40

Molts anys abans

Tremola a causa de la febre que s’ha apoderat del seu cos.

Pot sentir la seva mare allà fora. Està netejant la cuina i de tant en tant la ve a veure, li toca el front i li fa una moixaina a la galta.

El pare no és a casa. La feina d’encatifar terres ha fet que se n’hagués d’anar a Helsingborg.

No té prou forces per menjar ni per beure. Se sent marejada i intenta passar aquella boira febril dormint.

Unes hores més tard es desperta quan el llit cruix. Gira el cap i veu que el pare seu als peus del llit. El pare, que no hauria de tornar a casa fins al cap de setmana.

Li està somrient.

—Que estàs malaltona, Linja meva?

Linja.

De vegades li diu així. Quan està de bon humor. Llavors és la Linja del pare. No sap d’on ha sortit aquell nom, però li agrada.

—Ja ets a casa? —pregunta amb una veu seca i rogallosa.

El pare torna a somriure.

—La mare m’ha trucat i m’ha dit que estaves malalta. M’ha sabut molt de greu, així que he anat a comprar-te això.

Li allarga un cistell. Està fet de vímet trenat i pintat de blanc. A dins hi ha un test amb un roser en miniatura florit. Les petites poncelles són de color rosa. El seu preferit.

És el regal més bonic que li han fet mai.

El seu pare deixa el roser damunt de la tauleta de nit. Després l’acotxa i surt de l’habitació. Sent com parla amb la mare a la cuina i pensa que ha fet molts quilòmetres només per ella.

No sap exactament a quina distància es troba Helsingborg, però sap que és molt i molt lluny. S’imagina que el pare haurà de conduir tota la nit per tornar-hi a ser demà al matí. Però ho fa de bon grat. Per la seva Linja.

Contempla el roser.

El pare l’estima.

Ella és la seva petita Linja.

S’adorm amb el cap ple d’imatges del millor pare del món, que l’estima a ella per damunt de tot.