4

Costa massa sang a vegades el dominar-se. Dubtem. Dubtem quan la trompeta trenca l’alba, quan la trompeta trenca la nit. Sabíem que érem enfebrats. Símptomes i signes que exprimeixen la reacció de l’organisme enfront de determinats agents agressors. El començament pot ésser lent o brusc. Però lo foc és ja als ulls. Enfebrats. Calfreds intensos de paüra i silenci. Les causes eren diverses: infeccions, intoxicaciones, tumors, deshidratació, al·lergia, etc… No teníem cap medicament dels anomenats antitèrmics. Així, lluny la fi de la febre. Pensàvem que podia ser en un termini curt de temps. Per allò que diuen «per crisi». Es tractava de forçar la llum. Els ulls forçats a la foscor. Batre. Però sobresortia de nou la hipertèrmia, malgrat la tensió dels muscles. Morts de dansa, de vol. Impossible la fi. Ni tan sols gradual, «per lisi». Lluny l’augment de la transpiració, de totes les altres secrecions i d’altres símptomes que depenen d’una hipertonia del vague. Cap medicament dels anomenats antitèrmics.

—Si dispares el fusell o claves la baioneta al vent, surt sang! Fixa els ulls —expresava ell abans d’ésser empresonat— i esguarda com l’odi i l’egoisme han engendrat una màscara monstruosa als seus cors, llurs ulls hi són carregats de la foscor maleïda de la violència, fixa els ulls i esguarda com les lleis ja no són lleis, sinó carn, i si volem fer la nostra llei tenim que destruir la carn.

L’amic s’apropa amb l’esguard lliure i brau. L’amic. Fa temps que ja no plou damunt les teulades. Fa temps que les llàgrimes hi són conglaçades. Demà la nostra mà criminal colpejarà amb lo foc el seu cos cruel i bell. De sobte, ens adonem que no som sols, perduts, impotents, sinó que baionetades de foc colpegen el silenci i la por dels nostres cors.

La cosa comença amb el pensament i ara no hi ha manera d’aturar-nos-en. Descobrirem l’energia dels nostres cossos i sublimitzàrem el futur. Demà esclatarà amb nuvolades. Demà. Per sempre. Res importa. Ell diu contínuament que res importa com. Els nostres cossos coneixen la pluja. Sabem que també el sol eixirà trencant el temps. Potser a la mateixa nit, minuts abans de trencar l’alba el foc dels nostres fusells. Arribarà el temps de la nostra victòria. La vida començà amb el pensament i ara tenim por d’aturar-nos, esgotar-nos. Perquè la nit mai falla. Seguim la marxa que ens permeten les circumstàncies i les nostres veritables passions. No podem crear-nos un món nul a les nostres retines. No podem ni devem. Però així es mou a vegades la història. Hi ha dies en que és difícil dominar els nervis. Tremolen les mans, les nostres mans. I tenim que tocar la guitarra tot el vespre. Fins que la trompeta sone el silenci. O tremola la gola i tenim que recitar poemes en alta veu, poemes que neixen del cervell com efecte d’una causa justa.

Els sentiments són necessaris, prenen part a la realitat quotidiana. Però hi ha que eliminar els sentiments falsos que neixen de dracs, de supersticions, d’egoismes, de caps tancats, de caps quadrats, d’un sentiment d’impotència sembrat per la tralla de la llei. Tracte d’estimar d’una manera oberta aquesta vida que ens promet abundor i és difícil d’aclarir les pròpies contradiccions dins de la contradicció fonamental en la qual ens trobem. A vegades tinc que fer una força psíquica per a dur un estat d’alliberament interior. No immutar-me de res. Perquè els nervis envesteixen, avancen, assalten, mosseguen, contraataquen. De la llitera estant veig clar que la vida és quelcom més que el desenvolupament d’unes possibilitats, quelcom més, lluitar per conquerir una nova terra on aquestes possibilitats puguen desenvolupar-s’hi i florejar. Ara floreja el meu inconscient. De la llitera estant veig la lluna colpejant la fredor de la nit. Tremole perquè demà… Tremole. Ara floreja la meua follia de possessió i jugue amb paraules que desitjo que siguen fets.

Distància de la realitat. Distància de la lluita. També silencis i deliris. També, la soledat. Però ara sonava una cançó decisiva i prometedora. Aquí el món de la lírica i la realitat. Aquí la flamejant interrogació d’una joventut. Aquí la veritable resposta de la vida: nosaltres podem crear la llei. Per tant, bravura davant l’omissió, davant la submissió. Bravura davant d’aquest món il·lús que ens bandeja. Els punys com pedres de marbre matxucant l’esperança. El temps matxucant l’esperança.

La tardor arribà amb records del temps passat i visions del temps futur. Teníem por a la realitat de marbre. L’encontre amb el món concret de les prometences. La tornada dels objectes. Jocs. Jugar lliurement i crear quelcom nou en la història del món.

Qualques nits, abans de dormir, ens passejàvem pel mig del pati de la mateixa caserna, i vèiem els tancs impotents esperant una guerra. Ombres llunyanes creades pels núvols i la lluna partida en mil llunes. La mitjalluna reflectida a la terra. La llum creant estàtues d’ombra, formant angles de foc i violència. Estels als nostres ulls que ens feien por. Eren dies de pluja. Algú contava que s’havia fet la mà a la garita mentre feia guàrdia. Altre remugava que els militars eren «una pandilla de paràsitos». Els dies de sol eren molts els soldats que treballaven al pati de «carros». «Pico y pala». Llambordes. Morter. Sorra. Carretons. Pedres. Suor. Els pits nus. Després, esgotats, arriben a la cia y s’estiren a les lliteres. Cauen preses de fam i somnis.

Aviat s’aixecarà la nit. Aviat la foscor es confon amb el teu cos. Fa fred. La fredor cristal·lina de les muntanyes nevades. Tramuntana. El pujol de Tramuntana. Penyes nevades. El vent de Tramuntana dispersant els voltors de la cova de l’Ull Negre, els voltors que abans havien estat gavines blanques de la mar blava. Fa fred. Els dies passen de pressa. Oronelles perdudes al bell mig dels carrers de l’oblit. Aquests quatre murs blancs pintats de negre. Tot negre. Els nostres nervis encara segueixen cremant-se. Els nostres nervis, els fils lluents de la nostra cançó.