87

Dimecres, 3 de març de 2010

Flors als parterres. Petites poncelles de lliris de neu que treien el nas pel terra blanc. D’on havien sortit?

Feia uns quants minuts que hi pensava, asseguda al seient de l’acompanyant mentre el meu xicot conduïa cap al KSS. Havia vist la vegetació incipient a tots dos costats de la carretera i m’havia sorprès que havia arribat la primavera sense que me n’adonés.

On havia estat els últims mesos?

Vaig comprendre que ja en sabia la resposta.

Ben poques coses de la meva vida havien estat interessants després de les 15.51 h del primer de gener. De tant en tant havia llançat una mirada per la finestra per decidir si just en aquell moment m’havia de posar sabates d’hivern, botes d’aigua, gorra, bufanda i guants o tan sols gorra i guants, però tret d’això el temps realment havia estat una minúcia. Com tota la resta.

Però aleshores. En l’instant que vaig mirar al meu voltant, em va agradar aquella verdor. Com les fulles tendres s’obrien pas des de sota la capa de neu que encara cobria bona part del terra.

Em vaig asseure a un banc de fora de l’hospital i vaig esperar mentre punxaven una injecció al meu xicot en algun box de la unitat de vacunacions. Em vaig preguntar on havia d’anar aquella vegada. Havia dit a la fàbrica de Bangalore? O era a la Xina? Ho hauria de saber. Tant se me’n fotia.

Sempre he agraït els viatges llargs que la seva feina de reparador de màquines de Volvo implicava, però en aquells moments més que mai. Aquesta vegada estaria dues setmanes fora. Com a mínim.

Vaig alçar els ulls i vaig veure que una parella gran s’acostava a l’entrada principal. L’home empenyia la cadira de rodes on seia la dona. Ella semblava tan petita i feble. Tenia la cara esprimatxada embolicada en un xal enorme i al cap duia una gorra de pells gruixuda. No es movia. Només mirava fixament cap endavant, la boca esbatanada. El lent avenç de la parella en direcció a la porta principal de l’hospital es va acabar aviat. De cop i volta, l’home va topar amb un obstacle en forma de vorera alta. La cadira de rodes va fer un bot i el braç de la dona va caure. Jo me’l vaig mirar esperant que ella mateixa el tornés a pujar, però es va quedar allà penjant. Inert.

«Podria ben bé estar morta», vaig pensar mentre veia com l’home donava la volta a la cadira lentament, alçava el braç de la dona i el tornava a posar al seu lloc abans de tornar a intentar —i aconseguir— pujar a la vorera. Quan la parella va desaparèixer per les portes giratòries, vaig comprendre el que tot just se m’havia ocorregut.

En principi, la dona podria haver estat morta i ningú no se n’hauria adonat. D’una forma natural. Així és com traslladaria el pare de la casa de Götgatan fins al cotxe i del cotxe al meu pis. Un home gran en una cadira de rodes, ben abrigat. Ningú que ens veiés sospitaria res.

Impacient, vaig esperar que sortís el meu xicot. Vaig apuntar un somriure i li vaig preguntar si tot havia anat bé i si li feia mal el cul. No vaig escoltar el que em va respondre, tenia el cervell massa enfeinat, però vaig fer que sí amb el cap algunes vegades per mostrar-li que era allà, encreuant els dits per fer-ho allà on tocava.

Una cadira de rodes. On se’n podia robar una?