolenta. Em feia la impressió que la meva respiració ressonava per tota la casa.

Però no semblava que el pare s’adonés de res. Vaig sentir com penjava el telèfon, sortia de la cuina i es dirigia cap al primer pis. Vaig sospesar les alternatives que tenia i vaig decidir pujar sense fer soroll per les escales cap a la planta baixa. Els esglaons quatre i sis havien cruixit quan havia fet el simulacre un mes i escaig abans, i els vaig trepitjar amb molta cautela.

Dos esglaons més amunt, vaig sentir com començava a sonar un mòbil. Em vaig aturar immediatament i vaig entendre que el pare estava baixant del pis de dalt. Era al rebedor just a l’altre costat de la porta que conduïa al soterrani, regirant una butxaca de la jaqueta.

—Hola?

Semblava irritat.

—Sí, prou que ho vaig dir. Vindré més tard si tinc temps. Però no serà fins després de dinar.

Va penjar i va tornar a pujar al primer pis. Aquell cop vaig intentar compassar les meves passes amb les seves.

Jo, escales del soterrani amunt.

Ell, en direcció al pis de dalt.

Em vaig quedar dreta a l’últim esglaó de les escales, esperant. Em vaig posar un parell de guants de làtex més i vaig agafar la xeringa i el tub. Havia decidit esperar fins a l’últim moment per preparar la dosi per por de no vessar el líquid, que m’anés a parar a la pell o, simplement, que em caigués de les mans pels nervis. Quan vaig sentir les seves passes baixant per les escales encara se’m va accelerar més el cor i l’agulla no acabava d’encertar la proveta. Finalment va penetrar el tap de goma i em vaig inclinar cap a l’escletxa de la porta per tenir una mica més de llum. Hauria estat una llàstima administrar-li una sobredosi. Vaig comprovar que l’omplia fins una mica per sobre dels dos mil·lilitres i vaig encreuar els dits perquè no hagués canviat de pes dràsticament en els darrers mesos, ni de més ni de menys. Havia de rondar els cent quilos perquè el sedant fes el seu fet.

Vaig sentir com li cruixien els genolls i vaig comprendre que s’estava cordant les sabates de la marca Ecco. La presa estava a punt de sortir de casa.

Havia arribat l’hora. Vaig sortir per la porta sense fer soroll i em vaig plantar darrere seu. Li vaig clavar l’agulla al cul i vaig injectar el fàrmac tan de pressa com vaig poder.

El pare va fer un bot. Es va girar i es va quedar mirant-me de fit a fit.

—Julia? Refotuda mocosa, què coll… —va dir.

De sobte va creuar els ulls i es va desplomar a terra.

El pare estava estès davant meu, inconscient. Segons el veterinari, l’animal estaria fora de combat com a mínim tres hores. Vaig desitjar amb totes les meves forces que fos així.

Li vaig lligar l’altra sabata i el vaig engrapar pels braços. El primer intent que vaig fer per aixecar-lo va resultar un fracàs. El pare era realment pesat.

Vaig obrir la porta del soterrani i el vaig arrossegar escales avall. Jo anava al davant i el subjectava per sota les espatlles. Les cames anaven picant contra els esglaons i quan finalment vam ser a baix estava completament exhausta.

El vaig deixar a terra i vaig sortir dissimuladament per la porta del garatge. Al mateix instant que la vaig tancar, vaig sentir com el cor em feia un salt.

El vaig veure just al davant, gairebé es mofava de mi. El cotxe. Aquell carall de cotxe del dimoni.

Vaig mirar fixament el Toyota Landcruiser del pare i em vaig preguntar com havia pogut ser tan ximple. Si el pare havia de desaparèixer, era obvi que el seu tot terreny també s’havia d’esfumar. Em vaig desplomar a terra i vaig començar a lamentar-me. Vaig sentir les primeres fiblades al pit i vaig intentar controlar l’atac de pànic.

Vaig respirar profundament i vaig tornar a entrar a la casa.

Vaig anar fins al pare, que estava estès a terra. La mà dreta va tremolar quan li vaig tocar la cuixa. La clau era a la butxaca dels pantalons. Amb molta cura l’en vaig treure i vaig tornar a sortir per la porta del garatge.

