14

Refrescava el vent. Eren les tristes hores que es passen sense el foc dels cossos. Havíem esbrinat que ens amenaçaven. És dur marxar amb la senyal de la llibertat en la veu i en les mans. Encara que havíem marxat poc, érem plens de suor, però els cossos vessant una esperança carregada de futur. Els vents es cremaven enmig dels canyars, enmig dels camps de dacsa, enmig de la planor d’arrós, enmig la vall verda, es cremaven com espantalls. Mentrestant nosaltres creàvem una dansa tràgica, oberts els nostres cors a la força del poder, oblidats els colps sinistres de la tirania. Un espant de llum enmig d’un bosc de cadàvers, d’arbres cremats, fulles cremades emportades pel vent d’una nova història. Sabem que ens volen treure del mig, esborrar-nos de la lluita del nostre poble. És un fet que apunta tots els dies al nostre món interior. Teníem por, però. Ens havíem alçat com un puny de dinamita contra l’estúpida revelació de lo prohibit.

Volem estimar al món, mantenir la gelor dels brolladors, submergir-nos a les aigües netes dels rius. Els grans finestrals enllorats de l’apartament ragen gotes d’aigua cristal·lina. La carn dels cossos s’encén i exigim als vents de la història present la possessió de la nostra veu i del nostre cant. Ells, però, volen que heretem el jou, volen posar-nos el jou per tal que ens arrosseguem per la terra solcant-la de por i suor. Una suor que farà créixer la jull als nostres camps i el nostre bestiar morirà enverinat. La nit colpejarà les portes. Faran una correguda pertot arreu, cercant-nos per a saquejar-nos. Volen veure’ns empresonats, els nostres cossos com goril·les al zoo, o com panteres. Volen riure’s de nosaltres, caure pel terra de tanta gràcia, solament de saber que estem vius i estem morts al mateix temps, caure pel terra de tanta gràcia. Un dia, però, seran espantats per la falç d’una cançó. Tot un poble amb la veu de foc. Cops de falç, fulles de ferro acerades, corbes, tallants, ardents. Una amenaça. La falç al puny com única arma d’alliberament. La falç al cor.

Ara, però, tot és un silenci misteriós. Sols, la ferida de la por als ulls. La nit paralitzada en les lliteres fredes i nues d’una caserna fantasma. Folls de somnis. Absent Empar. «A les onze al camp de dacsa vora al molí». Les mans tremoloses acaronant el fusell, esperant la raó per a immortalitzar-nos en la presència efímera de la nostra llibertat.