24

Quan va entrar a la redacció del Västgöta-Nytt a un quart i deu minuts de nou, damunt de la taula de la Julia Almliden hi havia un exemplar de l’Skövde Nyheter.

No va tenir temps ni tan sols de clavar-li una llambregada abans que l’Ing-Marie Andersson se li plantés al costat. La seva companya s’havia aixecat de la cadira a una velocitat que la Julia va tenir la sensació que havia estat esperant una bona estona que arribés.

—Ni. Mitja. Paraula.

—Què?

—Ni mitja paraula. No hi apareix ni un simple mot sobre l’assumpte. L’Skövde Nyheter ha passat totalment per alt l’assassinat. Estem sols. Ho entens? És bo de nassos! Ara segur que ens trucaran els dels diaris del vespre perquè hi col·laborem!

La Julia va somriure. Entre les alternatives que es podia trobar en el seu vocabulari, «de nassos» no es mereixia la categoria de renec. Però i per a l’Ing-Marie? Era la cosa més grollera que havia sentit dir a la seva companya. Durant tots els anys que havien treballat juntes.

—Genial, Ing-Marie! Com et vaig dir, realment has fet una feina extraordinària.

La Julia va donar un cop d’ull a l’enorme pila de fotografies relacionades amb la desaparició de l’Elisabeth Hjort que en Janne Persson havia deixat damunt de la seva taula a primera hora del matí.

—Sigui com sigui, no es pot acusar en Blåljus de ser massa estricte a l’hora de descartar-ne —va dir amb resignació.

L’Ing-Marie va esclafir a riure.

—Ja t’hi ajudo. Ens les mirarem plegades.

La Julia la va mirar perplexa. La seva companya saltava i no parava de riure i encara no havien tocat les nou. Quina mosca li havia picat?