—Tu, escolta, vares niar al teu cor oronelles, oronelles de la llum de la rosada, oronelles aletejant el silenci de les campanes dels pobles perduts i oblidats més enllà de l’albada d’aquesta terra de rajola. Però ara volen voltors, volen voltors. Tu no ho recordes? Jo vaig pronosticar: un jorn tornaràs a mi arrossegant-te com una serp, com una serp. Aleshores et transformaràs en una fera ferotge que esberlarà les onades d’una mar llunyana. I tu em digueres: «n’estic fart» quan jo et vaig dir que vigilares ben bé la porta dels teus somnis, quan jo et vaig dir que ells tenien els tentacles molt llargs i que aviat t’atraparien. Llavors escoltàrem uns colps com de pedra, però eren punys de ferro que colpejaren la porta per a desafiar-nos. «No tinguis por, ho aconseguiré. I tu cura’t ben bé la ferida, es pot infectar, és molt profunda», em digueres ja lluny del canyar del pou, on el sol espuntava la fredor del pati de marbre.