El soroll que va proferir el cotxe en obrir-se va sonar com una orquestra sencera, almenys a les meves orelles. Vaig asseure’m al seient del conductor i vaig aclucar els ulls. Desesperada, vaig intentar recórrer mentalment tot el mapa de Götene. Pressuposava que la policia rebria l’avís aquell mateix vespre. Però probablement no començarien a buscar-lo més a fons fins passades vint-i-quatre hores. Si m’assegurava d’amagar el tot terreny en algun lloc no gaire lluny, podria tornar aquella mateixa nit. Em vaig començar a sentir més tranquil·la. Agafaria l’autobús nocturn que passava per Skara. Pagaria en metàl·lic. Res de deixar pistes.

Vaig engegar el cotxe i em vaig dirigir cap a Kinnekullevägen. Vaig girar a l’esquerra i vaig deixar enrere Arla. Vaig observar l’aparcament per al personal de l’empresa lletera amb ulls frisosos, però em vaig adonar que era massa a prop. La madrastra número dos sortia a buscar el pare. Molt probablement vindria fins aquí, passaria per davant dels banys públics i els camps de futbol, faria una volta pel centre de Götene i pels carrers més propers a la casa. Quan vaig tenir al davant la cruïlla amb la carretera 44, vaig girar a la dreta. Tan sols cent cinquanta metres més enllà, a mà esquerra s’obria un camí de terra. El vaig agafar i vaig resseguir l’antiga via de tren fins que aquesta, i el camí, acabaven un quilòmetre i escaig endins. Al final s’aixecaven quatre arbres i més enllà s’obrien els camps. Vaig baixar del cotxe i em vaig girar cap a la carretera 44. El tot terreny era completament visible. Hi vaig tornar a pujar i vaig engegar el motor, vaig encreuar els dits perquè no es quedés atrapat en el fang i vaig sortir del camí i em vaig ficar dins del camp darrere dels arbres. Vaig saltar i relliscar, però al final vaig deixar el Landcruiser darrere dels quatre roures. Vaig baixar del cotxe i vaig tornar al camí de terra. Em vaig girar. Perfecte. Vaig donar un cop d’ull al rellotge. El pare feia exactament vint-i-sis minuts que estava sedat. Vaig sospirar i em vaig posar a caminar a bon pas cap a la casa. No volia córrer, allò podia cridar innecessàriament l’atenció, però cada minut era preciós.

Divuit minuts més tard tornava a ser a Götgatan. Vaig girar el cap en totes direccions. Ni rastre de cap Astrid Klinthede. Cap veí. Res de res.

Vaig recórrer els dos-cents metres que em separaven del meu cotxe i el vaig portar fins al número set. Tres cases més enllà vaig haver de clavar els frens quan vaig veure com la companya del pare aparcava davant de la porta.

Vaig notar com em costava respirar. La madrastra número dos no hauria de ser allà. Em vaig posar a suar i el cap em va començar a mostrar diferents escenaris factibles.

El pare s’havia despertat i havia demanat ajuda.

La classe de la madrastra a l’escola superior s’havia suspès.

La dona s’havia deixat alguna cosa.

Vaig encreuar els dits perquè es tractés de la darrera opció. Si el pare s’havia despertat, probablement havia trucat a la policia. Vaig observar la dona encara molt jove que baixava del cotxe. Em vaig adonar que la madrastra número dos portava unes ulleres de sol molt grosses, malgrat que era un dia de març gris i ennuvolat. Mentre seguia el moviment d’aquella esquena vaig pensar que, sens dubte, aquella vegada el pare havia estat descuidat quan la seva dona «havia caigut per les escales». Vaig intentar predir el seu proper pas. Entraria a casa. Cridaria en Valdemar. S’adonaria que no hi era. Potser li trucaria al mòbil per saber on parava.

Vaig empassar-me la saliva. Li telefonaria al mòbil.

