3

Nosaltres pensem anar demà a la llum d’una nova màquina. Sentim amb força l’energia de la venjança, encara que tremolem davant l’hora senyalada de l’afusellament. Crec que lo foc de la pólvora també encendrà els nostres cossos i serem capaços d’enfrontar-nos amb les vibres verinoses que exhibeixen el seu poder davant la nostra ferida, capaços de patir la guerra de les contradiccions que encén la nostra sang. Esperem que lo sol trenque l’alba i s’apague la foscor de la dansa maleïda. Recordem el que ens va dir un jorn abans d’agafar el tren per a tornar al seu poble: —hi ha que cercar com rompre tot aquest paisatge, com rompre’l! solament nosaltres podem rompre aquest desert, no podem esperar a ningú, a cap profeta, els amants es cerquen abrivadament i es troben i s’abracen i fecunden nous amants.

Després el tren marxà esclafint el vent o era el vent el que esclafia la fredor del tren a la llunyària.

Ara esguardem l’horitzó més enllà de les finestres. Sols l’horitzó. Sols amb l’horitzó. Esgotats pel fred dels somnis. De la finestra estant somiem el deliri del passat i del futur. Veiem la badia de l’oest. La terra afilla una color de bromera i sang en la corba de zumzeigs plàcids. De la finestra estant ja no descobrim a la boira les danses de vols d’ocells que emigren al sud, esbarts traçant línies ondulants. La paraula és un bramul xiulant que esquinça el vent. Solament les llunyanes flors del jardí ens inviten a les nits d’amor als racons de les coves de les rates penades. Solament un bes morbós pot rompre la nit. Encara que els núvols de tempesta han fugit del cel blau fosc, el xxxac-xxacxxac-xxxac del tren és un esclafit de patiment en aquestos pentagrames estranys. Els hòmens febles tenen por al futur. És prohibit esguardar els camins de pedra, de rails, de fang, d’asfalt, enyorant amb llàgrimes els espacis blaus de la infantesa. Els somnis que mamàvem de les nostres mares oprimides, mutilades, abillades de negres com voltors, no podien més que fer créixer en el nostre cos un fantasma.

És absurd el mateix pensament quan hom no pot tragar la realitat i s’amaga al si de la misèria. Mai sabem segur quin dia sortirem del desert, quin dia tornarem a entrar-hi. Sabem que avui el sol portarà sang en els raigs i sa llum serà també una tempesta. Volem emigrar. Volem deixar ardent tots aquests silencis. Plorem. Volem vomitar tot allò que no crema els nostres ulls, perseguir el tren, arribar a l’altra estació, passada la caserna.

Hem dormit amb el somni del Coll de Serps. Diu la llegenda que ahir… Encara tenim als ulls la boira del passat, un passat ja llunyà, imatge dels pobles que llampeguejaven en les pupil·les i el sol enlluernava les xapes del tren. El bou roig del passat. No sabem si demà la nit serà una ferida de dolor a l’estómac, al vent, al sexe, al cervell. Avui la febre ha pujat fins la rojor de la impotència. És dur mamprendre un llarg viatge, viatge a una mar inconeguda. És dur llançar-se atrevidament, assaltar la masia del nou general, rompre el paisatge a cop de foc, colps i colps, mals colps, bons colps, però sempre colpejant, és necessari colpejar, és dur colpejar, tacar-se a vegades el cos de sang, canviar de sang, crear sang.

Esperem l’abundor, la mar, posseir si més no quelcom per poder dir: he tastat la terra,/ és bona la terra,/ és meua també la terra.

—Cada vegada que mengem aquest pa,/ i bevem aquest calze,/ anunciem la nostra mort/ esperem la nostra salvació.

Hi ha un munt de cossos carbonitzats damunt els rails del passat. Hi ha un munt de draps cremats que oloren a venjança. Sols creiem en els profetes de carn i ossos que estimen als cossos, profetes que moriran, profetes que escopeixen, que pixen, que traguen, que clamen la llibertat com demanen la carn a la brasa i els fruits del temps. Perquè avui els tirans passen com els sants d’una glòria eterna, però són les veus de la seua mateixa condemna, el passat encunyat de medalles fabricades a cop de cadàvers i cadàvers. Tots els fonaments de la seua glòria de carn acoltellada, apunyalada. Tots els ciments sobreixents de sang innocent. Després una columna amb altra generación, i les arcades i altres arcades, i més pilars que arcades i més arcades que pilars, fins que la catedral dels déus siga ja edificada-alçada-aparellada-fabricada-construida-aixecada-bastida-fortificada-proveïda-erigida-elevada-hissada-encimbellada-arborada-en-lairada-enfilada-armada a cop d’hòmens i d’hòmens i d’hòmens.

