5

Ara podem somiar ja en arribar al puig, abandonar la vall rellentosa, endinsar-s’hi a la cavitat del sol, lluny de les ombres tenebroses del passat, fugir desesperadament del vent corromput, dels edificis-presons, de la música emboirant dels vampirs, dels vampirs que no poden suportar la llum del sol i el vent de bonança, surten de nit i envesten de nit, braus amb banyes que són canons de metralleta, una música de por ens arrossega per una mar de dracs, de somnis absurds, volem dansar al vent, ésser vent de música, cridar desafiadament a l’espai, connectar les nostres guitarres elèctriques al vent i improvisar sons progressius, esperant trencar el darrer raig de silenci, marxem cap a una terra d’abundor, la nuesa esqueixa el nostre cos, la nuesa de la lluna, volem esqueixar les ales dels vampirs, violentar els camins de la història.

—Tothom és un volcà —ens explicava el poeta abans d’ésser empresonat.

Volem marxar cap a una terra d’abundor, veure encara el sol amagat darrere la boira de la por, ens emportem tubs de pintura per a decorar la nostra tristor, per a dormir-nos en un crepuscle artificial damunt els xalocs del desert, una flauta dolça per acompanyar el nostre silenci enmig els boscatges, el nostre inescrutable sentiment de l’amor a les llargues avingudes, sols, lluny d’estimades, fugint d’estimades que neguen la beutat de ses pits nus i tendres, cercant una nova tragèdia per a poder matar la nostra infantesa.

Els únics murs que teníem a la vall eren les onades de la mar brava, la boira que semblava surar damunt lo riu, les canyes dels marges prop de la via del tren per on passava i passava com un fantasma el bou roig, el vent quan s’enfuria i tombava fins a les oronelles.

Ara, quan el silenci és una tomba de vidre i sols podem somiar el passat innocent i joiós, sembla que ens dormim en altra terra, que el sostre és de la color blava i no d’una blancor bruta de monstres. Ara venen els ocells enjogassats a volar damunt el cervell fosc. Encara estime la primera nit pàl·lida, càlida, en que vaig abraçar per primera vegada el seu cos, la germana d’ell, múltiples somnis alenaven en els terbolins del vent, la tramuntana dansava amb pits i amb llavis de pluja, els voltors volaven a les ombres dels pujols sense grallar, i el món era sols un cos tendre i dolç, demà i demà passat em desvetllava ple de passió i zel, la zel del cérvol, sabia que a la nit, altres nits i nits senceres càlides tornaria a viure una passió insondable que cremaria els nostres cossos, sabia que el vent tornaria a rugir enmig el bosc infinit com si fos un saltant, com si fos el saltant La Corbella.

Hom té por de lluitar contra una generació que desitja son èxit, hom té por del futur dels seus parents, la soledat de les nits malaltes, de les crides emotives, al fons, però, se sent la terrible necessitat de córrer, de seguir quelcom, de perseguir a algú, d’aconseguir l’horitzó del pleniluni, damunt la Mitjalluna, la claror de la nit que espante de nosaltres l’amargor de la impotència, més amarga que l’amargor de les ametlles furtades a l’hort del tio Vicent, més amarga que l’amargor de les pallisses del mestre amb «la vara de almendro», més amarga que l’amargor de la mort del Miquelet, el fill del jutge, el més bandoler de tots nosaltres, més amarga que l’amargor de la fel, aquestes paraules plenes de rancúnia i silenci.

L’aigua cabalosa segueix botant els escalons i els murs i els entrebancs, o els cossos morts i corromputs de les bèsties o els cossos morts i sagnants dels hòmens, fins arribar a l’arc somiador i confús de la mediterrània i veure les blanques gavines sobrevolar els bucs i els iots, i veure les barques pesqueres dansar a l’alta mar blava, tirant ses xarxes ganoses al fons inconegut. Açò és tan sols una insinuació del present, un foc que ja s’encenia a la infantesa, però que ara desfoga sa força.

No sabem si hem nascut per a encarnar el personatge de l’argument d’un déu, d’un tòtem immaterial. Hi som aquí, desitjant follament lliurar les distàncies de la mort i la por, i la blava pensa que creix a la primavera de les visions inarticulades, desbordades més enllà dels escenaris i les butaques i els rodatges quotidians, no produeix éssers de fang i de lluita, sinó estàtues que seran coronades pels caps intel·lectuals, estàtues que a colps i colps poliran llibres d’assaig i de crítica punxosa, sense cap amplària de sembra ni de sega.

