ORENETES

1

De la foscor estant els ulls semblen punyals de vidre. Volem obrir finestres en aquestos murs blancs foscos que cada volta ens ofeguen més. L’aigua abriga tota la foscor del cel i de la terra. Fa un fred que pela. Fa un fred que talla els llavis i lo cor. Impossible la fugida. Han reforçat la guàrdia. Han reforçat la vigilància. Vivim un estat d’alarma. La caserna controlada pam a pam. La caserna plena de fantasmes de gom a gom. Sentinelles fins a les pupil·les dels nostres ulls. Sentim com bat el silenci i esperem que ventades de pluja rompen en escruix els dos batents de la porta. Els nostres somnis no tallen la febre. Abaixem la veu. La nit encara abaixa un llum i no veiem més que ombres blanques. Puja la febre. Abracem la nit d’una mirada. Els nostres esguards escopeixen ràbia. S’ablama l’hora decisiva. Volem carregar de veles la nostra nau, però ara és abandonada al vent del xaloc. El tren ja s’ha escapat. Encara hi som en aquesta màquina que fatalment corre sobre rails rovellats, paral·lels, limitats, camí segur vers una estació plena d’hòmens condemnats, de cadàvers i voltors. Ja és hora, l’hora. El segon rellevament de la guàrdia, de les imaginàries de companyia i de pati i el primer rellevament de la patrulla. A hores d’ara tot era a punt, a mà. Sabem el Santo y Seña. L’hora possible. L’única hora que podem passar de dos en dos sense ser interrogats o represos. L’única hora que tantes nits hem aprofitat per eixir, per a poder estimar i somriure lliurement. L’hora en que és fàcil confondre’s amb els del rellevament. Així i tot era impossible eixir per la porta principal. L’oficial de guàrdia ens coneixia.

—Si hi ha problemes en la guàrdia de la porta falsa, per la cuina, com sempre —havíem decidit.

L’hora decisiva. Però els nostres ulls escopeixen impotència. Pensem en els cetmes ordenats a l’armari cantoner, els cetmes que havíem greixat al migdia, els cetmes empresonats, lligats amb llargues cadenes de ferro. I el nostre silenci es carrega de febre. Volem solcar les galtes de la terra, cavar-la fins fer-li sang, la sang que rega les arrels dels arbres fruiters, les arrels dels tarongers, dels llimoners, les arrels dels magraners vora al barranc, les arrels dels cirerers, dels nesprers, dels albercoquers, de les pomeres, de les pereres, dels prunerars, la sang que rega la planor guaretada on se sembra lo blat, la civada, la dacsa, les tomaques, les pebreres, les cacaues, les creïlles, els cigrons, les albergínies, la sang que rega la planor rellentosa on esclatarà l’arròs. Volem solcar el cos de la terra, cavar-la fins fer-li sang. La terra, però, ens traga. Ens adonem de la solidesa deis murs i tenim por. Tremolem. Hem fet tard. Tremolem. Vivim aquesta pau desèrtica dels escorpins. Lluny de la mar d’ones abrivades, llampants. Tenim por i tremolem perquè hem fet tard. Ens adonem de la solidesa dels murs i tenim por. Deixàrem fugir el temps. Havíem analitzat els materials dels murs i descobrirem que eren fets de desfets, que eren febles com les teranyines:

—Si algú té que rompre ets murs de la nostra presó —ens digué—, eixe algú som nosaltres, sols nosaltres…

Però deixàrem fugir el temps esperant l’hora decisiva.

—Anem-hi, companys, la terra és nostra!

