43

Dilluns, 18 de gener de 2010

Sentia l’olor de la loció per després de l’afaitat d’aquell home.

Darrerament no calia gran cosa perquè l’Anna Eiler s’enfurismés, i justament aquella loció la treia de polleguera. S’havia follat una altra dona. Havia apallissat la seva, i després probablement l’havia assassinada. I en aquells moments era allà, assegut davant seu, i s’havia posat loció per afaitar.

Va mirar fixament en Klas Hjort. «A qui collons intenta impressionar?», va pensar. No ho va verbalitzar. No va dir res. Esperava que confessés. Esperava asserenar-se. Esperava que en Patrik Morrelli entrés a la sala. El tren X2000 provinent d’Estocolm, on havia anat a passar el cap de setmana amb la seva família, naturalment arribava amb retard just aquell dia. I l’Anna Eiler desitjava que algú, qualsevol, pogués salvar aquella situació.

Com a mínim una cosa era segura. No seria en Klas Hjort.

L’home de cabells rossos i rinxolats, vestit amb uns pantalons xinesos i camisa de ratlles, seia a l’altre costat de la taula, esperant. Un camp de batalla de silenci.

—Sap quantes denúncies per maltractaments rep la policia cada any?

—Jo no pegava a l’Elisabeth.

—Vint mil. Sap quantes d’aquestes acaben realment al jutjat?

—Ja l’hi he dit moltes vegades. No pegava a l’Elisabeth. Per què no em creu?

—Dues mil.

L’Anna Eiler va bellugar ostensiblement el cap.

—Dues mil de vint mil. Només el deu per cent. I després tenim tots els casos en què no es denuncia…

—No m’està escoltant. Jo. No. Pegava. A. L’Elisabeth.

—Sap que l’any passat l’Oficina Nacional per a les Víctimes de Crims va fer un estudi, a petició del govern, en què es mostrava que el quaranta-sis per cent de les dones enquestades entre divuit i seixanta-cinc anys havien patit alguna mena de violència per part d’algun home després d’haver complert els quinze? Sap quantes l’havien patit d’un home que coneixien, la majoria de vegades fins i tot amb qui convivien?

Aquella vegada en Klas Hjort ni tan sols va respondre.

—El vuitanta per cent, Klas. El vuitanta per cent d’aquelles dones, per tant, havien estat maltractades per un home que coneixien. Un home en qui confiaven.

—És terrible.

Els ulls de l’Anna Eiler van refulgir.

—Klas, arriba el moment en la vida de tota persona en què el vent canvia. Apareix alguna cosa, surt a la llum una nova informació. Aquest és el seu moment, Klas.

L’home va gemegar, gairebé xisclant:

—No sé què vol que li digui. No vaig pegar mai a l’Elisabeth. Me l’estimava.

Es va obrir la porta i en Patrik Morrelli va entrar a la sala. Va saludar amb un cop de cap l’Anna, va allargar la mà a en Klas i es va asseure a la dreta de la seva companya. Tot plegat sense dir ni mitja paraula.

—Sap quina és l’excusa més habitual que utilitzen les dones quan els peguen? Que han caigut per les escales. La seva dona presentava hematomes. I va dir a algú que li va preguntar què li havia passat que havia caigut per les escales.

—I?

La boca de l’Anna Eiler va adoptar la forma d’un somriure ple de menyspreu.

—I? Klas, a casa seva no hi ha escales. Ens pot explicar com es va fer realment aquelles lesions l’Elisabeth?

En Klas Hjort va vacil·lar. Un microsegon massa. L’Anna estava a punt de llançar-se a un nou embat quan en Patrik Morrelli va badar la boca.

—No ha de tenir por, Klas. Sabem que no li volia fer mal.

L’Anna se’l va mirar astorada. Què estava fent?

—Només la volia aturar, oi?

Dos segons. Aquell home només feia dos segons que era a la sala i ja li estava prenent el lloc. Destrossant-ho tot. Coi de prepotents d’Estocolm.

L’Anna anava a dir alguna cosa per recuperar el control quan la sala es va omplir d’uns sanglots que s’intercalaven amb panteixos feixucs. Va alçar els ulls i va veure que en Klas Hjort tremolava pel plor i a la vegada assentia amb el cap.

—Ella… L’Elisabeth li pegava.

En Patrik Morrelli anava fent que sí amb el cap perquè continués.

—I tu només el volies protegir, Klas. Ho comprenem. Explica’ns què va passar en realitat.

Van deixar que acabés de plorar. Els dos agents van veure com davant dels seus ulls l’home mantenia una conversa en silenci amb si mateix. Van seguir els moviments del cap mentre s’agitava violentament endavant i enrere. Però de cop i volta en Klas Hjort es va asserenar, va girar els ulls cap a en Patrik Morrelli i va començar a parlar.