Els ulls dels soldats semblen llums artificials disperses en lliteres solitàries, tenen por perquè pensen que la llum de ses ulls es crema a poc a poc al vent de la pluja, perquè pensen que ja no vindrà l’aigua de la mar a banyar ses ninetes, cegues de ràbia, tenen por esperant que onades de carn desvetllen sa joia perduda.

Molt de temps ens ha perseguit un estat embolicat, on el futur real era un producte més de la imaginació, aquest era, però, el leitmotiv del mètode pedagògic a les escoles, una senyal, doncs, d’allò. De vegades, als moments crítics, encara surten de la cambra de l’ull aquestes ombres de fantasmes. Després, a poc a poc, vingueren paraules de vent i foc, eren el mateix vent i el mateix foc, daltabaix enmig d’una vall tendra, tot vent i tot foc, lo present prepara els fonaments d’una lluita constant i freda.

Érem al cel en aquella fruitosa primavera, les pluges embassaven els carrers, els horts de tarongers i la mar de silenci, aquelles barques de paper surant cap a la fi de la tira de dacsa o encallades per un terrós junt al cavalló, sense poder anar-hi endavant fins a l’altra sèquia, els cabells dels cavalls serpentejaven en l’aigua bruta dels bassots i semblaven serps d’aigua sense nervis. Les oronelles havien tallat la fredor de les ombres dels tarongers i la rosada.

Érem al cel, les nits d’encesa tornàvem a casa amb les coixineres plenes de pardals, després els peus dels herois d’una història inconeguda però veritable, les imatges dels capvespres plens de colors que després llançàvem als llenços dels nostres somnis, la música concreta de la terra i la música dispersa dels astres després de la gran tronada, les libèl·lules que fugien dels nostres trencadissos dits a les verdes sèquies i les papallones que s’amagaven entre les roselles que començaven a floréixer damunt l’estora de l’agret.

Una pluja tremolosa i sostinguda a les nuvolades elèctriques amb cara de dinosaures qualla la fatalitat dels somnis, bella resta la nit amb oreigs boirosos, amb amanyacs de plomes captivadores i sons metàl·lics. Esguardem l’horitzó i no treiem l’ull de les nuvolades missatgeres del viure, plenes de les llàgrimes dels infants, la nit trenca el son damunt la conca de la lluna tirànica, surant en els trencadissos brolls que esclaten a dolls en l’ull empresonat enmig d’una acampada, soldats que semblen morts com les vibrés enroscades del desert, sols el seu ronc és un cant que trenca la soledat de l’estima, cridant als cossos afamats de sexe i d’embriaguesa, no podem aclucar els ulls en aquesta nit maleïda en la que un de nosaltres, un germà, una flor, una oronella, un poble, serà afusellat per nosaltres, la terra ens traga com insectes a la boca dels dragons, aquestos sauris de cos escatós, de color gris amb taques fosques que s’apropen parsimoniosament al cercle de llum groga que enllumena les parets amples de cases buides on tan sols poden dormir les rates cegues, els talps que no volen conèixer la neu, els ulls tancats al vent, on tan sols poden dormir estàtues de marbre, ombres de silenci que no volen obrir els ulls a la llum.

L’ull de la color de terra, l’hort que s’esporga, que es tonya, l’hort que es rasca, l’hort que es rega, que es ruixa, les taronges més bones que cap àngel assaborirà, salta als ulls que tota altra beutat no existeix pas, ni a la lluna ni a la blanca claror de les nuvolades, ah! ni tan sols en mi mateix ni en tu, sols estime la terra sembrada de flors i als ocells sense ales.

Hi havia un pendís monstruós guaitant son cos abstracte a la carretera, configurant un monstre damunt la vall, on pasturen els caps de bestiar, no-res més faltava que vore la foscor d’una ciutat amb les flamerades dels Alts Forns, S.A., unglejar la pell d’una noia i trobar la sang barrejada amb bilis, vore mudar als ebris a una residència rodejada de fonts d’aigua congiaçada, sentir sols un gemec d’adolescent a les escales d’un pis, pensar a la foscor d’una presó, on cap somni pot néixer, ningú! potser solament els folls de la carn.

Ara, quan els cristalls de les finestretes del tren són bruts de fang i de dits de fang i de línies de fang traçades pel vent, tot el que ha omplit la nostra vida sembla allunyar-s’hi de nosaltres i no veiem cap drecera davant els nostres cossos. La lluna perfila els rails d’un tren que no sabem on arribarà.