Quan vaig veure que la meva madrastra obria la porta principal, vaig baixar d’una revolada del cotxe i vaig córrer a una velocitat que no sabia que podia assolir fins a la part posterior de la casa, on vaig obrir ràpidament la porta que hi havia al costat del garatge. El pare estava estès a terra davant meu. Encara sedat. Podia sentir les passes de la meva madrastra al pis de dalt i tan de pressa com vaig poder vaig començar a regirar les butxaques del pare. Era a la butxaca dreta de la jaqueta. Vaig contemplar aquell mòbil. Un Ericsson. Jo tenia un Nokia. Em vaig posar a prémer botons frenèticament per desbloquejar-lo. Cap número PIN. Gràcies a Déu. Vaig sentir passes que es movien amunt i avall per la casa mentre m’obria pas per la configuració del telèfon. Era allà. La funció d’«en silenci». Vaig seleccionar-la i menys d’un segon més tard el mòbil va començar a vibrar. Vaig clavar els ulls en la imatge de la parella del pare que va aparèixer a la pantalleta. No em vaig atrevir ni a respirar.

Després de vuit tons va penjar. Vaig poder sentir com la meva madrastra anava al lavabo. Estirava la cadena. Sortia al rebedor.

El telèfon va tornar a brunzir. Un missatge de text.

«M’havia deixat la cartera. No eres a casa. Fins al vespre».

I vaig sentir el sorollet. Aquell so fantàstic i meravellós de la porta que es tancava. Em vaig quedar quieta a les escales, escoltant amb atenció les passes que s’allunyaven i el cotxe que engegava. Em vaig girar cap al meu pare sedat.

—Ha anat d’un pèl —vaig dir.

No va respondre.

Vaig tornar a sortir cap enfora i vaig pujar al meu propi cotxe. El vaig posar en marxa i vaig baixar fins al principi de la rampa del garatge. No em vaig atrevir a anar més enllà per por de deixar les marques dels pneumàtics i vaig descarregar la cadira de rodes.

Quan vaig tornar a ser dins la casa vaig donar un cop d’ull al rellotge. El pare feia una hora i sis minuts que estava drogat. Vaig desplegar la cadira i el vaig haver d’estirar pels braços per poder-lo col·locar al damunt. Li vaig posar un dit al coll per comprovar que tenia pols. Era del tot normal.

Estava amarada de suor quan vaig pujar a la planta baixa. Em vaig posar un parell de guants de làtex nous i vaig buscar una bossa a l’armari del rebedor abans de dirigir-me sense perdre temps cap al dormitori del primer pis. Hi vaig ficar dos polos, un jersei de coll de bec, uns pantalons Fristads negres i uns de blaus. Vaig aixecar uns calçotets del pare i vaig fer una ganyota a la imatge que em va aparèixer al davant, però tot i així els vaig ficar a la bossa. Vaig baixar les escales i vaig entrar al despatx.

El passaport era al segon calaix. El vaig agafar i vaig repassar amb els ulls les estanteries. S’hi amuntegava una carpeta rere una altra, documents amb informació detallada de cada propietat. Vaig rumiar sobre quina mena de coses s’emportaria una persona com en Valdemar Almliden si abandonés la seva família. Cap d’aquelles carpetes.

Vaig continuar la meva recerca i al quart calaix vaig trobar un bon feix de bitllets de mil corones. Tan típic del pare. Li encantava mostrar la cartera perquè tothom veiés aquell tou de diners. Sovint deia que se sentia nu si no portava com a mínim deu mil, més aviat vint mil, o millor encara trenta mil corones a sobre. Per un instant em va fer llàstima. Realment es creia que tot girava al voltant dels diners. Sens dubte en Valdemar Almliden s’hauria emportat aquell feix de calés.

Els vaig ficar dins la bossa i vaig mirar a la resta de calaixos abans de tornar a baixar els deu esglaons de l’escala que portaven al soterrani.

Encara era allà on l’havia deixat. Adormit a la cadira.

Vaig respirar alleujada. Què m’esperava? No era com a les pel·lícules, en què el dolent es despertava i s’amagava a un racó per saltar-te al damunt. Conscient que era un error, em vaig asseure a terra i el vaig contemplar.

Semblava un ancià encorbat. El llavi inferior tremolava cada vegada que expirava aire. Em produïa una sensació estranya poder-lo observar sense tenir por que aquells ulls grisos llampeguegessin. En aquells moments tan sols estaven closos.