Punyaven de nou els galops vibrants del vent, tremolant de raigs i trons. Punyaven de nou les nits, les pluges i les cançons. Cara a cara amb la nuesa, el passat encegat de fantasmes, el passat encegat d’amor, fugint de les possibles cadenes. Era difícil salvar el dèdal de la por.

—Tu dius que és dura aquesta tristor dels hòmens… va dir la nit abans de cargar-se al general, dirigint-se a un company:

—… que és dura aquesta terra, que és infinit l’udol dels mutilats, que hi ha una fetor inaguantable en l’esperit de l’home, després davalles a ta vall, t’esguardes a l’espill de flors i plantes, i cantes dolçament a la nit, amb les teues titelles, esperant la matinada. Però jo et dic que la nit és un producte de l’imperialisme i del capitalisme, i que si vols eliminar tot això, tens que eliminar com siga als hòmens que ho mantenen, si no, continuarà més del terç de la humanitat enarborant la fam: fam de llibertat, d’amor, de somnis…

Seguíem esperant la decisió final sense parpellejar. Palpàvem el sexe del món, el sexe de la història de fa terra. Ens resistíem a morir. Ens resistíem també a matar sense sentit. Ens resistíem a tragar la bilis dels altres. Hi havíem enfollit en la nit. Sempre és possible salvar el barranc de l’infern, ple de perills i cadàvers i voltors. La vida és un joc i la victòria es canta solament amb lluita.

Aquella nit de pluja ofegava els camps de blat i els solcs de dacsa, la mar amagava el nostre silenci amb bramuls. Sabíem que a l’endemà ens sorprendria el sol, si volíem collir els fruits gustosos de la beutat teníem que suar el cos des de les axil·les fins al cor.

A vegades la màquina del tren semblava l’únic ésser que serpentejava el nostre cervell.

—Una cosa és clara —aclarí l’altre—, si volem que vencen les nostres idees, primerament deuen vèncer els nostres cossos.

Aleshores, després d’haver-hi descobert fa llibertat i sentit la infantesa com un fantasma, tot allò semblava un malson. La mar era diferent. La remor de les ones eixordava els ulls. Els camps guardaven la llavor fecunda d’una nova esperança. Encara que els somnis eren impregnats de sang, la pluja queia. Música de Vivaldi o de Mozart o de Llach als boscos llunyans. La pluja queia colpejant la terra, amb sons metàl·lics aguts i onomatopeies del vent. Les oronelles eren absents, putrefactes els nius dels pallars, els granots fastigosos cercant lentament insectes i cucs, baix les faldes dels jòvens tarongers. I els parots/espiadimonis/cavalls-de serp fugien de rama en rama, de flor en flor, volaven als carrers deserts o s’allunyaven a dalt les sèquies, als pous o al riu, o morien decapitats damunt una fulla blanca del bloc de història moderna en el pupitre de l’escola, una fulla que es doblava pel mig, i esclafant el cap dins es formava una papallona fosca inimaginable, que no podia volar. Eren dies de fred, dies de calor, dies de jocs.

Tot això res importava, encara que a vegades era tan prop i ens feia plorar.

Però teníem que passar sobre aquest fil d’acer per arribar més enllà de la subsistència, amb lo cor tibant, fred de raó i abrivadament atrevit, ja no podíem jugar encara a botar la corda com a la infantesa, al carrer, al pati de l’escola, al so de cançons dolces, cançons de barquers, cançons de fades. Ni teníem aquell gos llarg i roig que nosaltres li dèiem llamp, li posàvem una molla de pa al morrot i li cantàvem: a dalt la muntanyeta/ hi ha un pastoret/ tocant la flauteta,/ tonet, tonet, tonet. I aleshores llamp tremolava, llançava la molla de pa que tenia al morrot a l’aire i després se l’engolia. També havien mort ja tots aquells contes de fades i gossos i boscos. Tampoc podíem passejar pel poble amb els farolets de meló, aquelles estrelles, aquelles llunes, aquells sols, aquelles escaletes, tots aquells somnis que creàvem rascant la corfa del meló amb una navalla, i que besllumaven a la claror d’un ciri: sereno, meleno,/ dis-me quina hora és,/ la una, les dos,/ van a tocar les tres.

També havia mort l’eternitat. Erem ferits d’il·lusions, de la febre de cavall, i solament ens quedava alçar el semblant i afrontar el terbolí caòtic del passat.

Llançàvem llavors a la terra guaretada i sabíem que un dia arribaria la collita.