3

El nostre cos mortal és ferit pel vent d’una nova fugida, els rius de núvols guaiten els nostres ulls esbrocats i els brolladors de llums a les barques són cremats damunt l’escullera.

Aquí, encara que lluny, veiem volar aquestes gavines de terra. Llurs ombres resplenden a la nit silenta, més enllà s’encenen agitaments siderals. Els cossos d’altres somnis romanen en peu la nostra esperança. Perquè altra volta ha arribat la nit, profundament i dolorosa la nit. Ara seguim esguardant més enllà dels nostres semblants. La llum passa a través d’un mirall brut que amaga les coses de cada dia.

—Mireu l’anyell tendre i tou de la terra… Feliços els convidats a la seua taula.

—Senyor no sóc digne que entreu a ma casa; digueu-ho només de paraula i serà salva la meua carn.

El cos d’ell ferit, turmentat d’espantalls i d’ulls de llops. Nosaltres, però, no descobrim les taques greixoses que tenen els nostres ulls, ni almenys, fins i tot el nostre deliri. Hem assolit les ales del plaer.

—Feliços els convidats a la seua taula.

Els punyals al vent ensangonats ja de ràbia, d’odi. Els punyals com senyal de vida i amor. Les mans alçades al vent cercant lo cos de l’anyell.

—Feliços els convidats a la seua taula.

Els ulls cecs esperen l’eixida del sol, els ulls de la color de la cendra. Les ales d’un piano rovellat ploren de ràbia capturades en gàbies daurades de silenci. Ocells d’ales tallades llaurant la terra que nia serps i escorpins de foc, ocells d’ales trencades que ja no volen. La llana ja bruta de la sang de l’anyell. Ocells d’ales trencades que ja no volen sinó que boten als espais de trapezis mortals. Aquí, al bell mig de l’esplanada marbrenca, l’olíban alçant-se en terbolins de llum, les navalles lluentes en les dents dels llops. Colls de cignes en marinades blaves d’aigua bromerosa. Escales d’un vent desert que sempre tornarà, encara que els cors de marbre es fonguen.

—Feliços els convidats a la seua taula.

Lluny resten les barques i les onades amb les seues cançons de bressol, les galtes afonades a la nit de la lluna folla, les xarxes cremant-se al port de gavines negres, entre els arbres dels boscos de la vall oblidada. La veu del poeta esclatant en bombolles a la boca innocent de l’anyell que ja no bela sinó que bota sota la gelor del silenci.

—Mireu l’anyell tendre i tou de la terra… Feliços els convidats a la seua taula.

I la carn esquarterada de la veu sona cridant cossos perduts en llunyanes valls, en llunyans deserts de roselles. Les àguiles imperials baten els seus becs damunt les brancades dels núgols color cotó-en-pèl. I nosaltres, llavis i ulls tacats ja de sang i carn, oberts al jardí de llunes esmolades, nosaltres no podem viure ja al fons de la mar plena d’udols. Els murs blancs de formigó d’una nova corona ofeguen les agalles febles dels nou-nats dofins.

El tren ens acompanya. Aquesta evasió del vent trenca el silenci de la nit. Els vells tirans del poble se seuen a sa taula rodona.

—Feliços els convidats a la seua taula.

Se seuen a sa taula rodona els vells tirans del poble. S’esguarden també a l’espill i senten en el seu batec la infantesa plasmada a la llum del record, amb llur semblant de nodrissons. Se seuen sols i comencen a olorar la merda de llurs calçotets pudrits.

—Feliços els convidats a la seua taula.

El present solar ens ha semblat un somni. I sabem, encara que dins d’aquesta màquina de tren, dins d’aquest silenci de quatre murs de formigó, sabem que la lluna que fa dues hores lluïa damunt les xapes dels «carros de combaté» segueix lluint amb força. Sabem que ara, quan deixem aquestes paraules amb el testimoni viu del somni del nostre amic, sabem que el vent ens durà fins a la vall verda del poble, creuant les muntanyes del nord, arribant al riu Mitjalluna i creuant-lo. Allí veurem també la lluna als tancs de guerra, apuntant amb ses canons la llibertat i la felicitat del nostre poble. Aleshores pensarem en tots vosaltres, exaltant el foc dels nostres cossos.