Vaig obrir la porta del garatge, vaig conjurar tota la força imaginable i vaig empènyer la cadira amb el pare al damunt fins al cotxe. Vaig sospesar les alternatives que tenia. Mentre no excedís la velocitat permesa no em farien cap foto. Però si, d’altra banda, m’aturaven i s’adonaven que duia un home al portaequipatge sens dubte aniria de cap a la presó. Havia trucat a trànsit aquell mateix matí per preguntar-los si havien muntat cap control de velocitat i m’havien respost que no. Vaig obrir el maleter i hi vaig estendre una gran lona de plàstic abans de descarregar-hi amb penes i treballs el cos del pare. Vaig tancar el portaequipatge de pressa, vaig plegar la cadira de rodes i la vaig deixar al seient posterior. Vaig donar un cop d’ull al rellotge. «Si us plau, que les tres hores siguin veritat», vaig pensar quan em vaig posar en marxa.

Em va provocar una sensació estranya, fer el mateix trajecte que havia recorregut tantes vegades abans, però aquell cop amb el pare sedat al maleter. Mirant per la finestra, vaig pensar que moltes coses havien canviat a Götene, però a la vegada estava com sempre. Havien renovat unes quantes cases d’ençà de quan era petita, altres les havien repintat del mateix color que les recordava. Em sabia de memòria cada revolt i cada baixada, però alhora era com passar-hi per primera vegada.

«Ara tinc trenta anys», vaig pensar. «La nena que solia venir amb cotxe per aquí dues vegades a l’any mai no va poder créixer més enllà dels onze o dotze. Després el temps es va aturar. I la vida. No havia vist aquell camí en divuit anys. És clar que les coses han canviat».

Vaig dubtar si la música podia fer que el pare es despertés, però em vaig adonar que necessitava una dosi de la meva llista de cançons mortals que poder suportar la tarda que se m’obria al davant. Vaig posar el CD, vaig seleccionar la cançó número tres, però vaig abaixar el volum perquè la introducció de guitarra se sentís molt baixet als altaveus abans que la veu ronca d’en John Mayer omplís l’habitacle.

El garatge que hi havia al soterrani del meu apartament a Staketgränd estava desert.

Vaig treure la cadira de rodes del seient posterior del cotxe i la vaig desplegar. Vaig esperar un parell de segons abans d’obrir el portaequipatge. Volia assegurar-me que no venia ningú. Regnava el silenci. Vaig descarregar el pare a la cadira. El vaig cobrir amb la seva pròpia jaqueta, li vaig calar una gorra i li vaig posar unes ulleres de sol. Vaig empènyer la cadira fins a l’ascensor i vaig prémer el cinquè.

Es va aturar al tercer pis.

Va pujar una dona d’uns quaranta anys amb qui només ens havíem saludat un parell de vegades.

—Puges? —vaig preguntar-li, amb un somriure.

—Ehem, no. Perdona —va respondre la veïna, i va tornar a sortir de l’ascensor.

Li vaig sostenir la mirada fins que la porta es va tancar un altre cop. No li volia donar l’ocasió de mirar el pare.

Al cinquè pis el cor em bategava accelerat. La mà tremolava quan vaig introduir la clau al pany i vaig obrir.

Vaig empènyer la cadira fins a la sala d’estar i vaig mirar el rellotge. Dues hores i vuit minuts. Havia arribat el moment de despullar-lo i estirar-lo al llit.

Vaig agafar els vuit paquets de paper film que havia comprat i el vaig començar a embolicar. Vaig pensar en en Dexter Morgan i em vaig preguntar si realment tenia raó quan afirmava que el plàstic tot sol podia impedir que una persona s’alliberés. En incomptables ocasions havia pogut veure el que produïa en el pare la barreja de fúria i adrenalina. I aviat totes dues li correrien per dins. Vaig dubtar i vaig sospesar la idea d’anar a buscar una corda per lligar-lo millor, però finalment vaig decidir deixar-ho estar. En canvi, vaig agafar la xeringa i la vaig carregar amb dos mil·lilitres més d’etorfina. Si començava a deslligar-se, senzillament el tornaria a sedar i llestos.

Vaig continuar enrotllant capes gruixudes de paper film al voltant del seu front.

Del cos nu.

El pit.

Braços.

Ventre.

Cames.

I turmells.

Al final em vaig asseure a terra completament esgotada. Força convençuda que no es podria moure quan finalment es despertés.

Vaig seguir la respiració del pare, estès davant meu, encara profundament adormit.

No el volia despertar. Encara no.

No tenia cap pressa.

No calia precipitar res del que havia de passar en les properes hores.