No podem esborrar-ho dels nostre cor. Sentíem dins la sang una àguila bullent amb ànsies de vol. Volíem trencar la imatge d’un poble mort, semblant al cos d’una dona que no es pot estimar perquè és present que n’és infecunda, trencar la imatge d’un poble de vori o fang daurat en un gran aparador comercial. Trencar la teua imatge, poble, on els «paladins de l’art t’ofrenen/ ses victòries gegantines;/ i als teus peus, Sultana, tons jardins estenen/ un tapís de murta i de roses fines./ Brinden fruites daurades/ els paradisos de les riberes;/ pengen les arracades/ baix les arcades de les palmeres». No podem esborrar, però, fa guerra que han fet contra nosaltres. «Lo pa que no era blanc/ deien que era massa negre/ lo donaven als cavalls/ sols per assolar la terra./ De lo vi que no era bo/ engegaven les aixetes;/ lo llençaven pels carrers/ sols per a regar la terra./ A presència dels parents/ deshonraven les donzelles». No podem esborrar-ho. Era de nit. Rates penades entre alts i pàl·lids murs. Era de nit, l’hora de la pensa, de la tàctica, de la traïda, de la lluita. Les campanes del poble veí trencaven el paisatge perdut. La mar s’escruixia enmig la llum dels fanals del poble marinenc. No cercàvem la bomba de pólvora, però tampoc l’infant blau de cabells bruns. Cercàvem el sexe de la carn i la llibertat. Fugíem del silenci i de les hores de la soledat. Un poble en silenci és un poble mort. Nosaltres duiem la nova paraula del vent:

—Anem-hi, companys, la terra és nostra!

Una ràfega de llum creuà lo cos d’Empar. A ell l’havien agafat per l’espatlla, en arribar al cantó del pati, després d’haver esclatat la pólvora sobre el cos del general. Una masia blanca udolant al silenci. L’havien agafat per l’espatlla. Potser una traïda. Potser perquè ja coneixien el seu cos de foc. Nosaltres, però, fugírem camps a través, onades de dacsa, i tornàrem a la mar, sentint l’udol de la masia blanca en les mateixes ones.

Ara fem acatament a totes aquelles coses que, a la fi, van contra nosaltres, contra la nostra lluita. Desitgem la mediterrània de peixos i gavines salvatges. És molt dur servir a la força una causa en la que no creiem, no sols no creiem sinó que odiem. És dur ésser cec per la terra, ressuscitat a l’horitzó de les flors, i deure a la força tancar els ulls, els llavis, l’esperit, perquè bramula la presó, l’exili, lo foc.

Ens desfem esguardant la pluja, el toll de pluja als camps de la nit. Ara plou lleument. El vent colpeja els murs i tremolen les finestres. Les dues bombetes de la cia, una a la banda dels parells i l’altra a la banda dels imparells també tremolen. A dalt hi ha un cel trencat de núvols i estrelles, preludi del final de la tempesta. Mirem enrere i no trobem les peuades de la nostra història. Tot amagat al calaix de l’extermini, al calaix de la por. No posseïm res. La vida és una llei natural que es pateix en el temps, però tenim por d’apropar-nos al sol, no tenim els ulls armats per tal d’evitar la ceguesa. A aquest sol que cridem nit i jorn com si la nostra veu fos la veu del poeta. Pero, tornaveus de paraules.

Primer s’obrí camí la possibilitat, després els perills, després la por i la lluita. Ja no podem eixir i rabiem d’impotència, rabiem d’impotència. La imaginària ha alçat la veu demanant silenci, psssss! pssss! «Si hi ha problemes en la guàrdia de la porta falsa, per ta cuina, com sempre». Pensem en aquell gran finestral de la cuina que moltes vegades ens havia obert la porta de la vall i del tren. El pensament tremola. Tot l’esperit de la música s’esgota davant l’enemic. De sobte, desitgem que les cordes del violí es transformen en projectils de fusell ametrallador. Un insospitat i fulminant canvi de sons i tàctiques digitals, d’esguards d’odi i ràbia. Por, espant i sang freda. Si no, el desert sobreïx, una pacífica proliferació de somnis, de malsons, de representacions fantàstiques, de cadàvers. El més fatal de tot és morir devent a la vida el no haver-hi viscut. I volem lliurar la contradicció d’alenar sense consciència. Per això mateix hem cantat mil vegades a la nit i al silenci. Però tot és controlat. Avui han reforçat la guàrdia, la patrulla, els sentinelles. La caserna plena de fantasmes de gom a gom.

La pluja dorm ja i el somni acarona la foscor com el ganivet acarona la víctima expiatòria.