55

Dissabte, 13 de febrer de 2010

Tots tres diaris estaven oberts damunt la taula, l’un al costat de l’altre. Una feina sòlida. N’estava molt satisfeta. N’havia après un niu. Una sapiència que estava meticulosament recollida a la llibreta de les magdalenes.

El més important de tot era saber amagar bé el cos.

Vaig repassar per sobre el segon article, que ja m’havia llegit diverses vegades. La policia explicava que l’autor de l’assassinat d’en Nabhan Beydoun, fos qui fos, home o dona, havia comès un error quan havia deixat el cadàver en un pou de drenatge a Gamla Karlsborgsvägen, entre Mölltorp i Karlsborg.

«El fang té un baixíssim contingut d’oxigen. En conseqüència, el procés de descomposició és molt més lent que en circumstàncies normals i per aquest motiu el cadàver es trobava en un estat de conservació relativament bo tenint en compte que feia sis anys que era allà», havia dit el policia que havia portat el cas.

Jo llençaria el cos del pare en un lloc molt millor.

Bona part del diari de dissabte parlava de l’ADN.

«Avui en dia disposem d’uns recursos realment increïbles. N’hi ha prou amb un petit bri de cabell i els podem tancar a la presó, els criminals. Fa vint anys no teníem aquesta tecnologia», afirmava la policia Anna Eiler.

Havia sospesat la idea d’afaitar-me el cap quan arribés l’hora per reduir el risc de deixar pistes, però l’article també havia resolt aquell problema. Bona part dels casos del grup Cold Case eren desaparicions voluntàries. Si la policia no sospitava que s’hagués produït cap crim, la investigació científica, i la roda d’interrogatoris de familiars, no seria tan exhaustiva encara que el cas no es donés per tancat. Cosa que és exactament el que havia passat el novembre passat quan l’Elisabeth Hjort no havia tornat a casa seva.

«Tothom vol veure resultats i el que compta són les sentències judicials. Però un resultat també és repassar els casos una altra vegada, constatar que s’ha fet tot el que es podia fer i llavors es pot deixar a un costat. Així va la cosa amb moltes desaparicions voluntàries. Es revisen les proves fins que es creu que se n’està segur i després es passa pàgina», havia explicat la policia.

Ergo. Si no feia la impressió de ser un assassinat, no m’hauria de preocupar ni per l’ADN ni per una coartada.

El punt número setanta-sis de la llibreta de les magdalenes, per ara el més important de tots, era per tant el següent:

76. Ha de semblar que el pare s’ha suïcidat.

Vaig continuar llegint.

«Després, la nostra feina també se centra molt en la informació que puguem obtenir dels testimonis. Al començament, quan tot just s’ha comès l’assassinat, les lleialtats són molt fortes. Moltes persones a qui interroguem són properes al sospitós o sospitosa i potser el volen protegir. Però si parles amb la mateixa persona deu anys més tard la situació pot haver canviat. La consciència ha fet la seva feina i els ha rosegat per dintre. Potser ja no són tan amics com abans. Una dona que havia protegit el seu marit potser se n’ha separat després d’allò. Hi ha un munt de raons per parlar amb la gent que en una ocasió anterior no ha contribuït a fer avançar la investigació».

De sobte em vaig sentir —Déu sap per què— alleujada de no haver parlat amb el meu xicot dels plans que havia estat forjant.

A Suècia, el delicte d’homicidi prescrivia als vint-i-cinc anys. Aviat, i gràcies a la incompetència dels investigadors que portaven el cas de l’assassinat d’Olof Palme, aquesta limitació temporal desapareixeria completament. Estava convençuda que el meu xicot no em suportaria tant de temps. Vint-i-cinc anys o tota la vida, tant era.

A la llarga ningú no m’aguantava.

Ho havia dit el pare.

Llibreta de les magdalenes, tretze de febrer: