7

La marxa vers al campament era inoblidable. Les cobertes dels pegasos cruixien entre la força del vent i la tabalada de la pluja. I nosaltres, malgrat tot, cantàvem, ens ficàvem al cap la gorra d’uniforme de granit, encara que dúiem pantalons i jaquetes de vaquero o de tergal o de pana. Assajàvem quatre gestos graciosos i riallàvem com petits jugant a l’espardenya. Quatre pallassades que ferien cada vegada més les nostres ments. O xiulàvem i cridàvem amb tot el desig del sexe a les xiques que veiem dels pegasos estant, també a les no tan xiques. Semblava inevitable que totes les dones tingueren corbes i més corbes i que tots nosaltres ens trobàrem allí tancats, donant voltes i més voltes.

Les hores eren carregades de melangia. Melangia. Abans d’entrar-hi ho pressentíem, pensàvem que seria molt difícil romandre-hi. Érem esclaus de lleis, pas creadors de lleis. Havíem acceptat d’una manera física entrar-hi, a la caserna, malgrat la foscor i els núvols de suïcidi. Entrar-hi semblava morir a poc a poc, trencar les llums enlluentides de l’amor. El que va fer que una violència sana nasqués d’aquells camps aspres i silenciosos. El destí era 33 cia, 4 cia, 21 cia, n.° 156, n.° 8, n.° 105, n.°4, n.° 1, n.° 23, n.° 65, n.° 48, n.° 13. Imparells i parells. Números que tenien cam i que cridaven voluntàriament l’afany de nom, d’home. La pluja també colpejava la front. Encara no vestíem de caqui. La pluja sap colpejar, coneix els fons de les coses, coneix més enllà de les màscares, la terra és d’ella i dels ocells, la terra no pot amagar res davant la seua presència. I la pluja colpejava. De colps es fan els canvis. De colps, les pedres de la creació. De colps, el vent i les dalles.

Els semblants eren expressius. L’alcohol acabava violentament rient-se de tot, exaltant instintivament el viure, delerant instintivament els cossos, el cos de la dona, la terra lliure, la mar lliure, el somni lliure. Música de tango. Voler tornar a l’indret del plaer i dels sentiments carregats de plor i somriures. Hores carregades de melangia. Melangia. Jugàvem fins i tot a crear versos difícils. Abracadabra. L’hivern colpejava la melangia. El fred penetrava als cossos durament. Hi havien nits que dormíem en pantaló i jersei, amb una mica de por per si erem descoberts i ens arrestaven. Mancaven cristalls a les finestres, però això mateix era ben bé, perquè tota aquella atmosfera empestava i necessitava refrigeració.

Diana ha colpejat amb força al vent, malgrat els continus malsons. Malgrat els continus malsons, diana ha colpejat amb força al vent. Les oïdes brunzen contínuament i el cap s’unfla d’afanys i frustracions. Era tot tranquil, allà, aquell campament perdut enmig la vall. Una altra vall. Llunyana la vall de la conca Aura. Era tot tranquil, al campament. Havíem passat els primers dies. La fèrria pluja i el vent rellentós que es clavava als ossos, sobre tot als caps pelats. Era quelcom que produïa una riallada tràgica que no podíem calmar. Una riallada tràgica. Havien passat les revisions mèdiques, descobrint-nos el pit, mostrant el pit i el sexe, les vacunes anti-ràbia, anti-còlera, anti-coratge, les vacunes antitòxiques. Sobre tot no deixar lloc a la consciència, matxucar les consciències. «Lavados de cerebro». Produir letargia, reproduir letargia.

Tot era pla. Les companyies semblaven grans magatzems utilitzats per guardar lliteres, on els jòvens de la pàtria es tombaven per la nit, refugiant-se de la inanitat, de la impotència, de l’opressió. Hom arribava sempre esgotat, desqueferat. Menys mal que no era necessari pujar escales. Tot era pla. No era necessari pensar en els ascensors dels gratacels. No era necessari imaginar-se el rètol: PROHIBIDO EL USO PARA LA TROPA. Ni era necessari tampoc imaginar-se les diminutes protestes a llapissera o a carbó dels soldats als murs alts i blancs de les escales, els dibuixos sexuals, sobre tot, la xicona amb les cames obertes, que era la temàtica dels excusats, ni el fal·lus, ni el gran fal·lus que ara no-res prometia. Així el gènesi anava projectant-se a la derrota. No hi havia que pujar cap a dalt, al cel on volen les àguiles. Ara ja una raça extingida. No hi havia l’avinentesa dels cimalls. Al pla tot té la sensació de benestar, de salut, de plaent estada estival.

Eren contínues les enyorances del ball, dels amics, de l’esmorzar amb conill i salsa de tomaca amb allet. L’enyorança de la núvia de llàgrimes, de l’amiga entre els braços a l’avinguda, al port, a l’estació del tren. Esguards perduts entre ulls entelats de silencis i remors. Esguards cridant venjança, oblidats entre coves de dracs i matances. Sempre fugir o allunyar-se, a l’escullera, l’apartament a la platja, pensant per un moment tan sols que tot el que passava era fals, visions, somnis. Somiàvem que érem absents, que érem absents, absents… Fins que el xiulet del cap primer de setmana colpejava el deliri. La frustració esberlava la fantasia:

—¡A formar! ¡A formar!

Sols restava obrir els ulls i veure que era cert. Pujava la febre. Bullien els cossos com bull la passió davant la carn bella i inconeguda. Sols restava obrir els ulls i veure que érem encara al laberint. Teníem que ésser atents al número i respondre:

—¡Presente!

Érem adaptats ja al número. Alguns encara tenien el paperet en el trescuartos: «Al recluta …………… le ha correspondido durante su permanencia en este CIR el número de filiación…». Érem números i draps de caqui, botes negres aixafant les febles flors del camp, botes negres relluentes embrutant-se de fang, arrossegant la pesadesa d’un cos que volia —i no podia— volar. La pesadesa d’un cos que ara suportava un cetme, cinc quilos de pes, per aprendre a matar, un vell cetme («tratad bien a vuestra novia», com deia el sergent), un vell cetme, insuportable, que potser un jorn esclatés amb la color de la terra nova. Podríem afusellar l’amic. Podríem matar el nou general. La llei és a més a més d’un fet moral, un fet econòmic. Podríem conquerir l’amor. Tot just un jorn podíem escoltar el nom, el cognom. Havíem rebut unes lletres d’un amic, d’una estimada, d’un company d’estudis. Una carta, una joia, una veu de l’exterior, una veu de l’interior, el món lògic dels sentiments, de la comunicació de l’esperit, de la cultura, de l’art. I es confonia amb aquest món il·lògic de la raó irracional, dels fets, de la comunicació dels sentits, de la dispersió material de la ignorància, de l’esclavatge. I els dos mons s’ajuntaven amb una força d’amor a la cerca de la llibertat d’expressió. Una carta que tornava a llegir a la nit, abans d’esclatar el silenci. La pluja seguia colpejant, feria la terra, embassava el camp d’instrucció, grans taques de terra argilenca que es desintegrava. ¡Uno, dos! ¡Uno, dos! ¡Uno, dos!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro! ¡Uno, dos! ¡Uno, dos! ¡Uno, dos!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro! ¡Derechaaa! ¡Uno, dos! ¡Uno, dos! ¡Arrr! ¡Uno, dos! ¡Uno, dos! ¡Uno, dos! ¡Izquierda…!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro! ¡Arrrrr! ¡Uno, dos! ¡Uno, dos! ¡Uno dos! ¡Uno, dos! ¡Media vuelta a la derechaaaa! ¡Uno, dos! ¡Uno, dos! ¡Arrrr!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro! Era necessari colpejar amb força amb els nervis dels peus per marcar el pas front a les oliveres verges. Necessari esguardar de reüll per veure si et vigilaven, per tractar d’evitar el bassot, evitar l’arrest, la neteja de botes al vespre per poder eixir a berenar perquè havíem cobrat les cent pessetes del mes. Era necessari per a ells netejar el fang. L’estètica dels capricis, del luxe, de les dèries. Per això, una carta, una joia, una veu de l’exterior, una veu de l’interior, el món lògic dels sentiments. A algú li desconcertava llegir de la carta d’una estimada que sols l’esperit pot ésser lliure, que els fets d’un home estan predestinats per la societat i que no hi ha cap possibilitat de refusar-los, que existeixen límits, i molt importants, on el dret d’un home acaba i comença el dret de l’altre, cadascú deu acceptar aquestes normes, si no, un criminal. Eren també tristes les lletres d’un amic: «Probablement al rebre aquestes lletres ja hauràs ingressat al planter d’herois, en la gran maceta prop del teu poble. Ja em diràs com se sent la teua consciència després del primer ball en el carnestoltes de les idees bèl·liques i patriòtiques». També a fora restava sols el vi negre en copes transparents i la tristor quotidiana als braços de l’esperança. Tot just un jorn podíem escoltar el nom, el cognom, ens cercava un amic, un company ens demanava fil de cosir i una agulla i un botó o un llapis o un color o que explicàrem per a què serveix tot això, per a qui. Quasi sempre, però, sonava el número i un deia:

—¡Presente!

Alçàvem la mà o donàvem un pas al front, engallats, amb el pit desafiant la nit, amb una màscara que començava a afillar odi, odi i suïcidi. Si algun dia per equivocació ens miràvem a l’espill per a pentinar-nos —també per equivocació— no ens reconeixíem. Aquells espills opacs dels lavabos. I vèiem els nostres semblants trencats en mil expressions de por i incertesa, fugint de les ombres, les ombres dels nostres cossos, volent assolir quelcom imminent que dansava amb violència. Una música rítmica sonava quasi totes les vesprades al campament, una música rítmica que fugia entre el fum del tabac, traçant senderes serpentines, cercles diformes, terbolins acústics, un saltant de veus, cançons perdudes, riallades i silencis entre glops d’alcohol. Una música rítmica.

Les hores eren carregades de melangia, semblaven llargues, les hores de la instrucció: ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos! El tinent duia el ritme, i…, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos! El cap reenganxat fent observacions en mala llet. I…, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro! El cap reenganxat amb les ulleres semblants a les d’Andreu Nin. I…, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos! Les flors amenaçades pels raigs d’una tempesta hivernal. ¡Uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos! Les herbes salvatges obrien llurs tentacles devoradors cobrint lo fang. ¡Hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡derechaaaa… arrr!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos! El vent xiulant enmig d’arbredes llunyanes. Palmeres cimejant la desèrtica esperança. Palmeres aletejant enmig la foscor del cel com fantasmes, espantalls a la boira d’un llac fangós. ¡Uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡izquierdaaa… arrr!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro! Ara el sergent de setmana brama com brama l’ase: redreceu els pits, sembleu cucs. I… dos!, ¡uno, dos!, ¡paaa… so! I… dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos! El sergent de setmana ara sols vol escoltar un sol cop, un sol cop. ¡Uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos! Un sol cop i ben fort, «cabritos vestidos de caqui». Ben fort, que tremole tot el pati. Tremola la veu del sergent, brama com brama l’ase. Que tremole tot el pati i les herbes i els ocells i els fusells. Que tremole tot, però sols un cop, un cop i ben fort, ben fort. «Otra vez, muchachos». ¡Uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡paaa… so!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro! I tot tremolava, les altes branques de les oliveres verges, les fulles groguenques dels rebrots dels tarongers, tot tremolava. I un cop, sols un cop, ben fort, així, així, molt bé, molt bé, el cap alçat afrontant el vent fred de la matinada, així, «muchachos, mis muchachos», i somreia refregant-se lleugerament les mans. ¡Hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡derechaaaa… arrr!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡derechaaa… arrr!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡izquierdaaa… arrr!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡izquierdaaa… arrr!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡izquierdaaa… arrr!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡media vueltaaa a la izquierdaaa… arrr!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro! Les botes negres aixafant les herbes salvatges i les flors tendres de la color de la rosella. Algú camina coix, a l’altre li cau el moc, el de la dreta fa pallassades amb els peus, sempre mirant de reüll, el de l’esquerra respira esgotadament i té el semblant suat de rosada. ¡Uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡media vueltaaa a la izquierdaaaa… arrr!, ¡hip, ou!, ¡hip, aro!, ¡media vuelta a la derechaaa… arrr!, ¡hip… De nou la veu inconfusible del sergent de setmana: «¡fijàos bien en los giros, bestias vestidos de caqui!» ¡cambien armas!, ¡uno, dos! I ara ens deia que això semblava un xurro madrileny, cony. ¡Uno, dos!, ¡uno, dos! Jo no he estat. Tu, «el diecinueve», «otra vez, muchachos», ¡uno, dos!, ¡uno, dos!, ¡cambiennn… armas!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos! El vent colpejava les fronts suades. ¡Uno, dos! Les nuvolades alçades amenaçant les ombres de les palmeres. I cantàvem a la de tres la cançó del CIR. ¡hip, ou!, ¡hip, aro! I cantàvem a la de tres la cançó de la cia. ¡Piiit, pit!, ¡piiit, pit!, ¡piiit, pit!, ¡piiit, pit!, ¡piiit, pit! A les hores de la disbauxa, els mascles habillats de femelles, ventalls a la mà i el semblant lluent de maquillatge, corejaven ebris de silenci: «soldadito español, soldadito valiente…».