A la nit udola una veu llunyana que es confón amb els nostres ecos, són els llops que neixen a la neu del puig de Tramuntana, lluny de l’Ull Negre, damunt son cimall, baix les ombres ballarines dels pins aromosos, a les llargues i serpentejants vies de neu, com a la infantesa, quan ja el tren havia passat de llarg i elles, les nostres estimades, es quedaven esperant l’alba. Rosa plorava:

—Per què? Per què eixires sense mi? Per ventura no sabies que t’estimava com puc estimar els meus llavis de rojor? Lluny, ben lluny, i quan vindràs, si vens, ja no seré la mateixa xica de cabells rossos. No saps que em fas falta? Lo pitjor de tot és que mai he aplegat a deixar-me estimar, tu ja m’ho deies, «despulla’t, despulla’t, vull acaronar tes pits, tes cuixes, vull veure’t nua, com nua veig l’aigua del riu, com nua veig la rosada, com nua veig la matinada, la rosa, la tristor de tes ulls», i jo tenia por, molta por, ja saps, els pares, et deia, els pares, el rector, et deia, el pecat, las hijas de maría i tot això… i em deixaves baix la lluna plena d’ombres.

La lluna perfila encara els rails d’un tren que no sabem on arribarà.

L’espill estava també ple de llàgrimes i silenci, ple de sospirs i melangia:

—Eixires sense dir-me res, sense abraçar-me, sense besar-me i besar-me, com sols tu ho saps fer, i això que tu sabies que m’agradava molt, això que tu ho sabies, massa! massa m’agradava! i quan et ficaves damunt de mi i em besaves i m’apretaves com si jo fos tu mateix que volguessis abraçar la terra, com m’agradava! massa m’agradava!

Rosa, desventurada, perquè tot el que somiava estimar i tot el que desitjava posseir era sols una cançó trencada, partida en mil raigs de tristor, com l’espill era trencat en mil trossos de llum bruts de sang i llàgrimes, sola, afeccionada a ses coses, com un avar que arreplega més i més son silenci, sola, esguardant i contant els estels que queien al fons de la mar blava inconeguda, ara ja sola per no voler volar o arrossegar-se com un ocell sense ales o com una serp. Els brolls d’aigua cristal·lina neixen més lluny d’aquestos quatre murs, les fonts de foc també, sola, es passejarà pel jardí seguint les peuades d’ell, però sempre es perdrà a la pineda, baix les ombres de llurs somnis, el vent furiós mourà les rames i les mateixes branques dels pins i ella tremolarà, abaixarà ses galtes per no sentir la gelor de les fulles punxoses i somiarà amb ell, arquejarà son cos com si anés a juar amb les faldes dels pins, es llevarà la seua jaqueta roja, la seua camisa suada afeccionada a ses pits tremolosos, la seua camisa blanca amb línies negres, abaixarà la falda també roja, es llevarà les calces d’un negre clar, els sostenidors quasi transparents i les bragues, sola, amb plomes de coloms o amb ses dits tendres i freds, sola, amb la música de motors i els quatre ocells volant a sa finestra, s’alçarà de nou per vore si la persiana és tirada, després altra vegada, encara que, esgotada, s’alçarà, es posarà el batí i se n’anirà a la cambra de bany, i allí jo no hi hauran plomes, sinó bromeres, la bromera blanca de l’heno de pravia, l’aigua calenta i el bull de ses nervis i la por als peixos que es mouen d’una a l’altra banda de la banyera, arquejarà ara son cos alçant el ventre fins a arribar a la superfície bromerosa, uno, dos! uno, dos! uno, dos! com quan va anar per primera vegada al quarter a vore al seu germà, amic d’ell, uno, dos! uno, dos! uno, dos! fins que ja havia vist els estels als seus ulls de por i el cos queia dins l’aigua bruta de somnis i llàgrimes, fins que s’alçava i se secava el cos tendre de vint anys i amb els clots de les seues mans fent de conca, plens d’eau sauvage pins, acaronava primer els seus pits, després el seu ventre, després el seu pubis, després les seues cuixes, després els dits dels peus, després els seus ulls, plens de llàgrimes.

—Quan tornaré a vore els teus braços oberts? —es preguntava en silenci, esguardant-se a l’espill.

Ara tot s’ha acabat ja perquè tot allò que esperava que arribés a la fi ha estat esqueixat al principi, quan els llavis de rosella somreien de tant d’acaronar els llavis i les llengües de la foscor i l’espai, quan els ulls somreien de tant d’ésser acaronats pels llavis i les llengües, ara ja tot s’ha acabat, ahir cimall, avui núvols, ahir cançons, avui remors, ahir ruixades d’aigua tendra, avui el cel de marbre, ahir cimalls de petons, avui ombres de fantasmes, ahir, avui.

Plovia, plorava, l’eau sauvage pins, com el saltant La Corbella, davallava sobre ses pits i son ventre, ahir cimalls de petons, avui ombres de fantasmes.