6

Aleshores encara érem adolescents. Érem forts, malgrat no haver estat batejats al Coll de Serps. La meua generació no ha estat batejada al Coll de Serps, perquè els tirans posaren ombres verdes vigilant l’alçària del vent. Aleshores érem lliures de la brega dels braus salvatges. Queien fulles acorades damunt la tardor i nosaltres fugíem amb les nostres estimades. Passàvem el dia a la mar banyant-nos amb la nostra nuesa. Al capvespre tornàvem al poble, al pla dels garrofers bords, no molt lluny del barranc de l’infern, prop de la via del tren. I en les soques traçàvem cors travessats amb fletxes, estampant allí els nostres noms. Quan tornàvem els vols de les oronelles ocupaven l’espai del camí del mar, el batre de les ales i la seua força avivaven els nostres somnis. La passió ferotge de la dansa, del moviment, de la lluita. Aleshores teníem por d’acoltellar les roses, clavar als seus cors de pètals de llum punyals d’amor per a poder tenir-les als nostres braços. Els tirans eren rememorant als hòmens de passades generacions i projectaven assassinar-nos, brots nous d’una generació prometedora que havia descobert que sols amb la violència de l’amor es deslligaven les cadenes del silenci, de la por i la pesta.

Cap poble era estrany a aquella sensació de deliri. Tothom sentia la cremor del suïcidi, els pits oberts amb punyals de ferro. Vèiem també munions innombrables en èxode vers una terra erma, terra d’odi i terra d’espant, cossos pelegrins en angles asimètrics de foc plens de perills i de timbes, on no hi havien flors ni papallones ni vent ni oronelles. Les llàgrimes es convertien en ràbia i el sol en foc espantant la pluja. Però la mort d’Empar no fou en va. Ens alçàrem com s’alça la lava del volcà. Cada cos un volcà. Les llàgrimes es convertien en licor als nostres llavis i els nostres ulls veien el sol del migjorn reflectit a la terra de promesa. Teníem als cossos el somni d’Empar, «vosaltres venjareu la terra». Miràvem al sol sense por i no vèiem miratges. Tancàvem els ulls i vèiem dins les flamerades de carn cridant-nos a la guerra.

Ara posseïm dins lo cor la llum fosca de la por, el vol de les ales del vent. Tot el desert de la color rajola humida que pudreix les llavors dels fruits. Lluny de la conca Aura. La neu lluminosa de la nostra adolescència, lluny. Aquí el sol calenta la terra i la terra es retorça folla, somnolenta, baix els passos monòtons i rítmics de les botes dels soldats. Les ombres alíferes dels soldats es taquen de llum i fang rogenc, arribats a l’altura de la línia de foc. Les companyies formades en quadre. Un murmuri inconegut corria pel vent, un murmuri de becs d’ocells i vent, un murmuri que feia tremolar les oïdes. Prompte aparegueren tres sapadors i darrere ells, condemnat a mort per homicidi i per rebel·lió, ell, que no descobrí els noms dels seus perquè volia que continués la guerra freda de la venjança. Ell, que ara camina esguardant el sol com l’esguarda el nou nat. Condemnat a mort. Ell camina ara amb la soledat al cor, acompanyat d’un oficial.

Ell, els ulls oberts, esguardant aquells cossos tremolosos dels seus companys. El piquet d’excució. Ell, semblava desafiar al mateix sol. Ell, els llavis taral·lejant una cançó de matinada, un sospir, una lluita, un futur. L’expectació dels oprimits esclatant en el món del silenci, un silenci que creuclava les paraules, el silenci fèrtil dels qui lluiten, dels qui tracen camins, dels qui s’alcen i treballen de sol a sol la terra desèrtica.

Ell. La mar ha estat el poema que més ha percaçat en sa puta vida. EH, que havia atrapat amb la xarxa dels seus ossos la vida, ganivets de foc desbudellant els cossos dels porcs assassins que embruten la llei de la vida, els que violaren la mar, els que manen construir presons, manicomis, escoles d’odi, els que han assaltat els tresors dels hòmens i la terra, l’or de la terra. Però la melangia d’home de fang s’apodera dels ulls. Plora. Plora amargament, escoltant de lluny les gavines blanques que amb llurs ales i llurs cants absents li portaven la presència de les xarxes i de les barques, el secret estrany d’una terra d’aigua que ara és lluny, d’una terra d’oronelles. Les llàgrimes quebranten el misteri de l’alba i la terra de rajola. Ell sent encara, abans de sonar la descàrrega enmig la vall, sent encara les xarxes dels pescadors trencant-se enmig les ones gegantines de la mar, troncs de fusta i cossos descarnats colpejats per la marejada del vent i dels núvols a la vora de les platges de la infantesa.

El seu plor crebanta el misteri de l’alba i es converteix en llàgrimes de foc que afusellen els ulls dels soldats. És bèstia fer servir les armes, ésser fred com el marbre del punyal, disparar fredament contra els hòmens de foc com si fossin dianes d’entrenament als camps de terra de rajola.